El Cau de l'Ós Bru de Taradell

La petjada número 200 del Cau comença a l’estil Màgic Andreu. És a dir, posant-me públicament una medalla recentment aconseguida. I és que dilluns passat el Tribunal DEA de la UOC va notificar-me la consecució de la suficiència investigadora en el camp de les Ciències Polítiques i de l’Administració. És gran cosa? No ho sé. Però fa il·lusió que valorin la teva feina aquells que porten més temps fent recerca universitària que no pas tu.

Un parell d’esforçats anys d’aprenentage doctoral i un treball de recerca que crec que serà consultable des de les pàgines del IN3, si ho he entès bé, validen l’inici d’una carrera investigadora que m’ha permès canviar l’ "estudiant de doctorat" per un més que merescut "doctorand" en la signatura de la meva adreça electrònica de la Universitat. Aquesta validació professional m’ha donat l’empenta que em mancava per reprendre una tasca que havia deixat una mica bandejada: Sóc prou bó per "sentar càtedra" i fer una tesi doctoral excel·lent? La tasca d’aquest estiu serà recuperar el fil i l’agulla desats en un calaix fa un temps i reprendre l’apassionanant feina de l’explorador social.

Però abans, deixeu-me fer un petit joc dialèctic a la recerca d’una definició per una nova professió: la del politòleg del coneixement.

L’etiqueta tot just esmentada, fruit d’una mescla de paraules que cada cop sembla més habitual en d’altres camps del coneixement com el del màrqueting i el món empresarial, no sé fins a quin punt és de collita pròpia. Jo no l’he escoltada ni llegida en cap fòrum sectorial, tot i que hi ha tant de món i tanta de proximitat entre acadèmics d’arreu que n’estic segur que en algun lloc ha pogut sorgir una terminologia semblant. Hauria de cobrar drets d’autor pel seu ús? De què em serviria sinó s’exten i s’adopta de manera generalitzada en el meu sector acadèmic?

Tota paraula ha de tenir una definició per tal d’estandaritzar-la i pemetren l’ús compartit entre les persones. Sinó fos així, no hi hauria manera d’entendre’ns de cap manera. Personalment, i com a primera aproximació al terme, m’agrada pensar que el politòleg del coneixement és aquell científic social que va més enllà de la recerca tradicional de les relacions de poder per introduir-hi les eines pròpies de la societat actual, l’anomenada societat dels media, de la informació i/o del coneixement -que tots aquests noms i d’altres ha rebut ja el nostre avançat i tecnificat món-. Un politòleg del coneixement parla de política del coneixement entesa com a gestió d’un entorn globalitzat per part dels gestors públics locals. Déu n’hi dó quina frase, no? Avui per avui tot gestor públic, tot polític local ha de ser capaç de destriar la informació i els recursos per oferir els millors serveis als ciutadans de la manera més econòmica, eficaç i eficient possible i la tasca del politòleg del coneixement és facilitar la feina d’aquests agents locals.

Podriem trobar-hi un sinònim menys pompós i parlar de politòlegs de proximitat. Podriem referir-nos a aquests professionals com una eina al servei de governs locals, les plataformes ciutadans i les organitzacions de petit abast i gran volada que sovintegen arreu del món i que intenten dinamitzar les relacions de poder i la batalla pels escasos recursos públics que es produeixen dia si dia també entre polítics que hi posen més voluntat que coneixements, potser.

Podriem parlar, manllevant terminologia aliena, que el politòleg del coneixement és un hibrid d’economista, jurista, polític i periodista amb una bona dosi de tecnòleg i, per què no, d’escriptor.

En un món cada cop més tecnificat, disposar d’un professional capaç de llegir l’entorn amb un instrumental tècnic polivalent, polièdric i innovador és un recurs valuós i que cal saber aprofitar amb mesura, enteniment i habilitat.

Modèstia? Per què es necessita la modèstia quan un no parla d’ell mateix i es refereix a un col·lectiu de persones que, iniciats en les Ciències Polítiques i de l’Administració, creuen en la polivalència i la practiquen tot adoptant un triple rol en el seu entorn quotidià.

El triangle humà del món polític i administratiu està conformat pel polític, pel tècnic i per l’investigador. Tres figures al servei del ciutadà. Un ciutadà que, al meu parer -i aixó no és un exercici acadèmic-, és exigent i vol conèixer la tasca que es cou en el triangle humà del món polític i administratiu per tal de valorar-lo i posicionar-se amb coneixement de causa.

El politòleg del coneixement, doncs, és l’encarregat d’analitzar els canvis en l’ecosistema polític global i servir-ne els resultats de manera entenedora i amb el triple llenguatge de polítics, tècnics i ciutadans. Per què al cap i a la fí, la gent és intel·ligent i el "papa Estat" que ho sap tot i només ha de donar resultats és la millor morfina per a la participació ciutadana sinó sap motivar la participació de la gent i els fa cas.

Sinó hi ha informació, com hi pot haver educació? Sinó hi ha educació, com hi pot haver coneixement? Sinó hi ha coneixement, com hi pot haver interès? Sinó hi ha interès, com hi pot haver participació? La feina del politòleg del coneixement és pouar en els gabadals d’informació política i administrativa globals per mostrar, informar i educar en les maneres de treballar de les administracions i, per aquesta via, donar els coneixements necessaris per a què els polítics gestionin, els tècnics executin i els ciutadans decideixin sobre qüestions que els afecten, però que cada cop demanden d’una actuació que els fuig de les mans.