El Cau de l'Ós Bru de Taradell

L’altre dia em vaig trobar un vell amic de joventut. Preguntant-li sobre això
i sobre allò em va dir que havia estudiat Polítiques i Sociologia. A mi se’m va encendre una llum al cap (i em va cremar els pèls, és clar) i li vaig dir:

– Tu sabries fer quatre ratlles o explicar-me alguna coseta sobre aquest món ocult i confós de la política?

– Oi tant – em va respondre, tot traient pit i tirant la seva pelada closca cap enrere.

– Però fer-ho d’una manera amena i divertida. Saps. Fent-t’ho
d’aquella manera que s’expliquen les coses amb un llenguatge planer i
proper. Saps que et vull dir?

– Sí, és clar. Vols que t’ho expliqui a la barra del bar, no?

– Sí. Suposo que deu anar per aquí la cosa. M’ho pots fer? Et convido a fer el got i mirem com ho fem?

– Val. Intentem-m’ho. I, vinga va, per ser tu no et cobraré res per l’espai. Serà gratuït.

–
Benvolgut visitant, tot aprofitant que se m’avança camí de la tasca et
diré que caldrà prendre precaucions. I és que, com que va estudiar
Polítiques, potser comet errades o fa interpretacions pròpies de les
inexactes ciències socials. Un politòleg és una barreja de científic i
artista que té un pèl més de base i distància per mirar-se l’entorn,
però poca cosa més. Segur que hi ha lectors tant saberuts com el nostre
politòleg per corregir les errades, criticar les interpretacions i
donar-ne la seva opinió.

– Ei! Ós! Amb qui carai estàs parlant aquí al darrere?

– No, no. Estava pensant en veu alta sobre temes per proposar-te.

– No siguis talòs. Ara com ara, només hi ha un tema. Ja saps que votes l’1 de novembre?

– Què vols dir?

– Com que què vull dir?. Ja m’ho pensava. Santa innocència! Vine. Apropa’t que ara t’ho explico en un moment.

Asseguts
en una taula del bar de Can Costa, el meu vell amic es va treure una e
estilogràfica daurada de la butxaca de l’americana, va agafar un
tovalló de paper, va fer una glopada del seu got i em va dir:

Unes eleccions no les guanya ningú i les guanyen tots alhora. Si més
no les guanyen tots els que entren al Parlament i, per tant, juguen al
joc de les aliances, els pactes i la influència en la política
catalana. Saps el que vull dir, no?

– Vols dir que no guanya qui treu més vots i/o escons?

–
Exactament! Veig que ho agafes ràpid. Si així fos, estaríem sota un
règim presidencialista (com el nord-americà) i no parlamentari. Però
deixem això i comencem l’espai com Déu mana.

– Vinga!.

Començarem
l’Espai de Política Recreativa – t’agrada el nom, eh! Punyetero! Ja ho
sabia, ja. No te’n perdies cap dels espais d’economia recreativa del
gran Fabià, no -. Començarem parlant de les eleccions autonòmiques. Les
eleccions al Parlament de Catalunya. La tria dels concursants i concursantes que entraran a la casa del Gran Hermanu
del Palau de la Ciutadella per xerrar, escriure, pactar, decidir, fer
lleis i normes, controlar el govern i representar-nos a tots plegats.
Sí, sí. No facis aquesta cara, no. A tots plegats. Fins i tot a aquells
que no van a votar hi són "legalment" representats i votis a qui votis,
tots són els teus representants. Des del diputat d’aquell partit que
més t’agrada fins el representant d’aquell partit que, si fos per tu,
estaria ben mort i enterrat. Vés tu quines coses, oi?

Bé, seguim:
Més enllà de la propaganda partisana en diaris, televisions, ràdios,
carrers, bústies i vés a
saber quants altres llocs, i del somriure de dents blanques i
immaculades de tots i cadascun dels rostres que ens assalten per les
cantonades de tot Catalunya, hi ha un terreny de joc i tot un món ocult
als ulls de tot bon ciutadà d’aquestes contrades. Un món màgic, intens
i força interessant. Te’n faré
cinc cèntims. A veure si t’ho sé explicar prou bé. Ja saps que és un
tema que m’apassiona i que de vegades vull córre massa

Anem
a pams, vell amic. Anem-m’hi amb un primer desencís. Sí, sí. No em
miris així, no. Ja t’ho he avançat al principi, sé que no t’agradarà
gents i, potser, et fa mirar els cartells amb uns altres ulls: I és
que, t’ho creguis o no t’ho creguis, no ets prou important com per
escollir el President de la Generalitat directament! Tu, benvolgu
elector, estimat votant, no decideixes el ?guanyador?. Que? Sorprès? Ho
sento, però la normativa electoral és clara i diàfana en aquest sentit:
Tant sols tens la capacitat d’escollir entre una setantena de llistes
de persones que et proposen una setantena de partits polítics i
agrupacions d’electors diferents -Eps! N’haurem de parlar d’això també
en alguna edició futura de la política
recreativa, però ara no hem de marxar gaire lluny del tema -. Les
setanta llistes que tindràs davant dels ulls contenen els noms de
persones que volen ocupar un escó, una butaca, del Palau del Parlament.
Això i només això. Aquells
que hi entren, podran decidir coses de l’estil de qui és president de
la Generalitat, per posar un exemple de feina que els tocarà fer. Però
tu, tant sols participes en la tria de la gent que es ?tancarà? dins
del Palau del Parlament.
Punt i final.

La teva feina és tant senzilla com la d’anar al
mercat a comprar, però amb cistelles ja preparades on podràs adquirir
un llistat de productes tancats oferts pels botiguers de les parades
del mercat polític. Això i tant sols això.

Oi que és senzill?
Vas, esculls una llista de gent i la poses a la urna, veritable pila
baptismal dels sistemes democràtics occidentals.

Ara bé, cada
llista de persones, com he dit, està proposada per un partit polític o
agrupació d’electors. I aquesta mena de caixa negra que ara com ara
t’és desconeguda, té uns objectius, un ideari i un programa electoral.
Un programa és una colla d’iniciatives i propostes basades en la
funesta ideologia que envolta el partit en qüestió com el cel envolta
la
terra. Tots, fins i tot tu, que dius que ets molt pràctic i que les
ideologies no serveixen per a res, tenim una ideologia. Fins i tot la
compra compulsiva i irracional parteix d’una ideologia. Eps! Caldrà
veure que carai és una ideologia, però ara tampoc bé al cas. A més, en
aquest punt, caldria cercar un filòsof o expert en el món de les idees
per a que acabes de certificar-ho.

Fins ara, tenim: La urna, les llistes, els partits, els programes i la ideologia. Seguim?

Cada
dia podem veure com uns senyors, aquells que apareixen en els primers
llocs de les llistes dels partits, intenten vendre’s a través de tots
els mitjans possibles. Diners i més diners gastats en campanyes i
precampanyes i preprecampanyes que s’allarguen en el temps com la
temporada de Nadal. N’estic segur que, si poguessin, serien capaços de
venir a donar-te la tabarra cada dia a casa, però per sort hi ha el
comandament a distància per apagar-los la cridanera veu o, fins i tot,
treure’ls de la nostra llar.

Ara tocarà fer una mica
d’arqueologia recreativa del segle XX per separar el que tu has de
triar del que ells et volen vendre: Les primeres campanyes electorals
tal i com les coneixem avui en dia s’anomenaven en aquells temps
propaganda. Hi havia ministeris de propaganda, gabinets de propaganda,
? El seu incert i infaust
origen es remunta als moviments feixistes amb lideratge unipersonal i
carismàtic del primer terç del segle XX. De fet, la majoria d’idees
aplicades al màrqueting polític d’avui no difereixen gaire de les que,
perfeccionades ja, utilitzava el gran
Joseph Goebbels. L’home més eficient del règim hitlerià i cap de
campanya del partit nacional – socialista alemany. Per què fas aquesta
cara? Tu vas voler estudiar història, no? Alguna cosa en devies ensumar
de tot això, suposo?

Bé. Seguim. En acabar la Segona Guerra Mundial, els nord-americans,
sempre emprenedors i espavilats, van dedicar-se a estudiar l’èxit
d’aquests règims en les seves poblacions respectives i, a part d’altres
factors externs, van descobrir el factor psicològic inherent a les
campanyes propagandístiques d’aquests senyors. No van tenir massa
problemes per destriar el gra de la palla i
importar els mètodes propagandístics alemanys al sistema presidencial i
pràcticament bipartidista dels Estats Units on la personalitat de líder
és la clau de volta política.

Incís:
1.-
Un sistema presidencial és aquell en que els electors escullen
directament al president de l’Estat, un sistema parlamentari és aquell
que escull les persones que, al seu torn, escolliran el president de
l’Estat
2.- Un sistema bipartidista és aquell que tant sols té dos partits.

Quan
vam tornar a ser demòcrates, després d’uns anys de lideratge
unipersonal i carismàtic a l’espanyola, vam mirar el que feien al
nostre entorn i vam descobrir que, en les democràcies occidentals més
properes hi havia règims presidencialistes. Nosaltres vam optar per un
sistema més "democràtic" i representatiu, però vam adoptar els mètodes
comunicatius dels llocs on s’escullen persones i no llistes. La
resultant ha estat prendre els principis comunicatius de Joseph
Goebbels – això sí, passats pel sedàs presidencialista nord-americà que
s’ha estès per Occident – a l’hora de plantejar les campanyes
electorals. D’aquí el divorci entre el que compres i el que et venen.
Compres una llista de persones i projectes i et venen el rostre
maquillat de l’individu més maco del partit. Carrers inundats de
cartells amb fotografies de caps de llista, promeses d’actuacions
concretes i màgiques que solucionaran tots els teus problemes
quotidians, imatges unipersonals enlloc de propostes programàtiques,
principis ideològics i presentacions complertes d’equips de discussió i
gestió en seu parlamentària. Et venen el continent i t’amaguen els
continguts! I, a més, et parlen de guanyadors i perdedors quan saben, i
si no ho saben no ens els mereixem, que la victòria és d’aquells que
milloren la seva capacitat d’influència i de penetració del seu ideari
en seu parlamentària. Tristos dies els d’aquells que s’entesten en ser
?guanyadors? per tenir més vots o més escons. Tristos dies…

Bé. Per on anàvem. T’has perdut? Si. No. Crec que per avui ja n’has tingut prou. Saps què? Doncs?

Dóna-hi voltes:
No seria millor intentar obviar impactes publicitaris que volen incidir
directament en l’inconscient del votant i dedicar uns minuts a
analitzar que és el que vull
com a votant, mirar que és el que m’ofereixen i actuar en conseqüència?
És a dir, cercant aquella opció que millor pugui defensar allò que
penso i que actuï en unes coordenades similars a la de la meva manera
de veure les coses? Per què m’haig de preguntar si governarà fulanitu o sutanitu,
que és quelcom que dependrà de la distribució d’escons al Parlament i
que jo no puc escollir directament? Per què no centrar-se en equilibrar
les forces al Parlament i fer que aquells que em són més propers
tinguin més pes i, per tant més capacitat de control i influència en el
que facin?

S’admeten respostes, crítiques constructives, reflexions, preguntes i dubtes. No vols fer-li algun
comentari al meu amic politòleg?