El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Setembre és un dels mesos més costeruts de l’any. Si més no si hom és pare, treballa i viu al Cap i casal.

I és que, si hom treballa i fa vacances a l’agost, torna a la feina just quan les escoles bressol, i les infantils també, fan períodes d’adaptació, que, simplement, vol dir que el nano, o la mossa, és al cole menys temps que tu a la feina.

No es podria fer adaptació a la feina també per a viure un xic més acompassats?

A més, si és bo per les criatures, també ho deu ser pels grans, no?

Per postres, si hom viu al Cap i casal, es troba, pel capbaix, les festes majors de Sants, la Barceloneta, Vallcarca, el Poblenou i, com a cirereta festiva, la Mercè!

Com es pot treballar amb tant de xivarri post-vacacíonal?

Eps! I tot això ben amanit amb els tipics aigüats de final d’estiu i inici de tardor que et remullen dia si i dia no.

I no ens queixem que, mirant les noticies, ja veiem que el 80% del món encara ho passa pitjor.

Apa! A adaptar-se a la rutina, si les Festes Majors, les Diades i, enguany, les Ereccions, ens ho permeten.

Dijous, el zoobotànic de Jerez ens rep amb les portes ben obertes. Dimensions ideals per a viure’l amb dos anyets. Barcelona i, sobretot Frankfurt, són zoos massa grans, immensons. Jerez es pot veure pausadament, en un matí i, a més a més, acabar la visita amb un d’aquests trenets turístics que, miracles de la infantesa, enamoren als més xiquets.

La bèstia, tot i els flamencs, el lleó, l’ós panda vermell, els tapirs, les jirafes, la zebra i un miler d’animals més, no hi és.

Per aixó divendres aprofitem el dia per apropar-nos a les colonies sevillanes que van fertilitzar les marismes del Guadalquivir en temps molt recents. Aquells vaquers sevillans ara són agricultors de tomàquets, remolatxa i cotó, entre d’altres cultius a l’engrós. Els antics estables són ocupats per cavalls i, ben a prop, diu un savi del tros, s’hi fan les més grans i gustoses produccions d’arrós del món.

Allà però, en la raconada més allunyada dels estables, tampoc hi trobem la bèstia. No és el cavall, ni l’ase, ni l’ovella ni els galls i gallines de raça autòctina ni tan sols els anecs que tant criden l’atenció de la canalla de casa.

No serà fins diumenge al vespre que, entre els galls d’indi del parque los pavos que trobi la bèstia. I és que la bèstia, la ferotge bèstia sóc jo.

Cau la fosca vora el mar i l’habitació, xafogosa i ardent, recull al pare amatent, la filla dorment, la mare protectora i el més menut de tots que, de tant en tant, es remou i busca meta.

De fons, en successives capes, les veus dels veïns pels carrers, els xiscles del jovent a la platja, la mar bressolada que xopa la sorra, les restes somortes d’un concert de xiringuito i platja.

La nit, a l’estiu, és la vida a la fresca i la familia rendida per un dia de passejos, gronxadors, jocs a l’aigua i quatre xuts a sol i serena.

La nit és com l’oceà, calma i temporal, balanceig i dansa, pau i terrabastall. Comença una altra nit: s’hauran adormit els veïns, quan ens haguem despertat?

Començo la primera setmana de vacances amb dues noves d’aquelles que t’entristeixen i et deixen un xic baldat.

La primera, m’atrapa tot dinant en una casa de postas cordobesa, tot anant camí de Rota. La segona, en tornar del parque de los patos d’aquesta vila sureña que calafelleja en l’oceà.

La mort de la Mundra em xoca. Desconeixent estat i situació, totalment allunyat d’aquell Poblenou de festes i joventut, se’m dibuixa el seu somriure en veure-la per darrera vegada a la Sala d’Exposicions de Catex, amb en Joan Marc per companyia. Em pregunto raons, em questiono la vida que ens ha anat separant i acabo barrejant els homenots d’en Joan Marc i el detallisme hiperrealista d’en Joan Pons.

La pintura, l’art, esclat de vida i mort perdurable, eterna, natural.

La mort de l’Àngel és vermella i tendra. En coneixia la batalla amb el càncer que anava vivint el pare de la Mireia. Els castells, fins i tot per les mòmies castelleres com jo, generen família. Gran, immensa família construida al voltant d’un objectiu sublim: tocar el cel amb la mà més innocent possible.

L’Àngel era reconegut periodista tecnològic, però, per un servidor, era pare i avi de castellers, tot i compartir territori i interessos professionals. La seva mort ha estat més suau i és que, com deia sa filla a facebook, la iaia Maria ha preparat escudella pel retrobament familiar allà on la carn esdevé record i les algues es gronxen sl ritme de la dansa de la mort.

24 de maig. 06 am. Vell pis.
Potser els nervis, potser les restes del cansament d’ahir, potser… Porto una horeta despert i no és pas pel neguit o la il·lusió existencial de saber els resultats electorals. No pas. Tot és per aquest rellotge autoimposat que fa que, aquest cap de setmana, tot el nostre món s’hagi capgirat.

Com al gatopardo, canviar-ho tot per no canviar res. O si. Girem la nau del nord a llevant. A partir de dimarts ens llevarem veient com el sol trenca la mar i omple de colors la ciutat de Barcelona.

Trobaré a faltar la muntanya de l’Avi Bubú. La muntanya i el seu seductor joc amb nuvols i boires. Canviar-ho tot per no canviar res. O si.

Podrem assolir el repte de buidar el pis amb la celeritat necessària? Tindrem instal·lador d’Internet al nou habitatge? La #VagaDeLesEscales és la més icònica de les vagues que es fan i es desfan: una multinacional subcontracta empreses per a fer un servei a un preu “competitiu”. Per a complir contracye, aquestes empreses contracten persones a jornades de 10 i 12 hores per 500, 600, 700 euros al mes. Mentres el manobra defalleix, Telefonica (ara, Movistar) engreixa llur compta de resultats. Un èxit per a la macroeconomia, una sagnia per les vides dels tècnics contractats.

Et sona?
T’hi sens identificat?
Jo, que encara no estic precaritzat com ells, els entenc i els recolzo. Ho sento, potser hauria de fer com deia aquell petit gran home que va governar en temps dels meus pares:

“haz como yo: no te metas en política”

Però no en sé.
No en sé, ni tan sols en Jornada de Reflexió.
No en sé, ni en plena mudança a un nou pis. Un altre: el quart en cinc anys.
No en sé, ni tenin família al meu voltant.
No en sé, ànima rebel, cor de rauxa que, vivint en l’estat del benestar, no s’està de veure la injusticia del precaritzat i la necessitat de recuperar tot aquest talent per a millorar la nostra societat.

I, entre tant, la mudança, volguda, desitjada, il·lusionant, eternament confrontada a la vergonyant eixida d’una família de desnonats.

Són quarts de dotze de la nit i, a casa, tothom dorm. Jo no. No puc. Prenc el bloc i començo a improvitzar quatre lletres mal escrites i que ragen al ritme que els dits marquen.

Finestra oberta. Un gos borda. La bozina d’un cotxe. Quatre veus i una campana ofegada pel brogit que, ara, en el silenci d’una llar adormida, s’imposa damunt la quotidiana vida familiar.

Em deixo seduir pel carrer i veig, dins l’autobus que ara passa, un senyor amb el cap pengim-penjam, cansat d’una llarga i dura jornada. Al seu costat, una xicota escolta el grup de moda en uns escarransits auriculars.

No sé perquè no hi ha ningú que vagi a pencar en aquesta meva visió nocturna a través dels sons que penetren per la finestra.

De fet, fins i tot em sembla captar un grupet d’estudiants universitaris que fan xerinola.

Avui volia parlar d’indignacions, revolucions institucionals i programes electorals tocats pel 15M, però no em surten les elevades reflexions sobre les estrelles de la política i llurs corts d’acòlits convençuts, i resto en la quotidianitat del carrer, del seu trànsit i la seva gent.

Potser tot és tan senzill com la desobedient modèstia d’un sagal creuant el carrer.

L’acompassada respiració contrasta amb la velocitat que penetra pel balconet de la improvisada habitació. Dins la fosca, amb el trafec urbà de fons i aquesta calmosa respiració per companyia, em deixo portar pel dit que tecleja el telèfon. Cada cop més menut, cada cop més directe, cada cop menys documentat.

El Cau de l’Ós em resulta un organisme viu i endinsar-me en llurs escrits un exercici d’autoconeixement sublim. Gairebé onze anys de llerra. Onze anys que van començar a muntanya, que tenien, en part, la intenció de ser crònica de Taradell. Onze anys que han passat d’aprofundir en tradicions a esdevenir un eixelebrat aplec d’escrits improvitzats i de poc interès, crec, per algú que no sigui jo.

Aquest cap de setmana, el vell ós hagues parlat de castells, o d’alguna de les, altre cop, nombroses manifestacions, però el nou ós traspua això que tens a les mans, aquest enfilall de frases buides que volen omplir-se de sentit, però que desconeixen el seu destí.

I que bell que és ser pare d’una quitxalla com la meva! Orgullos estic d’un present dedicat als fills que m’alegren l’ànima!

A fora diuen que el món va rodant, que els rics segueixen robant, que els pobres segueixen cobrant, que les persones que malden per un món millor se segueixen barallant i que els tsunamis segueixen menyspreant les formiguetes que fa anys que tot ho van denunciant.

I, mentrestant, l’il·lusionisme segueix funcionant.

Quin final que m’ha sortit. Hauria de deixar-ho aquí. I, si més no, ara com ara, li deixo amb el dubte de si continuar demà.

I arriba diumenge de fosc i en Vicent m’obra els ulls sobre la tupinada a la italiana que ens espera. Una tupinada il·lustrada pels mitjans de comunicació: canviar-ho tot, per no canviar res. Podem i Ciutadans, el nou bipartidisme que canalitza la ràbia contra una tragedia anunciada: la d’un Estat col·lapsat. I, mentrestant, la Mediterrània esdevé el gran cementiri d’éssers humans.

Em giro i la vaig relaxada i calmosa, amb el menut al davant. Seran ells els que, per fi, faran un món altruista i sense nyaps egoistes com els que avui es fan?

França es fa la pregunta pertinent: http://t.co/n2G7o27HTV o pq generem ‘terroristes’ a Occident?

http://twitter.com/GladysDelEstal/status/576002385199390720

Començo aquest apunt amb una piulada que vaig fer en conèixer la identitat dels atacants de la seu de Charlie Hebdo.

En aquell cas, la mainada era de banlieu i sense opcions d’ascens en l’escala social d’un món on ésser al capdamunt, és l’èxit total. Aquest cop ha estat algú que, per aconseguir l’èxit total, ha hagut d’abandonar llur essència humana.

Ho faig després que les filtracions d’un militar a la premsa nord-americana portin al Fiscal de Marsella a assegurar que un jove de vint-i-vuit anys és el botxí del passatge a Düsseldorf.

Ara que els mitjans, com afamats voltors, es llançaran sobre el cos encara calent del jove copilot alemany i la seva família, se’m fa més visible que mai la imatge dels tres nanos que escoltaven rap, portaven gorra de gairell i seduïen – patriarcat televisiu mana – les mosses del seu barri obrer. Tot això fins que, com aquell sagal anglès que també sortí als diaris, va trobar un sentit a la vida: el sentit d’esdevenir famós per morir matant.

El cas de l’avió sinistrat als Alps, fins que no es demostri el contrari, s’allunya dels altres casos suara esmentats. No és, ara com ara, un acte de terrorisme a l’ús mediàtic. Però les bases si que són les mateixes: els seus protagonistes són veïns nostres, són d’una generació que ha viscut sota règims democràtics i en societats on hi ha de tot a l’abast de la mà, però sense felicitat que els ompli l’ànima.

I és que, aquesta ”pacífica’ abundància no els ha fet pas feliços. Ans al contrari, com el vell lema de la fracció més canalla de l’Exèrcit espanyol, els ha convertit en novios de la muerte.

El terror som nosaltres

Què estem fent malament, com a societat, per a generar jovent suïcida?

La pregunta se’m formula amb l’angoixa de no saber qui serà el proper occidental en generar el caos i sembrar morts gratuïtament.

Cal reflexionar sobre les bases socials en que se sustenta la nostra manera de viure. Potser val la pena aturar-nos un instant i pensar si tanta pressió competitiva és sana.

¿No valdria la pena desarmar-nos de la cursa individualísticament perfeccionista i prendre el camí de la fraternal i desinteressada col·laboració?

Deien que la religió era l’opi del poble, però hem estat incapaços d’armar un sistema de valors alternatius a l’existència d’un o més déus.

Oi més quan, més enllà dels botxins, hi ha un nombrós cor de hienes digitals que fan apologia del crim o se’ls en foten els difunts, si llur mort els treu el seu programa preferit de la graella.

Estem malalts. Estem corcats. Cal tenir-ho present i començar la feina de frenar la sagnia mental dels nostres joves, dels nostres ni-nis (ni esperit ni cervell). Si no ho fem ara, el seu nihilisme acabarà amb tots nosaltres.

El trànsit subterrani és escàs avui.

És d’hora i la munió encara es prepara per l’assalt de carrers i transports.

Jo, voluntat de despatxar, ja sóc en dansa. Sóc dolçament en dansa.

Lucky Thompson. Tete Montoliu. L’Aliança del Poblenou.

Un telèfon i auriculars. Aïllament acústic d’un món repetit, de rostres tristos i caps cots. Qui somnia?

Fang pastós d’humanitats mundanes. De casa a la feina. De la feina, a casa. Camino i escric. Escric entre les runes d’un barri vell esmussat per les arroves digitals i l’art del demà.

Una menuda parròquia resisteix l’embat dels temples del 4G. Incoherències d’un modernet perdut en la smartciutat a ritme d’Aquila.

I, qui m’entengui, sia agraït.

No sóc melòman, però m’enamora la música i em deixo seduir per una bona lletra, sobretot si té rerefons social o respira la sublim ironia del múltiple significat.

Pel quë fa al so, sóc totalment eclèctic i incapaç de casar-me amb un sol estil musical. Tinc dies més punkies, més heavies, més progressius i, fins i tot, jazzístics  bluserus, flamenquitos, hip-hoperos o… Massa dispers per encabir-me en un paràgraf.

Sóc tafaner de mena i m’agrada el safareig d’allò que escolto. Oi més quan, mancat de melomania, passo dels concerts a l’engrós i sóc més d’aplecs musicals de grups de barriada i aprenents de músic que, en l’esdevenir, poden guanyar fama… o no.

En aquest sentit sempre he anat molt per lliure i he fet poc cas a les modes i les grans estrelles del rock.

Ahir però se’m va cloure un portal de coneixement musical. Ahir se’m va fondre la flama dels tarda tardà i no et deixis enredarr. Rock en estat pur, anecdotari immens de l’star system narrat per un esperit inconfussible i de tarannà que, als oients, sense feia proper.

Amb en Jordi Tardà, fins i tot un ésser com jo, es feia un xic melòman. Gràcies a ell, penetrava en les intimitats i les rareses d’aquells que, fora del programa d’en Tardà, eren purs productes de la industria discogràfica.

Qui, sinó en Tardà, podia escriure això sobre els Stones? Qui sinó ell et podia sorprendre amb una gravació inèdita d’en Bruce Dickinson o disseccionar-te un Gary Moore amb solvència i mestria?

Massa tardes de Tardà com per no ser trist per la mala nova i restar convençut que ens han quedat moltes anècdotes per conèixer i massa tardes de bon rock al costat per a viure.

I és que, com deia un alumne aventatjat del mestre a través del facebook, en Tardà va ser el nostre canal bàsic d’informació musical abans que Internet li fes la competència.

Jordi, et trobarem a faltar. Paraula d’stone!

Començo a escriure, tot esperant el metro. Començo a escriure sense tenir massa clar el què. M’aboco a la lletra en un comboi força menys ple del què seria habitual en aquestes hores de desplaçament laboral.

Avui faig el salt als Germans Karamàzov d’en Sales. 500 pàgines llegides demanen d’un interludi. I aquest interludi el visc ara amb el neguit sobre l’esdevenir del bo d’en Alioixa.

Avui és dilluns. El darrer dilluns de febrer. L’hivern va fent el seu camí i, del subsòl estant, veig les primeres ponzelles d’ametllers florits en algun indret estimat.

A Passeig de Gràcia, massa gent. A les orelles, l’arcana alzina d’en Mikel Laboa. Salten cançons sense ordre ni concert… com ha de ser.Ser terra quan es treballa, foc quan es desplaça, aire quan es vola, aigua quan s’estima.

I segueix rajant el suc. Raja en una nova línia, raja perquè avui és dilluns i, tossut, tenia una cita amb mi mateix, una cita amb la lletra, una necessitat de blogar en dilluns.

Un dilluns etern, un dilluns trist, un dilluns de blues i blaus. Un dilluns…

Jugar amb la quitxalla abans de deixar el mas urbà, deixar-los amb la mare per anar a treballar, deixar-los per poder viure en un món on la vida són obligacions per atendre devocions.

Avui volia parlar, com en Vicent, de la ‘batalla per Barcelona’, però el blues dels dilluns m’ha vençut i ho deixo estar.

La carn vol carn -no s’i pot contradir-;
son apetit en l’om pren molta part:
si no·s unit ab l’arma, tost és fart;
d’els dos units sent hom un terç exir.

Han pasat sis segles ja!

Sis-cents anys dels mots profètics d’Ausias March i, cada Carnestoltes – així n’he dit de petit i així encara ho dic ara, malgrat el triomf mediàtic del carnaval – em tornen al cap com una glopada ardent d’instint primari i desvocat.

Sovint, els mots. No, els mots, no. Aquells mots, se’m repeteixen tenyits de la salvatge trendresa d’en Vicent Andres, colrats per la varonivola veu de l’Ovidi o, fins i tot, per la dubitativa presència d’un marrec de mans suades i posat humil que, pujat dalt d’un escenari en un institut de barri obrer, escateix el públic amagat en la fosca dels focus que n’il·luminen el rostre.

La carn vol carn i engendra jovenalla per Tots Sants.

Són els excesos d’aquest lunar carnestoltes d’origen incert, segurament pagà, d’aquest capgirament del món que fa de l’esperit carn, dels sentiments, instints. Instints arrapats de cossos nus i assedegats de pell i ossos, de carn i visceres, de tot i res.

Ara, que el món és carnestoltes, fins i tot en les malaltisses ments dels més conservadors dels moderats, les paraules em venen a veure i se’m mostren pura rebel·lia contra els carnissers de tot, contra els legisladors de l’ínútil, contra les malaltisses ments que alcen cledes, que s’acarnissen per a què la carn no vulgui més carn, per a què el desconegut mani sobre l’institnt, sobre l’amor, sobre la física i la química de les relacions que, en igualtat, fan del món, un paradís terrenal. Batallen per a què ens odiem entre germans, per a què el nostre ‘benestar’ descansi sobre el ‘malestar’ del veí. Però no és això, manaires, no és això.

Cal trencar-vos el discurs i el deute i revolcar-nos per terra entre abraços i bessos!!

I és que ja ho diu la tradició rialles de carnestoltes, ploralles de Tots Sants. Crieu, crieu que el món s’acaba. maridem-nos tots i deixe’m que ells es barallin i facin lleis i desnonin i multin i maltractin i ens diguin que les nostres pensions depenen del fet que els grecs es morin de fam.

.M’ha sortit així, què voleu que us digui!

És carnestoltes i els fluids de les relacions humanes reviuen ara i sempre als embats vomitius dels seus il·lusos enterradors!

Terminado el festin, me visto de resonancia acústica
– Patricia H

Dimecres passat, i coincidint amb el novè ‘aniversari’ del #4F, els luctuosos fets que han près volada mediàtica gràcies a l’emissió de Ciutat Morta pel Canal 33, es va alliberar el llibre Poeta muerta, un recull dels escrits de la malaguanyada Patricia Heras, àngel caigut dels braços d’aquesta nostra celestial societat generadora d’inadaptàncies.

Ja de nit, mentres la família dorm, m’endinso en les pàgines de la publicació i, com més llegeixo, més fort i pregon és l’esglai de comprovar com la seva lletra s’assembla a la que, aplegant vells escrits de joventut, vaig reunir a Paraula de Vàndal, artefacte literari que havia d’obrir un enginy creatiu força complexe i, com és de suposar, inacabat, però que resulta un mirall de l’obra de la Patri.

Una suor freda em llisca front avall. És la certesa que jo, dècades abans de la poeta morta podria haver seguit la seva via.

Suposo que tot plegat és pura percepció malaltissa d’aquesta ciutat podrida, corcada, morta, on un batlle parla de moda urbana el mateix dia que es commemora l’abus manifest, per estètica, de l’Imperi de la Llei i l’Apropiació de la Força.

Jo em vaig redimir i ja no sóc un ‘inadaptat crònic’, tot i que la mort m’és present i amiga per ser vital i estimada la vida en bogeria.
A la Patri no li van donar ni temps ni confiança per a fer-se un lloc en aquesta malaltissa ciutat farcida de barcelonautes.

Un dels polítícs més coneguts de la Plana de Vic va dir, ja fa uns anyets, que un és d’on passa els nadals.

Ho deia, suposo, per a justificar poèticament el fet de viure lluny del poble dels seus pares, del terrós de sa infantesa, de sa dolça i enyorada pàtria.

I qui sap si, per la seva parròquia, tenia raó.

Jo, emigrant de ma infantesa, sóc d’arreu on m’estimen, car ma pàtria són records i instants escolats dolçament pel sedàs perceptiu de mon cervell animat.

Els nadals són de suburbi urbanita i caliu ardent d’uns avis que ja no hi són, d’un pis que ja no és nostre, d’una cuca de llum penjada pel Congost i d’un poblet farcit de parents amb pastorets a la Rectoria.

Tot això se’m fa present en la fosca nit d’una trianera habitació on descansem amb dona i menut, mentres la pubilla descansa amb l’abuela Carmeli en una estança propera.

A Sevilla, els matins són pausats, relaxats, de casa i manta.

A Sevilla, la vida es mou tan bon punt passa migdia.

Dinars de mitja tarda, visites a tort i a dret, … Concentrar un any sencer en un grapat de vesprades ja porta aquest ritme embogit de visitar tothom en poques dates.

L’esgotament es fa present de nit. Penetra en la família que, influències del destí i la calma d’un pis recollit i acollidor, es desperta tard i es lleva més tard encara.

Pastissets arreu, influència nord-africana en un pais ric i viu de rostres somrients i amables maneres. Fartanera de mantecados, polvorones i d’altres dolçaines andalusíes.

Si un és d’on passa els nadals i aquests, tradició catòlica mana, van de Santa Llúcia a la Candelera, jo sóc de Taradell, Gràcia i Poblenou, de la Maresma, Triana i Sevilla, d’arreu i d’enlloc a l’hora. Esperit lliure fet diferencial per llur esdevenir vital.

Sevillanejar per Cap d’Any em diu que jo sóc del país de ma infantesa amarat per l’aigua d’una tendra tempesta. La tempesta dels records de tots aquells que, en algun instant, em tenen present en llur magí. Car la màgia dels amors, et fa ésser de qui t’estima. Un amor plural que et fa omnipresent i et converteix en déu per voluntat aliena.

Feliç 2015 a tothom i bona pàtria líquida!

Aquesta setmana ha tornat a viure un d’aquells ‘focus mediàtics’ que em provoquen més vergonya col·lectiva, a l’hora que incrementen la meva, ja de per si ufanosa, desafecció envers les institucions públiques i les estructures d’Estat, premsa inclosa.

Ja et deus imaginar, oi més amb el títol que encapçala aquest apunt, que parlo de la Operación Pandora, engegada novament per les escorrialles del Tribunal de Orden Público, o, en neoparla constirucional, Audiencia Nacional. I executada per un ingent contingent de la Brigada Mòbil dels Mossos de l’Esquadra (BRIMO).

Tots els mitjans s’han fet ressó directament del concepte ‘terrorisme anarquista’ emprat en el comunicat dels Mossos, sense contrastar fonts, ni tan sols hemeroteques, per veure’n la legitimitat del seu ús.

Terrorisme suposa atemptats, bombes, morts, atacs a bancs per a finançar accions armades i, sobretot, percepció social de perill extrem, de terror a ser victima colateral d’atemptat.

És el cas? Vivim sota aquest estat de terror a ser assassinats pels anarquistes?

Si fem cas a les enquestes, no és pas aquest un tema que ocupi les preocupacions de la ciutadania, com si que ho són l’atur o la corrupció i el frau fiscal, per a posar dos exemples ben notoris i que, ara com ara, no han rebut el tractament que es mereixen per part de les institucions de l’Estat, Generalitat inclosa.

Per què, de fet, què ha transcendit dels escorcolls? Doncs que la policia s’ha enportat llibres, llibretes, smartphones, ordinadors i poca cosa més.

I tot, com sempre, amb l’excusa d’uns lligams més que difusos amb l’autoanomenat anarquisme insurreccionalista italià i la percepció que els naciinalismes neoliberals tenen del mateix.

Aquella mateixa excusa que, ara fa sis mesos, portava a presó preventiva a en Sergi Rubia, Baggio com a malnom casteller, i a un noi afincat a Sants, però malauradament amb cognoms italians.

Una excusa que, aquesta mateixa setmana, ha fet que la BRIMO posi en estat de setge el barri de La Salut i que la premsa ho amplifiqui seguint tan sols les versions policials sense contrastar-ne continguts i amb els consegüents efectes criminalitzadors que aquest fet comporta.

Veí com sóc de Lesseps, vaig poder veure la desproporció d’un dispositiu que va col·lapsar Travessera de Dalt i va impedir el correcte desenvolupament d’un veïnat que, tant al CAP Larrard com en un bar de la zona, criticaven indignats el desproporcionat desplegament policial que va arrbar de matinada per entrar a matadegolla a la Kasa de la Muntanya.

De tot plegat, tinc més preguntes que respostes, però el què em queda clar és la impossibilitat conceptual del calificatiu de ‘terrorisme anarquista‘.

I és que el terrorisme suposa imposició violenta, ús del poder, obligar a fes coses per collons. I l’anarquisme justament és la negació de les relacions de poder i de l’ús de la força que, sempre i en tot cas, suposa l’ús del poder i la imposició en les relacions humanes.

Ves que no sia justament aquest component no-violent, aquesta propaganda pel fet que treballa per convèncer amb l’exemple que va fent forat dins del sistema el què fa mal a les elits governants.

Ells són els que necessiten donar la imatge d’un anarquisme violent, insolidari, aliè als seus veinats.

Crec que això és el què fa mal a qui empra la violència per a generar terror, a qui usa les estructures d’Estat en benefici propi, a qui deixa Espanya amb un deute inassumible i, per tant, incapaç de gestionar pobreses i desigualtats.

Darrera la operació de matinada, en definitiva, hi ha la pura i desmesurada violència financera, el veritable terrorisme del segle XXI, aquell que feu passar quatre mesos de pressó a la ‘absolta’ Nuria Portulas, com tants d’altres anònims constructors d’un món més lliure, just i humà.

Demà veure’m si tot ha estat l’aplicaciò pràctica de la sindrome de Sherwood.