El Cau de l'Ós Bru de Taradell

M’aixeco a quarts de set del matí i escalfo les restes del bacallà amb samfaina d’ahir. Les acompanyo de bon pernil i una mica de pà. Per postres, un plàtan. I després, un cafè. Força aigua per beure. L’esforç serà gran i cal preveure la sequera del cos en fer-lo. Miro per la finestra: El cel és farcit de núvols allargassats i lleugers. Farà vent.

Deixo el cotxe a un Viladrau encara pres pel somni dels gentils i baixo cap a la riera. Toquen dos quarts. Deuen ser de vuit, penso jo. La Font de les Orenetes ens recorda Guerau de Liost, els Molins, que el sol marca les hores. De nou, la Sala fortificada ens mostra que allò fou terra de pas. Avui… silenci.

M’enfilo fins a la veïna Casa Nova que té les portes closes. És diumenge. Amb pausada i calmosa decisió ens deixem gronxar per les ponentades que bufen les nuvolades que poblen els cels. L’espectacle és sublim i el sol juga a fet i l’amagada.

Miro de cercar el millor camí per arribar al Pont de Can Gat. Pel Torrent hi baixa força aigua. M’enfilo pel costerut sender que voreja Rentadors. De llaçada en llaçada vaig guanyant alçada. No tenia intenció de baixar al Gorg Negre, però quan me n’adono ja hi sóc. La goja d’aquest paradís s’amaga riallera darrere el saltant que li fa de pantalla. Quina pau! Quin gaudi! Quina vitalitat! Tòlit, et venero!

El camí torna a enfilar-se per mostrar el món a la manera pausada del pas del vianant. De cop, baixa.

Com un diable cercant les portes de l’infern, em trobo furgant en la memòria el camí que, dins d’aquesta boscuria, m’ha de permetre creuar de nou el Torrent.

Trobat el camí, passada la feixuga pujada primera, i retornat de nou al llit del torrent, tinc la sensació que algú xiuxiueja darrere el roc proper. ¿Són riallades dels follets que cuiden aquest indret?

Cap allà m’apropo. El xiuxiueig és més amunt. El segueixo. Ja el tinc. Torna a fugir. Amunt, amunt, més amunt. Tres creus. Tres creus ens diuen que ja hem sortit del país de fades i follets. Trist per la pèrdua, faig bordar les gosses de Sant Segimon.

Sant Segimon és tancat. Les obres sembla que comencen a prendre volada i l’amo no hi vol tafaners ni passavolants. L’ermitana em diu que el propietari té un somni. El somni de veure conclosa la llar del sant eremita que veneraba aquest racó. Sant Segimon és clos. Hauré d’anar-hi per l’Aplec del maig. Ara toca gira cua amb respecte i veneració pel Sant i els qui el recuperen.

Just davant les tres creus, però, una fita i una marca indiquen el nou vial que permet vèncer Sant Miquel dels Barretons. Vorejant les roques m‘enfilo. Sant Miquel em queda als peus. M’hi atanso i m’assec al portal d’aquesta ermita feta corral. Tants anys de pujar-hi i encara no me n’havia adonat. Avui, Sant Miquel em mostra el seu secret: Sant Miquel mira Montserrat. I jo recordo un bon home.

De cim en coma, de coma en font, de font en font, camino empès pel ponent que deixa el cel clar i diàfan com mai. El vent de la fam en diuen… No porta aigua i tot ho asseca! En aquestes alçades, però, obliga a tapar-se la closca i dóna una sensació de fred que no s’adiu gens amb el sol de migdia.

M’apropo, hi arribo, l’atanyo. Sembla que no hi ha ningú, però és un miratge. Tothom s’amaga de l’aire rere la massissa peanya que aguanta la creu. Les nuvolades van cobrint el Canigó.

Marxo del cim i m’ajaço. M’ajaço amb l’esquena en un roquissar imponent. Al costat, un pessebre oblidat, diminut i resguardat de les inclemències del temps. Dimecres, encara era cobert d’una clapa de neu.

La sucosa taronja regalima gola endins, mentre segueixo el ramat de núvols que empesos pel llevant, s’inflen a la Pica del Canigó i segueixen camí per la capçalera del Tec. Plou al cor del país. Hauré d’anar-ho a veure. 

El bosc de Coll Pregon! Quan per fí abandoni la carn que em cobreix les espatlles, vindré a raure en aquest bosc! N’estic segur! El bosc… el coll… la barraca dels caçadors… El silenci… L’aire… La joia de viure…. Rialles!

El terra és sec i les fulles encara hi són totes en l’slalom gegant que mena a la Font dels Mosquits, primer; i a la dels Llops, poc després. Miro Sant Francesc amb ulls cristians i m’entretinc, tot seguit, amb les ovelles que, al corral de coll de Joan, vigila un gos tranquil i mansoi. Giro a l’esquerra i camino per pistes i més pistes que es creuen i travessen mostrant ja vitalitat humana. La Vila em saluda i em serveix de guia. És d’allà on, passant per l’immortalitzat Hostal de la Glòria, hom sent la campana de Santa Maria que es remou amb un sol cop de batall. És la una.

El poble bull de palmes i palmons, de pares i nadons. La gent fa el got a les terrasses. Vida, veus, rialles. Un poble. Diumenge de Rams. A Vic, els pagesos, fan mercat.

Sol al castell. És dissabte. Tenia la intenció d’anar al Matagalls per preparar una sortida, però els mateixos símptomes que em van fer perdre el club de cinema de dimecres i l’acte de “Som Dones” de divendres, m’han fet allargar les hores de llit. Abaltit i las, m’he deixat vèncer per la coïsor d’un coll que anuncia tempesta.

A quarts d’onze, però, el neguit produït pel cant dels ocells, m’ha empès al carrer. M’he vestit d’una esgarrapada,
he enviat l’engorroniment a prendre vent i m’he endinsat pel camí de
les gaies i els rocs vermells vers la pista que, vorejant el tancat de Masgrau, mena directe al castell de Taradell.

Assegut de cul a terra i amb l’esquena a un dels murs més baixos del castell, admiro l’olla de cims que envolten Núria i l’ull de Ter. Del Puigmal al Pic de la Dona. A llevant, el Roca Colom i el Costabona i un xic més a mar, la Pica del Canigó, far de pescadors i navegants de la Mediterrània, es mostren amb la claredat d’un jorn joliu com el d’avui.

Quatre núvols allargassats i flonjos entaranyinen lleument el cel del Pirineu. El sol m’esguarda de migjorn.

A ponent del Puigmal, una llarga plana, la del pas dels lladres, es dibuixa lleument damunt la serra prepirinenca que té al davant. Un tros enllà, la Tossa Plana obre el parèntesi de la serra del Cadí que clou un Pedraforca que, altiu i juganer, amaga un Pollegó en la serra d’Ensija, guardiana dels secrets de la roca del diable.

Poca neu. La tamborinada recent en aquests paratges ha estat més greu als mitjans i en les ments dels meteoròlegs que en els cims i les valls d’aquests indrets. Barreja de tramuntana i vent de la fam, aquestes tamborinades atlàntiques difícilment tenen profunditat i durada en aquests indrets de clima mediterrà i llevantí. Són com una escopinada podrida i breu que malmeten el terrós, però no fan saó.

El planyívol udol d’un gos neguitós competeix amb el constant brogit dels cotxes a la Plana propera. Silenci. Cap ocell. Sota els peus, un mas enmig de prats verds, un pantà de vores seques, una vila esprimatxada que sembla ben bé una graderia d’espectadors amatents al què passa a la comarca. Al nord, les naus industrials d’un Polígon. Més enllà, rodó i pagat de si mateix, el cap de comarca maridat ja amb el veí Calldetenes. D’ací d’allà, com granets de sal espargits per mà geganta, se succeeixen masos i masies, casals i ermites. És la filla més ampla i reposada del Ter, la Plana de Vic.

Per la sinuosa carretera de la vall de Mansa, serpenteja un cotxe i el seu soroll somort i llunyà ens capta l’atenció. Es creua una motocicleta que s’aplana a cada corba. Els corbs grallen i s’envolen entre els arbres. Se senten veus. Són ciclistes que xerren mentre baixen i saluden a d’altres esportistes que pugen pel mateix vial asfaltat. Bado.

Badem. Els minuts passen, però… i les hores? Un avió vola baix per veure el Montseny d’a prop. El Montseny i la Plana. Deu anar a Sabadell.

Els arbres són ben secs i desfullats. Alguns encara conserven alguna fulla terrosa que aquest hivern no s’ha sabut emportar. D’altres, ben pocs, conserven el verd immortal. No hi ha flors encara.

El trepig d’un vianant em fa girar els ulls vers la pujada del castell. Tinc companyia. Creuem quatre mots sobre el clima, el temps, els aires, les muntanyes i la vista. Marxa. Té presa. És modern i potser ha perdut l’encant que em manté ancorat en aquesta paret del vell castell enrunat.

Assegut a l’ampit del precipici, elogio el ritme de la natura i intento escatir-ne l’entrellat.

Em declaro llec. No en sé i em dol. Desconec el secret dels arbres, dels colors, de la natura, de les plantes. Massa anys allunyat de la terra i sucat en el progrès. Massa temps reclòs en l’escalf de parets i terres de fabricació humana. El divorci del progrés no treu la nostàlgia de mil·lenis de llar enmig dels boscos. La por, la irracional paura envers la natura, no m’aclapara tant com els perills autogenerats per la mà de l’home rabent damunt l’asfalt d’una carretera, l’accelerador d’un cotxe, el fiador d’una pistola o la metzina vírica de noves malalties encara desconegudes. El vol d’un borinot em retorna al castell de Taradell. Silenci i pau. Pau.

A l’ampit del precipici, m’estiro i tanco els ulls.

Aquesta llegenda, en tantes versions com hom tingui el seny d’imaginar, es conta de punta a punta de Pirineu, des de temps molt i més reculats. De fet, si en fem cas, és més antiga que les muntanyes mateixes!

Jo l’he sentida contar en basc, en aranès, en llemosí, en català, en aragonés i, fins i tot, en castellà… Però diuen que és una llegenda plenament mediterrània i que fou contada per primer cop en el grec dels antics. Vès a saber si és cert!

La llegenda diu així:

Existia antany, un mandatari nòmada que recorria el seu reialme des de les Cevenes, al nord, fins a les Ribes de l’Ebre, al sud. Una terra banyada per les mars d’Astúries a ponent, i la Mediterrània, a llevant. Un país tocat per la mà dels déus, un terrós tot planer i ric, ric i farcit de vinyes d’un raïm tant dolç, que el seu vi era nèctar diví, i d’unes oliveres tant fermes, que donaven les olives més bones del món sencer.

Aquest mandatari nòmada, conegut pel nom de Bèbrix, era un home molt senzill i planer. Amant del vi dolç i les olives que conreava, també estimava les sardines i les anxoves de les aigües que el seu país banyaven.

Bèbrix tenia un sol tresor. Un tresor que adorava amb devoció infinita: la seva filla Pyr, ninfa de grans ulls negres i cabellera suau i llarga.

Un bon dia, un crit va recórrer tota la plana. Tots els pagesos deixaven la feina per sentir la veu de l’infant que bramava:

– Un foraster! un foraster! Que ve un foraster!

I era ben certa la nova. Un home, gran con un gegant i cepat com un ós de les muntanyes, trepitjava amb pas ferm les fronteres de la contrada. A la mà hi duia un gran garrot i anava vestit amb la pell d’un terrible lleó.

Quan el desconegut va arribar a l’indret on Bèbrix feia estada, aquest li digué:

– Benvingut siau brau foraster. Entreu, beveu i descanseu amb nosaltres.

L’home es va veure una gran copa d’aigua fresca i, encara dempeus, digué:

-Moltes gràcies, gran senyor. El meu nom és Hèracles. Vinc de molt lluny, de l’altra costat de la mar blava. Vaig cap al sud, allà on hi ha la fi del món. Hi tinc un treball a fer, una feta encomiable.

Una cortina es remou darrera Hèracles…

– Pyr!- crida Bèbrix- no t’amaguis pas! Tant sols és un foraster que ve de camí del sud!

– Pyr – va dir Hèracles- quin nom més polit i ardent!

– És la meva filla- digué Bèbrix– Víne, filla meva estimada, saluda al nostre convidat. No te n’amaguis pas, és un home encomiable.

Pyr va entrar tota vergonyosa i amb la mirada baixa. Mai en sa vida havia vist un home tan gran ni tant ben plantat.

– Hèracles- va dir el rei- farem una gran festa de benvinguda en honor teu aquesta mateixa nit.

– Accepto amb gran plaer – respongué Hèracles tot esguardant Pyr.

Durant la festa, Hèracles anà desgranant la seva vida. Parlà de son pare Zeus, mestre dels déus, i de la seva mare Alcimene, la sempre humana. No va parlar de la muller de Zeus, Hera, però si de l’enfrontament que, en el bressol, va mantenir amb les dues serps que Hera li va enviar per acabar amb el fruit de l’engany del seu marit amb una mortal.

En acabar la festa, Hèracles va passejar una estoneta amb Pyr, la bella filla de Bèbrix.

L’endemà, explicà com havia vençut al lleó de Nemea, tallat els caps de l’Idra de Lerna, capturat la cabra de Cerinea i el senglar d’Erimant.

Per la nit, Pyr i Hèracles van passejar-se entremig de vinyes i oliveres.

L’endemà, Hèracles narrà amb tot luxe de detalls com havia netejat els estables del rei Augies, com havia fet fugir els ocells del llac Estímfal. Ningú es cansava d’escoltar les aventures del brau guerrer.

I, de nit, Hèracles i Pyr es van asseure sota una de les oliveres més fermes del país.

L’endemà, encara, Hèracles va contar amb pèls i senyals com havia capturat el bou de Creta i les eugues del rei Diomedes i, fins i tot, com havia aconseguit el cinyell d’Hipòlita, la reina de les amazones. Pyr se l’escoltava bocabadada.

Per la nit, Hèracles i Pyr van tornar a jaure sota l’olivera i, davant les repetides i dolces promesses del gran heroi, Pyr va caure entre els seus braços.

A l’endemà, Pyr es va desvetllar amb el sol del matí a la cara. Cantava com un ocell. I és que es trobava tant i tant bé!

– On és Hèracles? – va preguntar tant bon punt va veure son pare.

– Petita meva! Podries dir bon dia al teu pare! Hèracles ha partit ben d’hora aquest matí. Tal i com ja ens va dir, ha marxat a fer el seu treball a la fí del món.

– Que ha marxat? Que se n’ha anat? – digué Pyr abans de girar-se de cop i marxar corrent pel camí del sud a la recerca d’Hèracles. Però el camí és ben desert, Hèracles és ben lluny d’aquestes contrades.

Pyr resta moixa i trista i perd la gana. Ai, la follia de l’amor que dura que és i mal trobada!

No és només l’amor el que turmenta la princesa: Pyr espera d’Hèracles un hereu. No sap que ha entrat en terreny de déus envejosos. Hera, madrastra de Zeus, no vol que son fillastre entri a l’Olimp i sap dels amors que l’heroi sent realment per Pyr. Per tallar la nissaga de l’heroi, Hera canvia el plançó d’Hèracles per una serp i aquest és l’ésser que surt de les entranyes de Pyr que aterrida li conta a son pare.

Son pare, boig d’ira, fueteja Pyr amb un xurriac de plata. Conten els del país, que les esquerdes de Rojà, en són les marques elevades.

Tres dies després, Hèracles, conduint els ramats robats al gegant Gerió, torna, tot content, per trobar-se amb la seva estimada. 

– Pyr! – crida tant bon punt arriba a les terres de Bèbrix. – Pyr!

Però no troba cap més resposta que el plany dels habitants del país i un Bèbrix boig de dolor i amb les mans, de sang, tacades.

– Pyr… Pyr… Pyr… – el mandatari tant sols balbuceja i assenyala el cos inert de la seva princesa estimada.

Hèracles, foll de ràbia, pren lo cos en alt i fuig corrent amb el seu gegant rostre farcit de grosses llàgrimes:

– Pyr. Pyr estimada, et faré la fossa més gran! El mausoleu de la teva ànima! I tothom recordarà ta bellesa i la dolçor de la teva cara.

Hèracles corre tot lo món a la recerca de les més grosses roques i en va fent una pila immensa, sense aturar-se mai, ni de nit ni de dia. Apila que apila blocs de roca, pedres de totes mides i colors, la carena va pujant amunt… amunt… ben amunt. Les pedres ja toquen el cel, els núvols s’hi apropen i s’hi enrosquen, però Hèracles no s’atura. És tant el dolor per la pèrdua de la seva estimada!

Finalment, Hèracles diposita el cos de Pyr en el lloc més bonic de tot el massís i el cobreix amb les pedres més formoses.

Allà on abans hi havia vinyes i oliveres i un país planer ara hi ha altes cingleres, tucs punxeguts, collets altius i valls fondes i pregones.

Les llàgrimes d’Hèracles esdevenen aigua i neu que, en escolar-se entre roques, toquen el cos de Pyr, i d’aquesta santa unió en creixen flors d’una bellesa fins llavors desconeguda: Nerets i ginestes, ginestes i nerets. En neixen flors. Flors i arbres altius, llar d’ocells vinguts d’arreu per nïari avui encara.

La fossa que acull Pyr és lo nostro Pirineu, aquesta serra estimada!

Fonts d’inspiració:
– “Formació de les Esquerdes de Rotjà” a Didier Payré i Roig (2005) Canigó. La muntanya mítica catalana. Farell Editors.
– Trabalham legendes d’Aran: Pyrène
– Pep Coll (1993) Muntanyes malaïdes. Ed. Empuries 

Llegeixo al bloc d’en Toni – algun dia haig de parlar de l’anònima tasca dels periodistes de proximitat – que s’està movent el tram de Camí que passa per casa i m’apunto a una idea que, tot i que vaig seguir una mica en els seus inicis, havia abandonat en el bagul dels somnis impossibles. La tossuderia de la gent, però, manté viva la flama del camí i han vingut a trucar a la porta de casa i no he sabut dir que no i recuperar un somni una mica més possible.

Per això, em vaig decidir a provar el tram que, venint de Sant Celoni i Arbúcies, uneix les poblacions de Viladrau i Taradell, abans d’enfilar el camí de Vic. Quina va ser la meva sorpresa en trobar-me a la Plaça Major de Viladrau sense els escuts amb les quatre barres que han d’assenyalar aquest vial lúdic i cultural que ens ha d’enfilar a tots en un sender monumental. Per sort havia donat un cop d’ull al web de la iniciativai havia resseguit virtualment el tram sobre aquest invent que en diuen Google Earth i que, la gent del PAS -l’associació que fa camí-, utilitza tant bé.

M’ha agradat que no hi haguessin senyals. T’obliga a preparar-te la sortida i no embruta muntanyes i camins amb taques de pintura que, sovint, fan més nosa que servei. El repàs al web de El Camí i portar mapa, tot i que els que hi ha editats de la zona no recullen tots els camins del territori, i, si no es té bona orientació, una brúixola, permet seguir el recorregut sense gaires problemes. Després vaig assabentar-me que el tram està en construcció -per dir-ho a la moderna – i que els senyals de l’itinerari arribaran properament, com en tants i tants d’altres recorreguts de tots els colors i mides.

El camí, que vaig fer en unes tres hores, surt de la plaça Major de la vila dels hostals i les cases senyorials, baixa cap al riu per un carrer peatonal farcit d’esglaons, s’endinsa pels senders d’en Guerau de Liost, travessa per davant de la casa de repòs dels Molins i va a caure a les envistes de l’impressionant casal fortificat de la Sala de Viladrau – mas nadiu del bandoler més glossat del país, en Joan de Serrallonga -. Seguidament es dirigeix cap al casal de Mas Vidal, on travessa la carretera, per prendre els camins que ens permeten guanyar les propietats d’Espinzella, la casa d’estiueig d’un conegut capitost nyerro i benefactor dels tres grans bandolers d’aquestes contrades. A saber: Perot Rocaguinarda, Joan de Serrallonga i Jaume Masferrer (Toca-sons).

Arribats aquí, hi ha dues variants possibles que es troben de nou més enllà de "fi de províncies":

– En la primera es baixa cap al Molí Espatllat i se segueixen les passes dels joves taradallencs que, tornant de molinar gra, van protagonitzar la feta més glossada de la vida d’en Toca-sons, el bandoler de Taradell.

– La segona s’enfila un xic cap a la dreta per guanyar la vertical de la serreta i baixar, en quatre passes mal contades, a la carretera. Creuar-la i començar a enfilar-se ja cap al paratge de Creu de Pedra, tradicional encreuament de camins, ara ja en desús, on encara es poden veure, ben gravades a les roques, les marques de les roderes dels carros dels traginers que, per aquest indret seguien el Camí Ral de Viladrau. En el mateix lloc, es pot cercar una creu esculpida en la mateixa pedra!

Abans d’arribar-hi, però, un corriol permet visitar la Fossa d’en Toca-sons, indret d’història i de misteri que, malauradament, malviu com a abocador de joguines, cadires i plàstics varis llençats des del pont de la carretera que li passa pel damunt.

Més enllà de Creu de Pedra, ja ens dirigim al Castell de Can Boix (la gent fina en diu Castell de Taradell). Per anar-hi, podem prendre la pista que s’apropa al coll de Taradell (indret on diuen que el jove Montserrat Camprodon va iniciar la fortuna familiar amb una coltellada an Jaume Masferrer) o prendre la direcció contrària per guanyar el camí recentment obert a iniciativa, si ho tinc clar i no m’erro, de la gent del Centre Excursionista de Taradell.

Del castell al poble hi ha un pas. Un pas que, els pelegrins d’aquest Camí, fan per sota la Tomba, obra moderna, però d’una rusticitat que la converteix en la més bella entrada a Taradell.

Fet el camí, m’he ofert per donar-los un cop de mà en la promoció de la nostra vila i les millors passes per seguir cap a Vic. I, també, en fer-los de guia acompanyant: una professió que em fa l’aleta i que tinc la intenció de començar a enfilar sense presses però sense pauses, tot superant les proves esportives que permeten accedir als estudis tècnics adients. Serà una bona manera de complementar la meva sedentària tasca de fer feliç a la gent des de la pantalla de l’ordinador.

El mes de desembre és un mes actiu al Centre Excursionista de Taradell (CET). Més enllà de deixar-se prendre per l’engorroniment propi de l’hivern, a Taradell el fred no espanta i, al desembre, es fan tres activitats que ja han esdevingut tradicionals.

Les Agudes
El diumenge 2 de desembre, un grup de socis de l’entitat taradallenca, vàrem apropar-nos fins a la font de Passavets, vam deixar-hi els cotxes i ens vàrem enfilar entre àrbres pelats i una catifa de fulles seques cap a un misteriós cim de Les Agudes.

Per un servidor, aquesta via va resultar totalment nova. I és que, a Les Agudes, hi he pujat per diverses vies: des de Sant Marçal, per la tartera; des de Ses Farreres, pels Castellets i pel camí de la cadena; des del Turó de l’Home, per la carena i pel flanqueig; fins i tot, l’havia passada en la integral del Montseny que, en la diada de Sant Josep d’enguany, vam fer amb en Manel de Vilafranca i l’Òscar de Mataró. Però mai, se m’havia fet avinent anar a les esquenes del Montseny per a fer els camins de Santa Fe. És possible, però, que aquest hivern hi vagi alguna altra vegada. Això sí, tenint sempre present que, en temps de fred, la norma de planificar, prevenir i avisar es converteix en una inquebrantable llei de la muntanya. No val a badar amb el canviant hivern dels cims del Montseny.

En l’ascensió a Les Agudes d’aquest primer diumenge de desembre, vam trobar-nos amb la boira cobrint bona part del camí i la bufera del Matagalls glaçant els senderistes en colls i collades. Després d’un bon esmorzar, vam deixar-hi "el pessebre del Montseny":

Costabona
Era un quart de set del matí del dissabte 8 de desembre, quan, de nou, un grup de socis del Centre Excursionista ens trobàvem a la porta del local per anar a deixar "el pessebre del Pirineu" al cim del Costabona.

En aquesta ocasió vam optar per la via ràpida i, després de l’aproximació amv vehicles fins una ventosa i gelada collada Fonda, vam començar a remuntar la carena que, des d’aquest punt, mena al cim del Costabona. Darrera nostra un mar de núvols cobria bona part del país. Els seus límits meridionals: el nostre benestimat Montseny, la serra de Sant Llorenç i la muntanya de Montserrat.

En alguns punts de la pujava el vent, tot encalmant-se, deixava de fuetejar-nos la cara. El fred intens, però, ens va acompanyar fins al vèrtex geodèsic del cim que fa de partió a les valls de Molló amb les capçaleres del Tec. Allà, vam fer-nos la foto de rigor, vam meravellar-nos amb els enfarinats cims del Canigó i de la Jaça de Mantet. El majestuós Bastiments, els màgics Gra de Fajol, la nevada pala del coll de Tirapits i tots els germans i cosins d’aquestes montanyes. També vam resseguir amb la vista les estimades Esquerdes de Rojà. Se’m feia tan estrany veure aquests indrets buits de bestiar! La maca de vaques i cavalls en aquests verals és la mostra més punyent d’un Pirineu que s’adorm per passar l’hivern sota una capa de neu. Al Costabona encara no hi ha neu, però veu enfarinats els seus veïns i començar també a sentir la proximitat de la blanca pell que resguarda de glaçades.

Hi deixem el pessebre que vindrem a buscar l’any vinent, si el temps ens és avinent.

Si la pujada ens ha portat poc més d’hora i quart, la baixada, un cop esmorzats, no en gasta més de mitja horeta. Tot i que intentem allargar-la amb les vistes del país que ens ha forjat, ara que, apropant-se el migdia, el vent ha fugit i s’està divinament en aquest indret:

Matagalls
Taradell, però, te un cim que ens és propi, tant nostrat com ho és per la gent d’aquesta cara del Montseny. Aquest cim que venerem i estimem és el Matagalls. I, possiblement, aquesta és la causa que la nit de Nadal a Sant Esteve, bona gent del Centre Excursionista van decidir de pujar-hi per primera vegada a fer la tercera de les activitats del desembre. "La cavada" al Matagalls ens reuneix a les portes de l’entitat per anar a baixar el dinar de Nadal i deixar lloc al de Sant Esteve. Això sí, a la motxilla cal portar-hi una ampolla de cava (o dues… o tres… o…), una copa de cristall i alguna coseta per acompanyar (turrons, neules, galetes, bombons, ….).

Sota els estels de la nit, s’acaba l’any excursionista i ja es comença a pensar en l’any que és a punt d’entrar.

Fetes Les Agudes, fet el Costabona. Preparem la Cavada al cim del Matagalls!

– Mireu si em reca de parlar-vos d?aquest indret que no sé pas si continuar.

– Però per què? Per què no voleu compartir-lo? Què té d?especial aquest lloc que no tinguin els altres que aquí mateix ens heu dat a conèixer?

– Ui! Si ho sabéssiu! Voldríeu anorrear-lo per emportar-vos-el a casa com una salvatgina domesticada. Fins a dia d?avui, mai m?havia topat amb un indret tan encisador, tan proper a l?ànima de qui s?hi apropa nu de modernitats i tan llunyà de qui, voltat de comoditats, s?hi allunya.

– Què voleu dir?

– Vull dir que hi ha llocs que és millor que s?esborrin dels mapes, que els camins s?embosquin, que la gent els oblidi i que, fet això, recuperin la bellesa d?aquell que s?aventuri a explorar-los en sa pregona i ancestral dimensió.

– Ufff! Si que n?ha de ser de bell aquest indret! Per què no voleu que el gaudeixin d?altres?

– No. Déu m?en guard! En trencarien la màgia!

– …

– Només et diré que, en un sol espai, aquesta joia de la natura recull
totes les riqueses del massís on és ubicat: L?aigua del seu saltant
impressionant, els colors rogencs dels arbres de tardor, la foscor dels
llocs més inaccessibles, el suau pas de les veus dels habitants de tots
els temps que hi han passat, la fortalesa de la irrompible roca, la
…

Només d?apropar-t?hi ja sens que no ets en un temps i en un lloc
determinat. Sense adonar-te?n has sortit disparat de les dimensions on
estàs acostumat a viure i ets en molts temps i molts llocs a l?hora:
Veus capritxoses donzelles i bàrbars bandolers, fetilleres bruixes i
carboners boscans, pastors invencibles i …

Us diré que és un gorg negre. Sabeu el que és un gorg negre?

– Sí, és clar. He estat al gorg negre de Gualba i…

– Collonades! El gorg negre de Gualba és una palangana de barber
enfront d?aquest indret amagat. El de Gualba és un souvenir per
turistes de cap de setmana davant d?aquesta joia de la naturalesa. No
és un, que són dos els gorgs que hi pots trobar. Pous de fondària
infinita on, en temps reculats, s?hi banyaven i hi cantaven de goig
aquelles que no volien ser vistes a cos conill.

Has de saber i creure i creure i saber que aquest gorg, aquest gorg
negre, aquest espai que va fer veure bruixots i bruixes i dones d?aigua
i al dimoni mateix en persona als nostres avantpassats, és un sol dels
diversos esglaons que baixa l?aigua d?aquest recòndit torrent paisà.

No us en diré el nom, no. Encara que hi insistiu mil anys! No m?en
refiu gens d?on pugui anar a parar informació tan preuada! És tan bell
l?indret que no és fet per ulls cosmopolites.

Com el boletaire! Com el boletaire, les boleteres! Així guardaré jo
aquesta joia en el meu joiell. No insistiu, perquè més enllà del que us
he dit ja no us en diré més. Eps! Fins que us vegi capaç d?estimar-lo i
servar-lo tant com jo l?estimo i el servo en el meu cor enamorat.

?El destino se sienta en la triste y oscura almena;
y al abrirse la puerta para recibirme,
una voz en ecos sombríos a través de los patios,
va diciendo una hazaña sin nombre?
Washington Irving (1832) Alhambra.
Una serie de leyendas y apuntes
sobre moros y españoles.

Assegut davant la imatge de la Madre de Dios de las Nieves somric cofoi com un marrec amb sabates noves. Sóc al cim del Mulhacén: Aquell que, de menuts, ens van gravar al cervell com a ?pico más alto de la Península?.

Hi sóc després d?una memorable nit al ras feta a la Loma de la Alcazaba, aquell indret on, diuen les llegendes, que encara hi ha la més que bella donzella i filla d?un cabdill moro. Un pare protector que la va apartar d’aquesta manera de les perverses intencions de la masculinitat.

Hi sóc després d?haver pujat 1.400 metres de desnivell en una nit de tardor en què la Mediterrània treia foc pels queixals i inundava racons del llevant peninsular.

Hi sóc després d?una jornada de tres.mils encadenats des del Picón de Jerez fins al Puntal de las Calderetas.

Hi sóc amb més de 10 quilos de pes a les espatlles. Som occidentals i necessitem tantes coses per viure! 

Hi sóc en el jorn que passaré per dos dels tres cims més alts de la pell de brau: Aquest on sóc ara i el seu veí, el Veleta. El Veleta de vistes fantàstiques i horitzons gegants. El Veleta que s’alça sobre La Alhambra per rivalitzar amb bellesa i altivesa.

Hi sóc després de veure ramats de cabres munteses pasturant i creant-me sanes enveges.

Fi sóc després de viure la màgia d?una nit fresca, clara, límpida i estelada com cap altra. D’aquelles en que els estels esguarden el somni del pelegrí, del rodamón enamorat de la bellesa i la llibertat.

Hi sóc en plena travessa, en plena integral dels tres-mils, en una bogeria de carenes i crestes que segueixen el que, per aquest país, en diuen la cuerda del Mulhacén.

Des del cim del Mulhacén, l?indret on reposen les restes del Muley Abu Hassen -difunt per mals d?amor- no puc més que pensar que sóc enmig d?una aventura de muntanya tot just set anys després de ser a les portes de la mort. No puc més que donar gràcies a la vida per permetre’m ser en les alçades on l?oxigen és escadusser, set anys després de tenir ambdós pulmons endollats en una maquina i respirant artificialment.

Ple de vida m?en glorifico i somric. Somric, recordant tots aquells que em van fer costat en aquells dies on vaig aprendre que la mort és part de la vida, tot pensant en aquells que necessiten una alenada d?il·lusió per a superar tràngols que els semblen increïblement difícils de superar! No hi ha impossibles! La vida es viu un sol cop i els problemes de l?avui poden ser les anècdotes del demà.

Assegut al cim del Mulhacén somric.
Somric i m?aixeco.
M?aixeco per contemplar el mar de núvols que hi ha a la banda de marina, la part més humida de la serralada.
M?aixeco per mirar d?escatir si avui també es veuen les costes del Marroc.
M?aixeco per contemplar la plana granadina allà lluny, als peus dels peus dels peus d?aquest impressionant massís de dimensions sobrehumanes, però d?esperit plenament humanitzant.

Al capvespre, des del Veleta, veuré la ciutat més bella del món: Graná, la ciutat on l’amor i la llibertat es mariden en un etern llit de contrastos.

Des de la Torre de la Vela de l?Alhambra veuré el cim amb les vistes més espectaculars del planeta: el Veleta.

Yabal Sulayr i La Alhambra, dos monuments increïbles, dos mons farcits de llegendes i rondalles. Dos indrets que, maridats en un sol viatge, es converteixen en un delit pels sentits, en una experiència difícil d?oblidar.

Baixant del Mulhacén, contemplo el Veleta. Baixant del Veleta, els Tajos de la Virgen. Baixant dels Tajos de la Virgen contemplo la caputxa del Tozal del Cartujo, baixant del Tozal contemplo la crinera del Cerro del Caballo. Baixant del Cerro del Caballo, el naixement del Lanjarón. Tres dies, tres. Tres jorns inoblidables per a encadenar una vintena de cims de més de 3.000 metres d?alçada entre Peña Partida ?damunt de Güejar Sierra – i el Cerro del Caballo ?allà on neixen les aigües de la vall de Lanjarón -.

Yabal Sulayr – Sierra Nevada és com Graná: mora i cristiana, infernal i celestial, seca i humida, civilitzada i salvatge, viva i morta, … Com vaig llegir a l?Hostal de la capital nazri, són ?como la Graná?:

?por fuera cascara dura.
Si te saboreo,
verde.
Cuando te tengo en mis labios,
amargura.
Y cuando se abren tus grietas
te desgranas con dulzura.?

Em remoc al llit. Inquiet, somio el camí a fer i repasso cadascun dels fòtils que he posat a la motxilla. Els necessitaré tots?

Sovint em pregunto que carai em crida a abandonar la meva bombolla diària de seguretat quotidiana. Per què necessito calçar-me les botes i carregar-me la casa a l’esquena? Per què necessito passar jorns i nits a sol i serena? Per què …
Després penso en l’expedició vilafranquina que tot just baixa del Cho Oyu o en la gent que, com ells,
s’embranca en expedicions alpines als més recòndits llocs de la terra i
veig que, potser, en faig un gra massa.

Sierra Nevada a la tardor no és l’Himalaia i jo no sóc un alpinista. Ho
podria haver estat? Segur que si! Però s’estava tant bé en la bombolla
de ciment i maons! Era més senzill capficar-se i engorronir-se en la
comoditat post-moderna que sortir a cercar feixancs, comes i pics a la
vella manera No m’en penedeixo pas del meu passat. Déu m’en guard!
Però abans d’una aventura personal i compartida com aquesta el cap dóna
tantes voltes com el cos al llit. És el neguit. Són les ganes. És
l’energia que s’acumula. Són les piles que es carreguen. És… Ai!
Carai! Avui mateix em posaria a caminar!

Em llevo i faig un glop d’aigua. Serà tan escadussera per aquells
verals! I és que a la corda del Mulai Hassen no hi ha aigua corrent, ni
teulades fermes, ni mentides que entretinguin. Acarar-se a la vida!
Voler sentir-se viu! ¿és un crim, potser?

Demà a aquestes hores seré camí de l’aixopluc de Peñas Partidas.
Sis-cents metres més amunt hi hem de passar tres dies. Tres dies sense
baixar dels 3.000 metres que dominen la darrera ciutat àrab de la
Península. Tres dies per arribar al Cerro del Cavallo i tornar a les
planes que rodegen el massís més alt de la Península.

¿Ho podríem haver deixat pel proper estiu? Potser si, però les
expedicions tenen un punt de bogeria, una bogeria que és filla de la
rauxa i el desig per córrer cims. No sabem el que hi trobarem allà
dalt. Potser neu? Potser aigua? Potser fred? Potser sol? Potser
llegendes? Potser res?

L’aventura comença l’11 d’octubre i jo segueixo removent-me al llit i
veient, amb ulls d’àliga gegant, els cims que els peus han de trepitjar
d’aquí poques hores. Uns cims curulls de llegendes. De llegendes que
parlen de les dues cares de la serralada: La Yabal Sulayr (muntanya del
Sol o del Aire) i la Yabal-al-Tay (muntanya de la Neu)!

Oh! Déu! Vull sentir-me viu altra vegada!

La intenció inicial era fer cim al Perdiguero. Però una pajara en un mal moment em va fer retardar la pujada a la collada d’Ubago. Una pujada d?unes tres horetes que va esdeveir una ascensió de cinc hores! Males sensacions a una setmana de Sierra Nevada, però bé: No fer cim en un Perdiguero emboirat ens va permetre descobrir pams de país gairebé virginals. Si més no, el ramat d?isards que vam sorprendre en el flanqueig fins al coll del Perdigueret així semblaven indicar-ho. Però anem a pams i fem camí.

Cap a les vuit del vespre de divendres, deixàvem el cotxe davant per davant de l?aparcament que hi ha un tros amunt de la pista que mena al Refugi d?Estós. Allà vam començar a remuntar aquesta pista tancada al trànsit rodat i que serveix de pas pel GR-11. Per a fer el nostre camí, cal remuntar-la fins tot just passada la Cabana de Santa Anna. El cel era ben fosc i una pluja fina amarava les nostres jaquetes i les fundes de les motxilles. El frontal ajudava a trobar les indicacions del PR que es desvia per la dreta del camí, baixa fins un pont damunt del riu i comença a enfilar-se cap a uns prats farcits de vaques d?ulls brillants. A mig prat, el camí fa una giragonsa i s?enfila tot fent ziga-zagues pe?n mig d?un bosc. El camí, tot enfangat, va guanyant alçada fins trobar un altre prat. La llum ataronjada del foc ens indica que, a la cabana de La Coma no hi serem sols. Són vora les deu del vespre i, certament, a la cabana hi ha dos nois més que faran nit amb nosaltres.

Ens traiem les peces de roba xopes, parem el llit, sopem, xerrem una mica i anem a dormir.

Al matí següent ens llevem cap a les nou del matí. Els companys de cabana ja han marxat i nosaltres esmorzem una mica i carreguem les motxilles amb el material necessari per una jornada de muntanya. Em llevo amb un punt de mal de cap, les sensacions no són gens bones. El Perdiguero, com el Posets, és sota la boira i cauen algunes gotes d?aigua molt disperses. El cel es tanca i sobra, els núvols i el sol semblen estar en plena batalla. Nosaltres, ens carreguem la motxilla a l?esquena i decidim de remuntar els prats que hi ha davant la cabana per dirigir-nos cap a la base de les Fites del Perdigueret, tot just en el punt on un la font d?un rierol ens permetrà carregar d?aigua les cantimplores. La pujada és forta, però agraïda de pujar, Es tracta d?una combinació de pendents i plans herbats que van guanyant alçada tot vorejant un bosquet de pins. Amb encara no una horeta de temps s?arriba a la tartera que baixa de la collada d?Ubago. Aquí, el camí comença a estar fitat i va vorejant les fites del Perdigueret i el Perdigueret. És en aquest punt on m?agafa la pajara i sembla que el cos no em respongui. Arribem a la collada d?Ubago amb cinc hores! Un temps excessiu, per una pujada que, si bé és dreta no demana pas el temps que hi hem esmerçat.

Som a 500 metres del cim, però, amb bon criteri, decidim deixar-lo per un dia més clar i canviem la nostra ruta inicial. Val a dir, però, que, des d?aquesta collada, un sender fitat ens portaria al cim del Perdiguero. ¿Tornem a la cabana per la tartera que hem pujat o aprofitem per reconèixer el barranc de Lliterola?

Ens decidim per la segona opció i comencem a perdre alçada per una baixada pronunciada i agraïda de fer. Una pendent que ens porta a l?Ibonet de Lliterola, el llac que queda just a sota de la collada on iniciem aquest segon tram de camí. La baixada combina trams de roca i d?herba i es va desviant cap a l?esquerra per trobar una tartera que, damunt les aigües del Barranc de Lliterola, ens porta a l?esmentat Ibonet. Tota la baixada està fitada i, es poden seguir unes marques de color blau, indici de ser en un dels camins més transitats per a pujar al cim que deixem per més endavant. Amb tres quarts d?hora ens plantem a l?Ibonet.

Poc després de deixar la cruïlla amb un camí que, fitat com està, porta al veí barranc de Remuñé, ens apropem de nou al barranc de Lliterola. Aquí, cerquem el millor pas per creuar el riu i anem flanquejant entre blocs de roca i trams herbats cap a la dreta. Aquest flanqueig per terra ignota, sense camins ni traces de bestiar, ens permet apropar-nos al coll de Perdigueret, el coll que separa les Fites de Perdigueret del Perdigueret. Des de l?Ibonet fins al coll per aquesta via hi estem una horeta, no sense aturar-nos per contemplar un ramat d?isards que s?han vist sorpresos per una parella d?excursionistes que han decidit de fer-se un camí propi.

Del coll de Perdigueret es pot seguir un sender més o menys evident que, després de juntar-se amb el de la collada d?Ubago ens deixaria al Refugi d?Estós. Nosaltres, però, fem un flanqueig cap a l?esquerra per trobar-nos altra cop amb els pendents i plans herbats que ens deixen a la Cabana de la Coma. Triguem una hora en fet aquest tram de camí. Són quarts de quatre de la tarda i fem el darrer mos a les portes de la cabana abans de recollir el sac i la màrfega i tornar, avui de dia, pel camí que vam fer la nit anterior. Baixem per prats i boscos amb un terra un pèl menys enfangat que en el jorn anterior i amb vaques d?ulls esmorteïts per la claror de dia. Després d?una hora i quart de camí som de nou a les envistes del cotxe. La darrera salvatgina se?ns escapoleix entre les cames. Gaudim de les darreres hores diürnes d?un liró d?aigua. D?aquí poc, aquesta salvatgina començarà la seva hivernació.

Nosaltres entrem a Barcelona a les 9 del vespre. Dues horetes més tard, seré de nou al Cau de l?Ós Bru, a Taradell, tot fent la ressenya d?una sortida i pensant en la propera: el pont del Pilar per les sorrenques terres de Federico García Lorca.

Si tot va bé, aquest divendres sortiré de la feina carregat com una mula i amb les plantes dels peus colpejant-me les natges. M’en vaig a dormir en la fresca d’una cabana perduda per la Lliterola.

Dissabte, intentarem fer cim en les tres puntes de l?immens Perdiguero, diuen que és un mirador privilegiat. A veure si ens deixa veure la immensitat dels seus voltants.

Diumenge seré envoltat de família, en la 26ª. Trobada de cosins Mauri. Una trobada amb un regust especial, doncs, hi presentem la feina que, esperonada per una cosina, ens ha permès d?anar descabdellant el fil d?una nissaga de masovers. De moment, n’hem seguit el fil fins al segle XVII.

Dilluns al vespre, si tot va bé i puc escapar-me de les obligacions, serà el moment de retre un sentit homenatge a un dels castellers barcelonins que ha traspassat darrerament. L’irreverent i sempre estimat Borrut ha deixat els "ais" i els "si no fos" i la viva mirada que oferia de broma en broma. Dilluns al vespre, hi ha pilar de comiat a la seva vila, Gavà. A veure si m’hi puc escapar.

No sé, si podrem amb tot. Només de pensar-hi ja estic cansat. El què si que és cert és que la del Perdiguero pot ser la darrera visita al Pirineu fins la propera primavera. Pot ser el comiat a la tomba de Pyr. I és que no tinc gens hivernals. Sóc ós, que hi puc fer.

El Perdiguero ha de servir per mesurar les forces que ens han de permetre visitar les testes de Mulai Hassèn i la pastora Soraia i escatir entre Yabal Al-Taly i Yabal Sulayr. Terres de llegendes amb regust musulmà. I és que, pel Pont del Pilar, l?avió ens ha de deixar a les portes de l?Alhambra per creuar la segona serralada més alta del continent europeu, un espai que, entre el Marquesado de Zanata i la vila de Lanjarón, mostra una corrua de 3.000 amb regust africà.

Demà anem al Perdiguero i, la setmana vinent, a les mítiques muntanyes que van servir d?inexpugnable baluard pels darrers andalusís. Potser hi trobarem alguna traça d’en Borrut, tot un personatge.

A finals de setembre, per Sant Miquel, els propietaris del bestiar retornen a Rojà, per recollir les eugues i cavalls que hi han passat l’estiu. És en aquest moment, quan els ramaders porten el bestiar a les proximitats del Costabona, molt a prop d’Espinavell, on esperaran fins el dia 13 d’octubre per portar-los a la fira. (Font: Tria de Mulats d’Espinavell)

Aquest passat dissabte, Sant Miquel, em vaig dirigir a la placeta de les Escoles Velles d?Espinavell. El motiu: resseguir els indrets on, els mulats de Molló, passaran els dies que resten fins a la fira del 13 d?octubre.

Just al costat de les Escoles Velles s?enfila un carrer que, tot atravessant aquest bonic vilatge, esdevé desdibuixada pista, primer, i corriol, després, per arribar a un antic pas de contrabandistes, el coll Pregon.

Aconseguit aquest punt, el camí dels ramats torça a mà esquerra i va carenejant aquesta serra per prats i boscos alpins. De cim en cim i de coll en coll, topem primer amb la figura de l?esquiu boletaire que, sorprès en boletera, es fa el despistat i desapareix vers l?Artiga d?en Franc.

Superat un nou turó, una estesa de cavalls ens indica la presència dels primers mulats retornats de les muntanyes de Rojà, al Conflent. L?estesa de cavalls es combina amb un bon grupet de tot terrenys. Els vehicles dels ramaders que, o bé van a veure el seu bestiar o bé l?han portat des de Rojà i aprofiten per fer-la petar.

Els voltors giragonsen en l?aire tot fent cercles cada cop més estrets. L?estrident crit d?un d?ells ens avisa que no està gens content.

En baixar vers l?ampla collada de Siern, les figures de cinc armats amb armilles o gorres brillants ens indiquen la presència de caçadors. Remuntant vers la Jaça de les Picoses entenem els esgarips del voltor. I és que, els caçadors, han fet feina i porten un parell de senglars. Com no havia de bramar el voltor en veure com se li emporten una menja tant deliciosa?

Comencem a remuntar el fort pendent del Costabona amb la vista fixada en la barreja de cavalls i vaques que s?estén per la capçalera del Ritort. Flanquegem per un camí boví que ens deixa a la Roca Blanca. Apuntem el cul i dinem, tot contemplant els estols de bestiar i el vol majestuós dels voltors cercant la bèstia més dèbil dels ramats.

A primeres hores de la tarda, baixem fins la collada Fonda. Un grupet de boletaires trien les minses troballes del dia. Algun ciclista baixa per la pista en direcció a Espinavell. Jo, més calmat, aprofito per anar escurçant trams de pista i barrejar-me amb un bestiar que més conegut d?inici de temporada.

S?acaben el temps d?estiu a l?alta muntanya i comença la sempre màgica i traïdora tardor a muntanya. Els déus de les tempestes comencen a remoure’s i el fred fueteja els  passos de muntanya. És temps de recollir, de recollir i guardar, de guardar per tenir energies que facin més suportable el rigorós hivern dels vilatges de muntanya.

Maumau Artza es calça les malles curtes i la samarreta vermella. Es cobreix els peus amb les sabatilles taronges, fa un glop d?aigua i surt al carrer. Amb pas ferm i segur, comença a aixecar els peus.

Maumau corre per un sender que clou en uns esglaons fets a la llomada que uneix les gaies amb la carretera. Un tram de carretera i enfila una vella pista forestal cada cop més deixada.

Maumau deixa el camí en un indret on, una sendera farcida de brolla
s?enfila per l?obaga del castell. El castell són quatre runes curulles
d?història humana. S?aixeca damunt d?un pedregar que ha decidit posar
en dubte la llei de la gravetat.

Maumau descansa i admira els cims del Pirineu. Cap a Ponent i un xic al
nord, la boirina dibuixa la feréstega imatge del Pedraforca. A sota els
peus, la plana vigatana. Un xic enllà, el Puigmal i la seva tropa i,
traient el cap entre els cingles que agermanen l?Osona de la Garrotxa,
el Canigó també vol veure el castell de Taradell.

Maumau comença a baixar i passa per sota la bauma on el castell hi té
mil·lenaria estada. Camí de llevant s?apropa al collet i inicia la
vertiginosa baixada cap a la vall de Mansa, per remuntar tot seguit el
camí de la collada. Creua la carretera i no s?atura pas.

Maumau remunta la llomada que l?apropa a l?Enclusa. La rodeja pel
senderol de l?est, guanya la grimpada que el separa de la carena i
s?atura damunt d?aquesta roca penjada damunt del no-res.

Maumau s?assenta i tanca els ulls. Es deixa bressolar pels aires del
Montseny i les Guilleries. Obra els ulls i admira les parets del
Matagalls. Les Agudes juguen amb els núvols i ara es deixen veure i ara
s?amaguen. Quantes vegades ha pujat sota la senyera? Quants cops s?ha
deixat seduir per aquest indret?

Maumau Artza s?aixeca i pren el camí del Bou. Torna a córrer per la
carena septentrional de la vall de Mansa. Es desvia pels lloms pelats
que donen un aire pirinenc en aquest racó de la comarca. Obra i tanca
les portes dels filats que resguarden el bestiar boví d?aquest mas
taradallenc i guanya la casa tot seguint un camí que voreja els prats
que toquen ja la carretera. S?enfila, però, una altra vegada i es deixa
retornar al poble just allà on el país perdut esdevé de nou vila i
pulsió humana.

Suat, Maumau es dutxa i s’asseu a admirar la bellesa de les primeres hores de la fosca.

T?acarono amb tendresa i la teva escalfor m?ajuda a encimbellar-te. El dia tot just es desvetlla horitzó enllà quan graponejo la teva pell colrada. Fa més de vint anys que no ens vèiem i et recordava molt i molt diferent. Aquella primera vegada, encara no tenies el cinturó de ciment als peus, i una colla de jovincells jugàvem a fer-nos els herois tot grimpant per les teves costes i corrent com esperitats pel teu pedregar.

Recordava una pujada més curta i una baixada molt menys sorrenca. Què t?han fet? Quanta gent ha escombrat les teves pedres a cops de taló? Quants t?han utilitzat ja? Hem envellit potser?

T?acarono amb tendresa i gaudeixo lentament del teu rocam calent. Calent, fins i tot, en aquestes primeres hores de l?albada. Tu, jo, el silenci i un manyac isard que aprofita el teu pelatge per esmorzar.

Dalt del cim, el sol despunta en la llunyania. T?he agafat de sorpresa i encara no t?has vestit dels colors que avui, 11 de setembre, veuran la munió d?excursionistes que remuntaran els teus camins.

De baixada, me?n trobo algun que, volent provar la seva força, et remunten per una tartera que els fa fer moltes passes enrere. Tossuts, persisteixen. Baixo i m?aturo, et miro i m?admiro. Fa vint anys que no ens vèiem i té trobat tan diferent! Tan!

Amb l?esquena reposant a la paret del refugi i el cul a terra, em miro la llar que ofereixes als escaladors. Dins, a la cuina del refugi, sona una havanera que em gronxa en les fictícies onades que espeteguen en un espadat que senyoreja l?entorn i somnia amb les ones de la llunyana mar salada.

Algun escalador s?estudia les vies que els seus ulls veuen en aquest impossible cafarnaum de roca. Grups i més grups d?excursionistes enfilen el camí de la collada. Alguns seuen i descansen. D?altres dubten. I uns quants, s?equivoquen de camí i reculen. Poc després de migdia reprenc la baixada. No em vull allunyar de tu, encara.

Arribo al balconet, tot gaudint d?un paisatge acolorit i molt diferent del que il·luminaven els estels quan l?he pujat de matinada. Em canvio de roba i prenc el cotxe. Que fàcil que es apropar-se a tu ara que la pista és asfaltada! No vull deixar-te encara i m?apropo a Gósol, pas de bons homes i país fet de muntanyes. Allà, a la plaça major hi ha un hostal que m?acull i em dóna de menjar. Galtes de porc amb samfaina. La dolçor d?una menja molt catalana. Traguinyol de vi i les portes obertes en un indret on, malgrat totes les reserves, em fan un lloc a taula.

A les runes de la vila vella m?estintolo en un mur i miro Ensija, el Pedraforca i la serra del Cadí sencera que envolta amorosament aquesta bonica població berguedana.

De Maçaners estant, t?admiro per darrera vegada:

Una nit clara i diàfana com el suau vel d?una núvia ens convida a sortir a admirar la volta celestial i els seus llegendaris i antics pobladors. Ella comença a desprendre la llum manllevada del seu ardent amant diürn. Com una dama juganera es fa esperar i entretenim les hores intentant escatir les quatre constel·lacions que sabem i cercant l?estel que guia els navegants en les fredes nits de la mar llunyana.

Agafem fred i tu em tapes amb la teva capellina i l?escalfor d?una
agradable i sincera conversa que, sense adonar-te?n, apaivaga el dolor
de les ferides d?un jove revellit. El teu verb proper i les teves
preocupacions omplen la nit d’esperança. Xerrem i ens admirem del que
veiem. Vivim.

Ella triga a treure el cap entre les esquerdes dels cims propers i
naltros repassem les nostres misèries i el nostre goig de viure. No ens
mirem. La volta del cel capta els nostres ulls. Dos ulls per mirar,
dues orelles per escoltar, dues mans per escriure i una boca, una sola
boca, per expressar de viva veu allò que oblidarem algun dia, però que
ara ens angoixa i ens preocupa. Fantasmes de l’avui que, entre els dos,
aprenem a foragitar.

Tu dubtes dels camins que fas i de donar voltes per muntanya. Jo
t?escolto i recordo una de les experiències més belles de la meva curta
existència de brivall vagabund. Guiant invidents per la muntanya,
t?adones de la trista vida que portem aquells que, podent veure, ens
tapem els ulls de cabòries. Ells senten molt més del que nosaltres
podrem arribar a sentir mai: La suavitat de l?herba, la frescor de
l?aigua jove i riallera, la duresa de les roques, el somort remoreig de
les fulles sota les botes. Records d’una matinal al Montseny.
Sensibilitat i força, valentia i joia.

Potser hi ha gent que et faci trontollar en el camí, però no paga la
pena. La vida és teva i la por, pels altres. Deixa que s?arrosseguin
com cucs pels camins que la seva por els ha fet construir. La pau i la
serenor dels cims estan fets per les aus que, com tu, aixequen el vol
per atènyer els seus somnis. Somniem de dormir al ras l?endemà, sota el
mantell de la nit. El conjur no s’arribarà a produir, però l’espurna
dels somnis ja paga el preu d’aquesta nit sota el mantell celestial que
rendeixen homenatja a Pirena. Els somnis són fets per aquells que,
coneixent la cara oculta de la mort, riem per la joia de viure.

La blanca llum de llevant prem la foscor del cel cada cop amb més
força. La volta del cel pren la color blanca de l’argent. Una espasa blanca i brillant remunta la
testa dels cims. L?espasa esdevé bol i el bol un pa sencer.

En silenci, admirem la màgia que s?oculta en les coses i que ens fa
fugir del brogit de la plana per viure en les alçades dels sentits.

Un menut cotxe creua el Vallès i s?endinsa dins el cafarnaüm metropolità. Maumau Artza es descobreix com una bèstia seduïda per la velocitat dels companys de ruta. Vol aixecar el peu de l?accelerador, però no troba el moment de fer-ho sense desvetllar les ires de la resta de resclosits i incomunicatius crustacis que l?envolten.

A l?alçada de Molins de Rei deixa la carretera principal i s?endinsa en un món secundari, uns camins que l?han de menar a la mil·lenària vila nadiu de Galceran de Papiol.

Entortolligat entre revolts i canvis de via, Maumau Artza comença a remuntar el turó on la vila és allotjada. Creua la població, però, i comença a remuntar vers els contrafrorts de la serralada Litoral, anomenada Collserola en aquest indret. Damunt d?una impúdica bòbila destructora es drecen les restes de Les Escletxes, la visió de les quals tant sols és una ombra de l?efecte que devien fer en temps més reculats i primitius.

Maumau Artza segueix fent via. El seu objectiu és una arcaica ermita que resta suspesa en una raconada del camí que uneix Vallvidrera i El Papiol. La troba després d?una pujada de la pista, tot just deixat un trencant que el podria retornar a la vila del castell.

L?ermita és un edifici singular. Una construcció feta per un mestre del pre-romànic, però reformada un parell de segles després de ser construïda i encara moltes més vegades. Es tracta d?un espai que encara conserva el campanar d?espadanya, però mancat del seu musical ús després de les ampliacions i reformes que l?han deixat suspès i solitari a mitja nau.

L?ermita en qüestió ha tingut uns quants noms, noms que marquen l?evolució de les creences i de la religió a casa nostra. Originada com a Santa Eulàlia de Madrona va anar perdent la tradicional feminitat de les creences pirinenques per passar a retre tribut a Sant Pere. I, finalment, en temps de recerca espiritual per a la millora de les condicions de vida, va acabar prenent el nom actual de la Salut. Segles i segles d?història en les pedres d?un indret on, les costums dels veïns, han permès una evolució molt pròpia del nostre país. Primer, una santa màrtir romana i l?apelatiu del puig que li dóna cobertura. Al segle XVI, es deixa la màrtir romana i se cerca el resguard d?un apòstol, però mantenint encara el referent natural i llegendari i, finalment, al segle XVIII, la transformació definitiva, la que esborra la natura i cerca un nom més adient a la voluntat salutífera d?aquells temps.

Maumau Artza dóna voltes al magí mentre la resta de convidats al bateig van arribant al lloc de la celebració. Arriba la protagonista, la menuda Queralt d?ulls riallers i cap despert. Maumau Artza entra a l?església i passa l?estona de la cerimònia com millor pot. S?avorreix. No entén perquè s?entesten a repetir i repetir rituals antics sense la més lleu modificació. S?avorreix i pensa en el moment de la sortida. Sent el cuc d?un mirador proper i vol alçar-se per veure més enllà.

Maumau Artza vesteix camisa blanca i pantaló de lli, i calça unes barques menorquines a joc amb el pantaló. Abans d?entrar ja ha intuït un sender boscà que l?ha de portar el cim per una via força directe. Hi arriba també una pista, però Maumau Artza s?ha acostumat als camins drets i, en sortint de la celebració no s’ho pensa gaire i comença a enfilar pel mig del bosc cap a puig Madrona, origen antic de la vila que l?acull. Respira fons i sua una mica, mentre toreja les branques – no fos cas que es taqués la camisa -. A mitja pujada es treu les menorquines, s?arremanga el pantaló i segueix camí.

El darrer tram es fa per pista. Maumau Artza es descorda la camisa i la pedra que porta al coll llueix amb el sol del migdia. Quatre passes mal comptades el separen d?un cim, des d?on pot admirar la part boscana de Collserola, les darreres viles de la ribera del Llobregat, la plana vallesana i la feréstega Montserrat. Des de dalt sent com riu la juganera quitxalla que volta per l?ermita tot just abandonada. També li arriba alguna paraula de les converses dels grans. Estintolat al vèrtex geodèsic, però, es mira un entorn que li és nou. La sal de la suor li recorda camins de muntanya. Maumau somriu amb l?olor de la muntanya.