El Cau de l'Ós Bru de Taradell

La carn vol carn -no s’i pot contradir-;
son apetit en l’om pren molta part:
si no·s unit ab l’arma, tost és fart;
d’els dos units sent hom un terç exir.

Han pasat sis segles ja!

Sis-cents anys dels mots profètics d’Ausias March i, cada Carnestoltes – així n’he dit de petit i així encara ho dic ara, malgrat el triomf mediàtic del carnaval – em tornen al cap com una glopada ardent d’instint primari i desvocat.

Sovint, els mots. No, els mots, no. Aquells mots, se’m repeteixen tenyits de la salvatge trendresa d’en Vicent Andres, colrats per la varonivola veu de l’Ovidi o, fins i tot, per la dubitativa presència d’un marrec de mans suades i posat humil que, pujat dalt d’un escenari en un institut de barri obrer, escateix el públic amagat en la fosca dels focus que n’il·luminen el rostre.

La carn vol carn i engendra jovenalla per Tots Sants.

Són els excesos d’aquest lunar carnestoltes d’origen incert, segurament pagà, d’aquest capgirament del món que fa de l’esperit carn, dels sentiments, instints. Instints arrapats de cossos nus i assedegats de pell i ossos, de carn i visceres, de tot i res.

Ara, que el món és carnestoltes, fins i tot en les malaltisses ments dels més conservadors dels moderats, les paraules em venen a veure i se’m mostren pura rebel·lia contra els carnissers de tot, contra els legisladors de l’ínútil, contra les malaltisses ments que alcen cledes, que s’acarnissen per a què la carn no vulgui més carn, per a què el desconegut mani sobre l’institnt, sobre l’amor, sobre la física i la química de les relacions que, en igualtat, fan del món, un paradís terrenal. Batallen per a què ens odiem entre germans, per a què el nostre ‘benestar’ descansi sobre el ‘malestar’ del veí. Però no és això, manaires, no és això.

Cal trencar-vos el discurs i el deute i revolcar-nos per terra entre abraços i bessos!!

I és que ja ho diu la tradició rialles de carnestoltes, ploralles de Tots Sants. Crieu, crieu que el món s’acaba. maridem-nos tots i deixe’m que ells es barallin i facin lleis i desnonin i multin i maltractin i ens diguin que les nostres pensions depenen del fet que els grecs es morin de fam.

.M’ha sortit així, què voleu que us digui!

És carnestoltes i els fluids de les relacions humanes reviuen ara i sempre als embats vomitius dels seus il·lusos enterradors!