El Cau de l'Ós Bru de Taradell

"- The question is, -said Alice- whether you can make words mean so many different things.
– The question is, -said Humpty Dumpty- which is to be master ? that’s all."

Després de les anàlisi a Taradell i a Osona és hora d’arribar a Catalunya. Bé. De fet, hauria de passar per la circumscripció de Barcelona, però el seu pes en els resultats generals és prou important quan se segueix l’anàlisi de resultats per nombre de vots i no per percentatges, i, a més a més, en farem especial incidència en parlar dels resultats obtinguts per Ciutadans.

M’acompanyeu a fer un tomb pel marasme de resultats que hem deixat els catalans per Tot Sants?

La coalició abstencionista
Més de 2 milions de catalans i catalanes amb dret a vot han passat olímpicament dels col·legis electorals. Percentualment, han estat un 43,32% de barcelonins, un 42,36% de gironins, un 39,7% de lleidatans i un 45,36% de tarragonins. Amb temps i una canya, em
dedicaria a mirar si els tarragonins són sempre els abstencionistes principals i els lleidatans són els més fidels votants de Catalunya. Però, malauradament, el dia té 24 hores i hi ha massa coses a fer per part d’aquells que no podem viure de renda, oi?

En qualsevol cas, ens trobem amb una participació força baixa, tot i que hi ha tres de les set eleccions autonòmiques anteriors on l’abstenció es va enfilar per damunt del 40% del cens. La diferència rau en el fet que, en les altres ocasions, hi havia la impressió que no canviaria massa coses i enguany semblava que hi havia possibilitats de canvi de govern. Ui! Prometo no tornar a parlar de govern en unes eleccions al Parlament. Perdó!

Una altra diferència rellevant amb la resta d’eleccions al Parlament i que suposa un toc d’atenció als polítics professionals és l’increment més que notable dels vots en blanc. Vots que si que indiquen alguna cosa: La voluntat de participar, però la impossibilitat de fer-ho per una de les opcions ofertes a la ciutadania. Enguany han estat 60.025 les persones que han optat per aquesta opció. El doble que en les eleccions del 2003! I tres vegades més que la mitjana de les set eleccions anteriors! Déu n’hi do de l’estomacada, no?

A aquest resultat, cal afegir-li els vots nuls que, des de l’any 92 no havien superat els 10.000 i que enguany s’han enfilat fins als 13.000. Malauradament, desconec el contingut d’aquests vots, però seria una informació força rellevant per conèixer l’opinió dels nul·listes.

Finalment, l’atzagaiada als partits parlamentaris podria reforçar-se amb un suport més elevat a opcions polítiques extraparlamentàries. I certament el recolzament a aquestes opcions ha pujat en uns 20.000 vots en relació als comicis del 2003, però no arriba, ni de bon tros, als 88.000 vots del 1999 o als més de 100.000 sufragis dels anys 1980, 84, 88 i 92. Tan sols guanya una certa rellevància aquesta informació si considerem la opció de Ciutadans en aquest col·lectiu. Fent-ho d’aquesta manera ens trobem en poc més de 150.000 vots per a opcions polítiques allunyades del mercat polític habitual. Una dada que tan sols superarien els més de 180.000 vots rebuts pel PSA i els no parlamentaris en les eleccions del 1980.

Convergència i Unió
Dir que la coalició post-pujolista ha guanyat les eleccions és, a més de redundant, poc significatiu. Primer, perquè
CiU no ha parat la fuga de suports populars iniciada l’any 1999. Enguany, a més a més, és la primera vegada des de les primeres eleccions democràtiques que la coalició no arriba al milió de vots a Catalunya. I si, a aquesta dada, hi afegim que la majoria d’estudis acadèmics relacionen abstenció amb vots a opcions de progrés, ens trobem amb un veritable canvi sociològic a casa nostra que afecta a una coalició de forces creada exclusivament per governar Catalunya. Com dèiem en l’anàlisi osonenca, caldria preguntar-se si la proposta de campanya crispada i presidencialista ha estat una bona opció per aquesta formació.

Esquerra Republicana de Catalunya
Quatre anys després de doblar els seus suports populars tradicionals, Esquerra pateix el desgast d’una legislatura atípica per una formació amb experiències de govern a nivell local,
però no a nivell autonòmic. Certament, la pèrdua de 130.257 suports és significativa, però la davallada de CiU pot venir ha demostrar l’èxit de la opció
estratègica presa l’any 2003 pels volgudament hereus de Nacionalistes d’Esquerra. Més encara, si es té en compta que, per segon cop consecutiu, les forces d’esquerres són majoritàries al Parlament català. A més a més, aquests resultats són més alts que els obtinguts en les eleccions Colom, les del 95, que van suposar un primer salt qualitatiu del partit republicà. Un salt que els va permetre recuperar un espai electoral perdut després del nefast pacte de la 1ª legislatura parlamentària.

Fem una mica d’història política per intentar focalitzar l’atenció dels possibles pactes de govern que puguin produir-se en els propers dies. L’any 1980, Catalunya arribava a les urnes per primera vegada. Davant d’un parlament plural i divers com l’actual, l’Esquerra d’en Barrera i els Centristes d’en Cañellas pactaven amb CiU sense entrar a governar. El que tècnicament se’n sol dir un pacte parlamentari -en confrontació als pactes de govern-.
L’any 1984, l’electorat castigava Esquerra Republicana que es veia abandonada per un 50% dels seus votants. CiU passava de poc més de 750.000 vots a més d’1 milió de sufragis i Centristes de Catalunya desapareixia de l’arc parlamentari per deixar el seu espai a l’Alianza Popular d’Eduard Bueno i Jorge Fernández
Díaz. Les experiències passades, conformen la personalitat de les persones i de les organitzacions i, de ben segur, en la ment dels negociadors d’Esquerra hi ha el programa electoral actual i l’experiència de l’any 1980. Què vull dir amb això?
Doncs, que Esquerra només té, segons la meva modesta opinió, dos escenaris possibles: Ser govern o ser oposició. Constructiva, en tant en quan el partit republicà porta el diàleg en el seu codi genètic, però oposició.

I una reflexió final, Esquerra té feina: Feina per recuperar la il·lusió de la gent que li ha perdut la confiança i eixamplar el seu projecte polític, accentuant el seu projecte de catalanisme nacional integrador hereu de l’independentisme dels 80 en general i de La Crida i Nacionalistes d’Esquerra en particular.

Partit dels Socialistes de Catalunya ? Ciutadans pel Canvi
Els millors resultats dels socialistes catalans en unes eleccions autonòmiques va ser l’any 1999, el primer any en que el rostre d’en Pasqual Maragall omplia els cartells del conglomerat de forces socialistes. De llavors ençà, la gent ha anat abandonat el suport als fills d’en Raventós. Enguany, aquesta davallada
s’ha consolidat amb la pèrdua de 240.000 vots. Els socialistes catalans han fregat els decebedors resultats del 92 i s’han situat en els tercers pitjors resultats del seu expedient electoral al Parlament català.

Motius de la davallada: Un dels més esmentats és el del canvi de candidat i la imatge que, des de l’electorat, s’ha percebut de submissió al PSOE. Personalment, i des de la més pura de les opinions subjectives, crec que la davallada en suports del PSC i d’Esquerra i l’increment de sufragis d’Iniciativa poden mostrar un càstig dels seus electorats a la imatge pública de picabaralles constants entre els dos socis majoritaris del govern. Una apreciació subjectiva que podria unir-se al major pes polític dels departaments gestionats per aquestes forces polítiques en relació als departaments gestionats pels iniciatius.

En cas que es reediti el tripartit, socialistes, republicans i iniciatius han de donar una imatge de govern molt més sòlida i, potser, crear els ?triumvirats? que hi ha en el govern de la ciutat de Barcelona. On cada àrea de responsabilitat de gestió -regidories a Barcelona, departaments o conselleries a la Generalitat- compta amb un representant de cadascuna de les formacions que conformen el govern municipal.

Partit Popular
El partit conservador conserva la quarta posició en l’arc parlamentari pels pèls. La pèrdua de 80.020 sufragis és molt similar als vots obtinguts per Ciutadans en el global de Catalunya (88.567). S’entén així el gest del líder popular en la nit electoral d’arribar a acords parlamentaris amb la formació dels ?tres tenors ocults de l’espanyolisme? (Boadella, De Carreras i Espasa). La seva deriva cap a l’electorat convergent no només no ha funcionat, sinó que ha deixat lliure un espai electoral en l’eix nacional que ha estat cobert d’alguna manera pel Partido de la Ciudadania.

Una dada per a la reflexió popular. Els seus millors resultats en unes autonòmiques catalanes van ser l’any 95. Algú recorda el missatge popular en aquelles eleccions i qui n’era el seu lider? L’inefable Alejo Vidal-Quadras. El missatge del partit: Bilingüisme, cosmopolitisme, Catalunya si, catalanisme no, etc, etc. No recorda una mica a la cantarella del nou partit parlamentari?

El Partit Popular té una difícil papereta a Catalunya. Té la voluntat de ser partit d’ordre i català (Piqué, Vendrell, …), però l’electorat sembla tenir
massa frescos els seus orígens, els seus missatges i el seu lideratge d’obediència espanyola. Les contradiccions entre el missatge del sentit comú i la visita d’en Piqué a barris marginals de l’àrea metropolitana, d’un costat; i la
crispació constant dels seus correligionaris espanyols, tenallen les possibilitats de creixement del partit conservador per excel·lència a Catalunya.

Iniciativa per Catalunya Verds ? Esquerra Unida i Alternativa
Si un partit amb representació parlamentària ha guanyat aquestes eleccions, aquest és ICV ? EUiA. L’únic que guanya suport popular.

En parlar dels socialistes, ja aventuràvem algunes de les possibles causes del seu creixement: Moderació en els missatges, fidelitat al projecte d’esquerres i menors responsabilitats de govern. En qualsevol cas, el creixement iniciatiu se suma al creixement obtingut en les passades eleccions, s’apopa força als 300.000 sufragis (en números rodons) de l’any 95, però dista molt encara
dels resultats obtinguts pel PSUC, un dels pares de la criatura, l’any 1980.

Una dada anecdòtica, però rellevant: En les eleccions del 2003, els vots conjunts d’Esquerra i el PSC sumaven més que els vots de CiU i el PP. Enguany, són necessaris els votants d’ICV per aconseguir aquesta majoria social d’esquerres.

Ciutadans – Partido de la Ciudadania
El "noi de La Garriga? i els seus companys José i Antonio són les tres peces que l’Albert, l’Arcadi, en Francesc i uns 78.000 barcelonins i barcelonines han portat al Parlament. Personalment, crec que hagués estat força més interessant poder gaudir de la dialèctica dels ?tres tenors bilingües?, però bé, n’hi ha que prefereixen llançar la pedra i restar en el seu setial reial. Una llàstima!

Una primera aproximació als resultats electorals, la fèiem en parlar del Partit Popular. Els populars perden 65.812 votants a la circumscripció de Barcelona i els ciutadans populistes en guanyen 78.307
i entren al Parlament amb un programa que, a manca d’una anàlisi més concreta, és força similar al d’en Vidal – Quadras l’any 95.

Una segona aproximació als resultats la feia en un post previ: Un 3% de 3.909.411 electors censats són 117.282 vots. Un 3% de 2.215.793 vots emesos són 66.473 vots. L’abstenció, doncs, obra les portes del Parlament al partit populista. Després farem un exercici de política ficció per validar aquesta impressió. Però abans, farem un paral·lelisme amb l’efecte PSA del 80.

L’any 1980, en les primeres eleccions autonòmiques, el Partido Socialista de Andalucia ? Partido Andaluz entrava al Parlament amb 63.442 sufragis a la circumscripció de Barcelona (un 3,03% dels vots emesos i un 1,84% de ciutadans cridats a les urnes). Francisco Hidalgo i José Acosta ocupaven dos dels escons del Parc de la Ciutadella. L’any 1984 pujava el nivell de participació i els PSA no tornaven a presentar-se.

Enguany, Ciutadans ? Partido de la Ciudadania entra al Parlament amb 78.307 sufragis a la circumscripció de Barcelona (un 3,53% dels vots emesos i un 2% de ciutadans cridats a les urnes). Albert Rivera, José Domingo i Antonio Robles ocuparan tres dels escons del Parc de la Ciutadella. El seu cap visible ha manifestat la intenció de presentar-se a d’altres comtesses electorals: municipals, generals, …

L’entorn polític en ambdós casos està marcat per la discussió i aprovació d’un text estatutari marcat pel diàleg en termes nacionals, el cansament social per processos de decisió complexes i la desil·lusió davant les retallades als documents aprovats a Catalunya. En aquestes escenaris, hi ha un col·lectiu de votant catalanista que la desil·lusió allunya de les urnes i un votant espanyolista motivat per disposar d’una veu pròpia en els fòrums de decisió, amb la finalitat de defensar uns drets més o menys reals que considera
conculcats per la nova normativa vigent.

En qualsevol cas, la continuïtat de Ciutadans depèn, segons el meu parer, de la capacitat dels polítics catalans de dialogar i entendre’s per avançar en l’horitzó social i nacional, recuperant d’aquesta manera a aquells que abandonen el mercat polític per desídia i desil·lusió; mostrant, alhora, que aquests avenços repercuteixen positivament en bosses de població que se senten excloses del país que els acull i, la situació dels quals, els fa
receptius a missatges que promouen la desintegració social i l’automarginació dels citats col·lectius de ciutadans. Davant la intransigència, tan sols ens resta ser rellevants -fer bona feina en tot allò que aconseguim gestionar-, obrint d’aquesta manera espais de sobirania per tothom que faci de Catalunya la seva
llar.

Exercici final de política ? ficció:

1.- Ciutadans ha tingut 78.307 vots a la circumscripció de Barcelona.
2.- El cens en aquesta Circumscripció és de 3.909.411 persones.
3.- El mínim legalment establert per entrar al Parlament és del 3%
4.- Ciutadans hagués quedat exclosa d’aquesta possibilitat si el límit hagués estat fixat en 78.308 vots.

Aquest resultat s’hagués obtingut amb una participació del 66,77% en la circumscripció de Barcelona. 10 punts per damunt de l’aconseguida en aquestes eleccions i en un nivell mai aconseguit en unes eleccions al Parlament de Catalunya. El repte és servit, doncs, i valida la tesi del primer article d’aquesta sèrie sobre els resultats de les Eleccions al Parlament de
Catalunya: Aquest cop, no anar a votar, tenia premi!.