El Cau de l'Ós Bru de Taradell

No ho volia fer. Però la pressió mediàtica, patida per aquells que ens sabem catalans durant aquestes dues primeres setmanes de Mundial de futbol, ha estat tant gran, que feia dies que esperava l’enfrontament de l’equip dirigit pel fill d’un emigrant republicà, obrer i català contra la selecció de la fúria, els braus, la monarquia, l’a por ellos oé, la pandereta i la trepa d’hereus del franquisme ressuscitat en forma de circ. El més greu, per a mi, era comprovar com dues de les cadenes privades de televisió aparentment més progressistes dirigien la oferta de panem et circensis de l’Espanya imperial. A voltes m’han fet sentir un desaparegut que, com passava al mundial d’en Videla a l’Argentina del 78, treien a passejar per veure com saltaven d’alegria els seus compatriotes davant dels triomfs de la selecció de futbol.

L’ofec mediàtic patit en mans d’aquells que asseguren no ficar-se en política -expressió que, per cert, repetia i repetia el seu dictador preferit- ha patit un dels cops més durs que pugui tenir un carceller: Veure com la victòria l’obté el fill d’aquells que asseguraven haver vençut. La vida, de tant en tant, té alegries i la que em va donar ahir en Raimon Domènec, el seleccionador francès, és d’aquelles que et dibuixen un somriure als llavis i et deixen tranquil, relaxat, assossegat. Assegut a la fresca, vaig encendre una pipa i em vaig servir un didal de pastís per veure el castell de focs català damunt la meva estimada Plana.

Raimon Domènec va ser un lateral esquerra dels més durs i polèmics de França. Com jo, quan era menut i llançava coses a un tros de cuiro al campo los palos –el camp de futbol que ens havíem hagut de construir en la meva bella i entranyable barriada immigrant i obrera-. En Raimon va sortir del mateix entorn que un servidor: Fill d’emigrants en suburbi obrer d’una gran ciutat. En el seu cas, Lió; en el meu, Barcelona. Sempre n’he tingut una certa admiració. Potser el meu caràcter, les meves explosions de ràbia que tant molesten a qui s’ha passat la infantesa sacsejant joies i joguines i defugin la política tenen el mateix origen que el caràcter sorrut i sec com una roca del polèmic seleccionador francès.

A França no el volen i ell, fa uns dies, assegurava que se sentia més català que espanyol. Diuen, els que entenen de futbol, que ahir va fer servir un onze que encara no havia sortit a jugar durant aquest mundial. Jo no entenc de futbol, però si hagués estat en Raimon, hagués buscat l’enfrontament amb Espanya, hagués jugat les cartes per quedar segon de grup davant d’una selecció cantonal, com la Suïssa, i hagués intentat enfrontar-me a aquells que dia rere dia intenten anular la meva identitat. La derrota francesa hagués estat una derrota esportiva; la seva victòria ha estat un petit triomf obrer, republicà i català. Vés que en Raimon no ho fes amb la punyeteria dels gens de la fam!

Res tu. Demà torno a la normalitat de les petjades del Cau, però avui, el somriure dels vençuts creua el meu rostre pelut i sorneguer. La derrota dels hereus del franquisme en mans del fill d’un exiliat republicà i català em demostra que no ens calen seleccions nacionals per vèncer-los. Som molts i estem arreu. Cadascun de nosaltres és la nostra selecció, com en Raimon, com tu, com jo. Que no ho entenguin és la seva desgràcia. Que no ho comprenguin és la nostra força…

…o no!