Una de cada tres…
Deixa un comentari…persones majors de 18 anys censades per a participar aquest diumenge van dir que si.
Aquest seria el resum més objectiu que se’m passa pel cap després del Referèndum de l’Estatut i després de llegir els resums en titulars de la lectura espanyola d’aquesta diada: Ni l’estatut ha estat refrendat pel 75% dels catalans -com diuen i repeteixen les veus dels partits majoritaris a Catalunya-, ni dos de cada tres catalans s’oposen a aquest Estatut -com va dir Don Mariano-. El màrqueting polític és un art força interessant a l’hora de valorar resultats electorals i escombrar cap a casa amb total impunitat.
Però, de ben segur, les cuines dels vaixells polítics estan fent un treball més aprofundit i treballen a tot drap per treure l’entrellat d’uns resultats que, en la meva modesta opinió, no fan altra cosa que mostrar un evident divorci entre la classe política, les nostres institucions representatives i una ciutadania que, inconscientment, conserva molt de l’acratisme propi de la pell de brau en el seu conjunt. Eps! Acratisme que es resumeix en la posició que comentava en una petjada anterior -crec que la darrera- on mostrava la posició d’una jove mossa que no havia anat a votar perquè tothom es barallava i ningú li explicava que hi guanyàvem amb el nou estatut. Davant del dubte, la inacció. Ja ho veus.
Partint d’aquesta premissa, i si se’m permet l’atreviment de ficar el nas allà on és difícil d’olorar – el lloc on rauen les motivacions del vot -, diré que, en aquest referèndum, Esquerra ha tastat la seva pròpia medecina de mans del PSC. Quanta gent hagués votat que no sense la referència al Partit Popular de la campanya socialista? Un deu pels professionals del màrqueting socialista. Sinó pots entrar al contingut, llança la boira de l’odi. Crec que poden estar cofois en la frenada de les aspiracions legítimes d’un bon grapat de gent que, amb el topall més o menys conscient al PP fixat per Esquerra en passades campanyes i la veu irada dels cadells de la fúria, van decidir quedar-se a casa i no anar a les urnes. O anar-hi a votar que sí – que n’hi ha- tan sols per fotre a la ultradreta espanyola atrinxerada en aquest partit.
Dit això, suposo que ara toca gestionar la realitat amb aquesta nova eina tant bufona i màgica que hem refrendat amb pulcritud democràtica. Davant aquesta nova (?) etapa, la meva modesta lectura és necessàriament engrescadora i positiva:
- Si realment el nou Estatut, com diuen sense entrar en detall els partidaris del mateix, aporta més recursos, més competències i moltes millores, la gent s’adonarà de la força que pot tenir un marc legislatiu avançat, federal, confederal o clarament sobiranista i demanarà més.
- Si l’Estatut, tal com el veu aquesta bèstia rural, no fa més que perpetuar la situació actual d’espoli, de manca de recursos i de dependència a Castella, la sortida endavant serà absolutament necessària, malgrat la boira dels mitjans i la intromissió dels veïns.
I ara la lectura des de la política local: Si jo fos secretari d’Ajuntament, regidor o alcalde estaria força content. El nou Estatut facilita la feina de saber qui s’atorga la competència de què (diguem que és una mena de guia de telèfons competencial al servei de les administracions locals). Menys documents sobre la lleixa. Faltaria més! Trenta anys d’experiència "democràtica" i de gent estudiant dret han de servir per alguna cosa, no?