El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Desfullant la margarida del futur del meu país, segueixo les mentides d’aquells que, en llur poligàmia habitual, volen portar-nos a decidir pensant en el país veí. Em sap greu, però estic cansat de sentir que la solució dels meus problemes depen dels altres, estic fart de veure com altres decideixen sobre les meves necessitats i no em deixen ni tan sols dir-hi la meva. Per un dia vull pensar en el meu futur com a persona i no com a esclau submís d’una guerra que m’és del tot aliena.

Molt sovint m’han dit que s’ha d’aprendre a dir que no. M’ho diuen a la feina, m’ho deien a l’escola, m’ho diuen als anuncis contra el consum de drogues. A vegades, una negativa és la millor manera que et tinguin en compta. "¡Manda güevos! ¡Qué cojones que tienen!" saltaran, potser emprenyats, aquells que encara no han entès res de res. Escagarrinats de por et rebran i et demanaran negociar, però després de negar-t’hi els diràs que no ets tu qui parla en nom del poble de Catalunya. En una democràcia representativa la sobirania no rau en els partits polítics, sinó en el Parlament i el nostre Govern.

Truquen a una altra porta, truquen a un altre partit. Escagarrinat pels resultats del sí, no s’acaba d’atrevir a posar-se noves medalles. Ai! I si estan podrides com les que em prometieu abans? Ara saben de la força d’una nació en moviment, d’un poble que es nega a seguir pagant i gestionant allò que d’altres decideixen. "No senyort, sabe ustet. Es que la gent diu que és el Parlament quién los representa i no yo. Hable, hable ustet con el señor Parlament" haurà de dir l’enclenxinat de gomina, tot reconeixent que un partit no és un país.

I allà, tot cofoi, el xiquet de reus els dirà que s’ha acabat el bròquil, que per allà té un paper que es fruit de la voluntat democràtica d’un poble en moviment. La brunete neofeixista vendrà als espanyols la derrota d’en Zapatero i la victòria d’un no que intentaran fer seu, però saben que no és cert, que la seva força a Catalunya és la que té un pet (sorollosa i pudenta, però res més). ¿Donde vamos? ¿Qué hacemos? Amb la baralla trencada pel no d’un poble, no els queda altra sortida que parlar amb naltros de país a país, de nació a nació. Ara ja podem signar convenis internacionals per fer camps de futbol a la Seu o solidaritzar-nos amb qui ho necessita de debó sense passar per la capital del país veí. Saben que han perdut, saben que el NO és la derrota del carceller i no hi poden fer res sense mostrar les debilitats d’una falsa democràcia que se’ls escola entre els dits i se’ls desfà a les mans.

Aquesta història depèn del que tu diguis aquest diumenge. No hi ha catàstrofe, només gestió de la realitat que ens ha tocat viure.

Diumenge jo diré que no! I tu?