Philip Jones Griffiths i Viêt Nam
Publicat el 9 d'abril de 2008 per rginer
Encara estic conmocionada per la mort de Philip Jones Griffiths, i sobretot enfadada amb mí mateixa, perque no vaig estar al cas el dia que va morir, el 19 de març.
Ara llegeixo els centenars d’articles apareguts en tots els diaris més importants del món; blogs de fotògrafs que li retren homenatges; i tots estem d’acord; hi ha un abans i un després dels relats i fotografíes de guerra, arran l’aparició del llibre ‘Vietnam Inc.’ de Philip Jones.
En la recerca dels fets d’aquella crueltat, els llibres de Jones Griffiths han estat importants, imprescindibles, diria jo.
L’any 1971 es va publicar el llibre; el van censurar i no es va tornar a publicar fins l’any 2001. L’any passat el vaig comprar juntament amb ‘Agent Orange – Collateral damage in Viêt Nam’.
Llegir i mirar les fotografíes de Jones Griffiths em va permetre conèixer els fets amb tota la seva crueltat, i també trobar humanitat i sentiments.
En un dels escrits o explicació de dues fotografíes de la detenció de dos vietnamites del vietcong, un home i una dona, vaig saber immediatament que Philip Jones Griffiths coneixia perfectament la cultura i la personalitat dels vietnamites.
Permeteu-me traduïr aquesta explicació de les fotografíes.
– El desconeixement dels americans del Viêt Nam era absolut. Volíen separar els vietnamites dolents dels bons. No sabien, ni els interesava, que el Poema Kim Van Kiê’u significava el llibre de la tauleta de nit dels vietnamites, el seu sentiment com a poble per aconseguir la llibertat. Els vietnamites s’identifiquen absolutament amb la vida i la història de la noia protagonista ; Thuy Kiê’u.
Els americans volíen dividir el país i tots els vietnamites llegíen el Kiê’u. En les dues fotografíes podem veure molt bé com la dona i l’home, presoners, expressen amb les seves mirades la honorable tradició de sacrificar la seva vida per el país. La dona, encadenada durant tot el dia, supervivient d’un atac a una població, mira a l’infinit. Han de pujar a un helicòpter; l’oficial americà parla: ‘ Per què tanta pressa?
Quan els nois hagin fet l’interrogatori, després la violaràn i la mataràn. Tant si val si li doneu aigua per beure.
Com es pot llegir en el poema Thuy Kiê’u :
” És millor que faci el sacrifici jo sola.
No té cap importància si només cau una flor però l’arbre continúa esplendorós amb totes les seves fulles verdes ”.
Jones Griffiths feia nosa; va ser un dels millors fotògrafs de guerra de les últimes dècades. Els seus llibres són extraordinaris i les seves fotogràfies són d’una altra galàxia. No li cal escriure; tot s’entén en les mirades, el gest, el blanc i negre, les ombres, el paisatge.
Gràcies senyor Philip Jones Griffiths. Descansi en pau.
……. segueix
Publicat dins de Agent Orange-Dioxina | Deixa un comentari
Saps penjar vídeos, uau !! Ara la única somera sóc jo, que no en sé, però si em dones un parell d’indicacions en puc aprendre, que sa nina és somera però no beneita. Gràcies per l’article. Vaig veure un reportatge d’en Griffiths al 33 i em va agradar molt , era distant del brogit i de les coses, atent a la seva tasca de testimoni, impagable. Impressionant!