El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Dijous, el zoobotànic de Jerez ens rep amb les portes ben obertes. Dimensions ideals per a viure’l amb dos anyets. Barcelona i, sobretot Frankfurt, són zoos massa grans, immensons. Jerez es pot veure pausadament, en un matí i, a més a més, acabar la visita amb un d’aquests trenets turístics que, miracles de la infantesa, enamoren als més xiquets.

La bèstia, tot i els flamencs, el lleó, l’ós panda vermell, els tapirs, les jirafes, la zebra i un miler d’animals més, no hi és.

Per aixó divendres aprofitem el dia per apropar-nos a les colonies sevillanes que van fertilitzar les marismes del Guadalquivir en temps molt recents. Aquells vaquers sevillans ara són agricultors de tomàquets, remolatxa i cotó, entre d’altres cultius a l’engrós. Els antics estables són ocupats per cavalls i, ben a prop, diu un savi del tros, s’hi fan les més grans i gustoses produccions d’arrós del món.

Allà però, en la raconada més allunyada dels estables, tampoc hi trobem la bèstia. No és el cavall, ni l’ase, ni l’ovella ni els galls i gallines de raça autòctina ni tan sols els anecs que tant criden l’atenció de la canalla de casa.

No serà fins diumenge al vespre que, entre els galls d’indi del parque los pavos que trobi la bèstia. I és que la bèstia, la ferotge bèstia sóc jo.