El Cau de l'Ós Bru de Taradell

La magia del misteri s’acaba ara, després d’uns dies de sublim encanteri on la creativitat d’un home i l’esdevenir de la natura han fet dels matins, pura màgia, i de l’eixida del sol, dolç misteri.

¿Com podia saber aquell bon home que, a finals de febrer i des d’un punt anònim de la ciutat, es podria gaudir de la sortida del sol entre les torres del seu temple?

El temple esdevé capellà que eleva el tros de pa per damunt son cap de pedra. El sol esdeve el misteri d’una religió, de totes les religions lligades per la llum de l’astre que ens fa savis! Acte de fe eterna, encís de natura i cultura.

Ara que tot ha passat, intento anotar-ho negre sobre blanc, però no em surt l’encís corprenent de les paraules.

Pot ser que no hi hagi mots suficients en la nostra bella parla? Pot ser que el verb no sia el primer i que la natura parli un altre llenguatge?

El misteri del vell Barkeno rebrota ara i sempre als seus ilusos enterradors. Rebrota i es fon entre la pedra de la Sagrada Família, l’astre original i la gran mar on, avui, ahir i sempre, desemboquen les aigües del riu de sota.

Lluís de Taradell

Al pare li costa deixar els nens amb la mare. Però un fred sobtat l’ha portat sota el nòrdic aquest que, en les cases d’ara, s’ha fet lloc allà on hi havia manta i llençols.

El pare, des del seu lloc apartat, sent com els menuts fan construccions amb  les peces aquelles que fa un temps que ronden per casa.

El pare es troba esgotat, però voldria jugar i així, amb aquest pensament, creu acomplerts els seus desitjos que també són deures.

Lluís de Taradell

El segon diumenge de febrer és un dia de romanticisme sobrepujat. I no parlo pas de San Valentín, sinó del moderat esclat de la primavera que festegen amb les Festes de l’Ós al Vallespir o l’Ametller Florit al Cementiri de Sant Gervasi.

Primeres flors! Desperten les bèsties! S’inicia un nou cicle de la natura que roda i perdura fins i tot en espais culturalment humanitzats.

A casa, les dones, emmalaltides, em fan patir i em veig impotent davant la malaltia que perdura i m’agreja el caràcter, tot envellint-me un xic més del què seria habitual.

Rebrà l’amor per la maltempsada?

A la família, aniversaris sota el castell, vora el mar i amb la família petita trencada en dos. Els homes, de festa; les dones, fent llit. Romàntica tristesa, tendresa d’amor de lluny.

Aquest diumenge, de matinada, un altre fet ha omplert de romanticisme burgès, en el bon sentit del terme, la vida de bona part de la ciutat i del petit país on visc.

La Muriel ha marxat d’aquella manera que marxen els personatges que omplen els llibres d’història. La Presidenta d’Òmnium Cultural ha esdevingut llumeneta d’una manera literària:

– finir a conseqüència de l’atropellament d’una bicicleta en temps de cotxes i velocitat electrònica és noucentista!

– saber de la seva mort per les piulades de dos toies dels mitjans tres hores abans dels fets, mostra fins on som capaços d’arribar per a construir martirologis nacionals.

Benvolguda Muriel, no ens coneixem pas, som fills de paradigmes paral·lels i les nostres vides no s’han creuat mai. Però, des de la modestia dels anònims, valorem qui, com Santa Eulàlia, lluita pels seus ideals.I tu ho feres, fins aquell fatídic 30 de gener en què un ciclista es va creuar en el teu camí.

Poètica romàntica per un camí que compartim: el de les llibertats i la bona lletra.

Descansa en pau i que l’avi Maragall et reciti allò de

A mig aire de la serra
veig un ametller florit.
Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t’he delit!

Ets la pau que s’anuncia
entre el sol, núvols i vents…
No ets encara el millor temps
però en tens tota l’alegria.

Lluís de Taradell

Vivim en una xarlotada de món que fa pena i vergonya. Un món on la pelladura de les persones es veu obligada ha ser més gruixuda que la pell d’un senglar.

Em fa vergonya ésser europeu cada cop que miro noticies de debó i trobo rostres famolencs, mirades perdudes, cossos demacrats per…

La democràcia va néixer a l’antiga Grècia dels clàssics occidentals, la democràcia regia el món dels homes lliures, però no pas la de llurs esclaus. I la democràcia, tal com la vivim, és fidel als seus origens, privilegi d’uns pocs, del demos, del poble lliure, però no pas dels nostres esclaus.

Estirat al llit, em miro el pijama i el veig ple de sang, suor i llàgrimes, de la pols dels carrers sense asfaltar, de la ferum de mitjans de transport col·lectius mancats de les comoditats occidentals.

En ma vida, m’he sentit realment viu i lliure en dos paratges diferents: entre la immensa solitud de les muntanyes; i entre gent senzilla i molt humana a l’Equador, Uganda i Mauritània.

El record de les fortalesses dels blanquets i llurs socis vistes des dels espais de vida dels autòctons d’aquests indrets, ajuda a veure la falsedat d’aquesta democràcia que ens permet votar.

Som a Carnaval. Abans era un temps per a riure del món i les autoritats. Ara ja no cal. Ara és temps per a lluir la millor disfressa teixida amb la pell i la sang dels nostres germans.

Lluís de Taradell

La paternitat és un esport de contacte, un esport on la despesa física batalla amb la despesa emocional per a assolir el podium del cansament existencial.

La paternitat és una salvatge jungla, exploració constant dels límits personals, de parella i familia.

La paternitat diversifica l’amor que, fins llavors, s’ha concentrat en la deesa amb la que us heu seduit fins al punt més íntim i profund de l’ànima i la confidencialitat.

Ara, aquell contacte que de l’esperit passa a la pell, ja no existeix. El contacte, tossut, persisteix, però els jugadors muden llurs fesomies. I és el fill o la filla qui cerca l’escalfor de la mare o, si hi ha sort, del pare amatent a les necessitats d’uns plançons que aprenen, inconscients, a gestionar llur tempesta interior.

Eus aquí la paternitat: esport de contacte on la parella es diluix en joiosa, a l’hora que salvatge, família; on les carícies de parella cerquen espais esparços i recondits sorgits en el devenir de l’amor més primitiu i sideral.

Lluís de Taradell

Dissabte de rebaixes al Gran Via 2. Sortida familiar al temple del consum hospitalenc. Hi anem amb un doble objectiu: Caçar un jersei i un abric per a mi i un parell de sabates noves per la filla.

Una gernació es passeja un punt accelerada pel gegantí complexe comercial. A mi tot em resulta gris, seriós, propi d’uns anys que no vull reconèixer. I les botigues de quitxalla sembla que maldin per a què els més menuts vagin descalços pel carrer. De cop, un crit.

Un crit que només he sentit jo, lletraferit com sóc,

– Koröshi, koröshi – repeteix una avellutada veu en un punt indeterminat dels grans magatzems.

En apropar-hi, un mur i una porta i just a l’interior el jersei que he anat a buscar i un abric imaginari amb tantes butxaques com les que precisa un ésser com jo.

L’etiqueta… pur misteri oriental.

i això, tafaner com sóc, em mena a navegar les mars d’Internet per a fer-me una idea de qui m’està regalant aital estat de perfecció.

I que trobo per Internet?

Doncs la llegenda repetida arreu des de fa ben bé 15 anys!

I, en el món de les ombres més pregones: un espant, una pel·lícula i un músic novell.

L’espant me’l dóna el manifesto!, car Koroshi significa, en un sol mot, assassinat i matar.

La pel·lícula és Koroshi no rakuin, un yakuza film on es barreja la vida i la mort, la seducció i l’assassinat.

I el músic novell sembla la flor que sorgeix després de les batalles, La veu de Keishi Tanaka és tan suau, tendre, jove i vital, com desconeguda és la seva trajectòria i la seva biografia per a un occidental aturat en la frontera del idioma del seu país nadiu.

I més enllà de tot això, de tot un món líquid que em recorda la suau seda d’Alessandro Baricco, topo amb les identitats dels pares fundadors de Koröshi, una marca tremendament poètica de roba juvenil que, a un vellot com jo, li ha donat uns moments de plaent recerca i esperonadora imaginació.

I és que sembla que, si més no, he patit l’embruix dels assassins que anuncia llur llegenda:

Si VOSTÈ sent un alt estat de creativitat, un poder vigoritzant, de gran vitalitat i potència, i unes ganes increïbles de canviar el món vestint aquesta peça, NO S’ESPANTI!
Acaba d’entrar a formar part de la gran família Koröshi, I ja res serà igual.

Avui és divendres 8 de gener de 2016 i això vol dir que les festes s’han escolat i que, els privilegiats treballadors, tornem a la feina.

Si, a més a més, un és pare de dues criatures que encara no tenen quatre anys, tornen els malabarismes logístics i personals per a poder compaginar la vida laboral amb la familiar.

I si, com és el meu cas, la política no és cosa de “polítics”, sinó un deure ciutadà, la cosa ja es fa tan complexe i enramada que la sensació de bòlit és ben habitual.

Nadal, cap d’any i uns reis molt especials resten en el passat. La primera combinació logística és ben present i, la desactivació d’informacions manipulades és un present continu que comença a fer-me trontolla la sanitat democràtica d’un procés embarrancat en la trona d’una presidència autonòmica que, pel fet dd ser-ho, dilata i dilata el naixement d’un nou Estat que podria haver començat a construir-se molt abans del què avui ens diuen que faran.

Retorn a la normalitat laboral, familiar i política, un retorn que crec que, conscienciat com sóc, serà menys feixuc que d’altres anys.

Lluís de Taradell

La dèria de publicar apunts cada dilluns i cada divendres em porta a picar teclat virtual el dia dels nassos i a polir lletra en acabar un nou i festiu sopar en la màtria dels meus fills.

Mi nombre es Earl

El 2015 ha estat un any tan màgic, com enfeinat, de portes endins. Dues criatures porten hores de son i gresca, perboquen els horaris i trastoquen el govern de l’autonomia personal. A l’ensems però carreguen cor i esperit i generen moments de franca i sincera rialla.

El 2015 ha estat un any tremendament dur de portes en fora. La feina ha estat més treball que mai. L’entorn ha dominat en excés el projecte laboral principal, i hem acabat l’any vorejant la baixa per estrès que, ves per on, sembla estar de moda a l’empresa on deixo la pell per a servir a persones encaboriades o il·lusionades amb llur projecte empresarial, tot fent equilibris amb els desitjos d’una direcció tan il·lusionada com feble en simpaties dins d’un consistori farcit de cares noves i reptes renovats.

I el 2015 ha estat immensament enriquidor a nivell polític. Ha estat l’any de la democràcia. Un any amb totes les eleccions possibles i on, elecció rere elecció, s’ha demostrat que no valen imposicions, que, el comú de votants, vol diàleg en la diversitat. Va passar a les municipals dels comuns, a les autonòmiques segrestades i a les generals de les marees.

I, més enllà de les eleccions, la sublim assamblea de la CUP, exercici superb de democràcia assamblearia -que no pas directe-, amb un resultat digne de l’esperit més nostrat de la “raça catalana”. ¿Tu també vas percebre el somriure foteta d’en Francesc Pujols i en Salvador Dalí, entre més, del cel estant? Ni el més elaborat artefacte situacionista, ni el somni més humit d’un anarquista, podria haver previst o planificat una situació com aquesta!

Independentment de l’aleta que faci “el més petit de tots”, la revolució dels somriures només pot avançar. Això si, si segueix essent la revolució dels somriures i ens deixem d’escridassar i insultar l’anxaneta que dubta en fer l’aleta perquè percep els nervis i la tremolina del tronc.

Apa! Siau bons que, si la matemàtica de la història segueix rodant, fins al 2029 tots els pobles d’Espanya no seran lliures i sobirans.

Ah! Si! I, mentrestant, el món segueix rodant i naltres només percebem allò que tenim al voltant.

Lluís de Taradell

Els mascles de casa estem en mode mocosete. El menut ja ho portava de Barcelona. El granadet, un servidor, s’ha costipat, entre Nadal i Sant Esteve, a Sevilla.

Dic això, així, d’entrada, perquè demano comprensió per un cap emboirat per la malaltia i incapaç de filar prim i encadenar pensaments en mode possitiu i tradicional.

Som uns innocents.

Els humans som innocents de mena. Ens creiem tots els gripaus que ens llancen i posem la il·lusió del perdut en mans de qui, posat seriós, ens assegura quin és el camí a seguir per a viure millor.

Els humans mai vivim bé. Percebem sempre que tot és millorable i per això, innocents de mena, ens creiem les paraules, que no pas els fets, d’aquells que, des d’una tribuna, un escó o la pantalla del televisor, ens prometen l’oru i el moru.

Després venen els retrets, les realitats, el llit sense fer, i tu, innocent, amb les mans buides i criticant a aquells que fan, que lluiten, que batallen, que… No parlaré d’ahir. L’espectacle mediàtic ho diu tot. Però els que ahir eren a Sabadell, avui són al carrer, al barri, retrobant-se després de la revolcada per a construir un món on el “omnia sunt communia” no sia tan sols una llatinada.

Diumenge. Quarts de dues del migia. A casa.

Mentres la quitxalla dorm, m’estiro al sofà i, telèfon en mà, m’enxarxo i m’envolo món enllà.

Avui diuen que tothom mira a Manresa i jo, des del sofà, em miro la mar salada i torno al fòtil que tinc entre mans.

Rugbi, cinema, un xic de música, un molt d’autoajuda d’estar per casa i un minaret que, des d’Egipte, va llançant reflexions d’aquelles que, en moments de tensió, van teixint ponts entre gent de molts i particularitzats móns.

Reflexiono en lletra escrita. El dit va picant amb cura de no errar-la, la muller és al llit amb la gran i, el menut, a les portes de l’habitació de l’abuela, peta la becaina ben arrapapat com un maharaja.

Hauria d’ordenar el menjador, o potser rentar els plats, o… però l’autodesobediència és el primer pas cap a la llibertat individual. Si, si, la mandra és un mantra que ens farà lliures i, el caos, és l’estat regular de la paternitat bregada en les batalletes de l’amor i la convivència amb petits terratremols que tot ho somouen al seu pas.

Esdevenir adult deu ser aquest deixar fer, deixar passar que trenca apriorismes i et fa menys rígid i més líquid en el navegar.

Quan me n’adono, el cap se m’ompla d’ocellets i les parpelles criden a migdiada. Potser hagi de deixat d’escriure. Potser el què faig ja no és escriure, sinó somniar i expressar els somnis a cops de dit.

Perdut, m’aturo i sento ben lluny i esmorteit el so del telèfon caient al terra durament tou del món de les maravelles.

Lluís de Taradell

Hi ha voltes a la vida on el temps i l’espai s’estrenyen tant, però tant, que el teu naixement esdevé ben actual per verb i gràcia d’una tonada.

Aquest pensament em va arribar així, de cop, mentre preparava una playlist de les cançons que sonaven mentre ma mare i jo ens esforçàvem per aterrar en aquest món de locus.

De tota aquella munió de tonades n’hi va haver una que em va quedar amagada en algun replec ocult del cervell i, aquesta setmana, on hem encadenat nits de vetlla per uns plançons enfebrats amb la típica punta de feina d’aquests finals d’any, ha decidit surar i fer-se’m molt present.

El Oso és filla de la llunyana Argentina.

Diuen els savis de la música que és tonada fundacional del rock en español i diu el seu autor que va ser escrita amb la voluntat de ser una cançó per a infants. Una peça que ha transcendit al seu pare per esdevenir himne dels inadaptats al món “civilitzat”.

Jo em veig plenament definit per la veu de les antípodes. M’hi veig d’aital manera que em resulta màgic el fet que, mentres naixia, un desconegut escrivis el guió de ma vida.

Eps! I que no s’enfadi la dolçor i tendresa que m’ajuda a passar la travessa per aquest circ urbà on haig de fer piruetes pesades i estrambòtiques.

Encara que sigui una floreta per whatsap, una conversa per mail o una imatge al facebook entre batalla i batalla en l’inhumà circ neollberal, sense ella, sense elles – si hi posem la mainada – el món seria un suplici massa gran i insuportable.

Gràcies doncs per guiar-me fora pista de circ i esperem que, arribat el moment, trobem el candau obert per a fugir-ne i estimar-nos bosc enllà.

> Autodefinidos (en construcció)

Prenc el titular d’una editorial d’en Partal per tergiversar-lo i portar-lo un xic enllà. L’escric sota l’embogidor soroll de motor d’un helicòpter policial que em transporta a la ucronia de 1984, la mateixa ucronia que torna a manifestar-se en la hipòcrita demagogia que converteix els ciutadans francesos – paradigma dels europeus – en ciutadans de primera, les morts dels quals tenen un impacte sentimental més alt que la defunció diària i constant d’altres humans arreu del planeta.

La demagogia dels “liders”, dels “millors”, dels – per emprar nomenclatura francesa – enarques ens porta a un ull per ull que esdevé tsunami, onada gegant d’odi, de haine, al diferent.

En contrast amb la demagogia dels formats en les escoles d’elit de les diplomacies internacionals, on l’ENA francesa és altament reconeguda, els carrers s’omplen de fraternitat entre persones humanes, que empren llur llibertat individual front a inútils estats d’excepció i lleis mordassa, l’únic obkectiu de les quals ésaterrir la població i eliminar qualsevol nivell d’igualtat entre veïnes que reconeixen els seus origens diferents i el seu únic destí: ésser feliços i vius.

La demagogia dels amos del món ens aboca al patiment continu, a l’enriquiment d’uns pocs que fan de la guerra, l’acaparament i la reconstrucció el seu modus vivendi, a l’odi al diferent, a la por al desconegut, a prendre l’arma i disparar.

Però les accions dels anònims, ens allunya d’aquest culte a la mort i ens insufla l’aire fresc de la comprensió, l’aventura de conéixer, el maridatge entre contrastos, la solidaritat entre veïnes i la generació d’un nou (des)ordre mundial més humà i vitalista, un (des)ordre que reneix cada cop que la propietat privada venç al servei als veïnat o, per dir-ho ras i curt, cauen Tres Lliris que es tornaran a plantar.

Deixem que els millors juguin a fer-se la guerra, deixem-los rebaixar-se a llur malaltissa demagogia i, silenciosament, sense alçar la veu,, anem-los deixant sense soldats per lluitar. Treballem per erradicar la demagogia, pasem d’ells i construim un demà millor, un demà de carrer, un demà alternatiu on ningú tingui motius per matar ningú, on tothom estigui més disposat a conéixer al desconegut que no pas a tenir-li por. On els somriures es contagïin de rostre en rostre. Només així podrem convertir la demagogia en demà goig hi ha.

I això també serveix per a d’altres realitats tan actuals com el procés dels millors, on la demagogia de la velocitat es vol imposar al goig de la negociació i del pacte amb sentit de futur, de llarg recorregut i capaç d’integrar als exclosos, fins i tot a aquells que avui fan obscures misses a llaor d’un genocida que va saber navegar per la realitat, tot deixant el seu terrós atado y bien atado.

Aquest cap de setmana ha estat traumàtic per a molts europeus que han patit la sindrome del not in my backyard. Els atempats de Paris no només són condemnables fins a la fi de la humanitat com a espècie, sinó que són la punta d’un iceberg que no volem veure, perquè ens incomoda mirar els veïns que malviuen als nostres pobles i ciutats.

Tothom hauria de passar per alguna entitat o campanya solidaria en el seu veïnat. Potser hagi viuria de ben aprop els cataus infectes i les condicions de vida que alimenten l’odi i el terror contra societats ben peixades, però cada cop més mancades de valors.

Som animes buides que girem el rostre davant del botiguer que dorm en una marfega ratada dins del seu local de Gràcia, o desconeixem la duresa dels pares que no poden ni cobrir els pocs diners que, gràcies a beques socials, han de pagar pels llibres dels seus menuts. Gent que viu ben a la vora, però en caus on les condicions d’habitabilitat són una quimera.

Ara ja no tenim les barraques. Era massa visible i insultant per nosaltres, els bons vivents. Ara els amaguem en els pisos, escuarterats, on vivien els nostres avis o, com passa a Taradell, en aquell racó sobrer que hi ha al fons del magatzem i que, mancat d’ús, ens pot donar rendiment en ficar-hi forasters que, per llur pròpia situació vital, no poden optar a una vida normal.

I jo en veig pocs, però algun d’ells m’obra el cor i m’explica, a peu de parc, que les passa magres. No cal que m’ho digui, s’adorm al banc on seiem, mentres els nostres fills juguen plegats. El seu, s’ha inventat una llengua pròpia, barreja dels idiomes que viu a casa, a l’escola – ai! si es pogues quedar a dinar, però ni la beca és suficient! -, al pati i al parc on ens trobem ara.

Ara com ara, desconec el futur del nano que juga amb ma filla. Però m’esforçaré a ser-hi fratern i proper, a carregar-lo de somriures i a ser un granet més perquè, sense perdre llurs arrels, esdevingui tan universal i bon jan com espero que siguin els meus fills. Penetrant al seu món, perdrem la por al desconegut, al diferent i, perdudes les pors, les armes de la revolta seran els sòlids principis que, ara com ara, ens manquen a tots.

I, dit això, sempre ens quedarà Paris.

Hi ha diumenges a la vida on l’espai-temps es dilueix i hom pot ser en llocs i èpoques diferents a la vegada.

I aquest màgic diumenge ha estat un d’aquests moments místics.

La nit, amb el menut aprenent encara a encadenar fases de son, ha estat remembrança d’aquella altra llarga nit de 16 hores que vam viure als fonaments del nou Sant Pau.

Encara avui, mentre esperava als convidats, no he pogut estar-me de recordar aquell sigronet que, en la sala de traumatologia -a maternitat no hi havia lloc-, cercava a tentines el mugró de sa mare.

La màgia ha fet que, just en l’instant que la menuda bufava les espelmes del pastís, els Castellers de Barcelona despertessin el GEgant. Si, de nou, el 9 de 8. Si, per molts el gamma extra més senzill, però la manera de l’anxaneta de ben segur que ha notat la bufada de la princeseta que diumenge va fer tres anys.

I, per postres, mentre recolliem la paradera. Allà, a Les Conques, al peu del Costabona, el refugi més acollidor i bell tancava temporada d’estiu amb arrossada i castanyada conjuntes.

I és que els aniversaris, si un hi posa màgia, esdevenen aplecs de devocions i tradicions a llaor de la llavor que em fèu pare per primera vegada.

De Sant Marçal al Cim,
del Cim a la Font,
de la Font, les mans fredes.
Mans fredes, cor calent.
I aquell bes a la Fageda
i aquelles cerveses a la vall.

Diumenge en farà sis, d’anys.
Sis anys de lluita intensa.
Sis anys d’amor a ciutat.
Sis anys i moltes vivències.
Sis anys al teu costat.

Que no s’acabi la juerga!
Que segueixin els mals de cap!
Que la Vida ens clavi empentes!
Si remem tots dos plegats!

Maite zaitut, xixeta!!