El Cau de l'Ós Bru de Taradell

El primer dia del mes de novembre d’ara fa vint anys justos, el diari Avui publicava un article d’opinió que venia a expressar els anhels d’un sector creixent de la societat catalana que estava descontenta amb l’estat de coses vigent en aquells moments. Era l’any de l’accident nuclear de Txernòbil, l’any en que CiU iniciava l’Operasión Reformista en la millor tradició de la Lliga Regionalista d’en Cambó, el PSC ja tenia ministres a Madrid i acabava d’assolir una fita històrica per la ciutat de Barcelona – els Jocs Olímpics -, entràvem a l’Europa dels diners, s’aprovava el polèmic marc normatiu de l’administració local que eliminava l’àrea metropolitana de Barcelona – en un nou capítol de la pugna entre CiU i el PSC -, Catalunya deia No a l’OTAN, però ens hi manteníem igualment pels vots de la resta de l’Estat, i l’independentisme català estava creixent i movent-se amb entitats dinàmiques i joves com l’Entesa de Nacionalistes d’Esquerres, la Crida a la Solidaritat o el mateix MDT i, per què no, Terra Lliure. L’11 de setembre de 1986 fou, per molts, una reedició d’aquell altre 11 de setembre del 1976. Teníem setze anys i la ràbia dels suburbis, els sous baixos, les sirenes de les fàbriques i la pol·lució dels carrers ens bullia a la sang i ens feia córrer davant dels ?fustetes? que sortien de les furgonetes en el més pur estil dels serials nord-americans?

En aquest context, algú escrivia el citat article a l’únic diari d’àmbit nacional escrit en català en aquells anys. L’article deia així:

"Una necessitat vital: refundar ERC?

La
pluralitat i la riquesa d’opcions ideològiques presents a Catalunya al
final del 1976 s’han convertit, al cap de deu anys, en una mena de
desert on només hi ha dos oasis possibles: CiU i PSC (PSC-PSOE). Tenim,
doncs, un paí sotmès a un reduccionisme d’una primarietat esfereïdora
on tan sola hi ha dues maneres ?normals? de ser ciutadans: la
socialista o la convergent. Els altres devem ser etíops, maltesos o
xipriotes, condemnats a no tenir altre paper que el d’espectadors
d’allò que fan els altres i reclamats periòdicament a votar-los i que
ho fem amb la resignació que, altrament, un mal fat ens senyorejeria.
Amb el pretext que, en cas de victòria de l’adversari, sobrevindrien
tota mena de mals al país i al poble ? a quin país? A quin poble? -,
han aconseguir els vots de la majoria, vots coincidents en una mateixa
opció electoral, però que representen sovint projectes polítics no sols
contradictoris, sinó irreconciliables. I, així, mentre CiU es nodreix
de tot l’espectre nacionalista -del regionalisme nou de trinca a
l’independentisme guerriller i de totes les tonalitats conservadores-,
els socialistes s’alimenten, al seu torn, de totes les variants
progressistes i de la franja que va d’un centralisme camuflat,
pretesament modern i universalista, a l’espanyolisme reaccionari de
sempre, valgui la redundància.

En el pensament profund dels
electors convergents, doncs, hi ha la convicció que votar CiU és la
millor manera de defensar, avui, Catalunya en uns casos o simplement
els interessos de la dreta en uns altres. Esquerra i Espanya
coincideixen, així mateix, ara, en la papereta electoral dels
socialistes. Els uns són, doncs, Catalunya. Els altres, l’esquerra. El
divorci entre un concepte i l’altre és, electoralment parlant, absolut
i tots ens veiem forçats, a cada ocasió, a prendre partit, partit
incomplet per als qui som nacionalistes i d’esquerra, però partit. Més
enllà dels qui, coherentment, són allà on els correspon per ideologia o
circumstància personal, els partits majoritaris estan farcits de
guanyòfils nouvinguts i acumulen més militants i més vots dels que, per
lògica, i per naturalesa, els corresponen. I amb els vots ja és sabut
que ve el poder. I els càrrecs. El carnet del partit és avui l’arma que
legitima mediocres, esquerranitza franquismes, catalanitza
oportunistes. És la clau que obre tots els panys. I no en manquen pas
de panys en un país migpartit, esberlat en dues parts, a cadascuna de
les quals hi ha de tot: institucions, mitjans de comunicació, llocs de
treball, entitats, etc. Allò que no és dels uns pertany necessàriament
als altres. Ser d’una banda és fonamentalment anar contra l’altra banda.

No
cal dir que, en aquest context, del qual són absents la reflexió i
l’elaboració teòrica, allò que domina és la política de la immediatesa,
la consigna de ?qui dia passa, any empeny?, i les diferències entre
partits governants són presentades com a qüestions de bona o mala
gestió, no pas de projectes polítics, d’horitzó estratègic. En aquest
atzucac d’empobriment democràtic i sense diàleg és una necessitat vital
trobar una tercera via que enriqueixi i dinamitzi la vida política del
país, una escletxa per al respir, una finestra oberta en un ambient
resclosit, imprescindible per a Catalunya i per a la normalitat
democràtica.

Fins ara, totes les temptatives perquè noves sigles
tinguin veu parlamentària han fracassat i, d’altra banda, el sentiment
independentista juvenil, esperançador a nivell estratègic, es mou en la
més estricta marginalitat política. Què cal fer, doncs? Abans de fer un
pensament ? engrossir, potser, els rengles, avui nombrossísims, dels
patriotes desenfeinats?- em permeto una proposta: refundar ERC,
aplegar, rere la sigla més històrica del nacionalisme popular en actiu,
els partidaris d’una via que conjugui el possibilisme institucional amb
la dignitat nacional, fer un reagrupament plural, autodeterminista i
progressista, capaç d’integrar l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra i
els diversos col·lectius i grups comarcals d’aquest àmbit.

No
caldria que fos un partit nou, sinó més aviat vell, el dels orígens, en
el qual Macià i Companys, si fossin vius, poguessin militar amb
comoditat i sense contradiccions. Un partit amb política pròpia -que
vol dir alternativa-, independent dels partits espanyols i dels que no
ho semblen, que modernitzés i actualitzés el pensament nacionalista de
manera que un dia fos assumit per la majoria de la societat catalana.
Parlo d’un partit generós i divers en el concepte ?esquerra?, decidit
no pas a fer número sinó a governar. Un partit que combati l’avorriment
i que sigui un autèntic revulsiu esperançador en la monotonia dominant,
que se senti immergit en un procés d’alliberament nacional -com passa a
Euskadi amb tots els partits bascos-, partidari del concert
econòmic i de la supressió de províncies, del desplegament dels mossos
d’esquadra en substitució de la policia espanyola, de crear la
necessitat social de l’idioma català, de la projecció i representació
internacional del país, d’emprar a les Corts d’Espanya la llengua de la
nació que es representa, de l’avenç de la idea de Països Catalans, etc.
Un partit que cregui que la qüestió nacional és la nostra primera
qüestió perquè és exclusivament nostra. Un partit que sostingui, en
definitiva, que no hi ha futur si no disposem de la nostra pròpia
estructura d’Estat. Reunir entorn d’aquesta ERC la gran alternativa
nacionalista i d’esquerres, heus aquí l’objectiu. No n’hi ha prou,
però, defensant-ho de fora estant. Cal també que de l’interior de
l’actual ERC s’alcin veus, conscients de la seva responsabilitat
històrica, que facin costat a aquesta via reclamada per amplis sectors
socials, la qual, recollint també el vot radical i crític del jovent,
pot esdevenir fàcilment la tercera força política del Principat.

Acabo
aquest article assegut davant la Llotja de Perpinyà, de la qual pengen
tot de banderes catalanes i davant l’Ajuntament, on oneja la bandera
francesa. Passat i present. Folklore i poder polític. Tot un símbol. No
puc fer altra cosa que afirmar que aquest no és el demà que vull per al
meu país. Ni un mot dels nostres llavis o de la nostra ploma, ni un ral
de la nostra butxaca, ni un gest del nostre braç; ni un instant del
nostre temps per a cap projecte polític que no ens asseguri -i ho digui
ja ara- una nació lliure, sí, una societat nova, sí, però en català."

En
el moment en què aquest escrit va aparèixer en premsa, ERC tenia 155
càrrecs polítics municipals, 5 diputats al Parlament de Catalunya i cap
representant a Madrid. Vint anys després de la publicació d’aquest
article, Esquerra té 1.279 càrrecs polítics locals, 23 diputats i
diputades al Parlament del Principat, 8 representants a Madrid, 1
parlamentari europeu i tant sols la coherència política i la defensa
d’un projecte sobiranista de país n’ha provocat la pèrdua de la seva
presència al Govern de la Generalitat de Catalunya.

L’1 de
novembre de 2006 ha estat la data escollida pel president de la
Generalitat per a la celebració de les eleccions catalanes. És una
coincidència? És una picada d’ullet a l’Esquerra catalanista per part
d’un president desnonat? És un toc d’atenció als companys de partit que
rebutgen el fet nacional català per un difús socialisme aparentment
cosmopolita, però veritablement provincià?