L’estelada
Publicat el 10 de setembre de 2008 per rginer
Demà 11 de setembre; cap vestigi de canvis.
—
– L’anarquisme és un fenomen molt interessant en l’aspecte que indica les ganes d’ordre. Efectivament, es produeix en aquells llocs on el desordre és més viu i intolerable, com per exemple, entre els catalans, que viuen l’experiència d’un dels desordres més greus: no tenir sobirania, no tenir un estat –
– L’apatricitat. Tenir una pàtria -amb la seva forma visible d’un Estat – és obligatori per tal que no defugim sistemàticament les responsabilitats profundes de la nostra tribu i defendre’ns de nosaltres mateixos de viure perennement en un estat d’abjecta murriesa. Si no, la ‘tribalitat’ es manifesta en forma d’una vaga sentimentalitat lletja i obscena, que és la cosa que cal suprimir. Un Estat produeix la corrupció i altres inconveniències, però són pitjor les que produeix el fet de no tenir-ne –
—
Miquel Bauçà – El Canvi
Publicat dins de Actualitat | Deixa un comentari
//*//
Una de les hipòtesis que els historiadors utilitzem per explicar el gran arrelament de l’anarquisme a Catalunya és precisament les difícils relacions amb l’estat, l’antiestatisme profund que es desprèn de la societat catalana. També ho fa el fet que l’estat ha tingut sempre una actitud repressora i que el país hagi estat tratat com un tema d’ordre públic.
Encara que molts s’escandalitzin, un dels nostres fets diferencials és l’herència llibertària. De fet, som l’únic país del món que ha tingut ministres anarquistes.
L’anarquisme sorgeix amb més força allà on una potència ha anihilat l’Estat originari (Catalunya, Aragó, Al-Andalus…) i és una reacció cega a segles
d’opressió i de desarticulació sistemàtica de la nació dominada, malalta i
consumida d’odi i d’avorrició front a un poder (invasor i colonitzador) estrany
i sàdic. L’anarquisme és la porta falsa i venal, emocionalment primària, a
l’horror de la tortura socioeconòmica i mental contra un poble sense Estat
propi. Però és una resposta de colonitzats que eternitzarà el problema i el durà a un culdesac crònic, enmig la violència més eixorca.
Molts esquerrans s’escaroten fins i tot violentament quan critiques coses
que, al meu entendre, no tenen en realitat base i són simples supersticions
modernes o progres, al nivell que la gent humil pot creure en curanders, etc.
He conegut molts anarcos al llarg de ma vida, de fet alguns són bons amics
meus, i puc dir que la pràctica totalitat són prou afeccionats a fumar canuts.
Alguns els ha donat també per altres drogues, de fet alguns van acabar de
ionquis, d’alcohòlics, se suïcidaren…I ho dic amb gran dolor perquè era gent
que, més o menys, me’ls apreciava. L’anarquisme ha estat un bon pretext per a fer el que els venia en gana encara que fos demencial i autodestructiu. Per això estic absolutament convençut que l’anarquisme és una ideologia molt perillosa, autodestructiva, imbècil per impossible, que tendeix a la violència i a la drogadicció i sempre faré tots els possibles per alliberar els meus i el món
sencer d’una plaga absurda i nihilista, tan nefasta com són aquestes ideologies pretensioses i megalòmanes, filles dels deliris dels abusos etílics.
L’anarquisme fa acerades crítiques a tot: a l’Estat, als patrons, a la
religió, al capitalisme, al marxisme, etc. Crec que tenen raó, sincerament. i
llàstima que no s’hagin mai afegit seriosament ells mateixos a la llista dels
criticats i criticables, perquè “de bo no n’hi ha ni un” (la Bíblia), i qui s’ho
pensa és que ha xalat massa i ha treballat poc.
Normalment tothom té raó, més o menys, a veure faltes: n’hi ha tantíssimes
pertot! L’anarquisme descriu vivament la natura humana caiguda i la gran mentida humana. Però la proposta anarquista diu: ho hem de fer bé, ara, nosaltres. Dir això és una desesperada ingenuïtat i autoengany: encabotar-se desesperadament a no reconèixer quina és la natura humana, creure’s especials, una mena de “milhomes anarquistes”, és crear una secta…La Història ho demostra a bastament, per això l’anarquisme és ahistoricista: no aprèn de la Història…Entota revolució, els anarquistes han estat aixafats pels capitalistes (Comuna deParís, Astúries…) o pels stalinistes (Krondstadt, Maig 37…). L’anarquismepretèn una Arcàdia, una Humanitat sense Estat, la d’abans de Noè. Després del diluvi, amb Babel, apareix l’Estat, l’autoritat política. Abans hi havia poca població i molta terra…(elemental!).
Els anarquistes són bons crítics d’una societat molt degradada, però pèssims
autocrítics perquè no tenen referències gaire concretes, no volen mirar la
Història, i, de fet, en la Història (la prova del cotó-en-pèl) sempre han perdut
per golejada: els han esclafats. Per què? Perquè es tracta de la mateixa naturade les coses que cau del propi pes, només són belles utopies, teoria del desig, és a dir, demagògies que porten la gent despistada a l’escorxador dels
poderosos, un joc perillós, barrejat de burrera política, històrica…i
psicològica…: Desconeixement de la natura humana, idealisme fora de lloc i de
context. L’autoritat, el poder, encara que no ens entusiasmi i generalment ens
avergonyesca pregonament, és consubstancial a l’organització de la societat
humana i, o l’amillorem o ens esclafa. No n’hi ha més. Les Xauxes i les Arcàdies
sens Estat van desaparèixer en el Diluvi Universal o bé són cosa de pamflets i
còmics.
Si tant odien les banderes…per què els anarquistes també en tenen una, amb
l’A o la de la CNT, etc.? O és que en nom de l’A no envien també gent a la mort, com si es tractàs de la bandera de qualsevol Estat? Si tant odien les banderes perquè ells també en tenen una i l’honoren i s’enfaden quan uns altres els la cremen, etc.?
L’anarquisme és la presó mental dels anarquistes, igual que l’integrisme ho
és per als integristes, la diferència és de caràcter: els anarquistes no tenen
un clar concepte d’ordre, realisme i lògica mentre que els integristes tenen
aquest concepte maximitzat maníaticament i obsessiva.
Tot és per fer…Som-hi