El Cau de l'Ós Bru de Taradell

A un quart de set sona el despertador dels companys de Refugi. Genial! És la millor hora per creuar el Plaguillem sota la llum de la lluna i dels darrers estels de la nit.

Em prenc un suc, plego els estris de dormir, munto la motxilla i m’acomiado dels companys de refugi.

El silenci al Plaguillem és total, les primeres llums del sol despunten per damunt de les valls de Sant Llorenç de Cerdans. Em giro cap a les valls del Ter i descobreixo que la lluna serà la meva guia durant un bon tros de camí.

Camino de cara a la lluna, com sempre. Però és que puc deixar de ser llunàtic algun dia? Suposo que no, però m’és ben igual.

La pista em porta a través d’un grapat de cavalls que em miren amb rostres d’incredulitat. Embadocat amb el paisatge ni m’he adonat que ja sóc a Roques Blanques.

Unes fites indiquen un camí que no passa per la carena i que em permet aprofitar les ombres de les Esquerdes il·luminades pels ratjos del sol. Un bosquet de muntanya, trams de tartera. I allà davant, ben amunt, la màgica Portella de Rojà, el pas carener que serva el refugi on ha descansat el company de travessa.

Cap a les nou acabo d’enfilar els darrers metres del camí a la Portella i me’l trobo assegut a la porta del Refugi tot esmorzant i acabant d’admirar els rajos de sol damunt d’un Costabona que comença a emboirar-se.

Un mos de fuet és el meu esmorzar abans de seguir les senyals que ens menen cap a la capçalera del Tec. Merda! Perduts per les vistes d’aquestes planes ens hem desviat pel camí del Costabona i hem de guanyar alçada per darrera del Roca Colom. Finalment, arribem a la Portella de Callau. I en girar-nos…

… l’espectacle és sublim. Tot el camí que he fet aquest matí és cobert de boires blanques que han travessat des de la vall del Tec a les de Rojà. Penso en els companys de refugi, que s’havien quedat a Plaguillem, però segur que la seva experiència els permet navegar entre la boira o prendre un camí que la voregi. L’espectacle, però, ens mostra la magnificència de la Pica del Canigó encimbellada per un núvol que li fa de turbant majestàtic.

Davant nostra, tornem a seguir el camí dels “menhirs” que, a través de la Portella de Morenç ens mena a l’inici de la baixada que, fent ziga-zagues, ens retorna a Vallter 2000.

Els núvols tapen el Gra de Fajol, el Bastiments i el Pic de la Dona. El coll de la Marrana sembla una portella amenaçada pels fums. Anem baixant i ens trobem un grup de francesos collint bolets. A les dotze del migdia arribem al cotxe.

Els tres dies s’acaben i el magí comença a produïr nous senders per aquestes terres, nous refugis per dormir i més muntanya per gaudir.

Ara, però, cal centrar-se en la propera fita: la clàssica de l’esport muntanyenc català.