El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Fa quinze dies aquest enfilall d?opinions i retrats de gent diversa que és la Contra de La Vanguardia va despullar una d?aquelles persones, la presència de les quals, sempre ha inquietat al seu entorn. En l?entrevista, i el subsegüent retrat, que li feia l?Ima Sanchis al gran infant del cinema, m?hi vaig sentir tant retratat que no m?he sabut estar de prendre?n unes notes i servir-les en llengua pròpia en aquesta raconada íntima d?un ós de sang vermella com els terrers del meu poble i de pelatge negre com el sutge de les fàbriques.

La contra en qüestió es titulava ?Valorar la mort per viure la vida? i, com diu l’entrevistat, la mort va de sèrie amb el xassís que ens permet viure.
Com dic jo a vegades, el mateix que ens permet viure ?respirar- és el
mateix que ens occida els òrgans i ens va apropant a la companya de
viatge que portem de bracet. Desconec en quin moment el geni ocult dels
Monty Phyton va raonar entorn d?aquest tema. En el meu cas, les raons
venen de lluny, però van acabar de definir-se dins de l?Àrea de Vigilància Intensiva d?un hospital barceloní.

Algunes de les perles comunes que deixa anar Mr. Gilliam en aquesta Contra són:

Els bojos i els nens ?sembla que vegin el món d?una manera molt més lliure. A mesura que ens fem grans, ens tanquem al món i ens convertim en persones que tenen por i la vida comença a avorrir-nos.?

La desesperació per intentar conservar els nostres éssers estimats i per trobar l?amor, motivació de les persones, és allò del ?que he intenta escapar perquè són molt doloroses, prefereixo estar boig, je, je.?

La droga d?en Terry Gilliam és aferrar-se a la infantesa, sobreviure intentant veure el món de manera sorprenent. ?Mai m?han agradat les drogues, però entenc per què la gent les consumeix i m?agradaria que fossim menys hipòcrites, ja que vivim en una cultura totalment dependent d?elles, ja siguin il·legals o legals? rebla el clau el períclit dibuixant.

?Jo no sé què és la realitat i crec que no és el que els altres pensen que és; així que l?exploro per expandir-la. No m?interessa la fantasia sinó la imaginació, que és una manera de redefinir la realitat, com fan els nens i els bojos, je, je.?

?La majoria de la gent accepta la realitat dels mitjans de comunicació, la que els expliquen, una visió moooolt limitada.?

En Terry diu que el món d?avui és un món on ?s?ha espantat a la població i ara se la pot controlar. El consumisme també és interessant: ara tots tenim coses i ningú vol fer vaga per por a perdre-les i, clar, els governs carden el que volen.? Posa un exemple sobre Londres que és extrapolable a qualsevol lloc del món, inclosa la vila de Taradell, per acabar dient que "mentre tots tinguin un iPod, la vida va bé.?

Davant la misèria del món, es mostra tant intel·ligent com en la resta de l?entrevista i diu que ?la gent s?està morint de fam, però hi ha massa gent al món i tots volen viure com vivim a Occident?.

Finalment, i en aquesta també coincidim massa, com tots els nens, creiem que el què realment val la pena de viure és ?intentar trobar la bellesa en qualsevol de les seves formes?.

Un esbós d?idees compartides, un recull de perles de dues ànimes bessones malgrat les diferències generacionals, una entrevista que no té ni una engruna de palla, però que, per motius legals, no reprodueixo en la seva integritat. Posar pals a les rodes del coneixement és una de les habilitats d?aquest món que ens ha tocat viure, l?únic món on hom no pot reproduir les seves pròpies idees si les ha dit un altre i algú n?ha fet la transcripció en la darrera pàgina d?un mitjà de comunicació.

Podeu llegir La Contra (suposo que encara estarà operativa pagant alguns cèntims) a l?edició digital de La Vanguardia.

Va, vinga, la cirereta d?un raonament compartit: ?en el món modern, governat per multinacionals implacables, la gent se sent impotent i per això es posa l?iPod?.

És real aquesta impotència o tant sols és un miratge perceptual? Són vàlides les opinions d?un creador de móns i un gamarús sense solta ni volta?

Mentres alguns veneren el déu Microsoft i Bill Gates, el seu profeta, d?altres treballen de manera més o menys anònima en l?ús social de la tecnologia i en generar economia del coneixement pròpia i a l’abast de tothom.

Aquest comentari és provocat per un fet que em va succeïr fa cosa de quinze dies en una casa de Balenyà. Sovint baixo a dinar a casa de mon germà, una llar on l?enginy hi té un forat i la tafaneria en té un altre. Allà sovint hi trobo un xaval d?aquests que ha deixat de ser homo sappiens sappiens per esdevenir homo sappiens sappiens tecnologicus. Té 16 anys ?més o menys- i el vaig enxampar tafanejant una aplicació virtual que tenia molt bona pinta.
En aquell moment, ens va sorprendre que una aplicació que s?obra des
del navegador, tingués un navegador incorporat. Per què carai volen un
navegador dins d?un navegador? Bé, de fet, és una utilitat que encara
no sé per a què serveix, però la resta de cosetes crec que si.

En arribar a casa meva ?amb hort i connexió a la vella i caducada
Internet- vaig oblidar-me de l?ull que se m?havia obert en aquella
altra llar.

Uns dies després, però, un rau rau al cervell va despertar-me la
curiositat i vaig tornar a engegar el navegador per obrir l?aplicació. I vaig començar a esdevenir una mica tecnologicus jo també.

Després de navegar-hi una estona, de fer-hi algunes proves i d?utilitzar-lo a casa, a la feina i a una biblioteca pública vaig pensar. Carai! Quina bona idea que han tingut els seus creadors i en vaig treure dues utilitats:

1.- L?EyeOS és una bona manera de mostrar a usuaris no experts -sobre tot de l’entorn empresarial- la manera com funciona un Sistema Operatiu fet en programari lliure i ajudar d?aquesta manera a eliminar o rebaixar les resistències al canvi vers uns sistemes que són menys costosos d?implantar i que permeten la inclusió de les petites empreses de casa nostra en aquest món de l?ordenació de documents i l?organització del treball en entorn complexes. L?EyeOS té una funció social de inclusió i de escurçament de la fractura digital en el món de
l?empresa.

2.- L?EyeOS és un escriptori virtual o eina de treball col·laboratiu per a fer feina en comunitats d’usuaris o equips de treball que es troben dispersos territorialment. Tens unes dades d’accés i pots baixar-te un programa per encriptar els documents que hi tinguis desats. A més a més, si tens servidor propi, pots instal·lar-hi l’EyeOS i gestionar-lo com un Sistema Operatiu resident (com ho són els de Microsoft, Mac o les diverses variants de Linux, de les que l?EyeOS n?és una possibilitat).

Tafanejant el web, vaig trobar-ne més informació:
– Un video explicatiu de l?eina
– Un video sobre el seu funcionament i les seves possibilitats
– I un parell de noticies de premsa: Una a El Punt i una altra a El País

Personalment crec que estem davant d’una de les mostres més palpables del potencial del programari lliure com a dinamitzador del teixit econòmic del país. De fet, aquesta aplicació ha cridat l?interès de força usuaris d?arreu del món. Un interès que em genera un dubte raonable: Són projectes d’aquesta mena els que estan fent que Microsoft s’interessi tant pel català i per Catalunya? És la manca de coneixement sobre l’esperit pioner i emprenedor de casa nostra el que fa que les administracions facin seguidisme d’una multinacional nord-americana que reacciona davant d’un país inquiet?

Com deia Bob Dylan ?un dels companys de viatge de l?època hippy dels fundadors de l?empresa de Seattle-, la resposta és en el vent.

Dimecres. Quatre de la tarda. Barcelona
Nostrome aterra al lloc on se celebra l’esdeveniment. S?acredita i reb una bonica bossa amb material sobre aquestes jornades dedicades al futur de la indústria musical en el mercat dels continguts digitals. Qui recorda la música enllaunada? Doncs, això.

La sessió volta la gestió dels drets d’autor en el Web 2.0 (= possibilitat de compartir, crear, recrear, marejar i tot això que ara es pot fer des de casa sense massa problemes). D’aquesta sessió, Nostrome en surt amb un sil·logisme i dues alternatives. El sil·logisme diu que:

– Si per accedir als continguts (música, en aquest cas) cal accedir primer al continent (Internet) i

– si l’accés al continent (Internet) és de pagament.

– Llavors, l’usuari paga per accedir al continent els diners que pagaria pels continguts.

Les dues alternatives de futur de la indústria musical que se’n deriven són:

– Diferenciar usuari (el que accedeix als continguts i els consumeix) de client (el que els compra i els paga) i actuar sobre aquests: Les operadores de telecomunicacions que cobren per l’accés al continent, al mercat, a Internet els diners que l’usuari possiblement esmerçaria en els continguts.

– Recolzar, des de la indústria musical, les xarxes ciutadanes on els antics clients i actuals usuaris són propietaris col·lectius dels accessos i, per tant, alliberen recursos per tornar a comprar música. Entrar-hi com un més, però amb contingut a oferir.

Dijous. Quatre de la tarda. Barcelona
Nostrome és de nou al mateix lloc. A la mesa, quatre persones que es guanyen la vida en el sector. Alló que en diuen tenir èxit. Parlen de la manera d’avançar-se als gustos dels consumidors, parlen de màrqueting i promoció, parlen de les seves experiències professionals. Els quatre models, però, sorgeixen al mercat anglo-saxó: Serà l?esperit protestant? Serà un mercat més dinàmic? Serà…? Un del públic els fa la pregunta: ?Tot aixó està molt bé, però és possible des de Barcelona??. La resposta no es fa esperar: ?Everybody can do it. The opportunity, tools, technology, all is out there.? La reflexió és tant ràpida com la resposta del ponent: "Sí, sí, però es pot fer des de Barcelona?" La resposta a la reflexió també és força ràpida: Depen del sector financer català (per posar-hi diners), dels nostres músics (per posar-hi la seva més que notable qualitat musical) i dels coneixements tecnològics que vagin adquirint uns i altres. La oportunitat hi és, les eines hi són, la tecnologia també, però tenim públic disposat a comprar i músics disposats a llançar-se a la piscina digital? Més enllà d?aquesta reflexió n?hi ha una altra: Obrirem els ulls del sector a les
oportunitats d?un entorn on és l?usuari qui crea les estrelles? L?obrirem en un entorn on els prescriptors tradicionals perden força i la qualitat musical (=adequació dels temes als gustos dels oïents) és una oportunitat per música bons, però desconeguts?

Catalunya pot tenir una oportunitat a la xarxa. Cal treure?s la son de les orelles, cal perdre la por a treballar-hi, cal deixar d?invertir en sistemes propietaris i privatius, cal arriscar-se i fer coses noves, cal promocionar i cal decidir entre les dues alternatives plantejades per Nostrome després de la sessió d?ahir. Si es dinamitza el sector, si s?avança sense pors, la música feta a casa nostra té una oportunitat a la xarxa. Hi ha gent bona en molts estils, hi ha jazz de qualitat per exemple, hi
ha escola musical, hi ha oportunitats, hi ha tradició, hi ha…, però cal llançar-se a la piscina sense pors i començar a inventar la indústria musical de demà.

Dijous. Qualsevol hora de la nit. Vora el mar de Barcelona
Nostrome té via lliure a la primera nit del Primavera Sound. Nostrome es mescla entre consumidors de música diversos i és un més del ramat. Però ell té una única fixació al cap: Trobar el consumidor musical i saber que carai vol.

Una polsera taronja al canell, una tarja d’accés. Ja és dins i es deixa porta d’un escenari a un altre. Dels tastets de música que fa es queda amb un nom: Comets on Fire. Però ell, tossut, segueix buscant el consumidor musical i els seus gustos. Somriu davant la paradeta de BCore, el segell dels seus grups d’esbojarrada joventut.

Nostrome mira i remira al seu voltant i es pregunta: Què deu passar per la ment d’aquesta gent que salta, beu i fuma a la cosmopolita millor botiga del món? Després de molt donar-hi voltes es pica el cap amb la mà: Carai, és clar, jo, que treballo en el sector dels continguts, sóc consumidor musical, també. Què carai vull?

– Passi, passi, senyoreta. Segui aquí mateix i expliqui. Expliquim el seu problema.
– Doncs, això, doctor. Que fa temps que tinc com un no sé què, com un rau-rau aquí a la panxa, com una cosa que m?anguniexa per aquí dintre.
– Dona. Sigui més específica, sinó ben poc hi podré fer.
– Doncs. Miri doctor. Cada cop tinc més la sensació de que no hi sóc tota, que em manca alguna cosa. Justament ahir, per posar un exemple recent, vaig notar com una paràlisi en el 60% del cos! Estic tant espantada….

– No us preocupeu, bona dona. Així, de primer cop d?ull, crec que
presenteu símptomes d?un refredament de valors democràtics evident. Un
refredament postmodern combinat amb una manca d?informació política
real i un excés de conservadurisme en els mecanismes motrius del
sistema.
– I és greu això?
– Dona. En aquesta vida tot té solució. Greu ho és, no li puc pas dir
que no. Però bé, si els polítics deixen els cotxes oficials i tornen al
carrer, els mitjans de comunicació deixen de jugar a fer matemàtiques i
fer saltar els polítics per fer fotos de campanya i es dediquen a
informar sobre els mecanismes de concessió d?ajuts públics i d?altres
matèries de política corrent i es fa una reforma dels sistema electoral
que millori la proporcionalitat dels resultats i apropi la
representació a la voluntat dels ciutadans, potser encara tindreu cura
i recuperareu la mobilitat corporal de la que us veieu mancada de tant
en tant. Ah! Si! Me n?oblidava del factor més important, la cultura i
l?educació.
– Cultura i educació?
– Si, dona, si. Heu de prendre unes píndoles de cultura, de
coneixement. És tant fàcil de manipular la informació quan resta
amagada i no és pública i evident. Sinó, només cal que doneu un cop
d?ull a Vic per veure clarament com es pot jugar amb la immigració i
els ajuts públics per la manca de coneixement sobre aquesta matèria.
– I amb això, milloraré la salut?
– Potser si o potser no. Però alguna cosa s?ha de fer i val més
començar per aquí i després ja entrarem en la rehabilitació de la
musculatura amb exercicis de democràcia directa per reforçar-vos.
– Ai, doctor. Sou tant amable. Potser em deixeu més tranquila.
– No, dona, no. És la feina, sabeu. Apa. Aquí li deixo tot apuntat i ja
ho sap a disposar sempre que em necessiti, senyoreta Societat
Occidental Avançada. Sempre apunt per servir-vos a vostè i a les
vostres amistats.

– Què Llogari? Ja li dones voltes a això de demà?
– Oh, vés. Com més voltes i dono, més m?atavalo.
– Si, ja ho té això. Voltes i voltes i no arribes enlloc.
– Ja ho pots ben dir ja.

Conversa ideal. Impossible. Qui carai reflexiona avui? I sobre què?

Avui el país es divideix entre aquells que reflexionen i aquells que no ho fan, entre aquells que asseguren que la política no va amb ells (i després es queixen de problemes quotidians que tenen a veure amb això, amb la política) i aquells que es capbussen en la participació i la política i neden entre campanyes, xifres, debats i emprenyades. Aquests darrers es poden dividr entre aquells que s?hi fiquen amb voluntat de servei als altres; aquells que s?hi fiquen perquè deuen alguna cosa a l?antic govern municipal i, finalment, en aquells que hi entren amb la manifesta voluntat de servei a un mateix.

Esperem, doncs, la jornada de demà. Una nova tria en un règim representatiu, una nova bàlua en la cadena de la jove democràcia d?un indret de cultura paternalista i poc democràtica, on, santa ignocència, encara es pensa que la ?informació és poder?, on encara no s?ha vist que és la ?comunicació i la compartició d?aquesta informació el que, realment, dóna poder i consistència?. Com m?agradaria ser fill d?un país de democràcia mil·lenaria! Com m?abelliria viure en un lloc on les diferencies ideologiques, fossin això, ideològiques! Com m?agradaria viure allà on les persones enraonen plàcidament i prenen acords, que no imposicions! Com m?agradaria…

El camí per arribar-hi, però, és obert de bat a bat: El Triangle de la Política Local, Tic+política i, sobre tot, Col·laborar més enllà d?Internet i el Manifest pels formats oberts, són els components d?una bona brúixula. El camí és obert i, qui no hi entri, restarà en l?anonimat del seu passat, en l?estadi primitiu de l?era industrial. És temps d?emprendre, és temps de compartir, és temps de viure.

De tant en tant, hom ha d?aïllar-se del seu entorn i tancar-se al seu tros de món personal i intransferible: Cal Guiri per alguns, la Sala d?estar per uns altres, l’habitació per uns tercers o, fins i tot, la butaca per llegir o fumar, l?hort, la gaia o el talleret dels manetes. En el meu cas, l?espai és un Cau, un indret empolsinat i primitiu on deglutir i modelar coneixement amb pipa a flor de llavi o sense ella.

Aquesta entrada la vaig escriure ahir, mentres m?aïllava de l?entorn per fer allò que menys agrada a la gent de peu pla: Parlar en públic. Els nervis hi són. Hi són pel fet de
parlar en una sala farcida de veïns i veïnes de Taradell i per la
necessària brevetat d?una intervenció on s?haurien d?explicar tantes
coses. Parlar del que ells anomenen noves tecnologies i jo n?anomeno
societat de les comunicacions (el que es facilita és això, la possibilitat d’arribar a llocs on abans era més complicat d’arribar. No és la societat de la
informació, perquè estem rodejats de soroll mediàtic que l’anul·la; ni del coneixement, ue demana
del sedàs de la cultura per existir.

M?aïllo doncs per treure
els nervis d?un moment que, a nivell personal, és molt important. Tots
els estudis, tota l?experiència, tota una vida concentrada ara en un
segon. És l?inici d?una il·lusió, d?una necessitat de servei, d?un
obrir-se a aquell racó de món que portes dins del cor. És el moment de
forçar la voluntat amb el cor i el cap. Déu ni do! N?hi ha per tenir
nervis, no?

Escolto l? himne dels llunàtics mentres segueixo amb la lectura del Caos y Orden de l?Escohotado:

?Hay
un proceso combinado de capacitación y especialización, cuyo efecto
resulta mucho más rentable económicamente para cualquier grupo que
tener reservas de oro y plata. Allí donde esta transformación acontece
en origen no hay rastro de oro y plata, sino páramos azotados por
vientos feroces, crónica falta de luz solar, tierras convertidas en
carámbanos desde el final del otoño a la primavera, naturaleza más
adaptada a osos y lobos que a seres provistos de epidermis,
antiquisimas tradiciones de barbarie y indolencia que arrojó a los
historiadores griegos y latinos a comentar, siempre escandalizados, que
los moradores de aquellas regiones carecían de lengua escrita, apenas
cultivaban la tierra, ignoraban la ingeniería y no solo bebían hasta
embriagarse de modo calamitoso, sino que permitían hacerlo a las
mujeres, y hasta a los niños.
(…)
Paséese hoy por esos recovecos para constatar hasta qué punto lo habita un espíritu de maestría y autosuperación.?

Parla del país de l?ós, parla de l’essencia del coneixement, parla de futur, parla d?un país a peu pla on els juraments de pastors encara tenen valor i on es camina amb pas ferm i segur vers espais reals de llibertats.

Tots tenim, crec jo, unes idees que no sabem com expressar. Passar el que tècnicament s?anomena coneixement tàcit (allò que sabem) a coneixement explícit (allò que sabem explicar) no és senzill. I ho és menys encara en un entorn com l?actual on la velocitat, l?oci i el soroll mediàtic (= allò que traguem, però que no ens aporta res de res) tapen les orelles de les persones (les meves incloses, no et pensis que els óssos som especials), i no permeten passar el temps en la tranquil·litat d?una conversa on enfilar raonaments de manera ordenada.

Per sort, encara hi ha llibres i espais de contacte amb persones que saben transmetre els seus coneixements de manera pedagògica i directa. Recentment, he tingut el plaer de contactar amb dos d?aquests homenots que tenen l?habilitat de fer fàcil la dificultat i que permeten assentar el coneixement i distribuir-lo. Tot un repte!

– Un, l’ Antonio Escohotado, jurista, filòsof i sociòleg de reconeguda vàlua i autor d?un llibre que fa set anys! que tenia a la lleixa i que no m?atrevia a obrir. Caos y Orden és lectura imprescindible per conèixer l?esdevenir del món d?avui. Certament, desconcerta que els primers capitols naveguin pels mars de la ciència més pura i que d?ells en surti un documentat compendi de política a la grega (= allò que té relació amb la vida social) i un enfilall d?arguments sobre l?auto-organització del caos en la natura i en la societat, així com sobre els efectes del pretés ordre en l?existent caos universal. Filosofia? Sociologia? Economia? Ciència?

Una mica de tot, suposo. Per mostra,un botó. Una cita del llibre que crec que és molt explicativa de la voluntat manifestada per un bon gruix dels alcaldes, candidats i partits polítics que porten anys remenant les cirereres dels seus respectius consistoris i que pugnen per una majoria absoluta que elimini el diàleg amb qui no pensa com ells per imposar el seu model de poble. Diu així:

?… Las empresas con vocación de monopolio e ideologia corporativista ?católica o no- tienen en común desconfiar del sujeto singular, no menos que de los resultados electorales. (…) esa corriente entiende que, a efectos prácticos, el poder político deberia dejar las caóticas urnas para entregarse a grupos responsables de intereses, calcados sobre una estructura gremial?

i continúa dient:

?… dichos grupos eran y son entidades esencialmente particulares, que al asumir el gobierno de lo común borran las fronteras entre interés privado y público.?

L?Antonio Escohotado se centra després en la vessant més bèstia dels règims corporativistes representats en els governs tirànics (Hitler, Mussolini, Franco, Petain, …), però nosaltres podem estirar la corda de l?argumentació una mica més i intuÏr com, en la feble democràcia espanyola ?i catalana-, l?herència d?un franquisme no condemant ?però representat per l?anomenat franquisme sociològic- atenalla les decissions ciutadanes i manté empreses (inclosos partits polítics i grups d?afinitat d?àmbit local) amb vocació de monopoli (o antidemocràtica majoria absoluta) i ideologia corporativista (els meus són els bons i la resta no valen res, per tant m?haig de perpetuar en el càrrec ja sigui personalment o a través dels meus dofins, perquè els altres no en saben prou).

– L?altre homenot, és un comunicador independent amb càrrec públic i anys de docència universitària sobre un bon gruix de periodistes de casa nostra: En Joan Manuel Tresserras. Un home que, des del seu càrrec directiu al Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, no s?està de desmitificar el poder dels polítics i de mostrar amb senzillesa la base més associativa que no pas política de la gent que fa política municipal.

En el seu enraonament (= enfilall de raons, com deia Francesc Pujols) deixa anar la realitat -no nova, però si poc manifestada-, que la clàssica divisió de poders expressada en els manuals de política i sociologia des dels temps de Robespierre (executiu, legislatiu i judicial), ha patit un canvi substancial. Actualment, els poders en dança, diu el períclit professor, són el polític, l?econòmic i el mediàtic. Dels tres, i això ja és constatació personal, el més potent és l?econòmic ?que és qui té el capital, l?aire que respira el món actual- seguit del mediàtic ?capaç de controlar la transmissió de les informacions i les comunicacions i que pateix d?una necessitat de capitals que, massa sovint, trenca la necessària independència del col·lectiu- i, finalment, hi ha el polític, dins del qual resten segrestats els drets cívics de la gent.

Com diu el primer dels homenots suara esmentats:

?El mejor de los mundos conocidos es también uno de los más frágiles, donde la insospechada paz y prosperidad se coordina con un insospechado saqueo del aire, las tierras, los mares y los ríos.?

Però no hi ha res a fer, la vida col·lectiva, la política, no té altre remei que seguir el camí autoorganitzatiu de la natura, de

?pasar de la heterodeterminación a la autodeterminación, de la minoría a la mayoría de edad, de que otro nos gobierne a gobernarnos, (…). Algo así tropieza a la vez con el miedo a nosotros mismos y con los intereses del dominio en curso, que presentan ese horizonte como una inmersión en caos y entonan alabanzas al control. Sin embargo, el control no deja de ser una variante caótica, que para yugular la espontaneidad despilfarra energía?.

Com es va demostrant en els entorns industrials i econòmics i encara més recentment a Internet.

I és que:

?La miseria del libertario contemporáneo está en no percibir hasta qué punto es dueño del mundo, y por eso mismo debe apreciar cada logro. Ignorar esos logros ?en vez de pegarse a su rueda- supone elegir nostalgias, desesperaciones y cinismos, tanto más retrógrados cuanto más desorbitantes sean sus experiencias.?

Ara que som en campanya electoral.
Ara que la propaganda electoral ofega les veus d?aquells que seguim etimològicament el significat real de la política com allò que és relatiu a la ciutat o a la vida social.
Ara que qualsevol proposta o compromís és titllat de mentida podrida d?algú que fa molts diners i viu a l?esquena dels que treballen.
Ara que tots els que hem pres un compromís pel nostre poble ens veiem massa sovint assetjats a tort i a dret per la manca d?educació i de tradició democràtica que, l?herència d?un país de brètols que s?han fet els manaies, destil·la massa gent.

Ara és el moment de refrendar novament el jurament de Serment! El jurament que, l?any 1291, van fer els pastors i els caçadors de les muntanyes alpines, els homes alçats en una de les zones més virginals d?Europa.

Els que anem a la muntanya sabem que aquesta, la muntanya, té veu. Els Alps, com el Pirineu, tenen una veu dolça, però ferma. Una veu que segur que fou la que dictà el suara citat jurament de Serment. Un jurament recolzat sobre tres punts que mai he pogut treure?m de la closca:

1.- Allò que ens uneix és el respecte per la diferència, i si qualsevol cantó enten que aquest respecte s?ha trencat podrà separa-se en qualsevol moment, sense cap més requisit que una decissió majoritària dels seus habitants.

2.- Ningú pagarà protecció a esglèsies, nobles o cases reials, ni admetrà d?altres administradors que els escollits en cada circunscripció per sufragi directe.

3.- Ningú podrà fer del govern un mitjà de vida, i els ciutadans asimuran totes les responsabilitats d?administració i de defensa en mandats molt breus i sempre sense possibilitats de tornar a ser escollits.

Ara que l?estratègia del Dubte, la Incertesa i la Por ha penetrat com el sutge en les ànimes de massa gent, ara que massa persones han segrestat la política pels seus interessos i n?han fet ofici, ara que sembla que es demana als polítics que siguin experts en tot i solucionin tots els problemes del món i part de l?estranger, ara que la velocitat ha furtat el temps a la reflexió, ara és el moment de recordar i repetir el jurament dels pastors del Jura, el jurament dels caçadors bernesos, el jurament col·lectiu dels jurassians. Jo, amb l?escafor que dóna la llar del Cau, no m?estic de repetir-lo una i mil vegades. Com he fet sempre. Una i mil vegades, malgrat el fred que s?escola per sota portes i finestres del meu país particular:

Allò que ens uneix és el respecte per la diferència, ningú pagarà protecció a esglèsies, nobles o cases reials, ningú podrà fer del govern un mitjà de vida, ningú.

Tornant d’encartellar pel poble i abans de dormir fins que el cos digui prou, dono un cop d’ull a la tele dels companys escocesos – Un canal de televisió construït en un web fet amb programari lliure. Com podria ser d’altra manera?

I és que Escòcia ha començat la seva nova història:

Partit Nacional Escocès, 47 escons.
Partit Laborista, 46 escons.

No és un majoria absoluta, però si que és el primer pas democràtic vers la independencia d’un país dins la Unió Europea.

Si fa uns dies parlava del triangle de la política local tot obrint una espurna ideològica en el calmós toll de les decisions més properes al ciutadà, aquí intentaré enfilar raons que permetin separar dos aspectes que massa gent confon: La carrera política i els càrrecs representatius (no oblidem mai aquest adjectiu final) en institucions publiques (és a dir, patrimoni del conjunt de la població).

Comencem definint aquesta paraula tant prostituida i polisèmica: Política.
La política és tot allò que
té a veure amb la ciutadania i les seves preocupacions. No és, com ens
volen fer veure, un reducte de quatre individus que governen i
exerceixen el seu poder i autoritat damunt la comunitat, sinó un
patrimoni de tots els ciutadans, de tota la gent.

Des d?aquesta visió helenística del terme, tots som polítics. Aixó si,
en el devenir de la nostra història política hem derivat vers el que
s?anomena democràcia representativa, el que vol dir que cedim la
capacitat de resoldre les nostres preocupacions a unes persones que ens
representen en el mercat dels recursos i les idees per resoldre
aquestes preocupacions. Aquestes persones són els polítics
professionals, és a dir, la gent que cobra un sou per representar-nos
en les institucions.

Les institucions són eines de gestió de preocupacions i de recursos.
Recursos que, amb més o menys intensitat, donem els ciutadans per a ser
gestionats i, d?aquesta manera, reduir les nostres preocupaciona com a
col·lectiu: l?atur, la fam, la vivenda, la pobresa, …

Dins d?aquest grup d?institucions gestores podem diferenciar-ne dos tipus:

1.- El primer són les agrupacions que defensen unes preocupacions o
interessos d?un col·lectiu determinat de persones. En aquest grup hi
trobariem els partits polítics, els sindicats, les agrupacions i
plataformes ecologistes, socials o cíviques, els lobbies o grups de
pressió sectorials, etc.

2.- El segon són les organitzacions que gestionen les preocupacions i
els recursos de tota la població d?un determinat territori. En aquest
grup hi trobariem els Parlaments, els Ajuntaments, les institucions de
la Unió Europea, la Generalitat de Catalunya o l?Administració de
l?Estat.

Aquesta diferència és fonamental per a discriminar els àmbits
d?actuació dels gestors públics ?que han de respondre als interessos
del global de la població del territori administrat ? i els dels
representants polítics ? les persones que tenen cedits els drets
polítics dels seus representats -.

El primer grup d?institucions és on aquests darrers tenen el seu camp
de joc i de promoció professional de per vida, si volen. En el segon
grup d?institucions, el seu caràcter de patrimoni comú de tota la gent
que hi aporta recursos i preocupacions fa que la representació en la
presa de decissions hagi de ser el màxim de plural possible. Aquest és
un dels motius pel qual l?eternització en càrrecs públics d?una o unes
persones limita les seves funcions i la tasca a fer-hi. Cal el canvi
continu i el màxim de consens en la presa de decissions per no deixar
de banda a cap dels ciutadans que han cedit la seva capacitat de
decissió i els seus recursos a la institució en qüestió. En aquest
segon grup, els decissors han de ser el màxim de variats possibles per
tal de garantir el màxim de pluralitat. Les decissions que es prengin
seran implementades, seran portades a terme, per un cos tècnic. Aquest
si que pot ser de llarga durada ja que la seva funció és actuar amb el
màxim de professionalitat i objectivitat possible i aquñi l?experiència
i els coneixements si que hi tenen molt a dir.

Qui es professionalitza com a càrrec públic, qui ocupa la direcció
política d?una d?aquestes institucions més de quatre o vuit anys és un
lladre. Un lladre que roba el patrimoni comú de la ciutadania, que
s?imposa ?amb el volum de vots que vulgui- a la resta dels seus veïns.
La carrera política és, en aquest cas, una professionalització d?una
activitat que no pot tenir professionals, ja que la representació del
poble, de la gent, no pot ser mai una professió d?uns pocs, sinó un
mirall del conjunt dels electors (de la gent que exerceix el seu
sufragi, que cedeix els seus drets democràtics). Altra cosa, com he
dit, és l?àmbit dels partits, els sindicats o els grups de pressió, un
àmbit creat expressament per vehicular maneres de veure les coses i que
ja és patrimoni específic d?una porció de la població.

En el terreny públic, però, els professionals, els veritables
professionals, haurien de ser els tècnics. Persones preparades i amb
experiència gestora que, degut als seus coneixements, implementin,
portin a la pràctica, les decisions que prenen els polítics. Ara, però,
la perennitat de molts polítics no deixen gens clara la línia que
separi uns dels altres i l?aiguabarreig arriba al punt de tenir més pes
la proximitat partisana que la professionalitat tècnica. Una de les
conseqüències de règims polítics llargs en una administració pública,
de tots.

Els polítics no poden professionalitzar els càrrecs representatius a
risc d?esdevenir veritables oligarques que segrestin la democràcia, tot
generant una dictadura personal i del seu col·lectiu proper,
prostituïnt així el sistema i confonent allò que és de tots amb el
patrimoni personal de la persona que exerceix el govern o del reducte
concret de coneguts, amics i, potser, saludats d?aquest individu.

Avui és 1 de maig. Dia del Treball. Festiu. Els ordenants del santoral hi posen Santa Paciència per reblar el clau de la festa. Però nosaltres ens preguntem: Què és un treballador? Què vol dir treballar? I, encara més, què és el treball?

Per respondre tot aquest bé de Déu de preguntes ens n?hem anat a l?Alcover ? Moll, aquell diccionari que recull totes les variants de la nostra parla, qui ens diu que treballador és aquell:
1. Que treballa.
2. Que treballa molt; a qui agrada treballar.
3. Que viu del treball.

Fins aquí, res a dir. Però si anem al verb, treballar, ens trobem que va força més enllà i és que "treballar" és un mot sucós i sorpenent que té dues grans families de significats que, potser, tenen alguna relació. I és que, si per una banda, vol dir ?molestar, donar turment" i, també, "sofrir; esforçar-se, fatigar-se per obtenir quelcom; procurar amb esforç?, Per l’altra significa ?aplicar-se amb un esforç sostingut a l’execució d’una cosa, especialment de la que es fa pel guany o per obligació.? I, també, ?sotmetre una cosa a una acció contínua per donar-li forma, millorar-la, preparar-la així com cal.?

La cosa clara d?aquest garbuix de significats, magnificat en la consulta al mot ?treball?, és l’esforç i, potser, si ho lliguem amb algunes tradicions pròpies, el turment. La causa d?aquest poti-poti es troba en l?origen d?aquesta penúria que ens obliga a desplaçar-nos cada dia al nostre lloc de treball, farcint trens, carreteres i carrers. I és que treballar té el seu origen en el llatí ?trepaliare? que literalment significa ?turmentar? i que és, al seu temps, un derivat de ?trepalium?. I sabeu que era un ?trepalium?? Doncs, vès per on, era un instrument de tortura compost de tres pals al qual eren lligats els reus o presoners de l’època dels romans.

Déu n?hi dó! Veient els origens del mot s?enten força perquè la gent li té tanta mania en això del treball i s?entesta a fer odioses comparacions entre el lloc de treball i una presó on s?és lligat i no se?n pot sortir.

Per sort pels catalans, no ens agrada tant treballar com feinejar, fer feina. I aquí la obligació etimològica és més suau, ja que no es tracta de ?trepaliare? (turmentar-se) com de mirar de treure les ?faciendes? (les coses que s?han de fer) de la millor manera possible. Una diferència que, encara que no ho sembli, és força notable.

Aquesta petjada té un format minimament teatral o cinematogràfic. Podria ser un curt sense imatges sobre les coses de la música, un curt que es pot descarregar, perquè té llicència CreativeCommons. I que s?ubica entre l?encaparrament d?alguns entestats a posar pals al futur del negoci musical i la intel·ligència d?uns altres que han ensumat el nou negoci i que concentren els seus esforços en treure tot el suc de les noves tecnologies.

Em segueixes?

Pròleg:

Mirador de Montbau. Dia plujós. Un cotxe aturat.

Hom és dins del cotxe.
A la ràdio sona la cançó de moda de la darrera estrella d?una gran discogràfica.
Hom canvia d?emissora. A la ràdio sona la mateixa canço.
Hom canvia d?emissora. A la ràdio sona la mateixa cançó.
Hom tanca la ràdio. Està avorrit dels mateixos músics i les mateixes músiques.

Primer acte:

Sofà de casa. Davant del televisor
Hom és desvagat per casa i obre la tele. Un canal comarcal. Ambientació
austera, però bonica. Una presentadora i tres músics osonencs: en
Pep Sala, la Montse Pratdesava i en
Pep Poblet. Parlen del
present i el futur dels músics de casa nostra.

Repassen les seves experiències, com iniciar carreres musicals avui,
… Hom, però, es queda amb el renós de l?ós: El moment en què el
saxofonista comenta que no disposa de còpies dels seus discos anteriors
i que té problemes amb les discogràfiques per reeditar-los. Ja no són
al mercat. El seu darrer treball, un disc autoproduït per ell mateix,
es comercialitza, entre d?altres llocs, a través de la seva pàgina web.
És una solució que ha trobat i comenta que ?amb 800 còpies ja tinc
pagat el disc, la resta són beneficis? (la cita no és literal, però el
sentit del comentari s?apropa força a les paraules d?en Pep). Hom obra
l?ordinador i Va a la pàgina de l?autor osoenc. Tant sols en obrir-la,
hom troba uns tastets dels temes del disc. ?Un bon inici en
l?aprofitament del potencial que ofereix Internet, si senyor? pensa hom
sense cap problema de consciència per escoltar música per Internet.

En el mateix programa, en Pep Sala comenta, i hom cita de memòria, que
del famós cànon, ells no en veuen ni un duro, però que el que si que
veuen és el tros de seu que té la SGAE i que, cada cop que hi va, pensa
lo ve que s?inverteixen els diners fruit del seu treball.

Segon acte:

Sofà de casa. Davant del portàtil.

Hom navega per Internet i cercant música troba, entre d?altres, les següents pàgines:
Jamendo.com: Més de 1000 temes de música
lliure, la majoria del mercat francés, els pares de la criatura.
Musicalibre: Més de 300 artistes novells, la majoria de la pell de brau.
Musicalliure.net: La opció d?un bon gruix de bons músics de casa nostra.
Bcore Disc: La gent que va portar Green Day a Barcelona abans d’esdevenir un grup de referència. 15 anys de Do it yourself des del cap i casal adaptat al món cibernètic.

Hom balla amb les cançons, es baixa les que més li agraden a
l?ordinador per escoltar-les en el reproductor d?mp3. S?apunta alguns
noms, també. Hi ha concerts arreu i, per què no anar a veure aquesta
gent en viu?

Tercer acte:

Sofà de casa. Davant del portàtil (i 2)

Hom repassa les noticies al lector RSS via web de costum. Llegeix les
novetats de l?Avui, de Vilaweb, de Tribuna Catalana, d?alguns blocs de
periodistes, comunicadors i amics, consulta la secció de Tecnologia de
La Vanguardia, les novetats de El Periódico, les noticies de tecnologia
d?El País. Eps! Hom s?atura en un titular que li crida l?atenció:
?Pandora desarrolla el genoma de la música?. Què carai vol dir això? De
fet, la pregunta que hom es fa és irreal perquè ja n?havia tingut
noticies per un Presència de fa cosa de mig any, més o menys. Obra la
informació:

"La industria ha hecho millones de dólares con los ‘hits’, pero
desprecia al resto de músicos", dice el creador del servicio – "La
radio a la carta pone en contacto a los creadores con su audiencia para
que vivan de su trabajo".

Bon subtitol pensa i segueix llegint.

Bon negoci, pensa.

Epíleg:

Sofà de casa. Hom reflexiona.

Hom acaba dubtant de quina defensa dels autors es fa des d?entitats de
defnsa de la creació artística musical quan se?n limita la promoció i
es posen portes al camp amb la persecució del futur de la música. Els
músics tenen un accés directe i els sapastres carpetovetònics no els
deixen explotar-la. Limiten l?adquisició legal de música proposant que
es cobri preus fraudulents que van a les mans d?uns pocs, mentres la
resta de músics es moren de gana. El mercat de la música és a Internet.
Donar-li l?esquena i criminalitzar els internautes només reduirà els
músics a una èlit escollida per uns senyors que viuen a costa dels qui
composen, toquen i canten.

Per què haig de tragar la música que volen? Per què haig de xiular els
?hits? que em volen imposar? Per què haig de comprar impulsivament el
disc de la setmana? Per què ho haig de fer si puc anar al mercat global
i maridar les cançons amb els meus gustos reals? Internet o cànon?
Futur o mort? La tria és en mans dels Autors i Editors. Jo, si puc,
triaré el què a mi m?agrada i no el que diuen que m?ha d?agradar. I si la democràcia dels internautes funciona, els cibermusics d?avui seran les estrelles de demà. I sinó que ho preguntin als Arctic Monkeys, per exemple.

Els anys 80 per la gent nascuda l’any 70 eren anys per cremar. Tot engavanyava
massa. Tothom era aturat. Tothom, no. La generació que ens precedia
bullia amb idees independentistes que substituïen la ?progre? generació
que havia triomfat als 60 i 70 sota el mirall de la revolució dels
clavells, la Cuba castrista, en Victor Jara i el Che.

Els amics de la ruptura no callaven i nosaltres necessitàvem de revolta en els anys d?adolescència. Coses de l?edat? Consciència de classe? Sempre es parla de l?11 de setembre del 77, però per la meva generació, aquella data era la que apareixia en algunes fotografies i que els pares et deien que et portaven a coll.

Per nosaltres els 11 de setembre de debó van ser aquells dies dels 80 ?sobretot els del 85, 86 i 87- en què les manifestacions acabaven a bufetades i la policia ?amb un marró fusta pujat- sortien de les furgones aramats fins a les dents, com els hombres de Harrilson, i els veïns de barri antic t?obrien les porteries per amagar-te de carallots. Erem carn de canó, joves i eixalabrats. D?altres montàven les manis, nosaltres i anàvem perquè la sang ens bullia a les venes. Des dels barris obrers de Barcelona, veiem en aquells moments un espai on deixar anar la frustració de veure com pencar com burros només servia per enriquir els amos.

Aquest dissabte a les 10 del vespre diuen que ens mostraran, amb l?objectivitat dels historiadors i els periodistes, com van viure aquella època, els que garvellaven la cosa i ens obrien aquests espais de llibertat als joves afamats de revolta.

?Terra Lliure: Punt final? és el documental que, amb un punt de valentia, emetrà el Canal33 coincidint amb la data de proclamació de la República (14 d?abril).

Les imatges de la promo, prometen: zeba.cat/video1.html (encara que les hagin despenjat del YouTube).

Gràcies a la gent de Zeba i de Batabat per permetre l?aparició del primer document que pretén ser objectiu sobre una realitat recent de la nostra història (haurem de veure?l per prendre-li el pols).

TV3 el presenta d?aquesta manera: Tv3/Wen Documental

I Vilaweb.cat n?ofereix una àmplia ressenya i un video de quatre inuts i escaig amb imatges del documental: Vilaweb.cat/enllaç

La pena és que el faran pel 33 i en una hora on les futures generacions de catalans són de festa : – (

La sort és que la gent del Sàppiens el repartirà amb el número del 20 d?abril per poc menys de 5 euros.

Demà el veurem pel canal de les minories i, si s?ho val, ens rascarem la butxaca el 20 d?abril: Conèixer la història ajuda a viure el present i construir el futur.

Gràcies, Jose. (les raons les trobeu a l’enllaç, és clar).

I Aixòtoca encara troba més ciutadans de segona a Catalunya:

Llegint les memòries d?un anònim protagonista de la nostra història vaig passant algunes de les hores d?aquesta volada solitària per llocs on, de ben segur, havien corregut els seus companys en temps de dictadura.

Més enllà del que explicaven als nostres pares i avis sobre aquests herois sense nom, de la lectura d?aquest llibre, n?he tret una pregona percepció i una diferenciació conceptual que m?ha resultat força pedagògica:

– La percepció és que la guerra civil no va acabar el 1939 i que, després dels anys, tant sols l?han acabat perdent aquells que les històries més o menys oficials de la transició han abocat al pou de la desmemòria històrica.

– La diferenciació conceptual és entre l?autoritarista ?demo – cracia? (l?autoritat del poble?) i l?afable ?demo ? acracia? (la no autoritat del poble). Dues formes de veure i pensar en les relacions humanes que s?han desat en el bagul dels oblits.

Vés a saber si aquell fil que lliga el moviment llibertari peninsular amb el moviment situacionista i, a través d?aquest, amb les beceroles tecnològiques que ens envolten, ens poden permetre mantenir els somnis de germanor universal que els amants del poder han desat com un drap brut a les voravies de la història.

Però, per si no els abastem, prostituim encara més els senders dels amos amb pedretes de llibertat. Ho veiem?

Ja fa temps que algú va tenir la bona pensada d’oferir serveis de participació ciutadana en els processos polítics representatius a través d’Internet. Un dels projectes més reeixits a casa nostra en aquest sentit és el projecte Democràcia.web. Projecte promogut per la Fundació Jaume Bofill que s’inscriu, com citen ells mateixos, en el corrent d’experiències que s’ha creat al voltant de la democràcia electrònica, però pensat des de Catalunya i tenint en compte les institucions del nostre bocinet de país. Així, Democràcia.web té el suport de la Mesa del Parlament de Catalunya, i col·labora estretament amb el projecte Parlament Obert, promogut per la Universitat Oberta de Catalunya.

El meu lector de noticies em porta una noticia del diari senyera del socialisme espanyol on presenten altres iniciatives d’informació política interessants. En aquest cas es tracta de les eines de nom hawaià que s’han convertit en espais de participació per excel·lència: els wikis: "Lo prometido es deuda" és un wiki per recordar-nos el que hem promès en campanya electoral, però també n’hi ha com el wikiprograma dels amics d’Eusko Alkartasuna que no s’estan de presentar les seves propostes i recollir el pols dels ciutadans que vulguin ajudar-los a aprofundir en les seves propostes. Més enllà, hi ha propostes com la de Jimbo Wales que ja fa temps que ha presentat l’espai de debat, aportació d’idees i apropament de la gent a la participació democràtica. Per Jimbo, les eleccions del futur és guanyaran al ciberespai i les guanyarà aquell que tingui més capacitat per escoltar que no pas per parlar. Campaigns Wikia va en aquesta direcció. Una direcció que, vés a saber si prèn també un dels "jocs en línia" que més fortuna està prenent des de fa força temps en el món virtual.

Cobert el mercat de les decisions i les prioritzacions polítiques amb les eines suara esmentades, hi ha un altre mercat, el dels mitjans de comunicació i venda d’ideals i candidats, que també comença a jugar-se amb força en el terreny de les realitats virtuals. No es tracta de la munió de pàgines tradicionals, wikis i blocs existents a Internet o de les atzagaiades i insults entre militants en fòrums sectorials i espais de participació en xarxa. Més enllà dels terrenys de balcanització de les posicions que hi ha a Internet, un "republicà de La Garriga" documentava tot just fa quatre dies els primers balbuceigs del nadó de la nova arena política del demà (malauradament aquesta entrada ja no és disponible a Blogger. Massa velocitat).

La realitat virtual al servei de la mediatització de les campanyes electorals, una realitat virtual que a molts ens pot semblar llunyana, però que és el camp de joc de molts dels infants d’avui, dels votants de demà.

Un perill, però, envolta aquests espais generats virtualment. I és llur creació i gestió en mans privades. Darrera de tots aquests productes comunicatius hi ha una empresa, un dels "reis menors" del neofeudalisme que domina la Internet comercial. De nosaltres depèn tenir la capacitat de socialitzar el nou espai, de generar les xarxes ciutadanes addients per sustentar aquest nou marc, aquesta nova realitat, sense perdre profunditat participativa. Cal generar un marc d’actuació purament ciutadà, sense hipoteques econòmiques, per assegurar-nos que no tornarem a caure en el terreny de joc de l’economia i dels interessos particulars. La generació de xarxes més enllà de la comercialitzada Internet és el nou camp de batalla dels oblidats per la història.