El Cau de l'Ós Bru de Taradell

En algun lloc he llegit que els grecs antics anomenàven “mico boig” a la imaginació desbocada, a aquella que provoca fantasies que ens acceleren el cor i ens obsessionen destructivament. No recordo el lloc on ho vaig llegir, però, aquest estiu als Pirineus m’ha retornat carregat de moral, salut i força. Mala combinació que ha esperonat la meva imaginació vers els camins de la fantasia que dinamitzen el cor cap a senders de malaltissa obstinació. El cap no para de rodar i rodar amb la fantasia d’un nou intent, d’una nova prova, en una espiral ascendent que mena vers el més difícil encara.

Vuitanta quilòmetres i escaig en menys de vint hores i amb una petita becaina a Monistrol, aquest és el repte d’aquest mes de setembre per algú a qui, fins fa ben poc, defugia l’esport i l’autosuperació i es deixava gronxar per la contemplació de la natura.

Segur. Segur que és el mico boig el que m’empeny a aquesta nova aventura. El mateix mico boig que porta a un aprenent de jesuïta a l’alcaldia de Barcelona, a un anestesista a la cort de Madrid o a un independentista a col·laborar amb el clavegueram institucional per un ideal molt allunyat de la gestió d’una democràcia imperfecte.

La preparació per la travessa de l’estiu, aquella que em va portar de Núria a Tavascan i després a voltar pel Parc de l’Alt Pirineu, sumada a la mateixa travessa per damunt dels 2.000 metres d’alçada durant quinze dies i amb desnivells molt més importants que els de la Matagalls Montserrat, han estat un bon entrenament per la clàssica entre les clàssiques del senderisme català. La idea que aquest és l’any per fer-la va guanyant terreny a les pors d’una distància que sembla impossible d’abastar i als abandonaments d’experimentats muntanyencs coneguts que van provar de fer-la fa un bon grapat d’anys ja.

Aquest matí, he fet una petita prova d’una quarantena de quilòmetres al voltant de Taradell. Els que sou habituals del Cau, ja deveu saber que el terme de Taradell té una alçada mitjana que ronda els 650 metres amb un mínim a la plana que voreja els 400 i un màxim a l’Enclusa, que ronda els 850 metres. En aquest entorn, accidentat -a llevant- pels primers contraforts del Montseny i les Guilleries i -a ponent- pels típics terrers i montanyoles de la Plana de Vic, és on he estat fent una prova que m’ha acabat de convèncer que aquest és l’any per deixar anar al mico boig i seguir les passes de Mossèn Oliveras. I és que m’he menjat la quarantena de quilòmetres del recorregut en sis hores i quart, caminant amb passa llarga a la plana, corrent a les baixades i fent passes més feixugues a les pujades. El fet és que he acabat a un quart d’una i que ara ja podria tornar a fer-la. Per cert, no ho recomano a ningú, però aquest passeig l’he fet sense aigua ni menjar, dos elements que estan assegurats en la travessa a Montserrat.

Em resten quinze dies per seguir amb l’entrenament que m’ha permès encarar l’estiu amb garanties i suficiència. A part dels tres entrenaments setmanals de tarda -pels quals crec que el Sender de Taradell em serà d’utilitat-, crec necessari fer encara una altra prova nocturna sortint d’Aiguafreda i seguint les marques verdes i vermelles de la marxa.

Després, només restarà el dubte de fer-la en solitari -incongruència màxima en una prova que sol reunir prop de 3.000 participants- o anar acompanyat de gent del Centre Excursionista que també estan temptats pel mico boig, però que encara intenten dominar-lo i s’ho pensen una mica més.

Per cert, si ets de Taradell i voltants i no saps si participar en la clàssica de les clàssiques de llarg recorregut, pots fer la mateixa prova que he fet jo. El recorregut ha estat el següent:

A les sis del matí he sortit de la porta de casa en direcció a Vilalleons pel camí de Rocafarigola. A Vilalleons he seguit la pista asfaltada fins al Santuari de Puig-l’Agulla, pista sense asfaltar fins a la Trona, pujada a la carena de l’Enclusa pels xaragalls per on s’enfilava l’antic GR-2, planejada fins al cim més alt del nostre terme i vila, baixada a la collada pel roquissar -una petita despenjada de roca molt suau- i els xaragalls fets per l’aigua en aquest indret. Pujada i baixada del Puig Grifó, marrada fins al Castell de Taradell per les roques, baixada per la pista de l’antic mas de Can Boix fins al tancat de la Vallmitjana, pujada al coll de Taradell. Per seguir el Sender de Taradell per Goitallops i Gasala fins al Molí dels Sorts, travessar el Pont de pedra per pujar cap a Can Calbet i seguir camí fins a Seva. D’allà, i per carretera, fins el trencant del Riquer i, de nou, per camí boscà, fins a l’Estació de Balenyà.

Arribat a l’Estació, he pres la carretera de Taradell fins al trencant d’Aigües Partides i he seguit per pista asfaltada fins a Torrellebreta i el Collell. Recte per pista sense asfaltar fins al Colomer. I, pel camí de l’Om i la Casa Nova de l’Om, fins al pas a nivell sense barrera del Pla de Vinyaclosa. He travessat la via del tren i he anat fins al barri del Gurri o de Mont-rodón, lloc on he pres el camí de l’Hostal dels Frares, primer, i del Camp, poc després de la casa de Vilacís del Camí. Vorejant el Camp, m’he acostat al Casal de Mont-rodón i, enllaçant de nou amb el Sender de Taradell -marques blanques i grogues-, he baixat cap al pas del Gurri i he pujat cap al Camp de Golf i el Puig. Allà he seguit camí fins a la carretera nova -la que porta a la C-17- i he tornat a recuperar alçada per l’altra banda fins a la carena del Pla de Marenga. He corriolejat fins travessar el camí que uneix Can Benguerel amb el suara anomenat Pla i he baixat per corriols senglaners senyalitzats fins al camí del Molí dels Capellans.

Després de passar el riu, m’he enfilat cap a les propietats de Can Sert per creuar el Pont del Mil·lenni i, vorejant el Molí de Més a prop, creuar de nou el riu per arribar de nou a Taradell pel camí que uneix aquest sector amb la Font Gran i d’allà a casa, on he arribat a un quart d’una.

Cap mena de dolor a peus i cames, una micona de set i gens de gana són el resultat d’aquest motivador recorregut.

Ja sé que uns quaranta quilòmetres no són vuitanta, però la música del cos ha sonat molt bé i, ja a casa, segueix sonant molt bé. A veure si em puc treure aquest cop d’aire de l’espatlla que vaig prendre el dimarts per allà el Pic de la Dona. Ara com ara, és l’únic “si no fos” que m’amoïna i pot enviar el repte a can pistraus.