El Cau de l'Ós Bru de Taradell

L?Estany del Port de Caldes és ubicat a redós del Port del mateix nom, als peus del Montardo, allà on el Pirineu i era Valh d?Aran fan la contradansa.

No feia ni mitja horeta que érem asseguts vora el llac i la panxa em feia punxades de neguit. El neguit que produeix la proximitat d?un cim que tens a l?abast de la planta del peu. El cel ben blau i la muntanya que hem crida des de quatre-cents metres i escaig més amunt del meu cap, em fan perdre la companyia de les goges que xipollegen al proper estany. Què fer? Què no fer? Pujar o no pujar?

Un neguit recorre la sang de les salvatgines quan veuen el cim proper, però no es veuen capaces d?alçar el vol per abastar-lo, tot abandonant el grup que els acull amb dolçor i bonhomia.

De cop, s?apropa una llum, una escletxa, una oportunitat on aferrar-se sense dubtes: ?Hi pugés??. Una fiblada recorre l?espinada de l?ós neguitós: ?Oi tant que hi pujo. Anem!?

Motxilla a l?esquena, remuntem un primer coll. D?allà surt un camí al Montardo, però se?ns mostra massa llarg i planer. Decidim travessar el petit circ proper per atènyer l?Oelhacrestada i un camí més dret i curt que ens permeti arribar a la carena, al cim, al cel, a la font de neguits oblidats. Ara sí! Deixem les motxilles a redós del roquissar d?aquest indret i saltem de fita en fita per un barranc que s?alça amb forta pendent. Volem més que caminem, però el calor ens venç un segon, fem un traguinyol d?aigua, deixem que el cor boti i reboti i seguim camí vers la carena. L?aperitiu del coll ens esperona a seguir camí amunt. Més amunt encara. El cim ens és proper quan creuem un grup de gent que en baixa. Naltros seguim amunt. Amunt, amunt i més amunt si cal. El blau del cel ens colpeja el rostre. Els ulls es dilaten i són a punt d?esclatar. Som sols al cim i… Quanta bellesa! Quanta amplada! Quanta …! Sols davant la immensitat d?un paisatge privilegiat, ens mirem i no ens creiem el que els nostres ulls són capaços de percebre.

Arreu les vistes són gegantines, monumentals, impactants. Cap a ponent, les Maleïdes senyorejades per la blanca Aneto de glacera ampla. Més lluny encara, l?inconfusible pica del Midi d?Osseau ens somriu amb la seva testa coberta de neu. Al nord els cims septentrionals d?era Valh d?Aran, els noms dels quals ens són desconeguts. Als nostres peus, els sostres negres d?Artiés i Tredós, petits formiguers vistos des d?aquestes alçades. A llevant, tota la serralada dels Sotllos i, més enllà encara, la inconfusible silueta arrodonida del nostre benvolgut Puigmal! Tota la volta ens pren l?alè. Cap on dirigir els ulls? On fixar la mirada? On… ?

De nou cap a Ponent, la Serra de Rius, la Ribera de Rius i el llac de Rius en la seva capçalera ens marquen el camí vers L?Espitau de Vielha. Darrera el Port del Rius hi ha la fi d?aquests set dies. S?alcen els 3.000 i els somnis d?una setmana d?estiu del 2008 que encara ha de venir. Què ens depara l?avui? Deixo els ulls fits en aquests cims, fins que el lleuger volar d?una au es fa seguir amb la mirada. És un corb llustrós.

Són una parella que juguen amb les tèrmiques de l?aire que senyoregen aquest cim. Ens hi sentim identificats. Són tant bells aquests ocells en aquest indret! El cor se?ns atura. La càmera no és capaç de captar tanta grandesa. Ens veiem gegants i menuts a l?hora quan decidim emprendre el camí de retorn.

Baixem corrent, carregats d?electritzant energia pirinenca. Correm avall com els sky runners que volten aquests indrets el darrer cap de setmana d?agost. Retrobem les motxilles quan són quarts de sis de la tarda. Veiem les companyes assegudes a la vora de l?Estany deth Cap deth Port quan entrem al circ dera Restanca. Ens creuem amb en Jordi que puja corrent al cim que acabem de deixar.

De baixada al Refugi, encalcem companys i companyes. I, somrient encara com dues mainades trapelles, reprenem les lentes i segures passes que ens permetran menjar-nos el Pirineu amb una cullereta.

Conten els que ho van viure i en saben, que fa temps i més temps encara, el Pirineu era un país misteriós on vivien éssers fantàstics i meravellosos. Éssers màgics que feien de les seves i donaven sentit a la muntanya. Entre la munió d?habitants de la serralada, n?hi havia un que era reconegut i admirat arreu. Un que arrencava els sospirs més pregons de l?ànima de pastors, carboners i habitants de muntanya. Alguns en deien goges; d?altres, dones d?aigua. I, encara n?hi havia d?altres que, esmaperduts, no tenien la capacitat d?articular paraula per anomenar-les.

Malauradament, aquells temps van marxar i aquestes fades encantaires van fugir empeses per la raó i la creu. Moltes van finir, d?altres es van arraulir i es van confondre entre els homes i, ara per ara, encara tenen les seves filles escampades pel país de la raó i la creu. Unes filles que, inconscientment potser, se senten atretes per les dolces i cristallines aigües dels rius i els llacs on les seves avantpassades vivien.

Entre els Plans de Boaví i l?Espitau de Vielha, hi ha una munió de llacs de goges: Els Romedos, amb la seva illa de dos pins; el mar de Certascan, rodejat de cimalts impressionants; el clarividents estanys de Guerossos; els misteriosos Tres Estanys, protegits per dracs misteriosos que llencen tamborinades damunt del cap de qui vol apropar-s?hi; els Estanys d?Airoto; l?Estany Gerber i els seus gegants gendarmes; les granotes de l?Estany Llong; els estanys de la pleta de Saboredo; el no menys misteriós Lac deth Cloth; l?impressionant Estany del Port de Caldes; el Lac deth Cap deth Port; i el sempre recordat Lac de Rius; …

Jo he tingut la sort de veure?ls gairebé tots amb bon guiatge i millor companyia. De veure?ls i de viure?ls. De viure?ls en companyia de misterioses filles de les ancestrals dones d?aigua. Éssers misteriosos que no han dubtat mai davant les aigües fredes d?on, temps era temps, va sorgir la seva bella raça per repoblar les terres de marina.

Sóc un privilegiat: Damunt la Ribera de Rius, s?obra majestuós el Lac de Rius. Allà, vaig gaudir de la teràpia que rejoveneix les goges i les fa més belles encara. En companyia d?aquests éssers mítics, vaig tastar la fredor de les aigües i l?escalfor del sol. Quan tanco els ulls, encara admiro la bellesa d?aquest darrer indret de repòs etern. El lloc on vaig esdevenir part del numen etern, creador d?aquestes misterioses dames.

Entre el Montardo i el Molleres
hi ha un paradís petit.
Un indret on les goges
dancen dia i nit.

Quan tanco els ulls, encara veig el teu color i la teva aroma. Sento el plàcid somriure de la gent que, dins teu, es resguarda de la fresca de les alçades.

Vius entre dos llacs, al costat d’una font. Algú, amb bon criteri t’ha fet una taula just al costat, una taula amb bancs de fusta. Ets el resguard de l’excursionista, el lloc on descansen aquells que van de camí. Al teu entorn tant sols se sent algun ocell i el crit del pastor que mena el bestiar cap a altes pastures.

Fa fred i la boira comença a prendre els cims i els colls propers. Nosaltres, senderistes transpirijenadors, trobem l’escalf de l’estufa encesa i admirem el parament que tens pels passavolants que s’apropen a les teves entranyes maternals.

Tu, vell refugi, ets el resguard del vianant, el far on replegar-se del fred i les tempestes, la pedra on hom descansa en el camí pausat i tenaç que creua el Pirineu.

Malauradament, però, t’hem de deixar. No ets el destí d’aquesta jornada, però de ben segur ens tornarem a retrobar.

Serà en millors moments. Cal aprofitar el teu resguard en dies de bonança i admirar el teu paisatge lliure de núvols i vent. Aprofitar-lo per banyar-se en les aigües clares que t’envolten i pujar als cims que et serveixen de resguard.

Avui, t’hem trobat enmig de núvols, fred i boira i ens has donat l’escalfor necessària per seguir el camí. Potser demà, ens serviràs de palanca per atènyer cims i recórrer els teus màgics contorns.

Com tu dius:

“Camina lent, controla el pas,
però no et descuidis, per si de cas.

No és tant dur el caminar
perquè la teva recompensa és la llibertat.

Vinga no t’aturis,
aguanta un xic més,
aquesta és la teva lluita
i l’has de guanyar.

Ja ets dalt,
ja et veig arribar,
vine,
apropa’t,
et convido a passar.

Entra i posat còmode,
aquí podràs descansar.

Si tens fred,
estufa i llenya no t’han de mancar,
i si tens gana
alguna coseta jo et puc donar.

Tot el que tinc ho pots utilitzar
i recorda després que al seu lloc ho has de deixar.

Amb alegria i felicitat alguns dies aquí hi pots estar
i després,
quan marxis,
res no t’haig de cobrar.

Tant sols vull que em deixis
tal i com em vas trobar en arribar.

I no deixis d’estimar-me
perquè la vida
jo et puc salvar.

Aquest agost està resultant un mes atípic. Un mes on l’aiguabarreig de derrotes i victòries se succeeixen veloçment i no deixen espai a la necessària reconstrucció que tot període de vacances porta aparellat.

Encarada la segona part d’aquest mes, el temps s’escola com granets de sorra dins el meu puny impotent. Faig el que vull fer? Estic gaudint de les vacances? I, encara més, realment estic fent vacances?

L’estiu s’escola com una gota d’aigua que flueix entre gorgs i sallents portada per la riuada imponent.

Les vacances es van iniciar amb la derrota del Pallars Sobirà:
una sortida que no va anar, ni de bon tros, tal i com hom esperava. La
muntanya ja ho té això, la vida jo ho té això. La il·lusió de la
preparació queda esborrada per la realitat dels sentiments i les
sensacions, per un desconegut malestar que no se sap ben bé d’on ve,
per un “si no fos” que cerca excuses per no fer res.

Seguidament, va venir la victòria del Canigó:
sempre és una gran victòria ajudar a fer realitat el somni d’altri,
posar les espatlles perquè abasti un dels seus estels. Segur que molts
muntanyencs diran que pujar el Canigó des de Cortalets no és cap gesta.
Certament, és un passeig per qui fa muntanya dia rere dia, però no ho
és tant per aquell que, mancat de la costum dels camins costeruts i
farcits de rocs, ha de fer un cim que se li mostra encimbellat dalt
d’una de les torres més altes d’aquest castell on vivim. En aquests
casos no és el físic el que condueix l’ascensió, és l’ànima, el cor, el
desig, la il·lusió d’un somni anel·lat des de la distància. Posar un
granet de sorra per aconseguir els somnis dels altres és la victòria
més dolça pels que tenim en la natura un puntal bàsic de les nostres
vides.

Baixar del Canigó per veure com s’apaga una de les flames més vives i integres del país
ha estat una de les derrotes més dures de pair. Sempre m’ha agradat
pensar que no poden morir aquells que han donat la seva vida pels
altres i en Xirinachs s’havia dedicat a aquesta feixuga tasca des que
un servidor té capacitat de record. Donar-se als altres amb la força
que ell ho va fer és una manera de viure molt dura i que només porta
retrets, insults, incomprensió i girades d’esquena. En un món de
fariseus no s’entén que la felicitat d’algú estigui en la felicitat
dels seus semblants. M’agrada pensar que la tempesta que va afectar
Catalunya coincidint amb la seva pèrdua i el terratrèmol a les Castelles
eren la resposta del cel i la terra davant la pèrdua d’una ment tant
clarivident com rica i fecunda.
He somrigut de nou quan, vagabundejant pels peus del Canigó, he sentit
per la ràdio que hi ha gent que encara ara el titlla de boig. He
somrigut perquè el mateix apel·latiu van donar an Macià. Oposar-se,
rebelar-se, pensar, dissentir, cercar connivències, en definitiva,
exercir la “democràcia” (o demo-acràcia) és un gest que alguns que es
diuen demòcrates titllen de bogeria. Pobres carronyaires!

No sé si va ser la necessitat de no seguir l’espectacle dels corbs
damunt les despulles d’en Xirinachs el que em va empènyer a remuntar de
nou el vol. Remuntar-lo llepant els boscos d’Ogassa per creuar coll
d’Ares i anar a cercar la pau que tant sols el Canigó i el Costabona
donen a qui s’acotxa a son esguard. A qui s’hi acotxa com Mossèn Cinto
–que hi va córrer i recórrer per parir el Canigó-, com Macià –que hi va
raonar i enraonar per mantenir la flama encesa i seguir amb un somni
inacabat-, com …

El dia 14 al vespre era pels boscos del Vallespir i el dia 15, a trenc
d’alba, remuntava el Ras del Garder vers les Esquerdes de Rojà.
Necessitava l’aire fresc del cor del meu país, volia visitar la llar
dels Set Homes que van restar petrificats tot discutint de qui eren les
terres catalanes, ansiava veure de nou les cinc esquerdes fruit dels
crits de Pyr davant les fuetades de l’astorat Rei Bèbrix…

Aquell vespre, penjat dalt d’aquells cims tant nostrats, els tretze
vents es van disparar amb abraonada força, revoltats potser pel meu
propi deseiximent. Alguna cosa es trenca quan se’n va un heroi i, en
llevar-me, una boira blanca i espessa omplia com un mantell el cor
d’aquest meu país, deixant les esquerdes en màgica penombra.

Volant dins del núvol cauteritzador vaig atènyer Roques Blanques i el
Pla de l’Estanyol…
El cotxe, ja, em mena per pobles i poblets d’aquest racó del meu país
que s’estén al sud del castell de Rià, la llar de Guifré el Pilós…

A la capella de Santa Maria de La Presta hi ha uns mots que, referits a
les valls canigonenques, potser s’estan eixamplant a tota la catalana
terra. Els mots de Mossèn Cinto gravats a la roca diuen així:

“Puix te’n vas, oh barretina
de Conflent i Vallespir
com pel maig la clavellina
no hi tornaràs a florir!

—

Soc barretinaire

de Prats de Molló.

Me diuen cantaire,

més no canto gaire,


més no canto, no… !

Uns dies on el Cau restarà aturat, però no mut. Que ara hi ha la caixa de sons i això sempre anima, no?

Me’n vaig a resseguir un tros de país on, possiblement, camini sol altra volta. Coses dels gourmets de les muntanyes, suposo. I és que la gent que visita l’Alt Pallars té tirada cap als 3.000 de llevant i deixa de banda les belles i salvatges raconades de ponent. Jo marxo cap aquest vessant de la vall de Tavascan, cap a la partió de les muntanyes de tres municipis pallaresos: L’Alt Àneu, la Guingueta i Lladorre.

Si tot va bé, tornaré a pujar a Certascan des de Graus, però allà no pendre el camí de Pinet, com l’any passat. Em giraré d’esquena als Sotllos i m’acostaré al Refugi de Mont-roig. L’objectiu principal: visitar el blavós i humit país del Mont-roig, descobrir les antigues cabanes d’observació d’un dels fronts més elevats i estables de la Guerra del 36 i, si no em perdo, mirar el món des de tres cims força solitaris: el Certascan, el Mont-roig i el Ventolau.

De retorn a Graus, sinó estic cansat, em desplaçaré fins a Àreu. Hi tinc una cita pendent. Una cita que deixarem a un terç de la seva consecució, ja que tornaré a deixar els 3.000 de banda -espero que el Sotllo se sàpiga esperar- i tampoc pujaré al recordat Circ de Baiau. Ja hi haurà temps per tornar-hi. Segur.

Aquest cop, però, tinc cita per pujar a un altre indret del país i em veig obligat a escollir un sol dels camins d’aquestes valls. He optat pel Monteixo. Aquesta serà la privilegiada talaia per contemplar tots els gegants septentrionals. El Monteixo. El cim que sempre m’ha cridat amb atractiva dolçor tot baixant dels Sotllos.

Ho farem tot? Ens quedarem a mitges? Per què no m’en vaig a voltar món com fa tothom? Per què no vaig a la platja?

No he fet reserva ni a Graus ni a Certascan. De fet, fa temps que estic temptant la sort de dormir al ras. I és que servo una aventura pirenaica dins de l’ànima, una secreta il·lusió que s’hi va entaforar un dia d’estiu de la meva infantesa i que tinc pendent de fer encara. És tant impressionable la menuda quitxalla! Tant sols un màgic llibret, un poble de muntanya amb cases de fusta i xemeneies fumenjants, i el tràfec d’excursionistes de botes dures, embalums gegants a l’esquena i pantalons fins al genoll, van deixar la llavor de la bojeria dins el magí del pobre marrec. Quantes vegades he resseguit el recorregut d’aquella aventura? Quantes vegades he près el llibre per resseguir els camins de la Serralada?

La vull fer sense preses, vull viure la muntanya sense reserves, sense corredisses, saborejant-la en un recorregut al meu aire. I, la única manera d’acomplir el meu esforçat, però reposat, somni, és amb la incertesa de fer nit al ras, si cal. De parar tempestes, si venen. De caminar amb el pes just a l’esquena, de… que bonics que són els somnis quan hom comença les vacances!

L’any passat va ser el de la mesura de les necessitats i el pes a l’esquena. Aquest any és el de les nits a sol i serena i el control de l’escalfor a l’aire lliure. L’any vinent …

L’ós se’n va al seu país, s’enfila muntanya amunt, manyac, amb ulls brillants i cor encongit. Camina sense presses. Es mou amb un punt d’incertesa. S’en va a petjar aquelles terres on, si un va lleuger d’equipatge urbanita, encara pot sentir la presència del més gran mamifer del nostre Pirineu: l’ós. L’ós bru del Pirineu.

Dilluns vaig optar per saltar-me el cap de setmana i fer difusió del SAX&WSFII’2007. Avui, però, a mitja setmana, m’és agraït de recordar el retorn al Costabona, un dels cims més bonics del Pirineu i que jo recordava sota una espessa boira quan el vaig fer fa un parell d’anys, venint de Coll d’Ares.

El Costabona sol pujar-se des de la pista que uneix Espinavell amb la carretera que mena de Setcases a la vall de Merens. Quina pèrdua d’espectacle en nom de la velocitat! Fast consum de la muntanya! Una manera que fa perdre l’encant de veure aquest gegant com, des de la distància, impertèrrit, et lluca i el mires tu també. M’agrada descobrir bocins de país, indrets per on, manta vegades, passes amb el cotxe, però no t’hi atures. I aquest, n’és un.
Dissabte vaig deixar els llençols a quarts de sis del matí i vaig intentar creuar, sense fer soroll per no despertar ningú, la bonica població de Molló. D’allà estant, es pren el GR-11 en el tram que uneix Molló amb Setcases i es va guanyant alçada de manera constant fins atènyer un pujol on hi ha una imatge, crec, de Sant Joan.

Seguint la carena -que neix al mateix poble de Molló-, ja s’albira el Costabona, gegant i majestuós. El camí, en dia clar, no és perdedor. Fet i debatut, vaig trigar unes quatre hores en salvar la distància que hi ha entre la població ripollesa i el refugi – bivac que es troba tres-cents metres sota el senyorial cim d’aquesta ramadera muntanya.

Vora les deu del matí, ja havia completat el camí programat per dissabte. D’allà estant, vaig poder admirar les immenses pastures farcides de vaques i ovelles. Amb la companyia dels esquellots d’aquest bestiar, vaig estar observant l’increïble vol dels voltors i, per uns moments, quan la boira va començar a cobrir el paisatge, vaig gaudir de la companyia d’una pobre cabreta esgarriada del seu ramat.

Al vespre, com sol passar en els refugis del Pirineu, vaig tenir companyia. En aquest cas, un grup d’escoltes de Manresa i un pagès de la mateixa ciutat. Un home amb aficions semblants a les del que subscriu aquestes ratlles, algú que em va donar, des de l’experiència, quatre consells per cuidar l’hort. Vam xerrar sobre bolets, sobre estels, sobre núvols, sobre calor, sobre …

Per la nit, volia sortir a fer bivac fora del refugi. La nit demanava a crits la recuperació d’aquesta vella pràctica oblidada, però la mandra d’assecar la funda de bivac de la rosada, em va deixar voltat de quitxalla durant tota la nit.

Diumenge a quarts de sis del matí, vaig esquitllar-me entre els companys de refugi intentant fer el mínim soroll possible. Fora del refugi vaig calçar-me les botes i, amb les primeres llums del dia i la fresca de la matinada, vaig emprendre la pujada al coll de Pal. Coll per on el Meridià Verd o de París entra a Catalunya. Meridià que, força quilòmetres més avall, voreja el municipi que més m’estimo del món, encara que –com en tots els temes de l’amor- sovint em faci enfadar.

El sol esclata en l’escletxa que deixen el Costabona i el Canigó!

Quin espectacle més sublim!

Pujar el Costabona a aquestes hores, és una experiència única. La recomano a tothom que tingui el tremp, el temps i la serenor de fer-ho. Gaudirà d’un espectacle únic, l’única entrada del qual són les forces que un hi esmerça per arribar-hi.

Un cop dalt, però, el Costabona em va enganyar. Em va mostrar un descens magnífic, una impúdica cresta temptadora! Infernal! Com no havia d’errar el camí? Enlloc de prendre la carena que m’havia de deixar a Coll d’Ares –com havia previst-, vaig entomar la cresta que cau vers la Serra de l’Ullat, fins les envistes de la cabana d’aquest mateix nom.

Baixada animal, primitiva, tremebunda! Saltes de roca en roca, de prat en prat, sembles un isard espantat davant la presència de l’home. De fet, el cul va topar el terra un parell de vegades. Però la necessitat de concentrar tots els esforços en la baixada et fa oblidar les cabòries del món i, quan et tornes a trobar a tu mateix, ja ets un altre.

Un cop al coll que hi ha al costat de la cabana, em vaig adonar de l’error. Però més de 700 metres em separaven del cim. La pujada era massa forta i les traces d’un sender francès em permetien arribar fins La Presta. Aquest camí s’endinsa per un espectacular bosc de fades i follets. Un bosc que s’exten a la falda del gegant i que recull aquest bonic racó del Vallespir.

Quina baixada! Com no havia d’arribar-hi trencat! Les forces les tenia regulades per arribar a Coll d’Ares i havia anat molt més avall. De La Presta a Prats de Molló, vaig recuperar una altra pràctica oblidada –l’auto-stop-. Una pràctica que em va permetre practicar, de nou, la bella parla dels habitants de l’hexàgon. El quart cotxe que va passar es va parar. Cabells blancs i ulls blaus encabits en un BMW de luxe. Un àngel, ben cert! L’àngel de La Presta em va deixar a les portes de Prats de Molló i vaig descansar.

A l’Oficina de Turisme em van cridar un taxi. Un taxi conduït per una d’aquestes belleses que tant sols la Catalunya Nord és capaç de produir. Sens dubte, un àngel ros. Un altre enviat diví que em va descomptar 3 euros de la carrera de pujar a Coll d’Ares. Per què? No ho sabré mai

De Coll d’Ares a Molló, el camí és força llarg. Una baixada tenyida per la petja del progrés que et deixa al pas del GR-11 que ve de Rocabruna.

Cap a les dues de la tarda del diumenge sóc al cotxe, apunt de tornar a casa després de fer, novament, allò que els humans hem estat cridats a fer en aquesta vida: Establir contacte, fer coneixences, relacionar-se més enllà del cercle més proper de familiars, amics, veïns i saludats.

Suposo que hi tornarem ben aviat.

Surto del Refugi quan el roig solar tot just tenyeix el cim del Tretze Vents, al massís de Canigó. N’estic segur que hi ha d’haver un vell camí abandonat que surt de darrera el refugi i enfila la Roca de la Mort de l’Escolà. N’estic segur, però no en veig la traça. Igualment el prenc i, bingo!, tot just feta la pujada fins als primers contraforts d’aquest roquissar, una sendera va guanyant espai a l’herba i es dibuixa ben clara i evident.. El camí, voreja el suara esmentat cim fins a deixar el caminant entre aquest Roc i el Roca Colom.

Deixo la motxilla estintolada en una pedra i guanyo els escassos metres que em separen del cim més proper al refugi. Fa vent, com no? Som a les terres del torb i això es fa notar.

Des del cim tinc el goig de veure com l’astre vermell vesteix de dia el massís més preuat pels catalans i mostra la seva testa lluenta, reial. Prenc una instantània i, quan estic a punt de retornar a buscar la motxilla, els veig:
– Què és allò? Un Muntanya dels Pirineus perseguint un isard? Què estrany?

Baixo avall d’una correguda, però ja no hi ha ni rastre. S’han perdut vall enllà i no els puc veure.

Segueixo el meu camí, primer de pla i després carenant per damunt les
darreres congestes de neu que donen una dimensió diferent al Roca
Colom. Que diferent que es veu l’entorn d’aquest cim sense boira! La
darrera vegada que hi vaig ser, tot era gris.

La Coma Ermada és un terreny feréstec, possiblement sigui el més
semblant a les tundres àrtiques que es pot trobar prop de casa. Però no
és una tundra normal: El ponent del Roca Colom i el migdia de tota
aquesta tundra és un penya-segat d’increïble alçada. Passejar-s’hi amb
boira demana d’estris d’orientació o de la companyia d’un bon guia
d’aquestes terres. Ara, però, amb el vent com a únic senyor,
l’espectacle és sublim.

Dalt del Roca Colom hi ha un bon resguard, un lloc ideal per parar-se a
fer un mos. I, au!, nari nan que fa baixada. Si més no, fins a Callau.

La sorpresa és arribada. Alertats per la meva presència un ramat
d’isards comença a córrer, fugint de l’intrús amb salts increibles. I, al darrera, però sense
perdre petja, una ovella farcida de llana, rodona com un cabdell!

L’he batejada com l’ovella isarda i, per la llana que porta al damunt,
deu fer força temps que ha abandonat el ramat. Si pugeu per aquestes
contrades, la podreu veure de ben segur. No crec que hi hagi rapinyaire
capaç d’arribar a tocar-li el cos amb tant d’embalum al voltant!

Totalment sol, sento el concert del vent furient enroscant-se en el roquissar que tinc al davant. La mirada la fixo en les menudes cases d’un poble que és ben avall, lluny, molt lluny. D’aquí dalt estant, m’imagino l’atrafegada gent corrent pels carrers a l’encalç de les seves cabòries; m’afiguro ramats de turistes, planell en mà, i cercant ara l’Arbre Mentider, ara els Portals Medievals, ara
la Fortalesa, ara el Balneari, fins i tot. O potser hi fan sardanes? Els meus llavis dibuixen un somriure.

Un somriure que se’m glaça a la cara. Les veus cridaneres d’uns francesos colpegen les meves oïdes assedegades de tranquil·litat. Em giro cap al nord i m’apareix un home allargassat i vestit amb calça curta. El rictus és de cansament i a les mans porta un fulletó turístic, un document dibuixat per l’Oficina de Turisme del poble de més avall.

Amb un correcte francès,
em saluda. I, com puc, li retorno la salutació. Crida massa. M’ensenya el planell i em demana cap on han d’anar ara. Me’l miro i la ruta és força clara, flanquejar la capçalera de la vall fins al coll, passar per la cara nord del Costabona i avall va que fa baixada. Mentre desrovello el francès, arriba un altre home. Ulleres de sol i bastons telescòpics, la llengua li arriba a l’estomac i sua com un garrí. De fet, el pes de la motxilla que porta el mostre com el geperut d’aquella pel·lícula de Nostre Senyora de París. Un pèl excessiva potser per un cap de setmana de muntanya. Darrera seu, amb pas ferm i decidit, una dona menuda i fibrada ja arriba a la portella on som ara. És la que mana i governa el grupet.

Els crits dels francesos ressonen a la muntanya i apaguen la bondadosa música del vent jugant amb les Esquerdes de Rojà. Que si ens quedem aquí, que si marxem a la cabana d’allà baix, que si és tard, que si hi ha temps, que si plantem les tendes, que si… Uffff! Com carrega aquesta companyia! I jo que pujava aquí per estar sol amb la muntanya, els isards, el sol i la lluna!

Finalment, els faig veure que, sent com són les sis de la tarda, poden trigar un parell d’horetes en arribar a
la Cabana de l’Ullat, de la qual no en tinc cap referència. Aquesta apreciació els mou a quedar-se al refugi, però no els agrada l’estructura metàl·lica del resguard. Em pregunten si plourà i els dic que, tal com pinta la nit, és difícil que això passi, però que la muntanya és la muntanya i no se sap mai. Decideixen parar les tendes i ho fan al costat del refugi. Inexperts com són, les deixen en baixada. Tossuts com són, no em fan cas quan intento fer-los adonar de l’error. A l’entrar-hi més tard, hauran de posar-se proteccions als peus per no humitejar-se’ls amb les gotes de baf de la tenda i del terra.

A mig parar-les… tornen a dubtar. Però ja és massa tard per marxar i em decideixo a donar-los un cop de mà. Un cop de timó que acabi amb els seus dubtes. El vent és fort i bastir una tenda en aquestes condicions no és gens agradable. Em ve a la memòria, una nit al càmping de Cadaqués amb tramuntana.

Els dubtes sobre les tendes seguiran encara una bona estona. Després de moltes queixes (que si marxo avall, que si la tenda s’humiteja, que si jo porto els estris al refugi, que si vull provar la tenda i torno a treure els estris del refugi, que si …), però, semblen calmar-se els ànims i la nit la passaran entaforats en els útils de campanya.

A quarts de vuit ens posem a sopar. Ells porten fogonets, sobres de pasta de no sé què amb no sé quantos (aquells noms que només tenen els plats de la cuina francesa i d’en Ferran Adrià, vamus!), cafè, formatges, pastís… No, no, no és un pastís convencional, sinó un licor, un aperitiu francès que prenen abans de sopar. I també porten vi. Com no? De fet, sembla més que estiguin a la plana que no pas a 2.300 metres d’alçada. No m’estranya que vinguessin tant cansats i carregats de dubtes!

Em pregunten absolutament de tot. Són curiosos de mena. I entre les preguntes, com no?, la de si no tinc por anant tot sol pel món. Estic a punt de soltar-los que de l’únic que tinc por és de trobar-me amb gent com ells, però, fins i tot, a la muntanya intento ser educat i els responc que em conec força bé aquelles contrades i que l’home s’ha carregat tots els depredadors (de les seves paraules n’extrec la idea que el llop i l’ós són salvatgines molt i molt perilloses que encara es mengen
la Caputxeta Vermella de punta a punta del Pirineu). Bé, seguim.

Convençuts de què no tinc por, de què tinc un ofici a ciutat i de què no visc en aquell refugi, sinó que estic voltant el Pirineu perquè m’agrada, m’etziben que, per ells, pels francesos, el Pirineu és una frontera. Que del Pirineu en avall els han ensenyat que només hi ha espanyols i portuguesos i que els costa fer-se a la idea que hi ha catalans, bascos i companyia. Entenen una mica el concepte perquè tenen parents vivint pel Vallès, però els costa agafar-se a la idea perquè se’ls fa estranya. De fet, les rutes que durant el sopar m’ensenyen, no creuen en cap moment la frontera. Els sorprèn la presència de joves catalans a les muntanyes franceses. I parlem i parlem fent una classe de francès que no feia des dels anys que anava a
la Gite d’Etape de Comus i voltava el terrer dels Mauri de Montalló, a l’Arieja occitana. Els mostro les similituds d’alguns mots catalans i francesos (nuit-nit, matin-matí, isard-isard, demà-demain) i les diferencies amb les seves variants castellanes (nit-noche, matí-mañana, isard-gamo, demà-mañana) i acabem convenint que si catalans i francesos parléssim més a poc a poc ens entendríem millor. De fet, entrada la nit i unes rondes de vi, s’esforcen a emprar mots catalans en les seves frases i el meu cap, cansat per l’esforç d’emprar un idioma rovellat, els ho agraeix amb escreix.

No sé si és per la conversa, pel meu esforç en expressar-me en una llengua que xerrica en aquell indret, o perquè, com deien Francesc Pujols, Salvador Dalí i Quimi Portet, “els catalans arribarà un dia que, anant pel món, ho tindrem tot pagat”, vaig gaudir d’un bon vi de Banyuls i d’unes menges delicioses amb les que no comptava: formatges suaus i dolços albercocs.

En acabat, vam sortit a la porta del refugi. Una lluna roent crema l’horitzó llunyà, els llums de les viles s’encenen. Quatre pobles comptem al nord del Pirineu, un parell al sud de la serra que agermana. I, al fons, a l’horitzó, a set dies de camí d’on som ara, una corrua de llums ens indiquen la costa catalana: De Roses –potser- a Cotlliure –qui sap-.

Ells s’en van a dormir i jo admiro la cara nord del Costabona encimbellada per l’estel del migdia. És l’inici d’una nit clara i freda. Una nit màgica i farcida de llum a l’espina dorsal que uneix el gran Puigmal amb el màgic Canigó. Una nit per recordar. Una nit que m’ha tornat a demostrat que les fronteres són construccions mentals, creacions interessades que cauen a la primera conversa entre gent de peu pla.

Enllaç a l’endemà

“Quan un s’hi troba tot sol, a la muntanya, sense altre companyia que la dels faigs i dels avets, sense altre conversa que el gai murmuri dels xaragalls esmunyint-se sota l’herba o l’infinitament carinyosa complanta del vent a través del bosc, és quan un s’enamora de debó”.

Alço els ulls de la lectura i admiro la batalla dels núvols i el vent en la carena on, darrera d’un roquissar, m’estic arreserat del torb.

Divendres arribava als aparcaments que ocupen la capçalera de
la vall de Morens amb la idea de pujar cap a la Coma Ermada i les
muntanyes de Rojà. Els núvols i la boira, però, van afectar-me
pregonament i vaig desistir de la meva proposta primera. De fet, a
quarts de tres de la tarda, les previsions del temps de la zona ja
m’indicaven dificultats per iniciar l’aventura somniada. Ratxes de vent
fortes i cels ennuvolats que, a la zona de Rojà, són sinònim de boira
baixa i, qui sap, si mullena.

Vençut, però no derrotat, vaig treure pes de la motxilla i vaig
emprendre el camí del Refugi d’Ulldeter. A la part lliure d’aquest
hostatge, un grup de francesos es guardaven de la fresca i de la boira
que anava caient damunt aquesta raconada. Vaig deixar els estris al
refugi i vaig sortit a fora. Els Fajols jugaven a fet i l’amagada entre
la boira, i cridaven el pobre aprenent d’excursionista que se’ls mirava
i no entenia com podien ser fetes aquelles parets tan verticals i
aquelles impúdiques alçades. De la butxaca del jec en vaig treure el
llibre. El mateix volum que ara, en aquest roquissar que hi ha bon punt
passat el Cim de les Borregues, tinc a les mans. Excel·lent company de
viatge per unes contrades que són part pionera de la història de
l’excursionisme català.

En aquell moment, a les portes del suara esmentat Refugi llegeixo la
semblança d’en Josep Fiter i Ingles i la seva narració de l’excursió a
Montgat, una sortida que fou l’inici dels que ara són propietaris
d’aquest resguard del muntanyenc que s’apropa a l’Ull del Ter. M’aixeco
i dono la volta al Refugi, allà, un tros més amunt, la boira deixa
entreveure les restes de l’antic i espectacular xalet que aquells
pioners del Pirineu van decidir construir per amor a la muntanya que
els rodejava.

Cap a les set tocades arriba en Xavi amb la seva mula carregada de
queviures. Entro al Refugi i obro el planell de la zona. En aquell
moment decideixo la travessa per l’endemà. Guanyar els Fajols i fer els
cims de la Coma de l’Orri.

Em llevo d’hora, esgarrapo quatre rampoïnes i em preparo per enfilar la
Canal dels Isards. Però en obrir la porta del Refugi torno a canviar el
pensament. Fa massa vent per remuntar l’esmentada canal, guanyar el
Fajol petit i fer la cresta dels Fajols.

Vençut, però no derrotat, emprenc el camí de la Marrana i sense aturar-me gaire al coll
començo l’ascensió al Gra de Fajol. Costeruda pujada per una tartera de
rocs que encara enyoren la neu.

Dalt del cim, el torb em torba i em diu
que no tinc permís per crestejar fins el cim petit del Fajol i, trets
els clixés de rigor, inicio el descens cap al coll de la Coma de
l’Orri. Fa sol, però semblo un excursionista en ple hivern. Guans a les
mans, la jaqueta amb la caputxa tapant-me les orelles i el só
persistent del vent que sembla que s’escoli narius endins fins més
enllà dels pulmons. Carenejant, carenejant vaig fent els cimets de la
Coma de l’Orri i miro les valls que m’envolten embadalit com sempre.

En arribar al Cim de les Borregues m’aturo a prendre novament alguns
clixés i m’assec amb la lectura encetada la tarda d’ahir a Ulldeter.
Intento escatir si Mossèn Cinto va fer l’Aneto, volto per la Pica de la
mà d’en Lluís Marià Vidal, torno a aprendre a actuar en cas de tempesta
a la mal fortuna de Mossèn Oliveras a la Malaïda, llegeixo i rellegeixo
bocins de literatura excursionista i alço els ulls per mirar al sud.
Sempre al sud. Ja sigui darrera d’unes roques, tombat a terra sobre la
gespa, amb el vent xiulant al voltant i els núvols senyorejant les
valls ripolleses.

En Carles Bosch de la Trinxeria em fa veure aquelles contrades tant
estimades amb els ulls dels pastors i els caçadors, en Santiago Rusiñol
em mostra un Taga gegantí que, avui és ben emboïrat…

Aquí em trobeu,
llegint La nit al ras d’en Jaume Massó i Torrents, un altre dels homes
que componen aquesta Antologia de literatura excursionista catalana
aplegada per n’Enric Faura i que m’acompanya en aquest màgic passeig
de Sant Joan per la serra que fa de partió entre el Ter i el Freser.

M’aixeco del roquissar i emprenc el camí cap al proper cim. És Fontlletera. M’aturo de nou, per gaudir de l’espectacle plaent dels núvols enroscant-se en ells mateixos i batent-se en retirada davant la fúria del torb. Quin espectacle més superb el de l’alta muntanya! Quines il·lusions les de
la natura en estat pur! Quina joia de viure en aquestes alçades! I
les flors? Encara no he parlat dels ramats de flors que pasturen entre
l’herba d’aquests cims i aguanten ferrenyes els embats del vent furient amb sa altiva bellesa?

Baixant cap al coll de Tres Pics aprofito un altre roquissar per descansar de nou, prendre un mos i admirar el Balandrau amb el respecte i la veneració que em mereix aquest privilegiat mirador. Torno a la lectura i no sé el temps que passa
fins que el bordar d’un gos em distreu i em fa fixar en la bèstia que, com si fos una formiga, es belluga pel proper coll. Emprenc el camí i venço la distància quan els núvols sembla que han trobat una escletxa cap a la Coma de Vaca. Han trobat un pas franquejable i s’hi endinsen, però no. Les defenses del torb prenen consistència i l’atac de les gotes d’aigua en condensació s’aixeca amunt com la fumera d’una foguera i s’esbaeix en les alçades confoses amb el cel.

És migdia. Passat el coll, el vent s’atura i el sol escalfa la closca
del pobre viatger. Una barraca de pastors, però, apareix a l’esquerra
del camí. Com en Bosch de la Trinxeria em decideixo pel resguard de la
borda de ferma pedra i verd sostre terrer, però avui no hi ha pastors a
la barraca. Potser encara algún s’hi dèu deixar caure de tant en tant,
però no avui ni en aquestes hores. Dins la barraca, sembla que el sol
hi tingui la porta vedada. Hi fa una dolça fresca que invita a
entrar-hi, asseure-s’hi i fer un mos. Segur que no arriba ni a la sola
de la sabata dels tecs entre pastors d’aquells pioners d’aquestes
valls, però ja m’està bé.

A mitja tarda ja sóc al refugi. Els cims tornen a ser coberts de
boira, una boira que, de mica en mica, s’ensenyoreja de les valls. Jo,
em calço les espardenyes i m’allunyo per fer una pipa i admirar el joc
dels núvols i les muntanyes.

Diumenge, és dia de retorn. La sortida d’una nit de Sant Joan toca a la
fí i la lectura del llibre d’en Faura s’ha esgotat a Coma de Vaca. El
destí, però, depare la darrera sorpresa abans de salvar el coll de la
Marrana: El vol reial del trencalós em fa desviar la mirada cap al cel,
el soroll del Freser de gorga en gorga em retorna els ulls cap al riu
proper i just llavors passen com esperitats voladors dos isards que es
persegueixen. Un d’ells salta el riu d’una gambada. L’altre, més vell
potser, el deixa guanyar la cursa furient. Llavors s’adona de la meva
presència, alça el cap, em fita i fuig un tros amunt, no gaire, però.
Em torna a mirar i crec que no entén que carai em passa. Per què no
m’encalça? – sento que es pregunta. Els temps han canviat: Ara la gent
passa per aquelles contrades, però ja no els cacen, tant sols els
admiren i no tenen el verb fàcil d’un Bosch de la Trinxeria que
defineix aquesta bestiola amb les següents paraules: “L’isart es dels
quadrupedos més bonichs que tenim en nostres Pirineus: esbelt, axerit,
lleuger, ab ses petites banyes negres rebinclades endarrera com un
ganxo, dóna gust véurel correr quan fuig d’un perill, saltant cingles,
precipicis, quitllantse al cim de l’aresta d’una penya hont sembla
impossible que puguen cabre sos quatre peus” i segueix i segueix amb
una descripció d’aquesta bestiola sublim, entenimentada i crec que
impossible de repetir o millorar per qualsevol lletraferit que vulgui
fer de Pirena la seva mussa celestial.

El cotxe em retorna a Taradell. Avui tenim festa d’aniversari. Però el
meu cap ja maquina les properes petjades pels cims que han près lloc en
la meva ànima: El Costabona, la cresta dels Fajols, les muntanyes de
Rojà, … Quina serà la propera topada amb el roquissar que cobreix el
cos difunt de la dolça Pirena?

Aquest Sant Joan torno a casa i deixo els amics. Ells em volien al seu costat i jo els mantinc al meu record, però la crida de les valls i els cims en data tant assenyalada és massa fonda per l’inquiet esperit d’un amant de Pirena.

Manllevant els mots de Walter Bonatti a Muntanyes d’una vida, jo també noto que me les estimo quan pujo per aquelles contrades. “Me les estimo pels seus paisatges solemnes, per les lluites entossudides amb els cims, per les emocions i els records que en deriven. Però potser encara més, me les estimo més per aquell sentiment de llibertat i de joia de viure que tan sols allí dalt, en la columna vertebral dels meus somnis, aconsegueixo trobar.”

Si no fos pels parents, pels amics, pels coneguts, pels saludats
fins i tot, en baixar a la plana després de ser tant a la vora dels
somnis, trobaria encara més desagradable i insuportable, per contrast,
la rutina de cada dia.

Pujo a l’espina dorsal del Pirineu que he
mamat de menut, del Pirineu que llança els caps de tormenta damunt del
poble que em té segrestat en la quotidianitat. Torno a les valls dels
pastors, torno a volar pels cims que veig cada cop que tanco els ulls.
Ho sento per aquells que em volien a ciutat, fent la rutina de la nit
de Sant Joan. Ho sento i espero que em sàpiguen perdonar, però, quan
ens vam lligar per pregons llaços d’amistat ja sabien que feien cordada
amb un ésser que troba en les soledats de les muntanyes, la seva llar.
Jo també m’he preguntat moltes vegades si vaig néixer solitari o bé
m’hi he tornat amb el temps i la resposta encara no l’he trobada.
Necessito tant el contacte de la gent a la plana com la solitud a les
muntanyes.

El primer em permet donar i rebre, el segon em permet
conèixer-me i saber com sóc i d’aquesta manera ser més útil quan sóc
allà baix.

Unes paraules de Bonatti, altra cop, menen cap al
final d’aquesta nota de desgreuge: “No existeixen muntanyes pròpies
d’una persona, això ja se sap, però experiències pròpies i úniques si.”
I aquestes són les que m’agradaria fer-vos arribar en forma de text més
o menys aconseguit a la tornada. Contar-vos com s’arriba a les
Esquerdes de Rojà quan es fa fosc; com es veu el sol en aquelles
alçades; com es veu el món des del Costabona, el Roca Colom, la Coma
Ermada, el Pic de la Geganta, el Pic del Gegant, els Fajols, el Cim de
les Borregues o Pastuira i, si tot va bé, el Pic de la Font Lletera.
Noms de pasturatge, noms de llegenda que espero retornar farcits
d’anècdotes i colrat de sensacions.

Divendres al migdia
marxaré cap aquells verals. Ens tornem a trobar dilluns o dimarts i
espero que la flama de l’amistat es mantingui encesa, encara que la
crida de Pirena em separi de vosaltres més vegades de les que us
mereixeu.

El matí del 3 de juny de 2007 es desperta tapat i boirós. La remor de l’aigua del juganer i novell saltant contrasta amb la quietud de l’aire fresc de l’alta muntanya. Ella resta amagada entre els seus excelsos guardians. En silenci, surts a les portes del Refugi i et deixes bressolar pel paisatge primaveral. Alguna flor, de la qual la teva excessiva civilització, te n’ha fet oblidar el nom. Verds enfosquits per les ulleres de sol. Et calces uns mitjons prims, damunt d’ells et poses els gruixuts i remates la petja amb unes botes semirígides de canya alta.

Ets a 2.100 metres i saps que tant sols 500 metres et separen del mantell blanc de la teva conquesta d’avui.
Portes una motxilla d’atac farcida de roba, quatre menges per fer camí,
el piolet penjat cap per avall i uns grampons… eines necessàries per
travessar els núvols i entrar al Cel. Les primeres passes, les feu en
silenci. No ets sol. T’acompanya en Xavi, vell conegut de jornades de
muntanya, i dues persones que, si tot just ahir t’eren desconegudes,
demà en tindràs el millor dels records: En Francesc, el tramvia de les
neus; i na Cati, la daina mallorquina del Pirineu.

Remunteu els prats rocosos de la capçalera de la vall del Forcau en
silenci. Seguiu les petges dels que us van al davant. Voregeu les
primeres congestes de neu i admireu el naixement de les aigües que, en
algun punt, es retrobaran per fer el camí del sud.

Alces els ulls i veus la pala immensa de neu que remunta entre dos dels
gendarmes de la teva conquesta. Ella, la bella Llardana, t’ha cridat
perquè li pugis al cim. Tu, t’inclines amb modèstia i descarregues el
pes que portes a l’esquena. Tothom que vulgui haver-la, ha de fer el
mateix. Plantar el cul a terra, i fer la reverència de calçar-se els
grampons sota les botes i prendre el piolet amb mà ferma. Els núvols
són baixos i alguns dels més matiners desisteixen de l’intent de
tenir-la en el seu cor. És ella qui escull els seus conqueridors.
Nosaltres no tenim res més a fer que esguardar els seus designis.

Amb humilitat, ajustes les corretges al voltant de les botes,
t’aixeques i fas les primeres passes. Dubtes. La inseguretat dels
primers instants es perd amb rapidesa. Sense adonar-te’n comences a
caminar amb les puntes dels peus un pèl obertes. Les orelles se
t’omplen de vals i és que aquest costerut pas el fas amb la idea que,
en totes les conquestes de l’amor, hi ha una dansa prèvia. Aquí,
rodejat de blanca neu i amb els ulls fixats a la majestuosa Dent de
Llardana, la dança deixa senyals prims de les fulles que portes sota
les plantes dels peus.

Xino-xano vas pujant al collet. La boira no deixa que el sol piqui amb
la força que ho faria amb un cel blau i clar. Cal estar a l’aguait: La
Llardana s’envolta de misteri, del misteri dels núvols. Et deixarà
pujar-li a l’espatlla?

T’atures al ventós collet i damunt teu no veus el cim. A mà dreta
s’eleva una paret de neu i, al capdamunt, hi ha en Francesc que mira
sense veure-us. Et sembla impossible que es pugui pujar per aquell
indret, però la traça feta pel company et marca la via a seguir.
Comences a remuntar la paret. Pam. Claves el piolet. Pam Pam. Dos cops
i tens l’esglaó fet a la neu. Pam Pam. Dos més, i ja tens el segon
esglaó. Pam. Claves el piolet. Pam pam. Un peu. Pam Pam. L’altre peu.
Repeteixes i repeteixes la mateixa operació no saps quantes vegades.
Mires avall i, la roca on seies fa tant just uns minuts, gairebé no es
veu. Dos puntets es belluguen. Semblen formigues, però són persones.
Mires amunt i veus el final de la paret. Serà la tant esperada espatlla?

Comences a enfilar un pendent de neu una mica més suau que el que
acabes de fer. En aquesta època de l’any, les roques ja comencen a
treure el cap i, en aquest lloc, els grampons dringueixen en xocar amb
alguna pedra. Vas fent. No tens presa.

El món, que és tot blanc, se’t
presenta enfosquit per les ulleres de sol. Ulleres que has de portar a
risc de quedar cec si no ho fas. Pujar al Cel, demana d’un material
precís: Roba d’abric, material tècnic i ulleres de sol. S’acaba la
pujada. Ara sí que hi has de ser ben a prop. De fet, ets dins d’un
núvol. Davant teu, tens l’espatlla del Llardana, la tant esperada
espatlla. A l’esquerra, la muntanya baixa suau en una pendent d’uns 70
graus, potser. A la dreta, tant sols un penya-segat imponent.

Gramponejant, gramponejant, vas avançant amb paciència i humilitat.
Sembla que la Llardana t’obra les portes. Ella et vol i tu la vols a
ella. El seu mantell blanc t’ha facilitat la feina i, de cop, s’acaba
l’espatlla. Acarones la closca de la teva conquesta. Li dones les
gràcies a la Punta Llardana. Ets a 3.369 metres d’alçada i no veus res.
La boira, el silenci, en Xavi, la Cati, en Francesc i un informàtic
barbut –com tu- de la UAB són les úniques companyies.

El muntanyenc de
l’Autònoma us fa la foto de rigor. Et mires els peus i la mà que agafa
el piolet i et dius que encara hi ha algú més en aquell cim. La Carme i
en Pere, en Pere i la Carme. Els amos d’aquell material excels que t’ha
permès haver el cel.

Crec que fou Rainold Mesner, però, qui va dir que una muntanya no s’ha assolit fins que se’n retorna.

La Llardana riu. El cel s’esclareix quan tornem a prendre-li
l’espatlla. Veiem les valls d’on hem pujat. Veiem altres cims i altres
raconades del Pirineu. Si hi ha Cel ha de ser molt semblant a aquest
indret on som ara. Fent de funambulistes damunt del món. Amb la
modèstia de qui és rodejat de grandesa.

La neu s’ha estovat per les
hores de sol i el descens és entre capes i capes de merenga que es
desfà sota el pes de les botes. La blanca neu del matí ara té les
tonalitats marronoses de la terra. La solitària baixada encara ens
reserva noves companyies: gregaris isards que corren per damunt la neu,
solitàries marmotes que et miren i fugen, aigües cabaloses on sucar la
closca, neus i roques. Arribes al refugi i intentes veure-la, però
ella, la Llardana ja torna a ser solitària i els seus gendarmes
t’esguarden. Pot ser que et somriguin i tot?

T’asseus a la terrassa del refugi i penses que mai tornaràs a ser el
mateix. Has embogit de tanta bellesa i comences a rebre l’aigua de les
llàgrimes de la solitària companya que ja et troba a faltar.

Comença el bon temps -és un dir- i gràcies al retard de la segona pasqua, em queden tres dies per anar a pasturar.

Participar, encara que sigui com a secundari còmic, en la pel·lícula de les eleccions locals, mentres recomposes nous projectes laborals, cansa. I davant el cansament el millor són les vistes, els paisatges, els passejos i, en aquest cas, un tast d’alpinisme.

Aquest cap de setmana marxem al palau dels refugis del Pirineu: L’Àngel Orús. Diumenge, mirarem d’encarar-nos amb el Llardana i, si aquest cim ens ho permet, li farem pessigolles damunt la closca.

Per cert, algú té un parell de grampons i un piolet de camí per un alpinista ocasional?

Assegut a casa, la pipa treu l’aromàtic fum de Virgínia, mentre escolto la veu de la terra, dels cims, dels verds, del cel, la veu dels avantpassats. Tanco els ulls i torno al jorn en que vaig recorre el país. Però ara, els peus no toquen el terra, sóc l’ocell que, aprofitant els corrents d’aire salva les distàncies, puja als pics i baixa a les fondalades. Hi ha vegades en que els cims més estimats i les valls més preuades et deixen sense parla.

I és que eren les sis del matí d’un dinou de març de dos mil set. Dilluns. Vam trobar-nos a Coll Formic. Poc sospitàvem el que ens tenia
preparat el Montseny. Silenci absolut. Els núvols s’agombolen com els
xais a la pleta i presagien un Matagalls adormit, somort, emboirat. Una
pujada màgica com poques, una ascensió allunyada de les inexpertes
gambades dels turistes del Montseny. Cal saber on es posa el peu per
arribar al cim i baixar-ne, tot seguit. Al Pla de la Barraca, les
vaques jeuen. Esperen. Esperen i esguarden que la boira marxi, són més llestes
que els caminants.

De cop, la creu se’ns llença el damunt, sorgeix d’entre l’espessa boira. Difosa i majestuosa creu que marques la fita encimbellada del cim més estimat. Al voltant, la grisor més absoluta, la jaqueta molla, frescor de matinada gelada. Fred intens, pregon. Pregon com el coll que ens espera. Prenem el collet de l’home mort i guanyem l’inici de la fageda que, entre giragonses de troncs pelats i una catifa de fulles molles, ens deixa a Coll Pregon. La boira ja no és tant espessa i al coll podem admirar la bellesa de l’indret. Un prat verd, voltat d’arbres i un cel gris, adormit i llagoter.

El camí a Sant Marçal és emboscat i perd alçada entre una massa immensa de fulles tardorals i d’arbres pelats, alguns caiguts. De cop, es veu l’ermita als peus. Es fa estranya l’ermita sense cotxes ni passavolants de carretera. Però és dilluns i el Montseny descansa del brogit del cap de setmana. Els núvols corren com esperitats i ara tapen, ara destapen el cim de les Agudes, la nostra propera fita.

Com tenia previst, prenem un tram del GR 5.2 ens desviem per un dels senders d’Arbúcies i fem un tram de carretera fins l’Aparcament de Sesferreres. Allà, mirant el cim que juga a fet i l’amagada amb els núvols propers, esmorzem una mica. La pujada a Les Agudes se’ns presenta llarga i perillosa, però, farcits d’humilitat, comencem el sender que ens ha de menar al capdamunt de la carena.

Els núvols no ens deixen, la boira persisteix i el famós vent del nord tant i tant enunciat pels mitjans no acaba de fer acte de presència. És el vent del sud el que empeny els núvols i els fa córre a la velocitat que tant sols l’alta muntanya coneix. Primera pala de pedra. La grimpem i ens agrada. Ens aturem a mitja alçada per admirar el Matagalls mig cobert i una assolellada Montserrat. Carenem un trossic de roca i arribem al pas de la cadena. Record d’una mossa amb massa amor per la muntanya. Punt perillós i que cal prendre amb calma i cor despert. És tant avall el terra.

Amb paciència i el punt de por necessari per a arriscar-se amb seguretat, superem el tràngol i seguim fent camí. En tombar per un nou tram de roca ens sorprenen quatre volves blanques, lleugeres. L’aigua neu ve de la banda de Montserrat, just d’allà on no es veuen núvols. Per sort, són pocs segons de borrissol blanc i la roca no resta xopa. Això si, desistim inconscientment de fer els castellets i acabem rodejant Les Agudes per pujar per la pala del Turó de l’Home. Al cim de Les Agudes ens saluda el sol. Deixem el breu record al llibre de visita, ens fem unes fotos i entomem una mica el sol. El prenem fins que la velocitat de la boira ens fa aixecar el cul de terra i guanyar amb poc menys de mitja horeta el proper cim del Turó.

El Turó és com casa. Són les onze del matí i en Miquel del Turó ens prepara unes begudes calentes mentre el cel fa de les seves: Ara boira, ara núvols, ara aigua neu, ara pluja, ara sol, ara vistes, ara… Ens acompanya una parella de cicloturistes que també han cercat la meravella del Montseny en un dia que és un any.

El cel s’obra i es tanca mentre prenem de nou el corriol que ens baixarà a la vall del Tordera. La baixada se’ns fa llarga, són més de mil metres de desnivell i, abans d’arribar a Coll de Poses, l’avís de nevada que hem tingut a Les Agudes i al Turó pren cos i consistència. Volves diminutes d’aigua neu es desfan al terra calent i a la nostra capa exterior xopa. Intensa pluja d’aigua neu que ens mostra una franja de colors esmorteïts propis d’un Montseny hivernal.

Després de dues hores de baixada ens parem a les portes del poble. Una taula rodona amb tres banquets arrodonits és el lloc ideal per dinar. Mengem amb gana i xerrem i donem voltes al temps que encara ens deu quedar per arribar de nou a Coll Formic.

A les tres de la tarda d’un dilluns, el poble és tranquil, el celler, el forn, els escadussers comerços descansen d’un cap de setmana ple de visitants. Algun bar és obert, però no ens parem. La batalla al cel continua i encara no tenim gaire clar si la momentània victòria del vent del nord és definitiva. Ara el cel és clar i el sol domina l’ambient, però no dura gaire.

Just al punt més baix del recorregut, allí on les aigües joves de la Tordera saltironegen alegrament, el cel es tanca i l’aigua, glaçada, ens cau al damunt en forma de pedra fina i suau. De nou, hem de prendre la roba de pluja de la bossa i fer camí en silenci.

Poc abans de prendre el sender de Sant Martí, el cel es torna a obrir. Són quarts de cinc i, ara si. El vent del nord ha guanyat la batalla, el cel és blau i el Turó de l’Home i Les Agudes prenen l’ataronjat color del sol de mitja tarda.

El camí fins la base del Pla de la Calma s’allarga com una serp gegantina. A la font del Vilar fem una fresca glopada. Admirem el pas, amb les seves taules, els seus llums, la seva presència, el seu rellotge de sol. Resta un bon tram encara. El dia sembla estirar-se i escurçar-se a plaer quan iniciem la pujada sinuosa cap al coll del cafè. El sol és damunt del Pla de la Calma, les ombres ens volten i els ulls viatgen d’arbre en arbre, mentre les cames fan el darrer esforç. Quan hi estem? Mitja hora? Una hora, potser? El temps ha desaparegut. Una clatellada d’aire gèlid ens rep al Pla de la Calma. Som al cafè i ara tant sols ens resta desfer la pista fins al Coll.

Aire gèlid i les restes de la batalla de glaç a cada ombra, a cada revolt, a cada… Camino a pas cansat, més que el seu. Em pesa l’ànima, el Montseny em reté. Sóc Montseny i ell ho sap i no em deixa avançar. És tant bell aquest país? I quin regal que ens ha fet: Concentrar-nos tots els colors del Montseny en un dia no és quelcom que pugui haver viscut molta gent, no. Però fou possible pels tres expedicionaris que vam gaudir d’aquell dinou de març de dos mil set. Una data a recordar, però…

… quina serà la propera?

P.D.: L’album de fotos de la sortida

Poc solet i força núvols poden restar una mica d’encant a la volta pel Montseny. Si més no, taparan força de la vista que des dels cims es veu.

Sortirem molt d’hora. Per fer muntanya, matinar sempre és més de la meitat de l’excursió. Un terç és la preparació i l’altre terç, l’esforç físic necessari.

Voleu veure un bocinet de la preparació?
Ahir a la tarda, vaig prendre el cotxe i el vaig deixar al poble del
Montseny. I és que, tradicionalment, el pas per pobles és un dels
maldecaps del senderista, ja que és on es perden més els camins. En el
cas del Montseny, però, aixó no passa i la baixada des de coll de
Posses és força hàbil per a fer-la corrents i a bon
ritme. Passat el poble, i ja enfilant cap a Sant Martí, hi ha
un punt un pèl perdedor, peró per aixó serveix anar a treure el cap
quan falta poc per fer una sortida d’aquestes: optimitzar els passos on
s’hauria de cercar el camí a seguir.

Aquest matí, m’he apropat a Sant Marçal. I és que fa força temps que no
pujo a Les Agudes i la pujada pel GR 5.2 no em sembla la
millor de les opcions possibles per un recorregut com el previst: el
pendent final és força més pronunciat que resseguint la carena des de
Sesferreres. Calia comprovar-ho i l’evidència de trobar-me carenant el
darrer tram de Les Agudes amb poc més de 45 minuts de marxa
han certificat les meves sospites. Si fa bon temps, a grimpar els
castellets, si el dia es rúfol a vorejar-los seguint traça humana.

Només em restava un escull per resoldre: De Sant Marçal a Sesfarreres haurem de fer el quilòmetre sisens metres per carretera?

Prenc el cotxe i el deixo a un Sant Marçal ple de turistes de cap de
setmana. Somric una mica davant la conversa d’un motorista saberut
davant d’un novell:

– Des d’aquí, en dias claros, se ve hasta el mar – diu amb el to aquell contundent de la saviesa popular.
– ¡No jodas!
– Sí, sí. Piensa que estamos a más de dos mil metros de altura –rebla ell.
– Si! – esclamar sorpres el company llec.

Una agradable conversa en un punt que, de ben poc, s’enfila per damunt dels 1.000 metres.

Ací, a Sant Marçal, és on m’adono del temps que fa que no hi passo. I
és que, a més dels senders que porten al Matagalls i Les Agudes, hi ha
una nova senyalització de petits recorreguts d’Arbúcies i un d’ells
passa prop del coll de Sesfarreres, superant l’asfalt. El
prenc fins un punt on creua la carretera. M’agrada. El prendrem.

Tornant cap a casa, repasso mentalment els horaris previstos de pas i
els punts de fugida en cas de necessitat: Esborro el de Sant Marçal (no
es pot abandonar amb un quart de camí fet). Els altres són el Turó de
l’Home (ens hi vindrien a buscar) i el poble de Montseny (on tindrem un
cotxe). En cas de mal temps no pujàrem al Pla de la Calma i anirem
directament a Coll Formic pel camí de la Castanya.

Feta la primera part de la feina, tant sols resta la segona: Preparar
les capes de roba i el barret; un calçat digne, una bona provissió de
teca de camí (en aquest cas, nous, pinyons, alguna peça de fruita,
sucre, xocolata i, potser, un entrepà), l’aigua necessària per arribar
a la font de Sant Marçal, una petita farmaciola i un bastó de boix
(ideal per temps rúfols i baixades atlètiques).

Després, a sopar pasta i carn i, au!, cap al llit ben d’hora que tocarà despertar els ocells.

Dimecres i dijous, vam tornar a canviar-nos el barret laboral habitual per deixar d’escalfar cadira i cremar la vista davant d’un PC per sortir al terreny de joc i jugar el partit del Dia de l’emprenedor.

Obro incís
Pere Quark el Dia de l’emprenedor no l’organitza Barcelonanetactiva, l’organitza l’agència pública on els netactius i les netactives treballem, és a dir, Barcelona Activa.
Tanco incís.

Una jornada on, entre d’altres coses, vam aprendre que d’aixó d’escriure en un bloc se’n diu nanopublishing i que l’invent aquest d’en Partal és una nanopublishing network. Vès tu quines coses, no? Suposo que dec deixar de ser un blocaire o un blogger per passar a ser un nanopublisher o quelcom de semblant. No ho sé, però per si de cas, sortiré del cau on he passat l’hivern i ho faré amb una nova activitat, la de fer-li un integral al Montseny!
I és que, aquest cap de setmana, aniré a treure el cap pels punts crítics del recorregut que ens hem fixat amb un parell d’alats per a fer el dilluns 19 de març, en plan mascletà i amb un recorregut força exigent.

La idea és deixar els cotxes a Coll Formic. Treure’ns la son de les orelles, tot pujant al Matagalls. Deixar-nos seduir per la baixada a Sant Marçal. Pujar Les Agudes (ja veurem si grimpant com cabirols pels Castellets o relliscant sobre les pedres de la tartera). Fer parada i fonda al cim del Turó de l’Home per prendre un bocí de l’aire que per aquelles alçades deu passar. Baixar a Fontmartina per apropar-nos al poble del Montseny i enfilar cap al Pla de la Calma que esperem trobar just allà on un pastor sol fer nit quan el seu ramat pastura pels voltants. Del Café, nom que tenen aquestes runes als mapes, baixarem de nou a Coll Formic. I, au!, cadascú a casa seva i el que té canalla a viure de les darreres hores del Dia del Pare.

Esperem gaudir d’un bon inici per la temporada excursionista d’enguany. Un inici que, ara com ara, se’ns presenta ennuvolat. El que segur que serà, és una bona puntuació lúdica en el trànsit de projectes professionals, vitals i laborals que hi ha a la lleixa d’un ós socialment solitari i que, si ha de fer cas, als gurús del dia de l’emprenedor (i l’emprenedora, Pere Quark, i l’emprenedora), està surfejant la cresta de les onades del futur des de fa tant de temps, que el demà ha esdevingut passat.