El Cau de l'Ós Bru de Taradell

En una taula de cafè neo – modernista d’una ciutat vella i asfixiada, em trobo amb un amic saberut que, per cert, és germà del politòleg aquell de l’Espai de Política Recreativa que potser ja coneixes.

De sortida, i sense preàmbuls salutatoris, m’engalta:

– Has llegit l’article d’en Ramentol a Tribuna Catalana?

– Quin? Aquell que parla de les condicions per sobreviure en l’era de la informació?

– Això mateix. Comença dient: ?Sempre m?ha cridat l?atenció una frase de Manuel Castells en el sentit que, en l?era de la informació, la irrellevància serà una condició més amenaçadora que la dependència.? i que li dóna la volta silogística addient per dir que la ?rellevància serà més important que l?independència"

– La rellevància, segons en Ramentol, – va seguir dient el meu saberut interlocutor- vol ?dir excel·lir, sobresortir, sobrepassar els altres, avantatjar-los? i s’ubica en un continu històric que s’inicia ?amb la integració
subordinada, continua amb l?autonomia i la federació, i acaba entre la sobirania i la independència.?

– Corre molt, no?

– Sí. Déu ni do! Es que en Santiago és periodista i els periodistes sempre s’allunyen de l’acadèmia per a ser el màxim de pedagògics i propers possibles, però sovint s’obliden de les divergències teòriques i llurs repercussions pràctiques.

– Què vols dir?

– Doncs, primer: que la rellevància es pot entendre de la manera en que ell l’estableix o a través d’una concepció més democràtica i oberta. Un no és rellevant si els altres no volen. És a dir, que un pot ser excel·lent, però si no és reconegut com a tal, no serà mai rellevant i viceversa.

Em pots posar un exemple?

– Vincent van Gogh. Un artista excel·lent, la rellevància del qual no fou percebuda fins després de la seva mort. El món de l’art és ple de persones excel·lents, però irrellevants. Com els de la farandula, la política o l’economia són plens de persones mediocres, però rellevants. La rellevància, vista en sentit possitiu, és la perfecta combinació de l’excel·lència pròpia i el reconeixement social. Sense ambdues potes, no hi ha bona rellevància possible. Tot i que en aquest tombant de segle hi ha la "rellevància del fum" que és la que ostenten aquells que criden molt i que els seus crits els fan sobre sortir de la manifesta mediocritat personal. Recorda’m que et parli algun dia del problema de la puntuació. Té força a veure en tot això.

– Ufffff! Miraré de pensar-hi, però ja saps que tinc memòria de peix, jo.

– Si és el que us passa als óssos amb pell de xai. Jajajajaja! Però és que, a
més a més, deixar anar, així. A la lleugera. La linealitat històrica és un pèl agosarat. I és que acceptar aquest preconcepte és problemàtic: No tota la ciència està d’acord en que la història sigui un continu de progrés. L’acceptació del progrés per se és tant irracional com l’acceptació de la història cíclica o de les realitats paral·leles o simultànies. La mescla d’antropologia, història i filosofia és un bon antídot per relativitzar conceptes que es donen per assumits. La influència de la teoria de la relativitat sobre les ciències socials hi té força a dir, també.

– Uffff! Se’m fa difícil seguir-te?

– Perdona. És que quan algú busca terra ferma alla on no n’hi ha, em posa dels nervis. La terra ferma no existeix més enllà de la manera com volem veure el món. Fa dies que es van deixar les explicacions simples a banda i que les coses s’aborden des de punts de vista diferents, distants i complementaris. Com pot parlar d’ ?integració subordinada? a l’Edat Mitjana, l’època -recordem-ho- dels mil·lenarismes, de les agrupacions matrius del que anys ha venir seria l’anarquisme? Per què inicia el seu viatge per la història de les idees en l’edat mitjana si els nostres sistemes polítics, les nostres ideologies van néixer tot just fa un parell de segles? Ja sap que a l’edat mitjana hi havia més règims autònoms -per utilitzar llenguatge modern- que avui en dia? No pot enfonsar-se més enllà de la Revolució Francesa i els sans culotte si utilitza conceptes propis dels nostres dies!

– Vols dir que subordinació, autonomia – federació i sobirania ? independència són conceptes actuals?

– Més o menys va per aquí la cosa. Vull dir que són paraules modernes que responen a la manera occidental de veure el món de les idees i de la política.

– Però en alguna cosa ens hem d’agafar, no?

– Certament, però sense voler extreure’n principis universals que limitin l’acció de col·lectius que volen viure el futur d’una altra manera.

– Vols dir que no es pot utilitzar la rellevància per enfrontar-la a la independència, doncs?

– Psé. Més o menys va per aquí. Si més no, coincideixo amb el Professor Castells en posar l’accent en què en l’era de la informació, la irrellevància és ja una condició més amenaçadora que la dependència, però no veig com això pot justificar el seu contrari i que serveixi, d’alguna manera, per dir que ?la subordinació es pròpia de l?Edat Mitjana?, ?l?autonomia i la federació pertanyen, mes aviat, a l?era industrial? i ?la independència és un horitzó gairebé inexistent i, en conseqüència, inabastable.? I és que, tot i sabent, que es refereix a Catalunya, avui en dia hi ha massa exemples arreu del món de que els tres sistemes d’interrelació són vigents. A nivell privat -entre persones i empreses- això és un fet que no demana de grans exemples. Í a nivell públic, que Catalunya no sigui irrellevant i cerqui de fer les coses més ben fetes i a ser excel·lent i reconeguda, és el camí més dret vers la seva independència. Sempre que en l’imaginari individual, de cada persona, es tingui per assumit que allò ben fet és català, Catalunya avançara i guanyara espais de sobirania en la ment de la gent. "Carai, si que funciona bé això, des que ho tenen els catalans" diran arreu del món aquells que recullen bones pràctiques de gestió.

– Defenses, doncs, que la rellevància porta a la independència i la irrellevància a la dependència?

– Això mateix: Espanya és un Estat, però la crisi del 1898 la va relegar a una irrellevància internacional que la va fer dependent d’interessos aliens i puruga i tancada en ella mateixa. Més d’un segle després encara segueix sent irrellevant i dependent. Per això necessita mostrar la seva sobirania de terres endins, perquè de terres enfora no tenen on caure morts.

– Ostres!

– Si, tu! Ostres, ostres. Però encara n’hi ha més: Diu l’autor de l’article que estem en ?un món cada vegada més interdependent, dins d?una Europa en construcció i en una crisi terminal dels vells i grans Estats nacionals? i, fent-ho torna a partir d’una fe en la Unió Europea que caldria avaluar si té fonaments en la praxi diària. No sé, però no cal ser gaire espavilat per veure les resistències ciutadanes a la tecnocràtica Constitució Europea, o per comprovar com creix l’euroescepticisme arreu d’Europa, o per tenir consciència del divorci entre la burocràcia de Brussel·les i el ciutadà de peu pla i veu senzilla.

– M’estas dient que no som més interdependents cada vegada?

– Ni ho dic, ni ho deixo de dir. Però l’efecte papallona, tot i la seva formulació moderna a Occident, sorgeix de tradicions orientals de fa molts i més anys. Què vull dir? Doncs, vull dir que sempre hem estat interdependents, que els efectes de les actuacions sempre han estat globals. La diferència que hi ha en el món d’avui és que ara en som conscients i veiem els canvis més allunyats a través dels mitjans de comunicació i de l’acceleració dels mitjans de transport, però, més enllà, d’aquesta percepció merament humana de la interdependència no som, – i això és una creença que caldria treballar amb una tesi doctoral com Déu mana -, més interdependents que fa una colla de mil·lenis. El que si que sembla tenir una certa lògica és l’increment en la percepció personal de l’individu que l’espai dels llocs, el món físic, el tocar de peus a terra, s’està diluint i es veu sobrepassat pels fluxes de capital, d’informació, de… Aquí és on pot raure la diferència. Ara som capaços, per dir-ho d’una manera clara i senzilla, de ser a més d’un lloc a l’hora, de fer màgia.

– Uffff! Això em sembla tant bonic com perillós, no?

– Com tot en aquesta vida, no creus?

– Suposo que si.

– En Santigo Ramentol du que "Tots els experts en prospectiva coincideixen a dir que, tard o d?hora, moriran.?, referint-se als grans Estats.

– Doncs que sigui d’hora, no?

– Jajajajaja. Ja veig que et surt la bena llibertària aquesta que tot català porta al cor sense saber-ho! Mira. Algun dia hem de parlar del món de les idees polítiques, les ideologies, els principis de l’acció política i totes aquestes mandàngues. Però això serà en els ?espais de política recreativa", val?

– Bueno. Vinga: Deies que els savis pronostiquen la mort dels grans Estats…

– Això mateix. I afegeix que ?aquests mateixos experts semblen inclinar-se per un futur més aviat configurat per noves comunitats de ciutadans: unes societats sobiranes, viables econòmicament, capaces d?assegurar una vida digna en el marc d?una democràcia de qualitat, integrades dins de xarxes intergovernamentals i de solidaritat. I això requerirà, en un primer nivell, una mínima cohesió històrica -cultural i no anar massa més enllà dels 10 milions d?habitants.?

– Ostres! Això són els Països Catalans, no?

– Justa la fusta! I, per això, em sembla pur neo mil·lenarisme de postal. Hauria de veure molt clarament els fonaments d’aquestes tesis, perquè em sembla que puden al desig de veure un país independent, però sense Estat… i els somnis llibertaris i anarquistes catalans demanen d’una seriositat més gran a l’hora de fer afirmacions d’aquesta mena.

– Veus! Jo ja m’havia fet il·lusions.

– I te’n pots seguir fent. Això no treu que la teoria de la rellevància tingui un cert valor explicatiu i que pugui servir de guia per a l’acció cívica, econòmica, social i política. Perquè el que si que pot tenir certa dimensió empírica és que, a més proximitat informativa mundial, més informació arriba a la persona i més important és la notorietat d’un espai que es vulgui conegut i capaç de funcionar per ell mateix. La sobirania passa per la notorietat i aquesta per la bona feina i el reconeixement de la mateixa que, com et deia en començar la nostra conversa, són els pilars fonamentals de la rellevància.

– Ja ho entenc, és allò de la feina ben feta, no?

– Jajaja. Més o menys. Encara que els que van fer aquell eslògan no crec que reflexionessin més enllà del sentit comú i l’esperit protestant que tot bon català porta incorporat en els seus gens.

– Ja, ja. Vols dir que era un eslògan de sacrifici més que de benefici.

– Això mateix. Crec que ja no em queda massa més per dir-te… Matem-m’ho?

– Matem-m’ho!

– Doncs, ho matarem d’una manera intel·ligent i seguint el fil d’Ariadna novament: Només nosaltres tenim la capacitat i l’empenta per a ser excel·lents i, essent excel·lents, acabarem sent internacionalment considerats i efectivament reconeguts. És a dir, que comptaran amb nosaltres per a prendre decisions. O serem rellevants pels decisors internacionals. El que ens cal és passar de la provincianitat mediocre de l’Estat que ens acull per mostrar-nos al món tal com som. Sense complexes i… Qui sap si, fer efectiva la sentència més repetida del pensament català.

– Parles d’en Pujols!

– Justa la fusta! El més gran dels visionaris! L’excels pensador català que, sempre avançat als seus temps, va posar l’accent en la rellevància tot just quan començava a esbossar-se això que avui per avui en diem l’era de la informació! La pràctica de la rellevància, però, no la va exercir, però en Francesc, sinó un dels seus més avançats deixebles. Persona excelsa, alhora, en el món de l’art, aquest deixeble va fer de la rellevància personal el seu modus vivendi. I aquesta manera de viure el va portar a ser mundialment reconegut i a situar l’Empordà en el mapa del món artístic i cultural internacional. Fins i tot, se’n va enriure dels "suposats amos" del seu petit país!

– Parles d’en Dalí?

– Si. El geni de Figueres esdevé el clarivident guia dels destins de Catalunya en l’era de la informació! La pregunta que ens cal respondre, doncs, és si la via Pujols – Dalí és la pista d’enlairament vers el benestar sobirà de tots els catalans.

– Bufa! El sobiranisme és deutor de les ensenyances d’en Francesc Pujols? On hi ha món!

– N’hem d’estar força contents de veure com el país pren l’escala de la vida i segueix el camí de la rellevància! El camí del gran Dalí! El sender que ens manarà a anar pel món, tenint-ho tot pagat!