El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Quan va començar la Guerra d’Iraq, vaig poder gaudir d’un intercanvi de correus apassionant amb una persona certament intel·ligent i instruïda que defensava aquella actuació bèl·lica i les causes que, segons el seu punt de vista, justificaven l’atac. Van ser un parell d’intensos mesos de dialèctica virtual realment engrescadora i que, a partir dels reptes intel·lectuals plantejats pel contendent, m’ajudaven a fixar amb millor criteri les pròpies posicions. No sé si en vam treure alguna cosa d’aquella disputa entre iguals, però un
molt bon article del número 30 d’una revista sobre governabilitat i seguretat de l’Institut Internacional de Governabilitat de Catalunya m’ha portat el record d’aquell intens foc creuat de correus electrònics, a l’hora que em dóna arguments per fixar les possibles causes de l’origen de les nostres desavinences.

L’article el signava un, fins aleshores desconegut per mi, Jaume Curbet i, en ell, exposava, amb dos exemples prou aclaridors -el de la guerra global sorgida del conflicte amb els talibans, d’una banda; i el dels accidents de trànsit, de l’altra-, el que Corsi i Peyrú van anomenar el problema de la puntuació en el seu llibre Violencias sociales (Barcelona: Arial. 2003). ¿Com no m’havia de despertar l’interès un article sobre la màgia de la comunicació i l’explicació del recolzament social a la violència?

Podeu trobar-lo en aquest enllaç i jo només en cito les conclusions:

L’impacte, mediàticament realitzat, de la successió constant d’episodis de violència atrau hipnòticament la nostra atenció, d’aital manera que es produeixen, convergentment, dos efectes psicosocials de gran fondària. El primer opera en la dimensió temporal i ens fa perdre de vista la cadena de fets anteriors que, necessàriament, ha desembocat en la situació actual (efecte de miopia). El segon es produeix en la dimensió espacial i provoca la pràctica desaparició del context indispensable per a la deguda comprensió dels fets que, ocasionalment, atrauen l’atenció fascinada de l’espectador (efecte de zoom) " i segueix dient que "aquesta formulació deformada dels problemes d’inseguretat -deguda conjuntament a l’acció mistificadora de la miopia i el zoom – porta, ineludiblement, a la simplificació d’ingents cadenes de fets entrellaçats que, necessàriament, concentra les responsabilitats de molts en uns pocs i a ser possible en un sol individu (efecte de la bruixa)."

Les aplicacions d’aquesta teoria sobre les campanyes electorals, com la que avui es tanca, són força interessants: ¿Què hi ha darrera la violència verbal dels candidats dels partits majoritaris? ¿Què amaguen darrera de campanyes agressives que centren l’atenció de l’espectador allunyant-la dels seus problemes quotidians? ¿Intenten actuar com a mags per amagar la buidor dels seus projectes de país? Malaguanyat temps i esforços els que ens fan perdre, no?

¿No seria millor cridar menys i treballar més? ¿No és més coherent fer front comú per a resoldre els problemes de les persones i del país?

Els crits, l’agressivitat, la violència desmesurada en campanya tan sols pretén tornar-nos miops i enfocar la nostra atenció en disputes estúpides i batalles estèrils. A mi tant sols em resta esperar que el dia 2 els meus veïns i les meves veïnes no tornin a quedar enlluernats per les Torres Bessones de la política catalana i segueixin obrint espais de sobirania en l’ombra de les torres nascudes d’un mateix pare.