El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Després de la feina, la intimitat d’un vehicle, amb l’amor de ma vida al volant, em va deixar a les portes del Super Star Center, privilegiat temple on la musculatura es relaxa i les tensions es tornen fum.

En els anys i panys d’esforç físic i muntanya mai havia pensat en un reparador massatge d’esquena i cames en un ambient pacificat per l’aigua, les ombres i una música suau, dolça i tendre.

Aquest cop, el primer dels regals d’aniversari, em va fer sortir levitant pels carrers de Barcelona. Mans expertes en un cos castigat que encara serva les traces de senders, camins i pendents alçades.

En arribar a casa, se’m llança la baldufa al damunt i la sento més lleugera que mai. Levitem doncs tots dos passadís amunt, passadís avall i, d’imprevist, una barra d’exquisit gelat apareix en mans de la Sireneta del Sud i seguim el ritual de les espelmes.

Que demani un desig! Que demani un desig!

Amb el cos reposat i l’ànima joliua, tornem a la intimitat del vehicle que esdevé màquina del temps que, tot circulant per Barcelona, defuig els carrers i s’eleva, de nou en levitació eterna, cap al cim fundador de la capital catalana. Montjuïc, pàtria de la Laie, ens rep al capvespre amb ses esportives construccions, avui adormides.

Allà, la màquina del temps s’atura al 1970. El Xalet ara és restaurant, però me l’imagino com a espai per al relax dels esportistes que són a punt de llançar-se a les aigües de les Piscines Bernat Picornell.

El Xalet de Montjuïc és un lloc no apte per a butxaques obreres com les nostres, però, mancats de sopars i trobades, ens elevem al nivell dels déus i ens mirem Barcelona des de l’aire tot engreixant, com San Sovi, les carns amb bones menges.

A un lletraferit com jo, l’espai se li bada farcit d’escriptors llatinoamericans d’aquells que feien corda amb les notables esquerres de Sant Gervasi. I és que, la decoració i l’ambient del Xalet, desprenen l’aroma gauche divine que, tres dies després, es manifestarà electoralment però mudant un socialisme perdut per un republicanisme que torna a ser veu i pal de paller de les divines esquerres catalanes, Maragalls inclosos. Nosaltres, al cim del xalet, prenem un compromís per la terra, les persones, la llibertat i, si es vol, contra el feixisme.

Ahir va ser dijous 22 de maig de 2014, Santa Rita per als catòlics, que la mantenen com a patrona de les causes difícils o impossibles i dels funcionaris, entre més.

Ahir, com els quaranta-tres vint-i-dos de maig anteriors vaig signar una nova pròrroga en la hipoteca de la vida.

Santa Rita Santa Rita, lo que se dá no se quita

La frase se’m reprodueix cada 22 de maig i en desconec el motiu.

Tot això em retorna en dolça glopada, tot escoltant el Loca por ti, de la Shakira. Aquesta versió tan llatina de la catalano-selenita Boig per tu, que m’arriba cinc anys després d’aquells fets, però que és la pura imatge musical d’aquell excursionista incapaç de celebrar la seva gesta botant com un mandinga per la pista amb els seus companys d’aventures.

El waka waka sonava tan distant com el gol aquell que havia vist del llit estant, mentre la tendresa dormia el dolç son plaent de les parelles.

Jo, de fora estant, got en mà, em mirava la pista de ball, les tendes del càmping i, sobretot, les potents onades que, repicant en les roques d’Higuer, eren perfecte metàfora del meu interior fracturat. En elles, cercava una llum en en el meu eclipsi total de cor i en el meu funeral mental. Com necessitava aquell cos trapella! Com trobava a faltar aquell benaurat temple que, pensava jo, gaudia d’aigües tan pures com aquelles que em venien a veure a ponent.

Després va trascendir que, en aquells mundials del país del factor humà, la màgia que ens havia atrapat a nosaltres, havia actuat també sobre un futbolista i una cantant, que, com nosaltres, havien fructificat.

Ara que esclata la polèmica sobre les versions i adaptacions musicals d’una cançó preciosa, veiem com, com llavors, tornen a ser oportunitat perduda per superar “estos dias azules” que s’entesten en imposar llur cromatisme únic enfront de l’acolorida lluminositat tan pròpia de les cultures populars.

“Cal retrobar la via làctia abans de tornar a la terra mare”
– Josep Palau i Fabra, Una dosi de felicitat

Ara que som ben apunt de tombar l’any, pel magí m’hi volta un aprenentatge que m’ha dat la menuda que, fa un any i escaig, es va escolar en la meva vida fruit dels amors amb una bella filla d’Astarté.

Ara, que he pres la categoria de pare, em miro el món amb els seus ulls i la saviesa del jaio que un dia seré.

I és, en aquest estat de pura transcendència, que demano disculpes a sacerdots i creients de totes les religions i creences existents, els demano disculpes per desvetllar el seu secret compartit. I és que…

… els déus són els pares i el paradís, l’espai de la nostra més tendra i primigènia infantesa. Aquells instants inicials que es resumeixen en el moment que, fóra de l’escalf de la mare, ens veiem agombolats per l’escalfor d’uns éssers màgics que, amb amor, ens protegeixen de tot lo món sencer.

Els déus:

no són infalibles, però si que són resolutius en els seus dubtes i carícies.

ens protegeixen del perill i tenen cura de les nostres nafres quan som malalts.

Ens arranquen somriures i moments de felicitat.

Ens alimenten i ens donen de beure aliment material i espiritual.

Per això, quan un mortal esdevé déu: dubta, s’entrebanca, es regira i pateix, però sent la felicitat escorrent-se per dins seu i, malgrat les maleïdes cabòries i patiments, no s’està de passar nits en blanc, dies en negre i sentiments abrandats.

Els déus som els pares!

I quin patiment ésser divinitat d’un nounat!

Com pot estar deprimit algú que té dona i deutes i una feina ben pagada?

Però avui, aquest divendres, toquem fons i caldrà prendre impuls per tornar a surar.

Breu, però intens, sento l’alè del fat que em subjecta.

“El conte beu de la poesia i de la narrativa, i destil·la una seducció que ha de mantenir al lector captiu fins al final“
– Ada Castells, escriptora i membre del jurat dels Premis Vent del Port

Haig de dir hores d’ara que necessito escriure?
Haig d’afegir que el què em va és la rondallística, el conte breu, l’escrit curt i afilat que atrapi al lector fins a deixar-lo seductorament estabornit?

Aquestes preguntes avui, 18 d’octubre de 2013, tenen més validesa que mai, car aquesta ha estat la setmana en què Els cadells del Mas Palou i altres narracions ha aterrat a Barcelona.

Els cadells és un recull que aplega els setze relats finalistes dels Premis Vent del port 2012. I, entre els setze del Port, un servidor, hi té obra despullada.

M’explicaré?

La noticia d’haver estat finalista del Premi Vent del Port 2012 em va arribar a les habitacions de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona. Jo, encara amb el singlot provocat pel naixement de la pubilleta, havia oblidat totalment aquell relat enviat a Tremp pels volts de Sant Jordi. I la noticia em va rebre amb tanta sorpresa com aquella que vaig rebre en ple Sant Jordi a Triana.

Venia a ser el pa sota el braç que diuen que porten les criatures en néixer i és que, tal com deia, la baldufona començava a acostumar-se a la lluminària d’aquest món que l’havia rebuda.

Recordo la mare adolorida i la filla, fràgil, en mans de l’àvia, mentre jo sortia al passadís per a atendre la trucada de La Casa del Sol Naixent. Aquella trucada on em donaven la bona nova i em demanaven de corregir les galerades del relat per a la seva edició.

Al mes de febrer, no vaig poder pujar a Tremp, tot i què ho tenia tot apunt per anar-hi. Mon germà feia 50 anys i la logística dels pares novells no permetia un viatge il·lusionant per conèixer el Clan dels Contistes que es va generant al voltant d’un Premi amb 20 edicions a les esquenes i una manera de fer que aplega contistes d’arreu.

Però és que, si ens endinsem en Els vençuts, hi trobarem el resultat de l’alquímia entre informació periodística (traspua primavera àrab) i vivències personals amb la dona que, avui fa quatre anys, va decidir xocar frontalment amb mi per a fer-nos noves persones.

Mauritània al nostre aire fou el primer viatge africà d’una parella novella. I l’encontre amb la família de nòmades del desert a través d’en Biya, va plantar una llavor que feia fruit dos anys després.

Avui, que fa quatre anys del xoc de sentiments, rellegeixo Els vençuts i em venen totes aquestes glopades personals que, vulgues no vulgues, traspuen en un relat que, com deia l’Ada en la presentació barcelonina de l’obra, “beu de la poesia i de la narrativa” i mostra les essències descarnades i pròpies d’un bon jan que estima molt… més… amb bogeria!!!

Gràcies per ser-hi, Xixeta!!!

Si Bontempelli o Pere Calders fossin vius, segur que en traurien punta. Si en Sànchez-Piñol tornés a tenir la pell freda també podria treure-n’hi. Qui sap si, aquest apunt, inspirarà la propera obra d’en Monzó, d’en Pàmies o d’algun literat més novell i trempat.

El cas és que Kafka viu entre nosaltres i, qui diu Kafka, vol dir l’absurd, la màgia i la il·lusió científica i hiperrealista. O sia, aquella que s’amaga en els replecs més ocults de la nostra veloç i enfebrida societat contemporània.

I què em porta a aital reflexió d’intel·lectual d’estar per casa?

Segons el meu amic, es veu que la tapavés insubstituible i que fa dos mesos que l’esperen. Resulta que la tassa i, de fet, tot el lavabo sencer, és de disseny italià. D’una empresa que, essent puntera en el sector, ja no fabrica el model en qüestió i, per tant, l’han de fer a mida.

Podríem parlar de cagada monumental? D’un disseny de merda? O de diarrea mental de l’arquitecte i dels que van acceptar el projecte?

Saltant en el temps, ens trobem amb les filtracions quàntiques, que són aquelles que, en un edifici centenari i de murs gruixuts i ferms com els d’una catedral medieval, afecten al veí del 4t 2a i són, aparentment provocades per alguna incidència al 5è4a, tot i que, en aquest darrer pis, no hi ha ni la més mínima mostra de filtracions i, per postres, no comparteix mitgeres amb el primer dels pisos esmerçats. I tot, sabent que al 5è 2a havia estat objecte de remodelació – pasos d’aigua inclosos – i, per tant, amb alta probabilitat de generar vies d’aigua.

I el tercer Kafka viu entre nosaltres és d’ahir mateix: Dos extrems d’Europa s’apleguen en uns vells estudis de televisió, per celebrar les excel·lents bodes de dos dels seus representants que porten més de 15 anys de convivència i un bell plançó que es fa gran.

Món divers, món complex i d’humanitat plena, algunes excèntriques i d’altres sorgides de les fondalades del cor, de l’ànima pura que neix amb l’amor.

Encabir-s’hi amb el meu estimat detector de somriures no resulta fàcil. Oi menys quan la lluita per l’espai s’assembla força a les de les costes on s’ajauen morses, foques i llops de mar, per no dir les playas de Levante i las costa de Lloret.

Un cop dalt, el trajecte és prou llargot – unes nou parades i vint minutets – per a experimentar els efectes interactius del meu detector de somriures.

I és que, tan bon punt som dalt, el detector comença a escanejar els rostres del voltant i, quan troba uns ulls feliços o un somriure franc, respon amb la força de qui encara serva molt de la nostra naturalitat.

Amb el dies que portem en dansa, he tingut temps d’adonar-me que les persones més proclius a relacionar-se amb el meu detector de somriures són d’aquesta mena que, els veïns racistes i xenòfobs, anomenen estrangers (sud-americans, magribins, algun asiàtic, … ).

Ells són els més predisposats a interaccionar amb el meu detector de somriures. Ells i tambè algun, tot i que no gaires, dels que estem ja massa integrats en ciment, diners i vida a la occidental.

Dit això, i ja com a cloenda, us desvetllaré el misteri del meu detector de somriures:

El detector és diu Eva, encara que a mi m’agrada més dir-li baldufona, i demà portarà set mesos entre nosaltres.

El cas és que dissabte passat l’espatlla dreta va dir que ja havia treballat massa i que necessitava un descans. I, animada per un més que eficient servei d’Urgèncis públic. se l’ha pres. Se l’ha pres amb tot el braç encabestrat i un servidor medicalitzat i amb nits de juerga gelada i ardent.

No trobes a faltar un braç fins que realment deixa de funcionar. I, en la setmana més bèstia de la meva vida – ingrès hospitalari a banda -, l’he trobat a faltar d’allò més…

… a la feina tot s’alenteix i els pendents s’acumulen
… a casa, la baldufona et mira i no acaba d’entendre perquè no l’agafes
… al carrer, els cops de maluc se succeeixen per adreçar un cotxet portat amb una sola mà.

Uff! El braç fa mal i més val deixar-la.

Suposo que hauria de parlar de la defunció del Google Reader, el meu agregador de mitjans, l’eina que aquest estiu em deixarà en mans d’altres serveis més bonics visualment, però menys versàtils i eficients energèticament, que el meu informador de capçalera.

Suposo que hauria de parlar de la frenada que els Tribunals Europeus han fet als desnonaments amb la seva sentència sobre les clàusules abusives de les hipoteques emparades per una legislació, l’espanyola, que vulnera drets fonamentals.

Suposo que hauria de dir que el motivador de tot plegat ha estat la rebel•lia, per conductes legals, d’un veí de Martorell que es diu Mohamed Aziz. Què en pensen els “primer els de casa” d’aquest fet?

Però, orfe de lector RSS multiplataforma i feliç per una Justícia que sembla que torna a fer contrapès a favor dels que no defalleixen, prefereixo endinsar-me en la boira que ens ha deixat la fumata bianca vaticana i, més concretament en aquell instant que fa així:

– ¿Quo nomine vis vocari?
– Vocabor Franciscus

Així a seques. I, per tant, referible, com molt bé assenyala el nostre diari catòlic de capçalera, referible a tres dels homes més venerats en l’entorn evangelitzador del catolicisme. A saber, Sant Francesc d’Assis, l’assot franciscà contra l’heretgia del Pirineu, contra l’Església de Déu, contra la religió dels bons homes i les bones dones, contra els pobres de cor; i els jesuïtes Sant Francesc Xavier i Sant Francesc de Borja, evangelitzadors també i, per tant, constants i tossuts predicadors en entorns on la llibertat de pensament hi és present a mans plenes.

A ningú se li escapa que el segon dels Cisquets jesuïtes és un dels descendents d’aquella família de Papes que han deixat una dita a Roma que encara perdura: l’exclamació O Dio! La chiesa romana in mani dei catalani! prou expressiva del pontificat de la família valenciana.

Molt s’ha escrit ja sobre l’austeritat del primer papa no europeu de la història de Roma des dels temps del seu fundador – de dubtosa europeïtat d’origen, és clar – i encara més del seu tarannà progressista, però la tria del nom, un fet cabdal per a qualsevol sant Pare, i les primeres paraules del nou pontífex en seu vaticana, ens parlen d’una església expansionista i colonitzadora, no en va ja ha deixat anar, fent honor a la trinitat de sants que ha honorat amb el seu nom, que l’Església ha d’evangelitzar al món i que no pot ser només una altra ONG més, establint un quid pro quo difícil de digerir en un món on ja n’hi ha prou de rebre justícia i ajuda a canvi d’abaixar-se els pantalons fins als genolls per entomar maneres de fer i de ser que ens són diferents i llunyanes, potser.

Esperem equivocar-nos, esperem que la història no es repeteixi, esperem que el nou papa sigui el pacificador que anuncien, però ara com ara deixeu-me ser escèptic i pensar en els cremats de Montsegur, en els expulsats del país d’Alió, en els indígenes massacrats a cop de creu i en les ànimes que han patit el jou de l’Església i dels Francescos que serveixen de model al papa argentí, al fill dels ferroviaris italians, al pelegrí del San Lorenzo de Almagro.