El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Camí del cim, alguns et creuen rabent. Ho fan en companyia. Trenquen la màgia que tens des de temps immemorials. Ets llar de solitaris i somiatruites. Els excursionistes d’ara et trepitgen amb presses. No en volen saber res de tu, esmercen els seus esforços per arribar al cim proper.

Allà dalt on els ulls capten imatges i permeten gaudir de meravelloses vistes de terres properes i llunyanes. Allà on tots s’apleguen i, massa sovint, es fan nosa i tot.

El seu menyspreu et fa creure que ets un indret més, però no és així. És justament aquí on no són els ulls els que gaudeixen. És la vista, sí; però també l’oïda, el cant del silenci i dels petits ocells, de les ramades d’arbres que, ara a l’hivern, fan aquell só somort de branques nues. El tacte, el suau tacte de la gespa, curta, prima, preparada per rebre la neu que, tard o d’hora, incrementarà la il·lusionant natura que ofereixes al caminant. És l’olfacte corprès per l’olor de la humitat del matí, de la sequedat de les fulles mortes dels faigs que fan rotllana al teu voltant per lloar-te com a un déu.

Aquest cap de setmana, he tornat a veure’t. He deixat el cotxe en el lloc més transitat. Era d’hora encara, el restaurant romania tancat i tan sols el cotxe dels gossers prenia el trencant que els mena a l’obaga on els espera l’escàpol bestiar. Tot xino xano he enfilat el camí… podria fer-lo amb els ulls tancats, però m’hagués perdut la riquesa de les roques, dels paisatges, de les vistes, dels prats i les clapes de neu ja perpètues. Hagués notat el glaç sota les botes, però no n’hagués vist els mapes de països imaginaris i terres ignotes que dibuixa l’aigua i els brillants en el seu sí. Finalment, després dels tres immensos graons entre planes he fet cim. Un cim tant i tant conegut que els ulls ja saben on mirar per trobar les referències.

Avui, en aquelles hores, hi erem els autòctons. Jo i tres més. Els quatre ens hem saludat i hem mirat horitzó enllà. De primer, hem distingit les vil·les properes, els mars de boira i les columnes de fum. Després ja hem començat a dubtar en el “vols dir que allò no és…” i, finalment, eren els ulls de la imaginació els que ens permetien veure alló que, sabent que és per aquells verals, s’amaga als sentits.

Comença a pujar més gent i nosaltres ens acomiadem. Ells cap a una banda i jo, cap a l’altra. Carenant un bocinet de terreny, he començat la baixada per la fageda adormida. Arbres nus en una terra que, de nit, ha de ser freda. Giravoltant d’ací d’allà, et començo a veure entre troncs i ramades. El verd viu del teu llom, contrasta amb la grisor de les branques nues que et fa volta. La baixada és forta, ets enclotat entre una carena i un turó. Tot tu ets grandiós, pregon, profund, … Un gos pessigolleja la gespa, tot corrent cap a la roca del músic. La pedra que, ja fa una trentena d’anys, algú va deixar-te a llaó del gran compositor de la pau i els ocells. Dono el tomb gairebé sagrat: El camí de la font, el que puja de l’ermita, el que ve de la vila. I m’assec.

M’assec a escoltar i badar. A badar i llegir de nou el rastre de l’home perdut en ta grandesa:

Ara ve el temps del gran repòs
i de la pau a les muntanyes,
el primer fred marcí les flors,
fan vels de plata les aranyes.

Ara comença enllá del camp
el tomb august de la natura,
el faig ja te color d’aram
i és el pollanc or que fulgura.

L’èxtasi que em provoques, em deixa baldat de nou. Sempre me’n meravello. Me’n meravello com aquell nen que un dia va pujar-te per primera vegada. Segur que faig la mateixa cara de babau que aleshores. Per què no ha de passar el temps a muntanya?

Em tempta l’entorn, em temptes. Ja m’hi quedaria, però, ai làs!, el planter de nous actors d’una llunyana vila m’esperen. Faig el ronsa, però el menhir en honor de Pau Casals se’m mostra com un dolç violoncel. Un violoncel que toquen les mans hàbils i llestes de la meva neboda, de la meva fillola. Ella és una de les perles del teatre de tarda i em crida. Cridat pels idus del teatre, desfaig camí amb recança. Sé que hi tornaré. Allà, només allà, sento la dolçor, la segura dolçor d’una llar.

Els camps gebrats, el terra humit i la boira protectora són els inequívocs senyals de l’arribada de l’hivern proper. Comença el saludable fred de les matinades d’Osona i, amb el sarró a l’esquena, prenc el camí de l’Estació. Dos llibres m’acompanyen, dos llibres de viatges que m’ajudaran a escalfar l’ànima, si més no. D’escalfar-la fins al proper estiu i el retorn als cims dels amics i sempre propers Pirineus.

Entre la post-guerra i el desarrollisme, dos grans viatgers es van endinsar al Pallars i terres que l’envolten a la recerca de secrets inconfessables, de pulsions vitals inenarrables i d’experiències humanitzables. Un, en Josep Maria, no trigava gaire en inaugurar una de les col·lecions de passejades més notables de la literatura catalana; anys després, l’altre, Don Camilo, recordava aquella llarga passejada per les valls pirinenques; i encara més tard, en Josep Maria, com si d’un diàleg es tractés, recuperava la seva obra i la refeia amb les crosses de la memòria com a companyes.

Llegir ambdues obres en paral·lel és un exercici sublim, màgic. Allà on un és moderat i proper, l’altra és excessiu i grandiloqüent. Allà on un és descriptiu, l’altra és transcriptiu. Don Camilo no abandona les referències a la seva Galícia natal i ens sorprèn, a vegades, mostrant els seus coneixements llemosins i la seva bastissíma cultura general, tot mostrant-se llec del saber aliè allà on té mancances d’informació. Impressionant, en aquest cas, l’explicació sobre l’origen pre-romà de les Nogueres, els esbojarrats rius pallaresos!

Espinàs és jovenivola fluidesa i Cela és catedràtica senectut. Tant d’un com de l’altra t’ho creus tot i si, a més a més, fa poc que has respirat els aires pallaresos (com jo vaig fer en el tram final de la Pipa d’aquest estiu), ambdós autors et fan sentir l’escalforeta de les terres de l’ós i t’omplen de ganes de tornar-hi.

Si, sí. Camilo José Cela ja m’hi trobava als anys quaranta del segle passat i em definia prou bé, tot dient:

“El oso es bestia mítica y sentimental, errabunda y golosa, atlética y literaria, que pasea por el monte sin meterse con nadie, castrando colmenas, pescando truchas y partiendo nueces. Del oso se habla en singular, como de los conceptos abstractos, y casi con respetuosa mayúscula distanciadora. El oso es animal serio y digno y poco amigo de improvisaciones, promiscuidades y modernismos. Por la Selva, que es el rincón que se agazapa entre el Monteixo y la pica d’Estats, piensan –quienes deben saberlo- que vive el oso sus últimas y acorraladas decadencias.”
Camilo José Cela (1965) Viaje al Pirineo de Lérida.

Ai! Si algun dia pogués descriure’l la meitat de bé que ell a mi!

Com deia no fa massa, jo sóc d’aquella mena de gent que fins per somiar es documenten!

No sóc jo qui va pensar aquesta sentència. Se’m va avançar el sempre analític i sintètic Carles Riba, però és totalment aplicable a una persona que, fins i tot, dels irracionals sentiments en fa objecte d’estudi. Per aquest motiu, la darrera passejada de l’ós pels Pirineus la vaig fer ben farcit de mapes, documents, menjar i roba per tal d’anar-me a acomiadar de la Nuri més maragalliana que mai. Espectacular!

Vora les set deixo els llençols de casa i poc abans d’un quart de nou ja sóc aparcant el vehicle al Camp de Sant Jaume. Calçat als peus, motxilla a l’esquena i allargament de bastons.

Xino-xano les cames prenen vida camí de Queralbs. A l’altra banda de la plaça comença el camí de Núria. Un sender màgic i costerut, costerut i ple d’atractius: El salt del sastre, el pla de Sallent, els refugis dels sants que obren un espai de repós al senderista …

Tinc la sensació que, en qualsevol tram de camí, m’hi haig de trobar el pastor o l’ermità o, tant sols un ase rebel que ha fugit del seu amo. Però tot és silenci. El silenci de les aigües que, joves i juganeres, dansen als meus peus.

M’aturo, m’assec i m’eixugo la suor del front. El sol, tot timidot, intenta
superar els cingles llevantins del camí. Voltes i més voltes m’apropen a les roques de tot lo món. Quina meravella! Quina carena tant màgica! Que lluny que es veu des de la carretera i que a prop que les tinc ara! Costerut camí farcit de raconades, sender que, de ben segur, ha de menar al cel!

Ara un peu, ara un bastó. Ara l’altra peu, ara l’altre bastó. És el comiat de l’ós als cims de foc, als cims del Pirineu. Déu n’hi do si n’hem fet de camí enguany! S’apropa el darrer revolt, Núria se’ns apareix al front, més solitària que mai…

El vent…
L’aigua…
El só ancestral del gran gos de muntanya, però…
.. on són les ovelles?

No hi són. Núria és buida. Durant aquest mes de novembre no hi ha cremallera, no hi ha serveis. Núria es presenta com una ciutat molt més propera a l’altre món que no pas a aquest.

La Mare de Déu es tancada. Sant Gil té un espai per respirar, però les valls són buides, són terreny per la natura. Per la natura i pels fòtils. Pels fòtils que esperen el fred, l’esperen per fer neu, l’esperen per canviar de temporada.
L’esperen…
…però no bé.

M’assec a l’embarcador, trec l’harmònica i deixo anar quatre bufades, quatre notes que retrunyen i juguen a fet i l’amagada amb la cristallina veu
del carilló del Santuari.

Nostres ulls enlluernats
veuran, allà en la foscúria,
la immovil verge de Núria
voltada de soletats
Joan Maragall

El camí de Daió, que prenc per fer la baixada, t’apropa tant a les roques de tot lo món que, verament sembla, que allí, en aquelles alçades s’acabi tot lo món sencer!

S’acaba la jornada, la llum enfosqueix. És hora de ser a casa, en la companyia sempre alegre, riallera i propera de la gent del Centre: Com els de la colla de l’Astèrix, els grans capítols de la vila es tan`quen al voltant de la taula. Després de la feina ve la calma, dolça i tranquil·la calma del racó de món on hem volgut viure.

“De matinada es fa fàcilment molt de camí. Aquest és un misteri que no entenc, perquè no és cert que tot s’expliqui pel fet de caminar més de pressa. Jo diria que la veritat és que el cervell també camina i que de dia el cervell es fatiga de tant veure coses. Ara, en canvi, el cervell s’està encara tancat, i el pensar i el caminar és lleuger i oblidadís com la melodia d’una caixeta de música!

Són poc més de les deu del matí del dissabte 16 de setembre de 2006 i neguitós, marxo de casa.

– Ostres! Si que em truques d’hora!

Té
tota la raó, vaig dir que sortiria de Taradell cap a les onze i el
truco des de la benzinera de l’Esclat. A les onze ja sóc a Mataró, amb
el diari a les mans i esperant que vingui el company de penes i
fatigues.

La pujada a Coll Formic des de Palautordera és llarga i
pesada. Sembla que el preuat coll on començarem a caminar aquest
vespre, se’ns allunyi evasiu. El cotxe que portem al davant frena en
sec.

– Però què fa? Que no saps que Coll Formic és en direcció a Seva?

L’avanço
i segueixo camí.

Coll Formic a les dotze és un formiguer de gent i de
cotxes. A la una comencen a donar hores de sortida i sembla que n’hi ha
forces que volen començar tant aviat com sigui possible. Aparquem ben
bé al trencant de la Castanyera -un bon tros avall en direció a el
Brull- i, tot xino xano, desfem camí fins la sortida. Alguns
passavolants pregunten que passa.

– És la Matagalls – Montserrat, home!

Fem cua i ens trobem en Xavi, el del Canigó, que finalment s’ha
decidit a fer-la, dinou anys després del seu primer intent. La gent
parla, alguns dels gats vells de la travessa es saluden. A la una i
cinc minuts, ja tenim hora de sortida: tres quarts de sis.
Guai! Un quart abans de les meves previsions!

La baixada p’El
Brull i Seva és més curta i en un no-res som menjant-nos un bon plat de
galets a la taula de casa. Galets i bistec per carregar les bateries
que vuitanta quilòmetres llargs no són per agafar-los de broma.

A
les tres, foto a les portes del Centre Excursionista de Taradell. Els
vint agosarats fem una mica de xerinol·la. Vès a saber si en podrem fer
després.

Un quart de sis de la tarda. El cotxe dels pares
ens deixa a mitja caravana, tot just passat el Restaurant de Coll
Formic. Si al matí hi havia gent, ara és un caos circulatori
impressionant. Els cotxes s’aturen per anar deixant passar els grups de
participants que creuen la carretera.

Dalt, a la sortida, tothom fa
pinya al voltant del rellotge que indica el minut en que es mou el grup
assignat. Són tres quarts de sis. Comencem a caminar, primera marca a
la targeta de pas. Enfilem el senderol i atrapem el grup anterior tot
just abans d’arribar a la carretera. Enfilem amb pas ferm i decidit cap
al Pla de la Calma.

El Pla de la Calma està farcit de falses
dreceres. Així podem comprovar-ho amb el company de marxa en un dels
punts on els participants abandonen la pista per estalviar-se un
revolt. Mala sort! El revolt suavitza el camí i la drecera fa més
pujada. Atrapem als “llestos” tal i com els hem deixat en abandonar el
fals camí. Per cert, quina gràcia té fer dreceres en una prova on la
competició i el repte són amb un mateix?

Passem pel primer
control, poc abans del Tagamanent, amb 3 minuts d’avantatge sobre la
mitjana dels participants de l’edició del 2005. Aquest indicador de
temps serà la nostra guia durant tota la nit.

Just al peu del preuat
santuari montsenyenc iniciem el descens cap a Aiguafreda, un descens
que es converteix en un petit infern de fang i lloses brutes i
relliscoses que no clou fins a prendre una pista ja menys costeruda que
ens deixa a les portes d’Aiguafreda.

Aiguafreda és farcida de
gent que ha decidit perdre la nit per donar el seu suport a
participants amics. Ens els trobarem pràcticament arreu on es pot
arribar en cotxe: Autocaravanes, els avituallaments del CET, dels
Gafarrons d’Aiguafreda i algun altre d’anònim i amagat, un senyor amb
una bandera groga…

Arriba un dels moments més temuts, la pujada al Pla
de la Garga i Can Janot

Decepció. L’esperava molt més dura,
però la pista que es va seguint i va remuntat els Cingles de Bertí
faciliten molt la marxa i ajuden a contemplar un dels espectacles de la
Matagalls: La cuca de llums dels participants que segueixen el camí
petjat pels peus de qui escriu. Una cuca que, en aquest cas, surt dels
mateixos carrers d’Aiguafreda – Sant Martí de Centelles i s’enfila fent
les giragonses de la pista forestal fins al cim d’aquesta pujada.

De
nit, tot és fosc i pocs participants obren la boca. Em dóna la sensació
que n’hi ha que són capaços de caminar i dormir alhora. En aquest
entorn, els avituallaments i els controls actuen d’anelles que et
lliguen a la realitat que t’envolta. Anem bé. Portem un ritme similar,
la compenetració i l’ajuda mútua entre ambdós companys serveixen per
anar avançant i veiem, amb sorpresa, que anem guanyant temps a la
mitjana que ens serveix de referència.

Coll de Poses – Sant
Quirze Safaja. Un brou calent que es posa prou bé. Portem trenta-un
quilòmetres i l’ambulància està treballant a tot drap. L’Òscar i jo
anem com una seda i estem, encara no, deu minutets en aquest punt. Cal descansar, però no es pot deixar refredar la musculatura, em diu l’experimentat fondista.

Una
nova cuca de llum, i una baixada que se’ns fa llarga per la proximitat
de les llums d’un poble que no acaba d’acostar-se mai, ens deixa a Sant
Llorenç Savall. Ostres! Però si ja hem passat l’equador de la prova!

Decidim fer parada llarga (una mitja horeta) i aprofitem per fer
estiraments i menjar. De nou, les ambulàncies treballen, però ara una
mica menys que a Sant Quirze. Suposo que la primera selecció ja està feta. Anant a buscar
un préssec, dono un cop d’ull a l’itinerari:

– Òscar, d’aquí poc, entre els controls 5 i 6 és on van abandonar els 500 de l’any passat.

Inconscientment
baixem una mica el ritme quan tornem a caminar. I ens trobem un terreny
que se’ns fa prou costa amunt: De les Arenes al Coll de la Grua,
flanqueges un terreny pedregós que, de dia, ha de ser al·lucinant. Les
formes de cims rocosos es retallen damunt nostre i el terra és prou
inclinat com per saber que estàs caminant a mitja alçada. La lluna i
els estels il·luminen un camí que gira i que puja i que prova l’estat
de cames i peus.

Quan arribem al control sis veiem que portem els
cinquanta minuts d’avantatge que portàvem al control número cinc i això
ens dóna ànims. Hem passat un mal tràngol i ho hem fet amb nota!

Entrem
en una urbanització de Matadepera i pràcticament no ens aturem a
l’avituallament de Camí Moliner. Eps! Això sí, ens prenem la nostra
ració de donuts i suc, que ja toca esmorzar, encara que sigui tot fosc.

Trobo a faltar un vas de coca-cola, però per això hi ha l’avituallament
del CET a la part de baix de la urbanització, tot just abans de prendre
la llera de la Riera de les Arenes i tornar a pujar de nou.

Mare de Déu
Senyor! Quina sort que he tingut escollint calçat i mitjons! Després de
seixanta-cinc quilòmetres només hi ha una lleu molèstia a l’empenya del
peu esquerra i al soleo de la cama dreta, però res que no sigui
suportable.

– Òstres! Però si això és Montserrat!

Les primeres llums
del dia ens han agafat pujant al Collet del Queixal i a les envistes de
la Casa Nova de l’Obac. Prenem un altre sender que,
en força pendent i sobre terreny relliscós, ens mena al control número
vuit, gaudim de la superba planta d’un Montserrat a l’albada i partida per les
ataronjades llums del que, per als meus ulls, és el Monestir.

L’Òscar s’ha quedat sense aigua i el vuitè control
tan sols té un parell de càntirs. Insuficient per omplir el seu
camelback. Resten poc menys de quatre quilòmetres pel l’avituallament
de Vacarisses i els fa sense ni una gota d’aigua. Quins collons! No
tant sols ha de fer aquest tram de camí sense aigua, sinó que ens
sorprèn una inesperada pujada per un sender fangós travessat d’arbres
caiguts. Algú pot imaginar-se el que costa aixecar les cames per passar
per damunt d’un tronc darrera l’altra i anar salvant desnivell? I la
satisfacció que dóna veure les parets blanques de Vacarisses i la
muntanya màgica de nou al fons?

El primer tram per Vacarisses es
fa força curt. Saps que t’espera un avituallament en algun lloc i el
busques. Finalment, el trobes al costat del cementiri. De fet,
l’experiència de l’Òscar i els intercanvis de correus amb el Manel ja
m’havien indicat aquesta feta que, no per menys esperada, resulta més
luctuosa en una activitat física com aquesta.

La curiositat d’aquest
avituallament rau en l’aigua i és que l’aixeta que permet omplir-nos
els camelbacks per darrera vegada surt de la mateixa paret del
cementiri. Un parell de iogurts líquids i d’entrepans més tard,
comencem la baixada que se’ns fa més llarga i pesada de tot el
recorregut. Creuar Vacarisses és un infern i passar les vies del tren
és més que perillós amb el cansament acumulat i sense haver dormit en tota la nit.

Finalment, Monistrol se’ns presenta sota els nostres peus. El darrer avituallament del Centre em permet veure’m un parell de gots de coca-cola i pica quatre ganyips. La Iolanda, la reportera més ditxaratxera de les Matagalls – Montserrat i muller de l’Òscar, ja ens espera càmera en mà per animar-nos el tram de Monistrol. Un somriure. Ja hi som! Només queden quatre quilòmetres!

Sortint de Monistrol, el sol m’aixafa com a un trist cuc i passo un dels pitjors moments de la marxa. L’Òscar m’anima, s’avança, m’espera, segueix. A les envistes de la Pista de l’Aigua torno a ser jo. Falten tres quilòmetres i portem una horeta d’avantatge sobre la mitjana de l’any anterior. Primer va el peu esquerra, ara va el dret. Graó a graó pujo les escales altes i estretes on la Iolanda ens ha vingut a donar suport de nou amb la seva càmara de fotos.

N’hi ha que estan asseguts, desfets. Intentem animar-los. Sembla ben bé un via crucis. Esbufego. Miro amunt. És el final dels esglaons? Ho és! Tram de sender que m’apropa al camí de la cova.

– “Alé! Alé!” – crido en veure’m dalt. Faig una correguda. Em quedo endarrerit. L’Òscar m’espera. Hem d’arribar junts. Estació del Cremallera. Escales a la plaça. Prenem la cua. Són les onze i vint-i-dos minuts.

En el record que ens donen posarà les onze i vint-i-tres, però que més dóna un minut quan has acabat la Matagalls Montserrat en menys de divuit hores?

A un quart de set sona el despertador dels companys de Refugi. Genial! És la millor hora per creuar el Plaguillem sota la llum de la lluna i dels darrers estels de la nit.

Em prenc un suc, plego els estris de dormir, munto la motxilla i m’acomiado dels companys de refugi.

El silenci al Plaguillem és total, les primeres llums del sol despunten per damunt de les valls de Sant Llorenç de Cerdans. Em giro cap a les valls del Ter i descobreixo que la lluna serà la meva guia durant un bon tros de camí.

Camino de cara a la lluna, com sempre. Però és que puc deixar de ser llunàtic algun dia? Suposo que no, però m’és ben igual.

La pista em porta a través d’un grapat de cavalls que em miren amb rostres d’incredulitat. Embadocat amb el paisatge ni m’he adonat que ja sóc a Roques Blanques.

Unes fites indiquen un camí que no passa per la carena i que em permet aprofitar les ombres de les Esquerdes il·luminades pels ratjos del sol. Un bosquet de muntanya, trams de tartera. I allà davant, ben amunt, la màgica Portella de Rojà, el pas carener que serva el refugi on ha descansat el company de travessa.

Cap a les nou acabo d’enfilar els darrers metres del camí a la Portella i me’l trobo assegut a la porta del Refugi tot esmorzant i acabant d’admirar els rajos de sol damunt d’un Costabona que comença a emboirar-se.

Un mos de fuet és el meu esmorzar abans de seguir les senyals que ens menen cap a la capçalera del Tec. Merda! Perduts per les vistes d’aquestes planes ens hem desviat pel camí del Costabona i hem de guanyar alçada per darrera del Roca Colom. Finalment, arribem a la Portella de Callau. I en girar-nos…

… l’espectacle és sublim. Tot el camí que he fet aquest matí és cobert de boires blanques que han travessat des de la vall del Tec a les de Rojà. Penso en els companys de refugi, que s’havien quedat a Plaguillem, però segur que la seva experiència els permet navegar entre la boira o prendre un camí que la voregi. L’espectacle, però, ens mostra la magnificència de la Pica del Canigó encimbellada per un núvol que li fa de turbant majestàtic.

Davant nostra, tornem a seguir el camí dels “menhirs” que, a través de la Portella de Morenç ens mena a l’inici de la baixada que, fent ziga-zagues, ens retorna a Vallter 2000.

Els núvols tapen el Gra de Fajol, el Bastiments i el Pic de la Dona. El coll de la Marrana sembla una portella amenaçada pels fums. Anem baixant i ens trobem un grup de francesos collint bolets. A les dotze del migdia arribem al cotxe.

Els tres dies s’acaben i el magí comença a produïr nous senders per aquestes terres, nous refugis per dormir i més muntanya per gaudir.

Ara, però, cal centrar-se en la propera fita: la clàssica de l’esport muntanyenc català.

Ostres! No hem sentit el despertador! Casun… Són quarts de deu del matí i sortim de la Cabana d’Aragó força escopetejats.

Quan se’ns mostra la Pica del Canigó amb els espadats que
l’acompanyen ens parem a fer un mos i ha intentar descobrir la
xemeneia, el camí grimpaire que ens ha de menar al cim d’aquest massís,
però enlloc de veure el sender, veiem la munió de gent que corona la
Pica. El temps és immillorable i això sembla haver animat a catalans
d’arreu a fer aquest cim a principis de setembre.

Nari nan, anar pujant
per una immensa tartera, fent ziga-zagues ens aproximem als gendarmes,
els guardians que vigilen la boca inferior de la xemeneia. Allà, són
les marques grogues les que ajuden a trobar el camí més senzill de
pujada, un camí que clou entre la creu del Canigó i la taula que, en
coloraines, mostra tots els cims i indrets visibles des d’aquest punt.

Un grup de catalans del nord celebrant un aniversari, una senyera
andorrana, una estelada
macianenca i una amb l’estel roig. Una munió de gent menjant, xerrant i
admirant el voltant. Només ens hi estem el temps de fer un parell de
fotos de record i comencem a baixar pel camí de Cortalets.

Via
poblada de gent de totes les edats, mides i vestimentes que demostren
la senzillesa de fer la Pica per aquest costat. Una senzillesa que tant
sols es perd per la llargada i el
desnivell de la pujada final.

A les envistes de Cortalets, prenem les marques blanques i vermelles
del GR-10, unes marques que ja no deixarem fins a Marialles, però que
ens mostraran tot un cresol de paisatges i raconades d’aquest massís
que són totalment recomanables per aquell que vulgui conèixer totes les
cares del Canigó. Els peus petgen pràcticament totes les menes de terra
possibles i els ulls poden veure un grup de turistes que s’estan al Refugi de la Bonaigua
ben asseguts i llegint a primera hora de la tarda.

Un tros enllà, el camí s’enfila per salvar una impressionant tartera
i seguir un camí que, flanquejant els contraforts del Canigó, s’enfila al
coll de Segalers, travessa
boscos alpins on cal anar saltant arbres caiguts i
ressegueix el riu Cadí fins al Refugi de Merialles.

Abans d’arribar-hi,
una font amb unes tauletes ens permeten fer un descans i omplir d’aigua
les cantimplores per a la propera jornada. L’aigua ens serà força
escadussera.

La pujada al Plaguillem se’m fa un via crucis terrible. La motxilla
pesa com mai. Són cinc quilòmetres que, de Marialles estant, em
semblen impossibles de superar. Fins i tot, en un tram de pista, en
Xavi es carrega les dues motxilles i em permet descansar l’esquena. Un
cop recuperada la motxilla, em sembla estar una mica millor. Acabem
fent el camí de pujada en poc més d’hora
i mitja. Són les vuit del vespre i decideixo quedar-me a dormir al
refugi de Plaguillem. Ell, molt més fort i amb ganes de caminar de
nit, s’acomiada de mi i quedem que ens retrobàrem demà al matí al
Refugi de la Portella de Rojà.

Al Refugi hi ha cinc catalans arribats d’Espinavell el dissabte i
que han fet un bon recorregut que caldrà estudiar. Dissabte van anar
d’Espinavell al Plaguillem pel Costabona, diumenge havien pujat a la
Pica per la carena del Pic dels Set Homes i del Tretze Vents i havien
tornat a Plaguillem per Marialles i dilluns tornàven a Espinavell pel
Costabona. Me l’apunto per una altra cap de setmana llarg.

Vora les nou, ja sóc sopat i al llit. La son em venç força ràpid,
amb la mirada posada a les Esquerdes de Rojà i la Portella on m’espera
el titànic company de travessa.

Accés al tercer dia

Ahir fou la Diada i aquest cap de setmana ha estat el primer de les Festes Majors de Poblenou. Així, en plural. Perquè al Poblenou no hi ha una Festa Major, n’hi ha moltes de simultànies, tantes com carrers amb associacions que es fan les seves activitats a mida del seu veïnat.

Recordo que solia anar-hi, com també anava a la Marxa de vigílies de la diada a Vic o a algun dels actes de l’11 de setembre a Barcelona. Enguany, però, he fet el salt a tots aquests actes per fer cas a un dels lemes d’una de tantes agrupacions independentistes: “El moviment es demostra caminant”. Cansat de parlar de llibertat, de germanor, de país, de… he preferit practicar-ho i he passat tres dies de correcims per les terres altes de Mossèn Cinto. Quina millor manera per celebrar la Diada catalana i la commemoració de la derrota
provençal a Muret que aquesta? D’Ulldeter al Canigó. Quina meravella!

A un quart de vuit del matí sona el despertador a Can Pepitu. Ahir
vam anar a dormir tard i tampoc cal que matinem gaire. Sortim a les
vuit de casa i amb poc més d’una hora som deixant el cotxe a les pistes
d’esquí on el Ter
hi té el seu naixement. Al cel hi ha algun núvol prim, però les
portelles de llevant semblen ben netes.

Amb poc més d’un quart ens
enfilem als Plans de Coma Ermada i comencem el sender dels “menhirs”,
les fites gegants que guien els excursionistes entre la tant comuna
boira d’aquestes planes. La vista del Canigó damunt d’aquests lloms
m’anima a treure la càmara
de la motxilla per fer la primera instantània de la travessa. L’engego i…
“no memory stick“. Merda! He portat la càmara sense memòria. No hi ha
fotos. Casun_mi_i_la_meva_mala_memòria! Bé. Mate-m’ho!

Passada la
Portella de Merenç decidim desviar-nos del camí per tallar la plena i
encalçar la Portella de Rojà sense passar per la de Callau. Salvem el
Pic de la Mort de l’Escolà per un sender que s’endevina a la cara nord
d’aquest bony i que
presenta unes espectaculars vistes sobre la part més alta de la vall de
Py. Per aquesta banda és per la que arribem a la Portella de Rojà. Avui
serà dia d’exploració des de les alçades i d’anar torejant les
Esquerdes, aquesta meravella de roques dretes que, en dança
subtil, mostren i amaguen el gran Costabona.Impagable, la vista del
Costabona des de la Portella de Rojà. Sobre tot si la boira comença a
envoltar el cim com un estol de bruixes en frenètica dança.

Voltant ara pel Conflent, ara pel Vallespir ens plantem a la
Portella de Roques Blanques. Aquí, comença una pista que ens ajuda a
seguir camí fins al
Plaguillem. Bona pista que ens permet guiar-nos entre els borrissols de
boira que ens venen a veure. Ui! Sí. Que m’he deixat de parlar dels
estols d’isards del Roca Colom. Bé, ja en parlaré a la tornada.

Quan
girem els ulls, veiem que la boira del Vallespir i el Ripollès ja
cobreix tot el camí fet fins ara. I ho fa d’aquella manera tant bella,
que sembla una crinera de cavall damunt la serra. Com no s’havia
d’inspirar el gran Verdaguer amb aquests paisatges!

El Plaguillem és un espectacle i nosaltres encara anem una mica bé
de forces. Teníem la intenció de pujar al Pic dels Set Homes i fer un
tros de carena per despenjar-nos cap a la Cabana d’Aragó. La boira,
però, cobreix els cims i decidim parar-nos a dinar per prendre el camí
del Refugi de Marialles que es veu menut allà, al fons de la vall.

Abans de baixar, però, anem a fer visita al Refugi de Plaguillem,
tal i com ho havíem fet ja a Rojà. La baixada la fem aprofitant les
dreceres de la pista, unes dreceres que ens permeten apropar-nos a la
Licorella, una cabana de pastors que pot ser un bon abric en cas de
tempesta.

A Marialles fem paradeta. Omplim d’aigua les
cantimplores, em prenc una cerveseta i preguntem pel temps del
diumenge.

La pujada fins a la cabana d’Aragó ja se’m fa prou costa
amunt. Són cap a les cinc de la tarda i la motxilla, amb la teca de dos
dies i mig, roba d’abric, els estris de dormir i una colla
d’inutilitats que mai aprenc a deixar a casa, comença a pesar-me massa.
Sort que el camí boscà és d’una bellesa ancestral i ajuda a caminar-hi.
El farciment de reigs bords que hi ha, també hi
juga el seu paper. Eps! Que no em vaig dopar amb cap d’aquests bolets. Però jugar a veure follets sota els seus paraigües pigadets fa que el
cap oblidi el mal d’esquena de la pujada. Massa temps sense caminar amb
motxilla de travessa. Ho hauré de fer més sovint.

Bé, la cabana d’Aragó està en un lloc ideal. Prat verd, una font per
rentar-se la cara al matí… Les vistes sobre bona part de l’hora i mitja
que resta fins arribar a la Pica del Canigó és una de les darreres imatges que esguardem abans de fer-se fosc.

Al cor del Massís més
glossat pels nostres versaires, prenc bloc i bolígraf i començo a
escriure quatre notes que no sé si mai deixaré publicades en algun
lloc.

Vora les vuit, sopem i cap a quarts de deu, quan el dia deixa pas
als estels, entrem a la cabana i ens ajacem. Crec que mai havia dormit
tant pla i rodó i d’una tirada dins un abric montanyenc com en aquest
indret!

Això sí, si aneu colla, millor portar tendes de campanya. A la
cabana, tant sols hi caven un parell de persones o, a molt estirar,
tres que s’estimin
molt.

Accés al segon dia

Suposo que em sabrà perdonar el bon Enric Faura per manllevar-li el texte i les imatges publicades en la seva més que imprescindible web de muntanya, però és que el relat d’aquella aventura de dos capellans a principis del segle XX reconforten l’ànim d’aquest ós bru que, tot encetant el segle XXI, es disposa a seguir les seves passes voltat de comoditats modernes (bastons telescòpics, avituallaments, camelbacks, vestits de materials impensables en aquells temps, …).

Del Montseny a Montserrat en una jornada
Jaume Oliveras. Pvre

¿Que
els diré, jo, que no escric mai, als amics del G.E. Joventut Catalana,
que em demanen un article per al número extraordinari del seu butlletí?I
després de molt pensar, la portada del butlletí ve a despertar en ma
memòria un record de quan era jove i anava a Montserrat a peu. Anar a
Montserrat a peu no és pas res de l’altre món, però anar-hi des del
Montseny i en un sol dia ja és un record que no sé si el jovent d’avui
seria prou fort per a batre. EI 14 d’agost farà 25 anys. A les 8 del
vespre arribàvem a la Creu de Matagalls i prop mateix del cim trobàvem
la tenda parada per passar la nit entaforant-nos dintre d’una migrada
brolla de faig. El cansament de la jornada ens féu adormir tot seguit,
però a les dues de la matinada ens despertàvem mig gelats i, en veure
que un tros de Iluna traspuntava les Agudes i anava escampant arreu sa
esblaimada Ilum, anàrem a prendre comiat de la Creu de Matagalls.Cap
a ponent, Iluny, es veia el cim de Sant Llorenç del Munt, fita de la
nostra projectada ruta, i més Iluny amb prou feines s’albirava la
silueta del Montserrat, terme d’aquesta ruta i, tot escatint si hi
arribaríem o no, eren dos quarts de tres quan empreníem el camí.Aquest
es desfà tan de pressa que els objectes passen pel costat nostre com
una visió; el gran pagesiu de Sant Andreu de la Castanya, la roureda i
el caseriu de Collformic, les fagedes de les vessants de la Castanya,
els trèmols, brucs i ginestells del Pla de la Calma, tot passa
vertiginosament fins que arribem a I’antiga església romànica de la
Mora. Allí contemplem embadalits el paisatge: una aurèola rutilant
volta la Creu de Matagalls i els cims propers; les ombres van fugint
del sot d’Aiguafreda i de la Plana de Vic i el sol daura bellament els
cims de Sant Llorenç i Montserrat.

Del
caire de la Calma hom s’estimba en mitja horeta al fons de I’Avencó,
deixa enrera el molí, els pous del gel i el forat de Bigues i a les set
ja es troba assegut a taula, al caseriu de I’Abella prenent amb gran
delit I’esmorzar encarregat el dia abans per a aquella hora en punt.Mitja
horeta i ja estem pujant cap als cingles de Bertí. Aquells cingles són
un conglomerat de fòssils que tempten les nostres afeccions
geològiques, però no hi ha temps per perdre, i sols fem els honors
d’una parada a la Font d’en Tres Quarts, que es troba prop del cim del
grau i ens ofereix, de franc, un bon refresc que acceptem ben agraïts.Com
una exhalació travessem el Pla de la Garga sense camí ni carrera. Ais
pagesos que hi treballen suspenen la feina i apuntalats en l’aixada ens
miren estranyats, les dones surten per les portes i finestres d’aquells
caserius i es criden l’una a l’altra convidant-se a contemplar el
misteriós espectacle de dos capellans que anaven mig volant per aquella
plana com si el diable se’ls emportés. No ens podíem entretenir a
explicar-los que volíem anar del Montseny a Montserrat en una jornada!En
pocs moments saltem a la carretera de Sant Feliu a Centelles sobre el
quilòmetre 10. Vuit, setze, vint-i-quatre minuts i ja som al quilòmetre
7, on hi ha una drecera que, guanyant un quart, porta a la mateixa
carretera prop del pont de la riera de Sant Miquel del Fai, sota el
poblet de Sant Quirze Safaja, que es destaca riera amunt assentat al
cim d’un turonet de roca.En
aquella riera ens alleugerim prenent un bany de peus i emprenem un camí
a la dreta sota la paraula d’uns pagesos que ens diuen que seguint
aquell camí torrent amunt trobarem tot seguit la carretera de Sant
Feliu a Moià prop del Coll de Poses. No ens han pas enganyat, perquè
ben aviat arribem a I’Hostal del Coll de Poses, on contractem un jove
que ens acompanya fins a Gallifa per una drecera esquerpa que hi porta
en tres quarts.A
Gallifa hi ha també una drecera que guanya la collada sense fer els
zig-zags de la carretera i és així que a les tres de la tarda podem fer
cap al poble de Sant Llorenç Savall i entrar a l’hostal perquè ens
donin dinar.De
gana, no en tenim pas gota, però caiem de decandiment. L’hostaler de
Sant Llorenç, en Ramon Olivé, va dir-nos que fins a Montserrat hi havia
vuit hores llargues, i fou llavors quan començàrem a veure la cosa
negra. De nit, per camins del tot desconeguts, no ens podíem pas fer
il·lusions de reeixir en la nostra empresa: agafar la tartana (llavors
no hi havia automòbils) i embarcar-nos prosaicament cap a Barcelona
constituïa per a nosaltres una derrota ignominiosa. ¿No trobaríem un
guia que ens acompanyés? En Ramon Olivé va respondre’ns tot sorneguer
que a Sant Llorenç tothom anava a Montserrat dirigint-se a Terrassa i
agafant allí el tren, que hi portava amb tota comoditat. EII havia fet
aquest camí muntanyes a través vuit anys enrera, però veia molt difícil
recordar-lo ara.

Que
va haver dit! Tant l’arribàrem a importunar, que a l’últim consentí a
acompanyar-nos, i a les 5 de la tarda empreníem la pujada de Sant
Llorenç del Munt pel camí del grau cap a la Font de I’Obis. Camí
esplèndid si no l’haguéssim hagut de fer a marxes dobles per aprofitar
la llum del dia. Mes, així i tot, ja era a posta de sol quan guanyàvem
la cova del Drac i, malgrat no entretenir-nos gens a can Bufí i baixar
a la Barata com una roca que s’estimba, ja puntejava algun estel quan
arribàrem al Sot.La
Barata en aquella hora d’estiu era un formiguer de gent que prenia la
fresca amb bulliciosa gatzara. Més tard sabérem que la gatzara s’havia
acabat de sobte i que durant el sopar no es parlava d’altra cosa que
d’aquells fantasmes que havien passat, baixant a rodolons de Sant
Llorenç i enfilant sense prendre alè el camí del coll de I’AIzina. Els
qui no ho havien presenciat acusaven els altres de creure en bruixes i
ànimes en pena, però el fet és que tothom estava preocupat i aquella
nit s’atrancaren bé totes les portes.Nosaltres,
mentrestant enfilàvem a tota màquina el coll de I’Alzina preocupats
d’arribar-hi abans no fos negra nit. Ho fou malgrat tot, mes
aconseguírem veure encara una mica la silueta del Montserrat amb una
llumeneta al mig que no sabérem pas si era del monestir o bé de I’Hotel
Marcet. Aquella Ilumeneta ens dóna sempre la direcció a seguir, i a les
nou érem a I’Obac, a les deu a Rellinars i a les dotze a la Bauma.
Però, d’ensopegades, caigudes i camellades, no en vulgueu més.El
"sereno" de la Bauma, home molt servicial i simpàtic, ens arregla per
compassió una mica de sopar i dóna acolliment al nostre guia, que
s’acomiada de nosaltres prometent que seria la primera i última vegada
que es deixaria enredar. Nosaltres, tot restant-li molt agraïts,
procuràrem recompensar-li com cal l’inapreciable servei que ens havia
fet i emprenguérem l’última etapa.L’
excursió de nit, que tan deliciosa trobàvem a la matinada, no ho era
pas tant a I’últim. Sortírem de la Bauma agafant la via del tren i com
dues màquines pujàrem cap al monestir sens donar-nos consciència d’on
érem, ni de què fèiem, ni de res. Semblava que la força de la inèrcia
ens fes caminar, i així devien ser les dues de la matinada quan
arribàrem dalt, suats, plens de pols i carregats de son, i ens deixarem
caure sense esma sota les alzines de la font fins que ens despertà el
brogit de la gent matinera i anàrem tot seguit a donar les gràcies a la
nostra Patrona d’haver-nos permès realitzar una gesta tan absurda com
la d’anar del Montseny a Montserrat en una sola jornada.Va semblar-nos que la Verge ens mirava amb cert aire mig rialler mig compassiu com dient-nos: "Que Déu vos faci bons".

Article extret del butlletí del G.E. Joventut Catalana, núm. 22, maig-juny 1929, pàgines 87-90 i publicat a la revista del C.E. de Gràcia, "Mai Enrera" núm. 424 de setembre de 1988.

"El millor de la muntanya no és anar-hi i viure-la, sinó que te la mostrin i mostrar-la". No sé si aquesta boutade és de collita pròpia o és d’altri, però m’ha vingut a la memòria tot recordant el final de l’estiu i el camí mostrat a dues generacions de la meva família.

Crec que en alguna petjada ja comentava que el dia 29 d’agost vaig
fer el Pic de la Dona. L’objectiu d’aquella sortida, però, no era tant
fer aquest Pic o voltar per la carena que uneix la Portella de Mantet
amb l’Esquena d’Ase, sinó comprovar l’estat del camí que, l’endemà,
havia de petjar amb dues generacions de la meva família i una mossa
vinguda d’Àustria. Dues generacions separades per una seixantena d’anys
una de l’altra. Avis i nebots. La idea era mostrar-los la màgia de
l’esforç i la recompensa més enllà dels 2.000 metres d’alçada i, per
fer-ho, els havia preparat una nit en un hostalatge de muntanya que, a
l’hivern, és farcit d’esquiadors, però que a l’estiu és un paradís
encara a disposició de qui vol un bri de tranquil·litat a peu de
carretera.

Així fou com vam poder gaudir d’una nit estelada tot
aprofitant una obra d’aquest indret ubicat a peu de la pista més llarga
de Vallter 2000. Una nit per gaudir de tants estels com hi pot haver en
un cel sense contaminació lumínica. Nit de llegendes sobre la formació
dels estels, d’acudits, de riure, de…

Al matí següent, no les
tenia pas totes amb mi. El desnivell des de Vallter 2000 a la Portella
de Mantet és tant sols d’uns 200 metres, però hi anava amb un un vell
caçador amb genolls de titani, una àvia poeta amb problemes bronquials,
un nano de nou anys, una mossa de 12 i una austríaca de la banda plana
del país. Cap d’ells amb gaire experiència en això de la muntanya. Camí
lent, dubtes per part d’algun dels participants. A la partió dels
camins a la Portella de Mantet i als Plans de Coma Ermada decideixo
suavitzar el desnivell i fer una marrada cap aquests impressionants
plans alpins. D’allí estant, conquerir la Portella és més senzill. Els
pares m’ho agraeixen un cop feta la baixada. Però el premi és veure com
gaudeixen de l’espectacle que, des d’aquest indret, es pot veure i del
joc del pas de la frontera que fem amb els meus nebots. L’emoció de ser
tant amunt els fa prendre un telèfon i aprofitant una ventada de
cobertura trucar a sa mare per contar-li on són penjats. Dinar de
pic-nic de refugi i un descens que, si bé no suavitzo a l’inici (bé
s’ha de veure el tram que s’han estalviat de pujada, no?), si que
suavitzo un pic més avall, flanquejant els avant cims del Pic de la
Dona pel camí més allunyat del rierol que cau d’aquests cantons.

Una
jornada curta per assaborir les mels dels cims i començar a posar el
cuquet excursionista en uns i fer gaudir a uns altres que mai havien
arribat tant amunt a peu, com em recorden tot fent el got al bar de les
pistes d’esquí de la vora de casa.

En algun lloc he llegit que els grecs antics anomenàven “mico boig” a la imaginació desbocada, a aquella que provoca fantasies que ens acceleren el cor i ens obsessionen destructivament. No recordo el lloc on ho vaig llegir, però, aquest estiu als Pirineus m’ha retornat carregat de moral, salut i força. Mala combinació que ha esperonat la meva imaginació vers els camins de la fantasia que dinamitzen el cor cap a senders de malaltissa obstinació. El cap no para de rodar i rodar amb la fantasia d’un nou intent, d’una nova prova, en una espiral ascendent que mena vers el més difícil encara.

Vuitanta quilòmetres i escaig en menys de vint hores i amb una petita becaina a Monistrol, aquest és el repte d’aquest mes de setembre per algú a qui, fins fa ben poc, defugia l’esport i l’autosuperació i es deixava gronxar per la contemplació de la natura.

Segur. Segur que és el mico boig el que m’empeny a aquesta nova aventura. El mateix mico boig que porta a un aprenent de jesuïta a l’alcaldia de Barcelona, a un anestesista a la cort de Madrid o a un independentista a col·laborar amb el clavegueram institucional per un ideal molt allunyat de la gestió d’una democràcia imperfecte.

La preparació per la travessa de l’estiu, aquella que em va portar de Núria a Tavascan i després a voltar pel Parc de l’Alt Pirineu, sumada a la mateixa travessa per damunt dels 2.000 metres d’alçada durant quinze dies i amb desnivells molt més importants que els de la Matagalls Montserrat, han estat un bon entrenament per la clàssica entre les clàssiques del senderisme català. La idea que aquest és l’any per fer-la va guanyant terreny a les pors d’una distància que sembla impossible d’abastar i als abandonaments d’experimentats muntanyencs coneguts que van provar de fer-la fa un bon grapat d’anys ja.

Aquest matí, he fet una petita prova d’una quarantena de quilòmetres al voltant de Taradell. Els que sou habituals del Cau, ja deveu saber que el terme de Taradell té una alçada mitjana que ronda els 650 metres amb un mínim a la plana que voreja els 400 i un màxim a l’Enclusa, que ronda els 850 metres. En aquest entorn, accidentat -a llevant- pels primers contraforts del Montseny i les Guilleries i -a ponent- pels típics terrers i montanyoles de la Plana de Vic, és on he estat fent una prova que m’ha acabat de convèncer que aquest és l’any per deixar anar al mico boig i seguir les passes de Mossèn Oliveras. I és que m’he menjat la quarantena de quilòmetres del recorregut en sis hores i quart, caminant amb passa llarga a la plana, corrent a les baixades i fent passes més feixugues a les pujades. El fet és que he acabat a un quart d’una i que ara ja podria tornar a fer-la. Per cert, no ho recomano a ningú, però aquest passeig l’he fet sense aigua ni menjar, dos elements que estan assegurats en la travessa a Montserrat.

Em resten quinze dies per seguir amb l’entrenament que m’ha permès encarar l’estiu amb garanties i suficiència. A part dels tres entrenaments setmanals de tarda -pels quals crec que el Sender de Taradell em serà d’utilitat-, crec necessari fer encara una altra prova nocturna sortint d’Aiguafreda i seguint les marques verdes i vermelles de la marxa.

Després, només restarà el dubte de fer-la en solitari -incongruència màxima en una prova que sol reunir prop de 3.000 participants- o anar acompanyat de gent del Centre Excursionista que també estan temptats pel mico boig, però que encara intenten dominar-lo i s’ho pensen una mica més.

Per cert, si ets de Taradell i voltants i no saps si participar en la clàssica de les clàssiques de llarg recorregut, pots fer la mateixa prova que he fet jo. El recorregut ha estat el següent:

A les sis del matí he sortit de la porta de casa en direcció a Vilalleons pel camí de Rocafarigola. A Vilalleons he seguit la pista asfaltada fins al Santuari de Puig-l’Agulla, pista sense asfaltar fins a la Trona, pujada a la carena de l’Enclusa pels xaragalls per on s’enfilava l’antic GR-2, planejada fins al cim més alt del nostre terme i vila, baixada a la collada pel roquissar -una petita despenjada de roca molt suau- i els xaragalls fets per l’aigua en aquest indret. Pujada i baixada del Puig Grifó, marrada fins al Castell de Taradell per les roques, baixada per la pista de l’antic mas de Can Boix fins al tancat de la Vallmitjana, pujada al coll de Taradell. Per seguir el Sender de Taradell per Goitallops i Gasala fins al Molí dels Sorts, travessar el Pont de pedra per pujar cap a Can Calbet i seguir camí fins a Seva. D’allà, i per carretera, fins el trencant del Riquer i, de nou, per camí boscà, fins a l’Estació de Balenyà.

Arribat a l’Estació, he pres la carretera de Taradell fins al trencant d’Aigües Partides i he seguit per pista asfaltada fins a Torrellebreta i el Collell. Recte per pista sense asfaltar fins al Colomer. I, pel camí de l’Om i la Casa Nova de l’Om, fins al pas a nivell sense barrera del Pla de Vinyaclosa. He travessat la via del tren i he anat fins al barri del Gurri o de Mont-rodón, lloc on he pres el camí de l’Hostal dels Frares, primer, i del Camp, poc després de la casa de Vilacís del Camí. Vorejant el Camp, m’he acostat al Casal de Mont-rodón i, enllaçant de nou amb el Sender de Taradell -marques blanques i grogues-, he baixat cap al pas del Gurri i he pujat cap al Camp de Golf i el Puig. Allà he seguit camí fins a la carretera nova -la que porta a la C-17- i he tornat a recuperar alçada per l’altra banda fins a la carena del Pla de Marenga. He corriolejat fins travessar el camí que uneix Can Benguerel amb el suara anomenat Pla i he baixat per corriols senglaners senyalitzats fins al camí del Molí dels Capellans.

Després de passar el riu, m’he enfilat cap a les propietats de Can Sert per creuar el Pont del Mil·lenni i, vorejant el Molí de Més a prop, creuar de nou el riu per arribar de nou a Taradell pel camí que uneix aquest sector amb la Font Gran i d’allà a casa, on he arribat a un quart d’una.

Cap mena de dolor a peus i cames, una micona de set i gens de gana són el resultat d’aquest motivador recorregut.

Ja sé que uns quaranta quilòmetres no són vuitanta, però la música del cos ha sonat molt bé i, ja a casa, segueix sonant molt bé. A veure si em puc treure aquest cop d’aire de l’espatlla que vaig prendre el dimarts per allà el Pic de la Dona. Ara com ara, és l’únic “si no fos” que m’amoïna i pot enviar el repte a can pistraus.

“L’alpinisme és l’escalada; el pirineisme és menys l’esperit esportiu que l’anima que la set de solitud i llibertat, l’atracció del pintoresquisme, de l’aventura, de la penetració en els misteris dels aspectes secrets de la natura…” (del bloc de n’Enric Faura).

Fa uns quatre dies que torno a ser a casa. De fet, tal dia com avui però de la setmana passada estava descansant al Refugi de Pinet d’una de les etapes més dures i trencadores de la travessa ?”oficial” més bèstia que actualment es pot fer als Pirineus: La Porta del Cel.

Avís per caminaires: Cal tenir un bon fons físic i quatre nocions ben apreses d’alta muntanya per superar les diverses proves d’aquesta travessa. També cal tenir clar en tot moment on és el nord. Un GPS o coneixements d’orientació amb mapa, brúixola i altímetre són benvinguts per qui tingui ganes de xalar com un boig, trescar com una cabra i petjar ponts de neu en ple estiu per un dels paradisos més ben conservats del Pirineu.

El divendres, era dia de clàssica: Gratar el cel des de Pinet per acabar al Refugi republicà de Vallferrera, tota una joia del pirenaisme.

En el meu cas, vaig deixar la Pica de banda: La veritat és que, vista des d’Occitània, la Pica i el Verdaguer semblen dues immenses natges per on circula una munió de bestioletes camí del cim. I jo, que ja he fet la Pica per totes les vies humanament possibles, no tenia ganes de repetir un cim tant i tant conegut dels meus anys d’aprenentatge pirenaic. Ans al contrari, tenia ganes d’estar-me una bona estona al cim del Montcalm, gran oblidat i primer tres mil dels Pirineus mediterranis.

De baixada del Montcalm, una minsa glacera en retrocés i una sorpresa: El vol d’un trencalòs gratant-me el cap. Val la pena contar-ho: Era assegut fent un mos i contemplant el Sotllo -que, vermellós i cridaner, em demanava pujar-li a laclosca-, quan el soroll de la massa d’aquest ocell va fer-me aixecar el cap per veure que era. Allà mateix, a tocar del meu cap, la descomunal i immensa bèstia llucava si l’excursionista solitari era viu o mort. Segons màgics, instants per recordar.

L’hora del dia i la llargada del camí per recórrer fins a Vallferrera em van fer deixar per més endavant l’intent de pujar al Sotllo, que, ultratjat, em va anar seguint tot el camí amb una veu potent i fonda: ?”On vas, insensat! No ofereixo la meva testa a qualsevol i tu hi renuncies? Ah! Desagraït!”. A la seva veu potent, si va unir, però, el dolç cantar de l’altra gegant acarat al Sotllo. El Monteixo em desafiava a trescar pels seus cims: ?”Deixa’l estar, no li facis cas. És un bergant poca-solta. Baixa al refugi que demà el jorn és llarg i difícil. Ja tornaràs a veure’ns més endavant i llavors jo també et cediré els secrets de les meves arestes, prats i boscos”.

Assegut vora l’estany de Sotllo sentia com els dos gegants es disputaven les meves passes, unes passes que hauran d’esperar al proper estiu per petjar les seves pelades closques. Potser serà l’inici d’unes noves vacances. Seria una bona preparació pel tercer tram d’aquesta travessa que any a any em porta a solcar els Pirineus. Arribarem a l’Aneto l’any vinent?

Abans de girar per les pales d’Areste per agafar la raconada del refugi, trecl’harmònica de la motxilla i em decideixo a fer un concertet menut i agradós en honor dels dos gegants. El so metàl·lic de la meva nena treu el malhumor al Sotllo i provoca la dansa de les boscúries del Monteixo.

Un cop a les pales, tant sols el Monteixo segueix dançant alegre i rialler i sento com el circ de Baiau em demana que, quan torni per aquells topants, no m’oblidi de visitar el seu estany i la seva Portella vers l’Andorra.

… era la idea inicial que tenia per aquest dissabte.

Algunes ressenyes llegides per Internet i, sobre tot, les ganes de veure la vall d’en Manelic i les Gorgues del Freser de nou, em van fer canviar d’idea i seguir les passes que en Joan Palou ha deixat penjades al web de la FEEC.

Cap a les sis del matí, doncs, era calçant-me les botes
a la famosa corba dels Maristes, allà sota mateix del poble de Queralbs, el lloc on surt un dels camins que menen al
Refugi de Coma de Vaca.

El camí escollit, pensava per justificar el canvi, em permetria recordar una nit de Sant Joan i una travessa feta amb el Xavi per aquestes terres.

A més a més, el record de la sortida amb calça curta de l’esplai també podria tenir-la tot ressolant camí de Serrat i amb el cim a la butxaca.

La pujada de les Gorgues potser és una de les caminades més boniques
i acollidores que es puguin fer per aquestes contrades. Les parets on
transita penjat el camí dels enginyers se’ns mostren altives i misterioses, el so de l’aigua
jove d’aquest afluent del Ter no deixa d’acompanyar-nos en tota la
pujada i la fresca de la matinada ens ajuda a fer menys feixugues les
passes.

El só de les teves botes és l’única música artificial que hi ha
en aquest tram. Et sembla veure alguna cosa i baixes el ritme. Allà, en una raconada del camí,
una parella dorm fent bivac. És estiu, temps de dormir a la fresca
dels cims.

Segueixes ja més lleuger mentre admires els boscos
septentrionals de la carena del Balandrau. Arribes al
roquissar i comença la pujada de debò. Ets a les Marrades i la Jaça
de Pedreguer.

Superat aquest tram, la boca se’t obra a pam i el cap rep
un impacte difícil d’oblidar: És la Coma de Freser o de Vaca!
Terres de pastura, de llegendaris gegants i de màgiques goges de
muntanya. Els esquellots de vaques i cavalls omplen de sonoritat la
Coma encara adormida. Les plaques solars del refugi en primer terme, un bé de Déu de
verd arreu i allà, vora les primeres aigües del Freser, un campament de
tendes vermelles. Són a la Jaça de les Eugues. Tu ja hi vas ser camí
del coll de la Marrana. Avui, però, no baixes a la Coma, ans al contrari puges. Puges per les vores
del Torrent de Bogadé, d’aigÚes encara més joves i juganeres, si és possible. Ara a una
banda, ara a l’altra, vas fent cap a la carena del Balandrau i Tres Pics.

Un ramat d’isards t’observa des de lluny, s’apropa on ets i sembla
que et vulguin marcar el camí. És possible? Els ha enviat en Balandrau
per ajudar-te en la pujada?

Seguint-los la petja arribes a la carena
dels Tres Pics i comences el darrer tram de pujada. Sents el cim a prop
i penses que potser seràs l’afortunat escollit per l’encantada del
Balandrau. Mires totes les roques que trobes pelk camí amb ulls
de plat. Intentes albirar la pomera de flors i fruits daurats que
cultiva la dama del cim. Diuen que els fruits de l’encantada tenen el
do de la immortalitat i esperes ser un dels joves escollits per
tastar-los. És tan punyetera la reconsagrada, però!

Arribes al vèrtex geodèsic del cim força fresc i penses que potser
l’encantada no t’ha dat la immortalitat, però si que t’ha permès
visitar el seu cim i, d’aquesta manera, allargar-te la vida amb les vistes de la gran olla
de Núria, del bruixeril Pedraforca, de l’arrodonit Taga i del seu veí Puig Cerverís.

Allà
dalt et sents déu immortal per una estona. Respires amb força i deixes
els estris a qualsevol lloc per intentar captar tot l’entorn que
t’acompanya. Els teus ulls no són capaços de retenir tot el que veuen i
poses els cincs sentits en marxa. Una veu. És ella?

No. Massa greu. Es veu d’home. Potser és en Balandrau el que et
parla? De nou, la veu. T’acostes al lloc d’on surt amb el neguit del desconeixement i fiblat per la imaginació.

És un home de
muntanya, un manobre de Motlló que està esmorzant entre les roques.
Parleu de cims, de camins, de racons, de natura, de… vida!
Recoi! De vida!

T’asseus i també fas un mos tot admirant les Gorgues que han
refrescat el teu camí. Allà davant, imponent en llur majestat, el rei
Puigmal et mira amb dolçor. El cel és tan clar a quarts de deu del
matí!

T’estàs una estona gratant la panxa del cel i saludant tants i tants
gegants amics. Poques vegades t’han negat el cim, però el mateix
Balandrau se’t va resistir l’any passat. I és que, per pujar una muntanya, sempre
l’hi has de demanar permís i entendre el seu llenguatge en forma de
llamps, trons, núvols, vent, boira i neu, potser.

T’acomiades del company de
cim i comences el descens, tot resseguint el llom del Balandrau. Li fas pessigolles i riu. Pel
collet de la Regalissia t’apropes a Roques Blanques. Potser és aquest
el cau de la goja? Li dones la volta per la cara nord i penses: “Si s’amaga per
aquest cantó ja ha begut oli”.

No sens una dolça rialla cristallina i pura? Per què juga amb tu,
pobre mortal? Segueixes cap a l’Atalaiador, però no hi arribes. Passant
per un collet et dóna la impressió que hi ha d’haver camí per baixar a
Serrat. Ai! Pobre innocent! En Balandrau i la seva mossa t’han jugat
una mala passada i t’embranquen per un feréstec bosc. La temible Baga!
Et fan baixar per la feréstega Baga de la Canya! Pobre innocent!

Comences amb ganes i força, però
ràpidament t’adones de la mala jugada. Els immensos arbres sembla que
se’t vulguin llençar al damunt, una parella de joves isards s’en riuen
de tu, saltant-te davant dels nassos. “Un altre encantat” es diuen en el
seu llenguatge particular. Segueixes el Torrent de la Serrabona. A
vegades un peu se t’enfonsa entre l’herbei que en cobreix algun tram.
Saps que vas en bona direcció, però no t’agrada la baixada. Massa
costeruda. Massa arbres. Massa… Fins que la veus!

Glopeges la cantimplora i treus el mapa. Ets a la pista del collet
de les Benes. Ja ets fora bosc. Sents la riallada paternal d’en
Balandrau i la jovenívola i dolça rialla la goja del cim. Et gires i
els saludes puny en alt. ”Ai! Endimoniats!”. No estàs enfadat, tant
sols t’han donat un bri d’aventura boscana abans de deixar-te
amorosament en zona coneguda.

Segueixes la pista fins el Camp del Xec i veus els camins per on
hauries d’haver baixat. No t’importa. És la muntanya qui et porta.
Baixes cap a Serrat, prats i prats i més prats que et deixen veure el
poble allà baix.

Un tancat. En Joan Palou diu que hi ha una porta cap a
la dreta i la busques fins que la trobes i avall va que fa baixada. De
terrassa en terrassa vas fent camí fins arribar al poble. Comencen
quatre quilòmetres d’asfalt, treus les restes d’aigua de la cantimplora
i et poses els cascos del 1024. Si hi ha asfalt i civilització, música.

Un bocí de Jamaica per acabar de nou al
punt de sortida tot dansant sobre l’asfalt. Ara tan sols resta la
travessa, la travessa d’agost.

Entre Bruguera, Pardines i Ogassa, el Taga s’asseu en tota llur esplendor i majestuositat. Dalt del cim tots els espais són immensos. Aquest matí de dissabte, però, el cel no acaba d’estar net del tot. El Pedraforca, l’altre cim ensenya dels joves excursionistes catalans, es veu de tant en tant difús entre la boira que l’envolta. Al nord, tota la trepa de cims que reguen el Ter i el Freser et saluden i t’atrauen. Just davant teu, allà, darrera del Puig Cerverís que resguarda el poble de Pardines, s’aixeca el Balandrau. Del Serrat al Balandrau. Te’n recordes de la cuca que es removia per dintre quan pujàvem a l’autocar per fer aquesta sortida? Érem canalla, dolça i juganera mainada. Potser hi torni dissabte vinent.

Avui ha estat, però, dia de Taga. Per aquells que miren els rellotges he estat més o menys cinc horetes voltant per aquell país. Un parell d’horetes de pujada; un altre parell d’horetes, badant per allà dalt i baixant fins al Refugi a recordar la nit dels avis; i la darrera horeta per tornar al cotxe tot cercant camins i senders a ponent del gegant de Bruguera.

A les set de matí deixo el cotxe a l’entrada del poblet de Bruguera i prenc l’inici de la pista que, a través de Coll de Jou, uneix aquest lloc amb Ogassa. Tot just deixar la darrera casa del poble, però, surt un caminoi no gaire marcat que va pujant amb forta pendent i va creuant la carretera per dins de boscos foscos com la gola d’un llop. Poc més d’una hora més tard, els boscos deixen pas a prats de pastures on els camins es perden. En aquest punt, el cim es deixa veure, però amaga la creu i el vèrtex geodèsic. Cal anar pujant pels plans, tot deixant que vaques i vedells s’engreixin, remuguin i et mirin amb la tranquil·litat d’una bèstia que, per domesticada i bella, no deixa de ser salvatge.

Em miro l’immens llom del Taga i decideixo atacar-lo per l’esquerra, per la banda llarga, seguint la Serra que desemboca just damunt de Ribes. La recompensa de la jornada és un isard que, fugit de les valls altes, ha vingut a saludar-me des de la carena. Ja som dalt del cim. Són vora les nou i un home i una dona descansen amb l’esquena a la creu i parlen tot mirant un mapa. Després, xerrem de moltes coses i, com no, essent com són garrotxins acabem parlant de les destrosses de Bracons i d’allò que alguns en diuen política.

Després va pujant més gent i, ara amb l’un ara amb l’altre, xerrotegem de cims, de muntanyes, de refugis, de …

Devia fer més de vint anys que no pujava al Taga i, per primer cop, tot m’ha semblat tant espaiós com de menut. Recordo que al Taga hi vam pujar des de Bruguera aquella vegada. Una colla de marrecs, amb la majoria dels quals encara mantenim algun contacte, i algun que altre monitor formaven aquella expedició hivernal. Recordo les sabates del Juan, un nen que venia a l’esplai i que, mancat de recursos per comprar-se sabates de muntanya, pujava amb unes sabates convencionals de puntera plana. Les monster se li va ocórrer dir a algú. Coses de canalla.

Els núvols s’han menjat el vèrtex del Puigmal i d’algunes de les seves muntanyes veïnes. Marxo en direcció a la Portella d’Ogassa però abans d’arribar-hi em desvio cap a la banda de coll de Jou no sense haver vist el ben fressat caminoi que baixa cap a Pardines. Bona ruta aquesta de Pardines a Bruguera o Sant Martí d’Ogassa passant pel cim del Taga.

Abans d’arribar a coll de Jou, torno a desviar-me per esmorzar al refugi Sant Jordi. El primer refugi lliure on vaig fer nit amb l’esplai tot anant de travessa de Sant Joan de les Abadesses a Ribes de Freser. Recordo que vam pujar a Sant Joan en tren i que, lògicament, vam tornar cap a casa des de Ribes amb el mateix mitjà. No en recordo les dates exactes, però si l’aventura del Refugi. I és que, feia poca estona que érem dins dels sacs, quan van entrar guàrdies civils. Venien a preguntar si havíem vist un grup d’avis que s’havien perdut pujant al Taga. Crec que els van trobar, però a nosaltres no ens van deixar participar en la recerca. Érem massa joves. El que no recordo és si algun monitor els va donar un cop de mà. Però bé, són records d’un passat que tornen a venir en aquest jorn de Taga.

I és que la muntanya t’explica històries, històries del teu passat personal, d’un passat col·lectiu també -encara hi ha restes dels búnquers franquistes construïts per evitar una invasió aliada per aquests indrets-. La muntanya et permet gaudir el present i, alhora, t’ajuda a preparar-te pel futur.

La baixada ha estat seguint la pista cap a Bruguera. Ara per camí, ara per senders, però hi he volgut entrar per la part baixa. Arribar al cotxe sense creuar les cases del poble. Per fer-ho, he anat fins a la corba més pronunciada del recorregut. D’allà surt un caminoi que et porta fins un bosquet. Entre el bosquet i un tancat per les vaques, vas perdent alçada fins arribar en una antena de telefonia mòbil, d’aquestes blanques i vermelles. Segueixes el camí que et deixa a les portes de les instal·lacions i un altre sender et permet seguir baixant fins a una pista. Ara només resta seguir-la cap a l’esquerra fins arribar a la carretera d’accés a Bruguera. El cartell del poble tapa el teu cotxe estacionat.

Amb el cos a casa, la ment encara serva les imatges d’aquelles contrades i els ulls barregen lletres i gespa a la pantalla de l’ordinador.

Aquest agost serà un mes de muntanyes i travesses. Caminar pels Pirineus és quelcom que no sé deixar de fer. Enguany, però, m’ha agafat la dèria que no estic en forma. Amb el cor tocat per aquestes qüestions de l’amor que encara no acabo d’entendre i la ment fixada ben lluny de la muntanya, crec no haver fet els deures que tocaven.

De fet, fa un parell de setmanes que m’he fet el propòsit de córrer pels voltants de Taradell. De moment, només he aconseguit combinar el caminar i el córrer. Els dimarts pujo fins la Collada i, si arribo amb forces, prenc el camí de la Trona i torno per Sant Quirze. Els dijous pujo al castell per l’antic camí de Can Boix i baixo pel sender de Taradell -un camí circular pels voltants de Masgrau-. La idea és fer-ho cada setmana.

Els caps de setmana de juliol toquen desnivells. Avui ha estat el torn del Matagalls. M’he llevat a les sis i a dos de set ja era a l’inici del sender, allà on hi ha una nau industrial, tot just abans d’entrar a Viladrau. El camí no és nou, però és el que presenta més desnivell per arribar al Matagalls. Es tracta de seguir les marques del Meridià Verd i anar enllaçant, pels boscos de castanyers mil·lenaris, l’Erola, l’Oratori i el camí de Sant Segimon. Aquest cop, però, no he pujat per Sant Miquel. He preferit aprofitar l’ombra del Montseny per resseguir la pista de Coll Formic fins al sender que, després de passar una font i en un revolt de la pista, puja cap a Coll Saprunera i la Font del Matagalls. L’esperit d’aventura o la infantívola curiositat m’han menat a deixar la carena tot just al citat coll per prendre un ample sender que, a llevant de la carena, va seguint gairebé planer i es va endinsant a la capçalera del torrent de l’Oratori. Cada cop més fosc, cada vegada més fulles al terra. El camí va fent giragonses fins que deixa pas a senders desdibuixats. D’allà la intuïció et fa pujar entre arbres i brolla baixa fins arribar a la llomada del Turó del Mig. Seguint aquesta careneta i amb la vista fixada a la Creu he acabat de pujar.

Quina gentada! És un quart de deu i la Creu és plena de persones i bèsties que han arribat per celebrar el 57è Aplec de Matagalls. Quants records d’infantesa! Les curses pel camí de coll de Joanes, les acampades a Coll Pregon, la mandra del diumenge per acabar de fer el bosc que mai s’acaba, el jeep del bisbe! No sé quants cops hi vaig pujar de menut, però ara feia molts anys que no ho feia! La filera d’acolorides formigues es belluga mandrosa amunt pel camí de Coll Formic. L’autopista n’hi diem a casa. També en pugen per Coll de Joan. De Viladrau… no en veig cap. Massa desnivell, potser?

Esmorzo, descanso, miro, faig quatre fotos i recordo. Ostres! Les paperetes per saber que hi has pujat i donar-te el trofeu o medalla corresponent. Quina gràcia! Comencen a moure la gent amb la veu metal·litzada d’un megàfon. Motxilla a l’esquena, prenc el camí de Coll Saprunera. Sento encara alguns noms de guardonats d’enguany quan el vent bufa del darrera. El camí, força desdibuixat, segueix les planes bastides a cops d’aire i neu. En una raconada del camí hi ha un bosquet d’alzines. M’hi assec i escric quatre notes de la sortida. Passa gent i més gent. Jo descanso i deixo que el cor s’embolí sol. Aquestes alçades són un bon lloc per obrir el cor i prendre decisions que, a vegades, no acaben d’arribar a bon port. Per què les coses de l’amor no seran tant senzilles com pujar dalt d’un cim o baixar a la més pregona fondalada? Recordo que porto l’mp3 a la bossa i em planto la veu d’en James, la bateria d’en Lars i la resta de la trepa metàl·lica a les orelles. M’aixeco i corro una micona. A Coll Saprunera encalço un parell de grups dels que havien passat mentre descansava. Aquí, el camí més marcat baixa a la pista de Sant Segimon, però jo tinc ganes de fer la baixada de Sant Miquel dels Barretons i segueixo endavant. Ull en aquest tram: Cal apropar-se, primer, als marges llevantins de la serra per passar entre uns rocs de l’alçada d’una bota de muntanya. La vista aquí és impressionant: La Sala és com un pinyol d’oliva, com Can Gat o els Molins. Val la pena aturar-s’hi una estoneta abans de seguir endavant i torejar el Turó de Collsaprunera per l’esquerra. El camí és força perdedor i, si ets nou en la feta, et semblarà que vas enlloc. Quan tinguis aquesta sensació veuràs Sant Miquel dels Barretons sota teu. Tant sols et cal baixar pel roquissar. La baixada fins a Sant Segimon és d’aquelles que demanen atenció. Voltant i giravoltant et plantes al santuari que vigilava la vall de les bruixes. Ara, l’antiga cantinera de l’estació de Balenyà n’és l’ermitana. Amb ella, un bon grapat de gosses sorolloses i una euga de pota ampla.

Només resta desfer el camí. Vers l’Oratori, l’Erola, els Molins i el cotxe. Impressionant hibridació la dels castanyers mil·lenaris retorçats i misteriosos amb les notes metal·litzades de la guitarra d’en Kirk i del baix d’en Jason. Segur que no hi ha un altre món màgic i misteriós darrera d’aquests arbres i d’aquestes roques? És l’Erola una protecció veïnal als esperits d’aquests boscos?

Quatre revolts i ja sóc a casa. Obro la nevera. Prenc una cervesa i, entre glop i glop, penso en la manera d’explicar el camí d’avui. Al vespre, ja l’escriuré.

A cavall de les valls del Congost i deColl Formic s’estén un dels lloms més bells i allargassats del Montseny, el Pla de la Calma.

Bells, allargassats i traïdors com tot el massís que m’alleta des de temps immemorials. Una pista hàbil per senderistes, ciclistes, motoristes i conductors travessa aquesta pelada protuberància alpina on, de tant en tant, hi pastura algun ramat, ara de vaques, ara de xais. La gent sol pujar per aquests verals per visitar l’impressionant Santuari romànic del Tagamanent, espai encimbellat propi d’ermitans i anacoretes que cal visitar si més no un cop a la vida. Quines vistes!
Aquesta petjada, però, no farà referència ni al Pla de la Calma ni al Tagamanent, sinó a una alzina solitària a peu de camí i a un pregon alzinar més propi de la fantasia d’un romàntic fendit d’amor que de territoris reals, petjables, naturals.

L’alzina de cinc troncs s’eleva majestuosa a la vora del camí donant ombra i aixopluc al senderista cansat i no gens atrafegat que creua aquest lloc. Quants anys feia que no m’enfilava com un mico arbre amunt? Quant temps feia que no podia enforcar-me entre dos troncs d’alzina o de roure, ajaçar-m’hi ben atrapat i prendre quatre escadusseres notes abans de posar-me a llegir el menut llibret de cavalleries que he pogut falcar entre el tronc i una envellida branca que toca a la seva fi?

Penjat dalt d’una olina escric aquests quatre mots. Descalç de peus per no malmetre l’escorça, amb el cul enforcat entre dos troncs, la jaqueta i el barret descansant en un branquilló proper i el conte del graal penjat d’una protuberància no gaire llunyana, escric i em meravello novament de la natura…

Com un ós mandrós tanco els ulls per sentir la piuladissa de les mallerengues que m’envolten. Quina alzina tant immensa! Quin arbre més majestuós! Quina fresca que m’abraça i em gronxa! Les fulles dansen al vent de la primavera i deixo que el meu cervell discorri pels viaranys d’un jove i novell sentiment que havia oblidat. Quin remei es torna a reviscolar-me el cor com mai abans? Em sento feliç aquí dalt, feliç com un babau, com una criatura, com un taujà, com un enamorat. Qui vol tenir casa amb un aixopluc tant xiroi? Penjat en aquestes fermes branques que m’aguanten, deixo voleiar els pensaments que s’entortolliguen amb el vent i les fulles d’aquesta alzina centenària. Volo i viatjo a d’altres temps i em sembla sentir el crit del pastor manant el ramat, les dolces rialles de les poncelles que carretegen aigua d’alguna font que no sé trobar i, fins i tot, el carro de trabuc d’algun veí d’Aiguafreda que tragina llenya per la llar de foc.

Potser sóc un llunàtic, potser m’agraden massa les postes de sol i els caps de setmana, potser he après que és més ric aquell que en té 3 i en gasta 2 que aquell que en té 4 i en gasta 5, potser tan sols és un dilluns festiu que cal aprofitar, però n’estic segur que la felicitat és això. Estar penjat d’un arbre màgic a peu de camí i deixar que la mà escrigui sense nord, de memòria, perduda i meravellada en l’entorn d’aquests cims.

A redós de la màgica alzina i un tros enllà de la pista principal hi ha la llar de les fades i els follets que s’amaguen darrera de troncs, roques i fulles seques d’un alzinar imponent. Quants n’hi deuen haver com aquest? No gaires, segur que pocs. Aquesta meravella només pot servar-se en la ment malaltissa d’una bèstia boscana com aquest ós manyac i servil que s’hi passeja. Xssst! No despertem el bosc. Deixem que ens envolti i gaudim de la suavitat dels seus terres sorrencs i flonjos. Si més no, deixem que no arribi mai el demà i gaudim un moment de felicitat.