Acompassa el moviment,
planeja damunt del mar,
onades blanques li esquitxen
la pell, enlairen el seu cos,
i ella es deixa portar,
per la suau brisa del vent.
Descansa sobre el tacte
esponjós dels núvols,
s’arrecera en la tebiesa de
la tarda, l’esclat de llum
en l’horitzó, apaivaga el
seu vol.
El pèl daurat com el raig de Sol,
la panxa blanca com la Lluna,
t’asseus molt a prop del cor,
escoltes el batec i fas el ron-ron,
t’hi estàs una estoneta i quan
decideixes que ja en tens prou,
t’alces mandrosament,
t’estiregasses, primer un pas,
després un altre, sigil·losament
fas un salt i t’asseus dalt la lleixa
del jardí, des d’aquí dalt hi veus
tot el que hi passa,
t’acaricio mentre el Sol et frega
la pell, el lleu ronroneig t’adorm,
assossegades hores aplaquen
la curiositat fins arribar el capvespre.
la llum blanca et desperta l’instint felí.
Aires de bellesa blanca
escampen sorra de la platja,
circulen venes de pura sang
al galop de la tarda.
Bramen crits llibertadors,
sota tèrbols planys d’atmosfera,
esbufega el vent accelerat,
va trenant la crin, modelant-la
al tacte fi, i ploren de molt amunt,
dolces llàgrimes de cel.
Al recer de la tarda avança veloç,
el cavall, traspassa bassals
d’aigua iodada, juga amb les ones
arrissades, al galop del seu pas,
fixa peülles de sal blanca,
renills al vent, dansen l’equilibri de la tarda.
Desplega les ales per entre la muntanya escarpada,
inicia el vol, majestuosa, imponent dansa amb el vent,
volta pel penya-segat, subtilment cerca aliment,
l’agudesa visual li facilita el camí.
Sap esperar, pacient enclava les ungles damunt la roca,
estàtica, alerta a qualsevol canvi que es pugui produir.
La tarda de la mà, no tardarà allunyar-se,
els colors rogencs del penya-segat s’apaguen,
el temps s’esgota, no hi ha descans per l’àguila,
un últim vol abans que l’ombra de la nit aplaqui el
seu desig.
La destresa ha vençut la foscor, es fa amb la presa,
desplega les ales i triomfadora torna al seu niu.
Vas arribar una tarda de tardor, dins una capsa de
cartró,
no en sabíem molt de tu en canvi ara, no podríem
viure sense la teva presencia.
Et diem Gina, des del principi és el nom que em va
agradar per tu.
A l’estiu dorms a la caseta de fusta del jardí,
et lleves molt aviat, just quan el Sol frega els vidres,
esperes ansiosa la nostra salutació, obrim la porta i
allà estàs, carinyosa, lleial, agraint el gest.
Quan arriba el cap de setmana intueixes quelcom
de diferent, no ens llevem a la mateixa hora,
esmorzem plegats al menjador, és aleshores que tu
ja saps que tard o d’hora arribarà el moment de pujar
al cotxe i anar a la platja, on les ones et sorprendran
amb les seves peculiars formes, et veiem gaudir,
empaites les ones i busques pedres per que te les
llancem, és una de les teves aficions preferides.
A l’hivern quan el fred gela els vidres, et deixem dormir
dins de casa, ets un membre més de la nostra petita
família, inquieta, intel·ligent , lleial, coneixes qui t’aprecia
de debò, fins i tot el veïnat t’estima, tu saps fer que els
moments siguin autèntics, no ets un gossa corrent,
destaques per la teva noblesa, fidelitat i autenticitat.
Galopen lliures sobre
la neu blanca a través
de la gran vall,
allunyats encara de la mà de
l’home segueixen el seu instint,
el gebre de l’hivern ha gelat els
seus prats, ara hauran de marxar
a un altre indret, riu avall,
on la neu no ha aconseguit deixar
la seva empremta encara.
Les seves pells clares fosques denoten
la barreja de diferents ètnies convergint
en el mateix camí, en les baixes praderies
hauran de proveir l’escàs aliment,
precari en el seu contingut,
tanmateix seguiran lluitant, el seu instint
de supervivència enclavat com una llança,
despertant les seves necessitats bàsiques,
la seva lluita és la seva llibertat