El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Jo tenia tres o quatre anys quan van passar els fets ficcionats a Salvador i, per tant, la meva perspectiva històrica esdevé un xic borrosa. Imagineu-vos si n’ha de ser de borrosa que, fins i tot, molta gent que va viure l’època ha conegut els seus protagonistes a través de la pel·lícula i ha acabat de fer-se una composició dels fets, que varen viure més o menys directament, en aquest film.

La meva sensibilitat política i social, m’han portat a intentar interessar-me, però, per l’anarquisme en general i pels moviments anarquistes o propers a l’anarquisme de la Península Ibèrica. I, en aquest segon grup, sempre apareix el MIL i l’anarquisme combatiu dels anys 70 com una continuació més o menys conscient de la lluita dels maquis i els resistents francesos de la segona guerra mundial. Apropar-se a aquests moviments, però, és complicat i a informació que se’n pot trobar bascula sempre entre la foscor més pregona dels fets que se’ls imputen, les seves motivacions i les persones implicades; i la idea que s’exposa des d’entorns més o menys propers a les esquerres parlamentàries que tracten aquests moviments com una colla de somiatruites eixelebrats molt i molt violents i més i més equivocats en els seus plantejaments i estratègies, però útils per a la consecució de la democràcia actual.

En aquest sentit, el més històric i ideològic, el producte
d’en Huerga i l’Arcarazo segueix aquests estereotips i, sense aclarir
els fets causants de la detenció del protagonista, ens mostra una colla
d’eixelebrats estudiants que volen córrer massa (el diàleg d’en
Salvador amb la Cuca sobre el sexe n’és una mostra gràfica evident). El
MIL se’ns presenta com un grup de canalla fent malifetes cada cop més
grosses fins que una és massa gran i els surt malament. La mancança és
greu, des del meu punt de vista, en aquest sentit: En cap moment de la
pel·lícula es mostra amb claredat perquè un grup d’estudiants eixerits
decideix prendre el camí de la lluita armada: Són quatre llibres els
que els hi porten? Són quatre imatges a la televisió? És interessant
veure, com a mostra del tarannà ideològic del film, com, en una de les
primeres manifestacions que apareixen a la pel·lícula, són els
manifestants els que llencen objectes i els "grisos" els que responen a
l’agressió llençant pots de fum a l’aire. De veritat que les coses
anaven així? Per què no es perd un segon del film per mostrar els
agitadors franquistes que s’infiltraven en les manifestacions contra el
règim? Per què no s’aprofundeix en les motivacions dels protagonistes
per fer el salt de l’acció pacífica a l’acció armada? Per què no es
parla dels "rupturistes", de la CNT, de la tradició combativa d’un
gruix d’oposició al Regim dictatorial o dels obrers més radicalitzats?
Per què s’obvia el claustrofòbic entorn d’aquells anys d’agitació
social?

Suposo que no es pot demanar fidelitat històrica al
cinema. Suposo que la pel·lícula s’ha de veure només des de la seva
vessant més artística. Però, quan et toquen la bilis sentimental,
esperes quelcom més i cerques la racionalitat d’uns fets que van
commoure la societat catalana i que van tenir un fort impacte a nivell
mundial.

Com mostrava en una entrada anterior, sembla que els autors, en la més estricta tradició de la gauche divine
barcelonina, ens vulguin recordar el poema d’en Goytisolo,
alliçonant-nos i mostrant-nos que cal ser bons nens, pacífics,
raonadors, que cal extirpant-nos la part sentimental, la que respon a
les injustícies del dia a dia i treballar pel pacte constant amb els
botxins. Els sentiments, ens volen dir, són per la família, pels amics,
per la parella, per l’entorn més proper, com en la segona part de la
pel·lícula, la dels interminables moments d’agonia de les germanes i
els amics d’en Salvador: Aquella en què cal pujar a la butaca per no
quedar amb els peus molls de les llàgrimes dels espectadors. Els
sentiments no poden barrejar-se amb la política, cal deixar-los en
l’entorn familiar més proper, amagar-los sota l’estora i dialogar amb
els assassins uniformats des de la més alta de les hipocresies. Ah! I
si pot ser, ens diuen, no t’hi acostis gaire ni t’hi enfrontis
descaradament, defuig els radicalismes -encara que siguin justos-, o
acabaràs com en Salvador o son pare o tants i tants d’altres oblidats
d’abans, d’ara i de sempre. Perquè el resultat de deixar-se portar pel
valor i no per la por, de lluitar per uns ideals i fer-ho a la màxima,
acaba com acaba, és a dir, malament.

No ho sé, però crec que els
autors de la pel·lícula ens volen acabar dient: Veieu com vam fer-ho
bé? Veieu com el pacte i l’acord van ser la millor via per arribar a la
democràcia aquesta on tots podem tenir una tele i un cotxe, mentre ens
oblidem de quaranta anys d’assassinats i deixem que els botxins
participin en democràcia sense demanar-los raons?

Ara bé, si ens
ho mirem des del punt de vista artístic, la pel·lícula és una obra
mestre capaç de competir en igualtat de condicions amb les millors
produccions nord-americanes: Hi ha sexe, hi ha violència, hi ha
estètica tarantinesca, hi ha picades d’ullet a la generació dels
setanta (com la imatge del Che en començar el film, l’aparició de
Zeleste i en Pau Riba, el polvo i els porrets de la Margalida, la cançó
d’en Llach, ?). Els actors demostren una professionalitat envejable i
totalment exportable arreu del món i la banda sonora reforça en cada
moment les imatges, poden donar molts beneficis en un mercat on, sens
dubte, pot comptar amb clients de la gauche divine apalancada en despatxos oficials amb un cigar a la boca i dient allò del contra Franco, viviamos mejor i un jovent neo-hippy i alter-mundi
que va de la uni a casa i de casa a la uni i que, de tant en tant, se
sent solidària anant a un concert per vés a saber qui o bevent al
carrer per demostrar lo pobres que són.

Ho sento, però suposo que
em surt la vena llibertària que tot iber porta dins seu. Llibertària,
que no llibertina o liberal, tot i que, posats a triar, em quedaria amb
la primera, que com a mínim, dóna plaer.