Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Arxiu de la categoria: Cosa pública

Neoestalinisme ultracatòlic

0
Publicat el 22 d'abril de 2007

Coincideixo amb un grup de bona gent entre els quals hi ha una professora polonesa, i li sento explicar una història sobre Polònia, sobre la Polònia de debò, que sembla venir d’un altre temps. […]

Resulta que els bessons aquells que ara hi manen, un com a president i l’altre com a primer ministre, han decidit impulsar una llei insòlita. Que hauria de ser percebuda com a insòlita a les nostres latituds.

Diu que tots els funcionaris, i això inclou els professors d’unversitat, han de declarar amb solemnitat que no van col·laborar amb el règim comunista. Mentir o negar-se a complir el requisit comportarà l’acomiadament immediat i una inhabilitació de qui sap quants anys. Així, si vaig seguir bé la conversa, aquella dona ja calculava quin dia perdria la feina i com tiraria endavant. Perquè, naturalment, cap persona que tingui un mínim de sentit democràtic no pot acceptar aquesta exigència. Només pot objectar-la, ni que sigui amb un alt cost personal. Només pot objectar-hi, o perdre la dignitat individual i col·lectiva.

Ja ho deien, que els extrems es toquen. Els bessons cararodons ultranacionalistes i catòlics extrems recorren als mètodes més inequívocs de l’estalinisme que repudien per imposar la seva llei. I, mentrestant, si no m’erro, Europa, aquesta Europa unida que inclou Polònia, fa l’orni i deixa fer.

El límit del creixement

0

Aquest matí, des del Forat del Vent, tornava a admirar la ciutat de Barcelona, estesa als peus amb la seva barreja d’història i de renovació, de desordre i de creixement planificat, fins que els ulls han ensopegat amb l’enfilall de grues que segueix el perfil de la Diagonal fins a mar. […]

Tota aquella estesa de gratacels, i els que els segueixen i els que els seguiran, què persegueixen? Encabir nous barcelonins en els retalls de sòl que, gairebé per art de prestidigitació ?prestidigitació especulativa, potser?, és capaç d’alliberar l’Ajuntament? Encabir-ne quants?, i fins quan?

El pitjor d’una certa concepció del progrés és que alguns semblen voler-se convèncer que pot ser il·limitat. Com el creixement. No seria millor, i més progressista, en canvi, treballar perquè els que ja som a la ciutat hi puguem viure en millors condicions?

No sempre és cert que com més serem més riurem. Ara mateix, potser ja hem tocat sostre, a Barcelona. I no pas el cel.

[La foto, de BarcelonaSkyline.com, mostra, des d’un punt més baix on jo era, el perfil de Diagonal Mar, net de les grues que ara mateix hi ha i hi continuen acumulant ciment.]

Espanya plural

0

Naturalment, he seguit la presa de possessió del president Montilla. I m’he resistit a fer-ne cap nota, bé que era fàcil ensopegar amb pretextos per posar-s’hi. […]

Com quan Manuela de Madre ha fet un autèntic elogi fúnebre ?se’n va definitivament, va i diu? del president Maragall. De pretextos no en faltaven, doncs, dic. I m’hi he anat resistint. Fins que no he pogut més.

I no he pogut més quan el representant oficial del govern espanyol a l’acte, el ministre Sevilla, n’ha fet una valoració. I ha dit sense tallar-se ni poc ni gaire, en castellà és clar, que estava convençut que Montilla defensaria Catalunya amb ungles i dents perquè això era una mostra de l’Espanya plural que havia volgut el govern espanyol.

Com si el president Montilla fos un servidor del govern espanyol. Com si nosaltres fóssim el que el govern espanyol decideix que serem. Com si les nostres institucions haguessin estat inventades pel govern espanyol. Com si no tingués cap significació que amb el d’avui ja siguin 128 els actes de presa de possessió que protagonitza un president de la Generalitat.

Curiós, aquest Sevilla. Té la difícil habilitat d’aconseguir ofendre fins i tot quan diríeu que no s’ho proposa.

De l’anècdota a la categoria, amb la Renfe si pot ser

1

L’amic d’un amic ho fa córrer per correu electrònic, i així, com que l’amic del meu amic acaba essent el meu amic, el missatge arriba també a la meva bústia. […]
Parla un tal Del Moral en nom de la Renfe i des de Madrid per donar explicacions, a instàncies del Toni Clapés i el seu equip, de l’aturada aquella d’un tren a mig túnel i l’aventura dels seus passatgers caminant-hi a les fosques fins a l’estació. L’home demana excuses i, atès que el tren ja no és al túnel i ningú no ha pres mal i fins i tot el túnel continua on era ?no és broma?, dóna el tema per tancat.

Però l’apreten una mica. I aleshores es desbrida. I acaba sortint tot. Que la culpa és de les persones. Perquè no han sabut esperar que la companyia els rescatés. Perquè segur que fan esperar els trens arribant tard a agafar-los. Perquè tot ho volen. Salt mortal: la culpa és dels catalans. Perquè ho volen tot. El tren. Els diners de tots els espanyols. I a sobre tornen a votar els mateixos.

Una piconadora, l’home. Tot indica que la qualitat del servei és a l’alçada de la capacitat argumentativa del seu bocamoll, i a la inversa. La temptació, sempre: fer de l’anècdota lamentable novament categoria i dir que sí: ho volem tot, ho volem ara. I que España sigui para los españoles. I punto.

(Però, si teniu set minuts, escolteu el tall de veu. No és broma.)

El potatendre

0

Ho confesso: vaig tenir la paciència morbosa de seguir l’entrevista que ahir al vespre Mònica Terribas va fer a Albert Rivera, i n’he tornat a tenir aquest matí per repetir amb la que li ha fet l’Antoni Bassas. […]
Paciència morbosa, sí, perquè no ha dit res que fos nou i tot tenia almenys un punt de capciós. Omplir-se la boca del concepte de llibertat, per exemple, i aplicar-lo a l’elecció de llengua. I, a partir d’aquí, cantar les excel·lències d’un improbable model escolar basat en l’ensenyament en la llengua materna fins als vuit anys, deixant-ne als centres i als pares l’elecció com si aquesta elecció hagués de donar-se sempre per força en una bassa d’oli. I prescindint del fet que avui, a no pocs centres, la llengua materna majoritària ja no és ni el català ni l’espanyol. O és que les suposades recomanacions de la Unesco no valen per a l’urdu, el tamazig o el mandarí?

L’home ha insistit a fer notar el tracte diferencial que la seva formació política ha rebut en campanya per part dels mitjans públics, especialment de TV3, i no ho feia per agrair-lo sinó per queixar-se’n. Amb un punt a la ratlla de la comicitat, com quan intentava denunciar l’escàndol de no haver estat cridat a la taula d’anàlisi de resultats en què hi havia representats els cinc partits del Parlament dissolt. Ha estat un d’aquells moments que veies el somriure de la Terribas anunciant una solemne estocada. L’entrevista ?totes dues? han estat prou directes, prou incòmodes. Potser la Mònica ha fet bé, doncs, d’haver-se contingut.

Un primer balanç és que el noi encara és un potatendre, però sembla aprendre de pressa. Parla amb prou aplom i etziba dades poc o molt hipotètiques i testimonis d’autoritat si fa no fa aproximatius amb seguretat i barra. El segon balanç, per tant, és que tot indica que no desapareixerà de pressa.

La manipulació mínimament ben servida dels fets i els sentiments té públic garantit. Sobretot si l’anuncies, com ha fet, afirmant aquell vell despropòsit polític tan estès entre els populismes segons el qual només aspires al reconeixement de la realitat i no a la seva transformació. I aquell altre, que diu que tu sí que t’ocuparàs d’allò que preocupa i interessa la gent. O sigui, que es preparin.

Sentit d’Estat

0

Fàstic. Tots aquests blocs d’estrategs i pseudoestrategs d’Esquerra i filoesquerranosos que porten dies afirmant que és CiU qui ha fet president Montilla i que és la mare de tots els mals i que qui la fa la paga, fan fàstic. Com en fan, també, tots aquells altres blocs i no blocs convergents i paraconvergents que no passa hora sense que insinuïn o afirmin que fer Montilla president és un acte contra natura, un frau democràtic, una presa de pèl als ciutadans i qui sap quines altres meravelles. […]

I dic que fan fàstic, els uns i els altres i tots plegats, perquè l’únic que fan gros, alimentant el ressentiment i la revenja, les interpretacions interessades i el benefici partidista, és l’escletxa en allò que un dia algú va definir com l’espai de la complicitat nacional. Ara, tota aquella cantarella de la transversalitat és ben bé música celestial, si més no per la distància que la separa de la terra.

Ara mateix no hi ha conversa, formal o informal, entre nacionalistes que no fanguegi en la desconfiança: aquell amb qui parles, és dels uns o dels altres? I a tu, et considera dels altres o dels uns? Potser l’únic que cal és esperar, pacientment, que passin uns dies, unes setmanes, uns mesos. Però, mentrestant, vindrà la constitució del nou govern, els nomenaments, les primeres decisions i l’ajornament d’altres. I hi tornarem a ser, continuarem essent-hi, eixamplant l’escletxa.

És curiós, i galdós, que els dirigents de CiU i els dirigents d’Esquerra s’hagin obsedit que el seu principal enemic, més que adversari, polític és l’altre, o si més no que l’altre el veu a ell així. CiU pensa, i costa de no veure-hi certa raó, que Esquerra calcula créixer a costa de marginalitzar CiU, i Esquerra es delecta a convèncer-se que CiU continua menyspreant-los. I així converteixen l’acció política en exclusiva tàctica de partit. I mentrestant, mentrestant caldrà començar a governar d’una vegada.

M’agradaria imaginar que Esquerra serà prou madura políticament, i responsable nacionalment, per abandonar l’estratègia d’expulsió de Convergència. I que CiU farà l’esforç de deixar-se temptejar. Almenys amb dos objectius. Un, fer possible un espai civil de diàleg nacional, que ara mateix està massa erosionat. L’altre, posar al capdavant de responsabilitats estratègiques ?per a la política lingüística, cultural, mediàtica, educativa…? els noms més preparats, de més consens i menys sectaris. I no com fins ara.

Vull confiar que el silenci relatiu que està seguint als esgarips immediatament postelectorals en siguin el bon signe. El signe que, finalment i malgrat tot, imperarà un mínim sentit d?Estat.

Presidenciables

0

Un dels mals de la democràcia parlamentària en temps de política espectacle és que tot és un aiguabarreig i cada vegada que hi ha eleccions legislatives acabem votant en funció del candidat a president del govern que ens faria més gràcia, com si haguéssim estat convocats a unes presidencials, i ningú se n’estranya. […]
Després de l’aquelarre d’aquests dies ?el candidat més votat se’n torna cua entre cames cap a les casernes d’hivern sense ni haver tingut opció d’intentar formar govern, els que tenen la clau diuen, entre altres alegries, que no és temps de fronts i per això fan un front d’esquerres i, en conseqüència, el candidat que més hi ha perdut és elevat als altars?, se m’acut completar les anteriors propostes fictícies amb aquesta tercera.

D’aquí a quatre anys o uns mesos, quan hi torni a haver eleccions al Parlament de Catalunya, que cap partit no porti un cap de cartell. Que ens estalviïn la personalització de l’aparent proposta política que ofereixen en les mancances i els defectes d’un home, o una dona, concrets i pentinats, o despoblats, i sobre fons neutre. Que posin l’accent en el projecte de país que tenen el cap i en els camins que assajaran de recórrer per fer-lo possible. Que demostrin a més, així tan poc personalistes, la capacitat de formar un equip solvent, convincent i capaç.

I aleshores, després de l’1N corresponent, que la cambra electa triï nou president del Parlament i, després, que sigui aquest, com ara mateix hauria d’haver estat per una qüestió formal i no només, qui encarregui als grups la formació de govern. Primer al més nombrós. I, si aquest no se’n surt, al conjunt de la cambra. Que busqui i rebusqui entre els electes l’home o la dona, pelut o pelat, que més consens i il·lusió sàpiga generar entre ses senyories.

Perquè, per què el candidat ha de ser un cap de cartell? Ara que ja sabem qui ocuparà cada escó, segur que trobaríem uns quants noms tan preparats i més engrescadors que l’imminent president, engrescadors i preparats no només per a aquest que s’ho mira sinó, segur, entre els mateixos electes. Això si sabien dirigir sobre el fet una mirada política que no sigui estreta de partit. Que no s’encaparri tant en la cuixa que tocaran, o no, com en el bon govern del país.

Garantia de devolució

0

Ara que ja sembla tot dat i beneït, que Esquerra ja ha apostat el seu plat de llenties, pensava si, després de la distribució d’escons, no s’hauria hagut d’exigir als partits que feien veure que miraven d’establir la millor aliança de govern una garantia de devolució. Com quan compres al Corte Inglés: si no el satisfà, li tornem els diners. […]

La majoria sospirava o temia una sociovergència que sembla latent arreu del país.
Hi havia qui considerava que ja seria l’hora d’un govern nacional, ni que fos només per evitar una presidència tèbia. Hi havia qui raonava a favor de la reedició, sobre bases i cares noves i etcètera, del tripartit. Tot devia tenir, segur, alguns avantatges i els seus inconvenients, pros i contres, fins i tot que per primera vegada ostenti la presidència un no catalanista.

Aleshores, davant tanta incertesa i aquells pros i aquests contres, per què no haver començat per provar-ho? Vull dir: primer, sis mesos de govern nacional, ara que les eleccions espanyoles encara són lluny. Després, sis mesos de tripartit. Finalment, sis mesos més sociovergents. I aleshores, encara hauria quedat una mica més de mitja legislatura perquè els que se n’haguessin sortit millor, els que s’haguessin entès més, els que haguessin rebut més suport social, els que s’haguessin allunyat més del Dragon Khan, l’esgotessin.

Potser era aquest el veritable missatge de les urnes. Arromangueu-vos tots sense excepció. D’una vegada. Pel país. Però no ha estat així. I ja el tenim aquí: Montilla president i fot-li tripartit, amb unes primeres justificacions carotianes escarransides i sense gaire volta.

Generositat i imaginació

0

Seguint minut a minut l’escrutini he acabat per veure-ho clar. L’única sortida per evitar que el pròxim president de la Generalitat sigui una persona que té Espanya per gran marc de referència, que no es defineix sense matisos com a nacionalista o com a catalanista, que per més que no ho volgués o sabés dissimular-ho tindrà el cull llogat a Madrid, és que els altres que sumen hi posin imaginació i generositat, que n’hi posi sobretot Artur Mas. […]

El govern nacionalment més fort, el govern més estable i capaç de tirar endavant el país sense demanar permís al PSOE, segur que serà, no sense dificultats, un govern de coalició entre CiU i Esquerra. Però potser serà més fàcil de constituir, i millor, si el presideix Josep-Lluís Carod-Rovira i té Artur Mas per conseller primer. Un bon orador per president gairebé honorífic, amb certa capacitat de representació, però cenyit i potenciat pel més treballador, el més seriós, el més honest, el més capaç dels que juguen el joc. Humilitat i generositat, com demanava ahir Artur Mas per als seus.

Però aquesta solució, que no diré que no sigui imaginativa, potser massa, té un risc que no és pas petit. Abocar el PSC a explotar l’espai que sembla que hagi descobert el dit partit dels Ciutadans. Forçar-ne la lerrouxització radical, desesperada. Ni que sigui al preu de fer cristal·litzar de manera visible la fractura que hi ha latent, sempre, al nostre país. La Catalunya dual. La Catalunya espanyola, que de moment cada dia es lleva i treballa sense sentir-se del tot incòmoda i només s’expressa electoralment a la convocatòria que sent seva, les generals espanyoles. Però que ara algú pot tenir la temptació de mobilitzar sense més ambigüitats per aturar el procés ?i tan lent, i tan equívoc, i tants de meandres com travessa? de catalanització de Catalunya.

Aleshores, potser el sacrifici que cal demanar a Artur Mas és més gran. Quatre anys més d’oposició. Però, ¿serà gaire il·lusionant una reedició del tripartit al voltant de José Montilla, amb Carod o Puigcercós de consellers primers sempre constrenyits i un Saura sobrat per la indiscutible millora de resultats? En canvi, ¿i si en aquest PSC novament derrotat, i això després d’haver fet la campanya més pròpia del presumpte cinturó roig que s’ha vist fins ara, descobrissin que ha passat l’etapa dels capitans i s’imposa la sensibilitat menys anacional que potser encarnen Castells o Tura?

Generositat i imaginació, doncs. ¿Per què no un govern d’Artur Mas presidit per Carod?

Jornada de reflexió

0

Ara que s’ha acabat formalment la campanya i que falten només unes hores per anar a votar, m’hauria agradat arribar a les mateixes conclusions, positives, que somniava Salvador Cardús a "La meva campanya", un article que subscriuria amb pocs matisos. […]
Deia Cardús:

"Naturalment, per pudor, la meva campanya no parlaria de mi mateix ?i prohibiria a la meva família i amics de fer-ho?, però sí que m’esplaiaria amb la resta de candidats. Per exemple, no tindria cap inconvenient a assenyalar l’Artur Mas com un home d’una capacitat de treball insuperable i que traspua una honestedat personal sòlida. I de Montilla m’agradaria dir, encara que fos un candidat adversari com els altres, que condensa totes les virtuts de les persones que s’han fet a si mateixes i que això els confereix una fortalesa excepcional i que són de fiar. Em seria fàcil i em sentiria còmode fent els elogis sobre la capacitat comunicativa i la profunditat del compromís nacional de Carod-Rovira. I felicitaria la gràcia de la intel·ligència sense punteria de Piqué i la murrieria de la ingenuïtat ideològica de Saura."

La conclusió que es desprèn, suau i aguda, d’aquesta suma de virtuts ?un cop els lleveu la falta de punteria i la ingenuïtat dels darrers? coincideix amb la de Batllori aquest dissabte: necessitem una nova criatura de Frankenstein, sí.

Però, mentrestant, mentre no la descobrim sota una fulla de col o ens decidim a confegir-la, es destapen les urnes i hi podem posar el que hi podem posar. D’entrada, després dels darrers anys i, en especial, després de la campanya, cal sobreposar-se a la temptació del ja us ho fareu. No, no crec que sigui una convocatòria per abstenir-s’hi.

Aleshores, què escollir, si descartem les fantasies antitaurines o insubmises, ja no cal ni dir els que van nus de moral, fantasies que només faran més gran el més gran? Perquè aquesta és la qüestió: qui convé més que sigui el més gran: ¿la santíssima trinitat, que es vol i ens vol convèncer que aquests tres anys han estat l’aperitiu del bo i millor?, ¿o Artur Mas i la seva cohort àvida de retornar a l’ordre fundacional de totes les coses?

La tria pot no ser fàcil. Si no és que anem embafats de retòrica ideològica o de fal·làcies emocionals o de totes dues coses. Com ara que res no serà tan integrador com la Nocilla quan s’escampa sobre la torrada. O que les Esquerres, així en plural i en majúscula i en abstracte, són la nova promesa de l’Edèn. O que hi ha algun vot que ens acostarà, tal com som, a la lliure determinació.

Doncs, posats a acceptar aquesta dificultat, em decidiré pel vot més difícil. Vull dir el que pugui posar més difícil la reedició ?ni que es disfressi amb alguna nova cara? del sectarisme, la puerilitat i la política naïf. O caixa o faixa, com deia ahir Agustí Colomines, perquè no ens tornin a enganyar. I assumeixo el risc d’acabar penedint-me’n.

Després del debat, encara (i 4)

0

Encara comentaria, ni molesta ni sorprenent, ni tan sols avorrida, sinó simplement estratosfèrica, la dèria en especial del candidat Montilla, i ara o adés dels altres tripartidaris, de retreure els 23 anys de Pujol i les dues legislatures de pactes amb l’abominable Aznar. […]
D’acord, potser sí que la millor defensa és un bon atac. Però hi ha alguna cosa en aquests atacs que és simple impotència.

Dir que en 23 anys de governs de CiU no es va fer això o allò, per acabar insinuant implícitament que durant prop d’un quart de segle no es va fer res, és massa pobre. I reblar-ho recordant una vegada i una altra, com la cirereta de tots els retrets, que durant aquest quart de segle no es va emprendre la reforma de l’Estatut és, només, ridícul. Com si el socialisme en pes hagués glatit des de temps immemorials per elevar el sostre de l’autogovern. Per exemple, sota el regnat de González i els viceregnats de Narcís Serra.

I seguir el guió de retreure una i altra vegada que Pujol va pactar les seves dues últimes legislatures amb el PP, quan CiU ja n’ha fet acte de contrició i ho ha purgat amb la pèrdua del govern, torna a ser impotència. (En canvi, no és impotència sinó que tendeix a l’arrogància, per dir-ho suau, oposar a les qualitats dels altres candidats el passatge entre reixes de la pròpia biografia. Sí que els falta èpica, a la majoria, però que el que en té una mica s’ho hagi d’anar dient ell mateix a falta d’àvia resulta un pèl… egotista.)

Si aquests són els punts febles més llaminers que són capaços de trobar els oponents d’en Mas, mereixen ben bé retornar a l’oposició. Almenys hi trobaran motius menys patètics per lamentar-se i llepar-se les ferides.

Després del debat, encara (3)

0

I després hi va haver, ni molesta ni sorprenent, sinó que ja avorreix, aquella obsessió de Saura a fer dir al candidat Montilla i al candidat Carod si ells estan per la reedició del tripartit o no ho estan. […]

Veiam: que aquesta és la seva prioritat, la prioritat de Montilla ?malgrat les possibles preferències tranquil·les de ZP? i la de la direcció d’Esquerra ?malgrat les fantasies ara nacionals ara directament presidencials de Carod?, dubto que se’n pugui dubtar gaire. Si sumen, si tots tres arriben als 68 diputats i no hi ha cap daltabaix imaginatiu, segur que hi tornarà a haver govern tripartit. Segur.

Però si no sumen, totes les combinacions són, sobre el paper, possibles. I, per tant, és si més no raonable que ningú es mulli per endavant sobre els pactes posteriors. Ho han fet només els que no hi tenen res a perdre, com l’apòstol Saura del tripartit o l’equilibrat Piqué, que explica com si algú l’escoltés quines condicions posarà a CiU per donar suport a Mas. I ho ha fet, és clar, gat escaldat amb aigua tèbia en té prou, Mas per conjurar els mals records de les darreres aliances amb el PP.

Totes les combinacions són possibles. Sobre el paper. Si el tripartit no suma. La de CiU amb el PSC. La del PSC amb CiU, que no és el mateix. La de CiU amb Esquerra. Aquesta és justament la virtut de la política. No que cada partit digui per endavant què farà, sinó que després sigui capaç de fer allò millor en funció del ?diguem-ho en tòpic? veredicte de les urnes.

Per tant, només podrem començar a especular amb un mínim de fonament amb els resultats sobre la taula. Òbviament. I per a això, sigui per sort, sigui per desgràcia, ja falten pocs dies.

Després del debat, encara (2)

0

El que més molest em va resultar durant el debat, i després, és la pregunta que Artur Mas llança als caps de cartell de tripartit. I la resposta de tots ells, en especial del líder del bon rotllo. […]
Quina és la pregunta? Si gosaran fer president de la Generalitat un candidat perdedor. Fer-la és fora de lloc, i acompanyar-le d’insinuacions amenaçants ?com va fer Artur Mas aquest divendres a can Bassas? a mi ja em resulta intolerable. Fora de lloc, dic: el dia 1 no votarem, encara que tot sovint ningú no ho diria, el futur president, sinó que escollirem els parlamentaris que el decidiran. I el Parlament pot escollir qualsevol dels electes, qualsevol, fins i tot si es donés el cas l’únic representant del partit més menut, només que obtingui el consens suficient de la cambra. Aquestes són les regles del joc.

Una altra cosa és que, com també ha dit i ha repetit Mas, ell personalment renunciï a optar a la presidència del nostre govern si no és el candidat més votat. Hi té tot el dret, i segurament la decisió fins i tot l’honora: és conseqüent amb la convicció que ara caldria un govern fort presidit per un home amb un suport sense gaires hipoteques. Hi té tot el dret, sí, però no pot exigir aquesta decisió a ningú més. No pot, i fer-ho és lleig.

Mas fa bé de dir que només vol ser President si té al darrere la legitimitat d’una majoria d’electors. Però s’equivoca quan retreu als altres que puguin acceptar de ser-ne a partir d’una majoria parlamentària. Ara, que la resposta dels líders del tripartit tampoc no va convidar
gaire, durant el debat, a deixar que Mas s’expliqués. Quan ell tot just
havia formulat la seva opció personal, salta el simpàtic Saura al
contraatac afirmant que això no respecta l’Estatut.

I som-hi, força pati d’escola. Algú pot trobar que d’un debat s’espera justament això, que guanyi el més fort, el més baladrer, el menys respectuós. Doncs així anem.

Després del debat, encara

0

Doncs a mi, el que més em va soprendre del debat arbitrat amb cara de ferro per Josep Cuní va ser la insistència del candidat Carod a situar la discussió au-dessus de la mêlée. […]
Mentre els uns alçaven la veu, d’altres assenyalaven amb el dit, aquell demanava torn sense aprofitar-lo cap vegada, l’altre es queixava que no el deixaven parlar i no deixava de tallar els altres, el mestre de cerimònies amenaçava de castigar-ne algun de genolls cara a la paret, ara el de més enllà reia per sota el nas, i el d’ençà es feia l’ofès, doncs mentre el pati d’escola era recreat al voltant d’aquella taula el candidat Carod semblava fer esforços, no només per somriure quan la càmera l’enfocava, sinó sobretot per no deixar-se torbar pel brogit mundà i parlar, cal suposar-ho, de la política de veritat, la que creu que mourà els ciutadans com un sol home a confiar en ell i el seu programa el dia del gran sufragi.

I quina música feia el que deia? Insistia una vegada i una altra, en vaig comptar almenys tres, que el que calia era un grup parlamentari comú, el grup nacional català, a les corts de Madrid. Sorpresa. ¿El debat no era per preparar les eleccions al Parlament del nostre país i, de retruc, per fer possible que un dels candidats esdevingui nou President de la Generalitat? Doncs potser no. Segons el candidat Carod ara és l’hora de defensar la política unitària davant de Madrid. Ara.

És clar que potser el que m’hauria de soprendre és sorprendre-me’n. Després de tot i tot el que hem vist i sentit els darrers anys, que ara Esquerra i el seu cap de cartell desafinin és, al capdavall, una qüestió de coherència, per dir-ho així. Ni les tímides al·lusions a una equidistància ja fatalment desacreditada, ni la suposada èpica del tenebrós ?imagineu què en diríeu si els versos i les ensenyes fossin espanyols? espot de televisió, ni el recurs patètic ?via brotxa d’afaitar i black&deker? al campetxanisme que sembla que tot ho excusa no ajuden a passar pàgina. Ni a recuperar la il·lusió.

Potser sí que, com Salvador Cardús insinuava crípticament fa pocs dies, així que acabi aquest ball de bastons caldrà que els ara sense nom n’inventem de nous. Ni que només sigui per fer la guitza.

Catalanitat i feminisme

0

Potser és per curiositat, però sense ni adonar-me’n passo els ulls per l’entrevista que Joana Bonet fa avui a Anna Hernández, la dona del candidat Montilla. I hi llegeixo: […]

?¿Es feminista?
?¿Qué es ser feminista? Yo soy mujer, pero con una visión amplia. Soy muy activa, pero me siento mujer y no me avergüenza decirlo. Pero no soy una mujer cerrada ni mucho menos.
?Los críticos de Montilla ponen en duda su feminismo. ¿Qué opina?
?Se utiliza la demagogia y todo lo que sea necesario para intentar atraerse el voto. Eso dentro de un marco es legítimo. Pero repito: dentro de un marco. ¿Quién es quién para juzgar sobre la feminidad? ¿Qué es eso de la feminidad? Yo creo que son dos cosas distintas: una cosa son los símbolos, la filosofía, y otra tener los pies en el suelo, los problemas cotidianos, sociales.
?¿Se considera catalanista?
?Siempre trabajaré y lucharé para conseguir que los catalanes no se sientan discriminados, y que además puedan tener los instrumentos para desarrollarse y llegar hasta donde quieran. Sólo se es libre cuando se puede ser independiente, puedes decidir y tienes unos recursos.

Els ulls em fan pampallugues. Deu ser que no m’he acabat de treure les lleganyes. Em refresco la cara i reprenc la lectura. Potser he corregut massa i he barrejat feminitat i catalanitat, ser català i ser dona, identitat nacional i de gènere, feminisme i catalanisme.

Però aleshores, la diferència del to de les respostes en parlar de catalanitat i de feminisme, no diu prou?