Del Serrat al Balandrau…
Deixa un comentari… era la idea inicial que tenia per aquest dissabte.
Algunes ressenyes llegides per Internet i, sobre tot, les ganes de veure la vall d’en Manelic i les Gorgues del Freser de nou, em van fer canviar d’idea i seguir les passes que en Joan Palou ha deixat penjades al web de la FEEC.
Cap a les sis del matí, doncs, era calçant-me les botes
a la famosa corba dels Maristes, allà sota mateix del poble de Queralbs, el lloc on surt un dels camins que menen al
Refugi de Coma de Vaca.
El camí escollit, pensava per justificar el canvi, em permetria recordar una nit de Sant Joan i una travessa feta amb el Xavi per aquestes terres.
A més a més, el record de la sortida amb calça curta de l’esplai també podria tenir-la tot ressolant camí de Serrat i amb el cim a la butxaca.
La pujada de les Gorgues potser és una de les caminades més boniques
i acollidores que es puguin fer per aquestes contrades. Les parets on
transita penjat el camí dels enginyers se’ns mostren altives i misterioses, el so de l’aigua
jove d’aquest afluent del Ter no deixa d’acompanyar-nos en tota la
pujada i la fresca de la matinada ens ajuda a fer menys feixugues les
passes.
El só de les teves botes és l’única música artificial que hi ha
en aquest tram. Et sembla veure alguna cosa i baixes el ritme. Allà, en una raconada del camí,
una parella dorm fent bivac. És estiu, temps de dormir a la fresca
dels cims.
Segueixes ja més lleuger mentre admires els boscos
septentrionals de la carena del Balandrau. Arribes al
roquissar i comença la pujada de debò. Ets a les Marrades i la Jaça
de Pedreguer.
Superat aquest tram, la boca se’t obra a pam i el cap rep
un impacte difícil d’oblidar: És la Coma de Freser o de Vaca!
Terres de pastura, de llegendaris gegants i de màgiques goges de
muntanya. Els esquellots de vaques i cavalls omplen de sonoritat la
Coma encara adormida. Les plaques solars del refugi en primer terme, un bé de Déu de
verd arreu i allà, vora les primeres aigües del Freser, un campament de
tendes vermelles. Són a la Jaça de les Eugues. Tu ja hi vas ser camí
del coll de la Marrana. Avui, però, no baixes a la Coma, ans al contrari puges. Puges per les vores
del Torrent de Bogadé, d’aigÚes encara més joves i juganeres, si és possible. Ara a una
banda, ara a l’altra, vas fent cap a la carena del Balandrau i Tres Pics.
Un ramat d’isards t’observa des de lluny, s’apropa on ets i sembla
que et vulguin marcar el camí. És possible? Els ha enviat en Balandrau
per ajudar-te en la pujada?
Seguint-los la petja arribes a la carena
dels Tres Pics i comences el darrer tram de pujada. Sents el cim a prop
i penses que potser seràs l’afortunat escollit per l’encantada del
Balandrau. Mires totes les roques que trobes pelk camí amb ulls
de plat. Intentes albirar la pomera de flors i fruits daurats que
cultiva la dama del cim. Diuen que els fruits de l’encantada tenen el
do de la immortalitat i esperes ser un dels joves escollits per
tastar-los. És tan punyetera la reconsagrada, però!
Arribes al vèrtex geodèsic del cim força fresc i penses que potser
l’encantada no t’ha dat la immortalitat, però si que t’ha permès
visitar el seu cim i, d’aquesta manera, allargar-te la vida amb les vistes de la gran olla
de Núria, del bruixeril Pedraforca, de l’arrodonit Taga i del seu veí Puig Cerverís.
Allà
dalt et sents déu immortal per una estona. Respires amb força i deixes
els estris a qualsevol lloc per intentar captar tot l’entorn que
t’acompanya. Els teus ulls no són capaços de retenir tot el que veuen i
poses els cincs sentits en marxa. Una veu. És ella?
No. Massa greu. Es veu d’home. Potser és en Balandrau el que et
parla? De nou, la veu. T’acostes al lloc d’on surt amb el neguit del desconeixement i fiblat per la imaginació.
És un home de
muntanya, un manobre de Motlló que està esmorzant entre les roques.
Parleu de cims, de camins, de racons, de natura, de… vida!
Recoi! De vida!
T’asseus i també fas un mos tot admirant les Gorgues que han
refrescat el teu camí. Allà davant, imponent en llur majestat, el rei
Puigmal et mira amb dolçor. El cel és tan clar a quarts de deu del
matí!
T’estàs una estona gratant la panxa del cel i saludant tants i tants
gegants amics. Poques vegades t’han negat el cim, però el mateix
Balandrau se’t va resistir l’any passat. I és que, per pujar una muntanya, sempre
l’hi has de demanar permís i entendre el seu llenguatge en forma de
llamps, trons, núvols, vent, boira i neu, potser.
T’acomiades del company de
cim i comences el descens, tot resseguint el llom del Balandrau. Li fas pessigolles i riu. Pel
collet de la Regalissia t’apropes a Roques Blanques. Potser és aquest
el cau de la goja? Li dones la volta per la cara nord i penses: “Si s’amaga per
aquest cantó ja ha begut oli”.
No sens una dolça rialla cristallina i pura? Per què juga amb tu,
pobre mortal? Segueixes cap a l’Atalaiador, però no hi arribes. Passant
per un collet et dóna la impressió que hi ha d’haver camí per baixar a
Serrat. Ai! Pobre innocent! En Balandrau i la seva mossa t’han jugat
una mala passada i t’embranquen per un feréstec bosc. La temible Baga!
Et fan baixar per la feréstega Baga de la Canya! Pobre innocent!
Comences amb ganes i força, però
ràpidament t’adones de la mala jugada. Els immensos arbres sembla que
se’t vulguin llençar al damunt, una parella de joves isards s’en riuen
de tu, saltant-te davant dels nassos. “Un altre encantat” es diuen en el
seu llenguatge particular. Segueixes el Torrent de la Serrabona. A
vegades un peu se t’enfonsa entre l’herbei que en cobreix algun tram.
Saps que vas en bona direcció, però no t’agrada la baixada. Massa
costeruda. Massa arbres. Massa… Fins que la veus!
Glopeges la cantimplora i treus el mapa. Ets a la pista del collet
de les Benes. Ja ets fora bosc. Sents la riallada paternal d’en
Balandrau i la jovenívola i dolça rialla la goja del cim. Et gires i
els saludes puny en alt. ”Ai! Endimoniats!”. No estàs enfadat, tant
sols t’han donat un bri d’aventura boscana abans de deixar-te
amorosament en zona coneguda.
Segueixes la pista fins el Camp del Xec i veus els camins per on
hauries d’haver baixat. No t’importa. És la muntanya qui et porta.
Baixes cap a Serrat, prats i prats i més prats que et deixen veure el
poble allà baix.
Un tancat. En Joan Palou diu que hi ha una porta cap a
la dreta i la busques fins que la trobes i avall va que fa baixada. De
terrassa en terrassa vas fent camí fins arribar al poble. Comencen
quatre quilòmetres d’asfalt, treus les restes d’aigua de la cantimplora
i et poses els cascos del 1024. Si hi ha asfalt i civilització, música.
Un bocí de Jamaica per acabar de nou al
punt de sortida tot dansant sobre l’asfalt. Ara tan sols resta la
travessa, la travessa d’agost.