Començo aquest apunt, com ho fa el diari esportiu en català, el 9, en la pàgina on informa dels resultats dels Jocs :
Carta Olímpica. Article 9.1. Els Jocs Olímpics són competicions entre atletes, en proves individuals o per equips, i no entre països.
Sempre he estat entusiasta dels Jocs Olímpics, ja desde petita, potser perque el meu pare tots els diumenges, matí o tarda, ens portava al meu germà i a mí a veure competicions esportives de tota mena; natació, salts, water polo, hockei herba, atletisme, futbol, tir amb arc, gimnàstica artística. Jo llegia les grans gestes dels esportistes i en els meus viatges, sempre he aprofitat el temps per anar a visitar un estadi, un museu, un lloc, que tingués relació amb els Jocs. Però el més impactant va ser la meva visita, curta de Helsinki ( per feina ) i al seu estadi olímpic.
Ara els Jocs no són ja el que eren. Vaig ser voluntària als Jocs de Barcelona i van ser tres setmanes inoblidables. Era assistent personal d’un membre del COI amb un esperit tant amateur i olímpic que només anava a veure esports minoritaris i fugía de qualsevol festa o dinar. Vaig viure l’ambient dels esportites a la Vil.la Olímpica amb intensitat i les discusions sobre professionalisme sí o no, eren a l’ordre del dia. Desde l’any 1920 que la Ciutat demanava ser seu d’uns jocs. Quan finalment va poder ser, vaig saltar d’alegria, per l’esport, pels jocs, pels esportistes; no confonem les coses. Si ens posem a pensar, al nostre país es practiquen tots els esports ja desde els primers anys de l’olimpisme modern del Baró de Coubertin, i molt abans evidentment. Els mediàtics ja sabem quins són.
No he vist ni les cerimònies d’obertura ni tampoc avui la de cloenda. Conviccions personals. Jo d’aquests Jocs em quedo amb les medalles de’n Joan Llaneras o la noia basca, en ciclisme, o aquest noi gallec que fa vibrar amb les seves curses de rem o l’altra medalla d’or del kayak de dos nois, un gallec i l’altre lleidatà; o les noies de natació sincronitzada; o el gimnasta Deferr, increïble; o els navegants amb els seus petits velers; o els participants al tir amb arc; o la lluita o fins i tot la boxa. Em quedo amb tots aquests esportistes del món que hi participen, i no guanyen medalles, però lluiten per optar en un lloc a les finals. Em quedo amb aquests nois i noies africans que ningú pot atrapar en les curses. L’atletisme continúa éssent l’esport rei. La prova de llençament de javalina és una de les que miro amb més interès; serà que els xicots de Finlàndia són especialistes …..El dia assenyalat per poder guanyar, de sobte tens un mal de panxa, has passat mala nit, ensopegues amb una tanca i tot s’acaba o pateixes un desmai, com la noia japonesa que es va enfonsar al final del seu exercici de natació sincronitzada i van haver de nedar al fons de la piscina per treure-la. El ciclisme en pista és minoritari, però espectacular i l’esforç dels esportistes i els entrenaments molt durs. Em quedo també amb les paraules de’n Rafael Nadal: ‘A la Vil.la Olímpica era un esportista més, no un tenista’ i certament el va ajudar. Tots aquests esportistes, anònims, han pogut fer realitat el seu somni per el seu esforç individual, perque estimen l’esport i senzillament volen guanyar. Es preparen, treballen, no viuen de l’esport que practiquen, entrenen totes les hores que poden; si els polítics o algún sponsor decideixen ajudar pagant uns diners, benvinguts; si s’emocionen en rebre una medalla és pensant en l’esforç i les persones que els han ajudat o recordant a companys que ja no hi són.
Tota la resta, obertures, cloendes, triomfalismes, escombrar per casa, orgull nacional, etc. etc. etc. ho deixo per els experts en aquests temes.
A mí m’agrada recordar Jim Thorpe o un hawaià, Duke Kahanamoku que va sorprendre tothom amb un nou estil de nedar – el crawl, o un petit país com Finlàndia on practicar l’esport és la cosa més natural del món i en Paavo Nurmi és la millor representació, Jesse Owens que va donar una gran bufetada a la política i a la propaganda feixista, o en Abrahams i Liddell, els britànics amb els que es va enmirallar el cinema en la pel.lícula ‘Carros de foc’ i en Johnny Weismueller, Abebe Bikila corrent descalç pels carrers de Roma ( per a mí la millor cursa de marató de la història ), igual que a casa seva a la seva Etiòpia, o la gasela Wilma Rudolph que després de superar una paràlisi, ningú va poder guanyar-la corrent les proves de velocitat.
També recordo les xerrades amb esportistes i membres del COI a Barcelona, en desacord amb les idees del senyor Samaranch, per professionalitzar fins al més alt nivell els Jocs i intentar eliminar els esports minoritaris; un esports que ja en temps llunyans a Olimpia, a Grècia eren els més valorats. Sortosament, no ho han fet.
Jo em guardo les imatges dels atletes i les competicions i també aquestes medalles agradedolces, com la d’argent dels xicots del hockei herba.
Els estadis d’Estocolm ( 1912 ) i el de Helsinki ( 1952 ) són l’exemple dels Jocs, representant a uns països amb una llarguïssima tradició esportiva, on es va realitzar el primer cronometratge elèctric o es va fundar l’IAAF ( Federació Internacional d’Atletisme ).
Atenes – 1896 – Tom Burke ( EE.UU ) va guanyar els 100 m amb un temps de 12 segons.
Beijing – 2008 – Usain Bolt ( Jamaica ) ha guanyat els 100 m en 9.69 segons.
La fotografia de l’estadi olímpic a Helsinki i la seva torre. Desde dalt, podia veure els atletes competint …….
He fet una nedada crawl que et deixia amb el pèl dret (sense fer cas a la teva recomanació de no pegar dret. Necessitava jugar-me la pell avui). Volia aprofitar el primer dia de poder alenar fondo sense inhaladors. Ja se n’ha anat aquella teranyina del cel que em feia sentir com de plom. I l’aigua no era sopa com aquests dies passats. Això sí: ni he dinat ni he tret el refugiat. Ara hauré de fer totes aquestes coses …
Si Pau Gasol va escomençar jugant amb la selecció espanyola junior i després en l’Olimpica és per acció o omissió de la Generalitat Catalana governada per Jordi Pujol.
Si els catalans des de petits es tenen que tragar les televisions espanyolistes com l’espanyola, Antena 3, Telecinco, Quatro o la Sexta és per acció o omissió del govern de la Generalitat Catalana.
Cap independència des Lituania a Ukrania o des de Eslovènia a Txèquia fins ara ha estat constitucional ni pot mai ser-ho.
Que la Generalitat de Catalana s’escude en que la Constitució Espanyola a l’Estat espanyol considere l’independència o tindre seleccions pròpies com anti-constitucional és de mecs i babaus o encara pitjor considere els catalans mecs i babaus.