Neoestalinisme ultracatòlic
Coincideixo amb un grup de bona gent entre els quals hi ha una professora polonesa, i li sento explicar una història sobre Polònia, sobre la Polònia de debò, que sembla venir d’un altre temps. […]
Resulta que els bessons aquells que ara hi manen, un com a president i l’altre com a primer ministre, han decidit impulsar una llei insòlita. Que hauria de ser percebuda com a insòlita a les nostres latituds.
Diu que tots els funcionaris, i això inclou els professors d’unversitat, han de declarar amb solemnitat que no van col·laborar amb el règim comunista. Mentir o negar-se a complir el requisit comportarà l’acomiadament immediat i una inhabilitació de qui sap quants anys. Així, si vaig seguir bé la conversa, aquella dona ja calculava quin dia perdria la feina i com tiraria endavant. Perquè, naturalment, cap persona que tingui un mínim de sentit democràtic no pot acceptar aquesta exigència. Només pot objectar-la, ni que sigui amb un alt cost personal. Només pot objectar-hi, o perdre la dignitat individual i col·lectiva.
Ja ho deien, que els extrems es toquen. Els bessons cararodons ultranacionalistes i catòlics extrems recorren als mètodes més inequívocs de l’estalinisme que repudien per imposar la seva llei. I, mentrestant, si no m’erro, Europa, aquesta Europa unida que inclou Polònia, fa l’orni i deixa fer.