Blues monday
Deixa un comentariComenço a escriure, tot esperant el metro. Començo a escriure sense tenir massa clar el què. M’aboco a la lletra en un comboi força menys ple del què seria habitual en aquestes hores de desplaçament laboral.
Avui faig el salt als Germans Karamàzov d’en Sales. 500 pàgines llegides demanen d’un interludi. I aquest interludi el visc ara amb el neguit sobre l’esdevenir del bo d’en Alioixa.
Avui és dilluns. El darrer dilluns de febrer. L’hivern va fent el seu camí i, del subsòl estant, veig les primeres ponzelles d’ametllers florits en algun indret estimat.
A Passeig de Gràcia, massa gent. A les orelles, l’arcana alzina d’en Mikel Laboa. Salten cançons sense ordre ni concert… com ha de ser.Ser terra quan es treballa, foc quan es desplaça, aire quan es vola, aigua quan s’estima.
I segueix rajant el suc. Raja en una nova línia, raja perquè avui és dilluns i, tossut, tenia una cita amb mi mateix, una cita amb la lletra, una necessitat de blogar en dilluns.
Un dilluns etern, un dilluns trist, un dilluns de blues i blaus. Un dilluns…
Jugar amb la quitxalla abans de deixar el mas urbà, deixar-los amb la mare per anar a treballar, deixar-los per poder viure en un món on la vida són obligacions per atendre devocions.
Avui volia parlar, com en Vicent, de la ‘batalla per Barcelona’, però el blues dels dilluns m’ha vençut i ho deixo estar.