El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Aquesta setmana ha tornat a viure un d’aquells ‘focus mediàtics’ que em provoquen més vergonya col·lectiva, a l’hora que incrementen la meva, ja de per si ufanosa, desafecció envers les institucions públiques i les estructures d’Estat, premsa inclosa.

Ja et deus imaginar, oi més amb el títol que encapçala aquest apunt, que parlo de la Operación Pandora, engegada novament per les escorrialles del Tribunal de Orden Público, o, en neoparla constirucional, Audiencia Nacional. I executada per un ingent contingent de la Brigada Mòbil dels Mossos de l’Esquadra (BRIMO).

Tots els mitjans s’han fet ressó directament del concepte ‘terrorisme anarquista’ emprat en el comunicat dels Mossos, sense contrastar fonts, ni tan sols hemeroteques, per veure’n la legitimitat del seu ús.

Terrorisme suposa atemptats, bombes, morts, atacs a bancs per a finançar accions armades i, sobretot, percepció social de perill extrem, de terror a ser victima colateral d’atemptat.

És el cas? Vivim sota aquest estat de terror a ser assassinats pels anarquistes?

Si fem cas a les enquestes, no és pas aquest un tema que ocupi les preocupacions de la ciutadania, com si que ho són l’atur o la corrupció i el frau fiscal, per a posar dos exemples ben notoris i que, ara com ara, no han rebut el tractament que es mereixen per part de les institucions de l’Estat, Generalitat inclosa.

Per què, de fet, què ha transcendit dels escorcolls? Doncs que la policia s’ha enportat llibres, llibretes, smartphones, ordinadors i poca cosa més.

I tot, com sempre, amb l’excusa d’uns lligams més que difusos amb l’autoanomenat anarquisme insurreccionalista italià i la percepció que els naciinalismes neoliberals tenen del mateix.

Aquella mateixa excusa que, ara fa sis mesos, portava a presó preventiva a en Sergi Rubia, Baggio com a malnom casteller, i a un noi afincat a Sants, però malauradament amb cognoms italians.

Una excusa que, aquesta mateixa setmana, ha fet que la BRIMO posi en estat de setge el barri de La Salut i que la premsa ho amplifiqui seguint tan sols les versions policials sense contrastar-ne continguts i amb els consegüents efectes criminalitzadors que aquest fet comporta.

Veí com sóc de Lesseps, vaig poder veure la desproporció d’un dispositiu que va col·lapsar Travessera de Dalt i va impedir el correcte desenvolupament d’un veïnat que, tant al CAP Larrard com en un bar de la zona, criticaven indignats el desproporcionat desplegament policial que va arrbar de matinada per entrar a matadegolla a la Kasa de la Muntanya.

De tot plegat, tinc més preguntes que respostes, però el què em queda clar és la impossibilitat conceptual del calificatiu de ‘terrorisme anarquista‘.

I és que el terrorisme suposa imposició violenta, ús del poder, obligar a fes coses per collons. I l’anarquisme justament és la negació de les relacions de poder i de l’ús de la força que, sempre i en tot cas, suposa l’ús del poder i la imposició en les relacions humanes.

Ves que no sia justament aquest component no-violent, aquesta propaganda pel fet que treballa per convèncer amb l’exemple que va fent forat dins del sistema el què fa mal a les elits governants.

Ells són els que necessiten donar la imatge d’un anarquisme violent, insolidari, aliè als seus veinats.

Crec que això és el què fa mal a qui empra la violència per a generar terror, a qui usa les estructures d’Estat en benefici propi, a qui deixa Espanya amb un deute inassumible i, per tant, incapaç de gestionar pobreses i desigualtats.

Darrera la operació de matinada, en definitiva, hi ha la pura i desmesurada violència financera, el veritable terrorisme del segle XXI, aquell que feu passar quatre mesos de pressó a la ‘absolta’ Nuria Portulas, com tants d’altres anònims constructors d’un món més lliure, just i humà.

Demà veure’m si tot ha estat l’aplicaciò pràctica de la sindrome de Sherwood.