El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Ostres! No hem sentit el despertador! Casun… Són quarts de deu del matí i sortim de la Cabana d’Aragó força escopetejats.

Quan se’ns mostra la Pica del Canigó amb els espadats que
l’acompanyen ens parem a fer un mos i ha intentar descobrir la
xemeneia, el camí grimpaire que ens ha de menar al cim d’aquest massís,
però enlloc de veure el sender, veiem la munió de gent que corona la
Pica. El temps és immillorable i això sembla haver animat a catalans
d’arreu a fer aquest cim a principis de setembre.

Nari nan, anar pujant
per una immensa tartera, fent ziga-zagues ens aproximem als gendarmes,
els guardians que vigilen la boca inferior de la xemeneia. Allà, són
les marques grogues les que ajuden a trobar el camí més senzill de
pujada, un camí que clou entre la creu del Canigó i la taula que, en
coloraines, mostra tots els cims i indrets visibles des d’aquest punt.

Un grup de catalans del nord celebrant un aniversari, una senyera
andorrana, una estelada
macianenca i una amb l’estel roig. Una munió de gent menjant, xerrant i
admirant el voltant. Només ens hi estem el temps de fer un parell de
fotos de record i comencem a baixar pel camí de Cortalets.

Via
poblada de gent de totes les edats, mides i vestimentes que demostren
la senzillesa de fer la Pica per aquest costat. Una senzillesa que tant
sols es perd per la llargada i el
desnivell de la pujada final.

A les envistes de Cortalets, prenem les marques blanques i vermelles
del GR-10, unes marques que ja no deixarem fins a Marialles, però que
ens mostraran tot un cresol de paisatges i raconades d’aquest massís
que són totalment recomanables per aquell que vulgui conèixer totes les
cares del Canigó. Els peus petgen pràcticament totes les menes de terra
possibles i els ulls poden veure un grup de turistes que s’estan al Refugi de la Bonaigua
ben asseguts i llegint a primera hora de la tarda.

Un tros enllà, el camí s’enfila per salvar una impressionant tartera
i seguir un camí que, flanquejant els contraforts del Canigó, s’enfila al
coll de Segalers, travessa
boscos alpins on cal anar saltant arbres caiguts i
ressegueix el riu Cadí fins al Refugi de Merialles.

Abans d’arribar-hi,
una font amb unes tauletes ens permeten fer un descans i omplir d’aigua
les cantimplores per a la propera jornada. L’aigua ens serà força
escadussera.

La pujada al Plaguillem se’m fa un via crucis terrible. La motxilla
pesa com mai. Són cinc quilòmetres que, de Marialles estant, em
semblen impossibles de superar. Fins i tot, en un tram de pista, en
Xavi es carrega les dues motxilles i em permet descansar l’esquena. Un
cop recuperada la motxilla, em sembla estar una mica millor. Acabem
fent el camí de pujada en poc més d’hora
i mitja. Són les vuit del vespre i decideixo quedar-me a dormir al
refugi de Plaguillem. Ell, molt més fort i amb ganes de caminar de
nit, s’acomiada de mi i quedem que ens retrobàrem demà al matí al
Refugi de la Portella de Rojà.

Al Refugi hi ha cinc catalans arribats d’Espinavell el dissabte i
que han fet un bon recorregut que caldrà estudiar. Dissabte van anar
d’Espinavell al Plaguillem pel Costabona, diumenge havien pujat a la
Pica per la carena del Pic dels Set Homes i del Tretze Vents i havien
tornat a Plaguillem per Marialles i dilluns tornàven a Espinavell pel
Costabona. Me l’apunto per una altra cap de setmana llarg.

Vora les nou, ja sóc sopat i al llit. La son em venç força ràpid,
amb la mirada posada a les Esquerdes de Rojà i la Portella on m’espera
el titànic company de travessa.

Accés al tercer dia