El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Com deia no fa massa, jo sóc d’aquella mena de gent que fins per somiar es documenten!

No sóc jo qui va pensar aquesta sentència. Se’m va avançar el sempre analític i sintètic Carles Riba, però és totalment aplicable a una persona que, fins i tot, dels irracionals sentiments en fa objecte d’estudi. Per aquest motiu, la darrera passejada de l’ós pels Pirineus la vaig fer ben farcit de mapes, documents, menjar i roba per tal d’anar-me a acomiadar de la Nuri més maragalliana que mai. Espectacular!

Vora les set deixo els llençols de casa i poc abans d’un quart de nou ja sóc aparcant el vehicle al Camp de Sant Jaume. Calçat als peus, motxilla a l’esquena i allargament de bastons.

Xino-xano les cames prenen vida camí de Queralbs. A l’altra banda de la plaça comença el camí de Núria. Un sender màgic i costerut, costerut i ple d’atractius: El salt del sastre, el pla de Sallent, els refugis dels sants que obren un espai de repós al senderista …

Tinc la sensació que, en qualsevol tram de camí, m’hi haig de trobar el pastor o l’ermità o, tant sols un ase rebel que ha fugit del seu amo. Però tot és silenci. El silenci de les aigües que, joves i juganeres, dansen als meus peus.

M’aturo, m’assec i m’eixugo la suor del front. El sol, tot timidot, intenta
superar els cingles llevantins del camí. Voltes i més voltes m’apropen a les roques de tot lo món. Quina meravella! Quina carena tant màgica! Que lluny que es veu des de la carretera i que a prop que les tinc ara! Costerut camí farcit de raconades, sender que, de ben segur, ha de menar al cel!

Ara un peu, ara un bastó. Ara l’altra peu, ara l’altre bastó. És el comiat de l’ós als cims de foc, als cims del Pirineu. Déu n’hi do si n’hem fet de camí enguany! S’apropa el darrer revolt, Núria se’ns apareix al front, més solitària que mai…

El vent…
L’aigua…
El só ancestral del gran gos de muntanya, però…
.. on són les ovelles?

No hi són. Núria és buida. Durant aquest mes de novembre no hi ha cremallera, no hi ha serveis. Núria es presenta com una ciutat molt més propera a l’altre món que no pas a aquest.

La Mare de Déu es tancada. Sant Gil té un espai per respirar, però les valls són buides, són terreny per la natura. Per la natura i pels fòtils. Pels fòtils que esperen el fred, l’esperen per fer neu, l’esperen per canviar de temporada.
L’esperen…
…però no bé.

M’assec a l’embarcador, trec l’harmònica i deixo anar quatre bufades, quatre notes que retrunyen i juguen a fet i l’amagada amb la cristallina veu
del carilló del Santuari.

Nostres ulls enlluernats
veuran, allà en la foscúria,
la immovil verge de Núria
voltada de soletats
Joan Maragall

El camí de Daió, que prenc per fer la baixada, t’apropa tant a les roques de tot lo món que, verament sembla, que allí, en aquelles alçades s’acabi tot lo món sencer!

S’acaba la jornada, la llum enfosqueix. És hora de ser a casa, en la companyia sempre alegre, riallera i propera de la gent del Centre: Com els de la colla de l’Astèrix, els grans capítols de la vila es tan`quen al voltant de la taula. Després de la feina ve la calma, dolça i tranquil·la calma del racó de món on hem volgut viure.