El Cau de l'Ós Bru de Taradell

A cavall de les valls del Congost i deColl Formic s’estén un dels lloms més bells i allargassats del Montseny, el Pla de la Calma.

Bells, allargassats i traïdors com tot el massís que m’alleta des de temps immemorials. Una pista hàbil per senderistes, ciclistes, motoristes i conductors travessa aquesta pelada protuberància alpina on, de tant en tant, hi pastura algun ramat, ara de vaques, ara de xais. La gent sol pujar per aquests verals per visitar l’impressionant Santuari romànic del Tagamanent, espai encimbellat propi d’ermitans i anacoretes que cal visitar si més no un cop a la vida. Quines vistes!
Aquesta petjada, però, no farà referència ni al Pla de la Calma ni al Tagamanent, sinó a una alzina solitària a peu de camí i a un pregon alzinar més propi de la fantasia d’un romàntic fendit d’amor que de territoris reals, petjables, naturals.

L’alzina de cinc troncs s’eleva majestuosa a la vora del camí donant ombra i aixopluc al senderista cansat i no gens atrafegat que creua aquest lloc. Quants anys feia que no m’enfilava com un mico arbre amunt? Quant temps feia que no podia enforcar-me entre dos troncs d’alzina o de roure, ajaçar-m’hi ben atrapat i prendre quatre escadusseres notes abans de posar-me a llegir el menut llibret de cavalleries que he pogut falcar entre el tronc i una envellida branca que toca a la seva fi?

Penjat dalt d’una olina escric aquests quatre mots. Descalç de peus per no malmetre l’escorça, amb el cul enforcat entre dos troncs, la jaqueta i el barret descansant en un branquilló proper i el conte del graal penjat d’una protuberància no gaire llunyana, escric i em meravello novament de la natura…

Com un ós mandrós tanco els ulls per sentir la piuladissa de les mallerengues que m’envolten. Quina alzina tant immensa! Quin arbre més majestuós! Quina fresca que m’abraça i em gronxa! Les fulles dansen al vent de la primavera i deixo que el meu cervell discorri pels viaranys d’un jove i novell sentiment que havia oblidat. Quin remei es torna a reviscolar-me el cor com mai abans? Em sento feliç aquí dalt, feliç com un babau, com una criatura, com un taujà, com un enamorat. Qui vol tenir casa amb un aixopluc tant xiroi? Penjat en aquestes fermes branques que m’aguanten, deixo voleiar els pensaments que s’entortolliguen amb el vent i les fulles d’aquesta alzina centenària. Volo i viatjo a d’altres temps i em sembla sentir el crit del pastor manant el ramat, les dolces rialles de les poncelles que carretegen aigua d’alguna font que no sé trobar i, fins i tot, el carro de trabuc d’algun veí d’Aiguafreda que tragina llenya per la llar de foc.

Potser sóc un llunàtic, potser m’agraden massa les postes de sol i els caps de setmana, potser he après que és més ric aquell que en té 3 i en gasta 2 que aquell que en té 4 i en gasta 5, potser tan sols és un dilluns festiu que cal aprofitar, però n’estic segur que la felicitat és això. Estar penjat d’un arbre màgic a peu de camí i deixar que la mà escrigui sense nord, de memòria, perduda i meravellada en l’entorn d’aquests cims.

A redós de la màgica alzina i un tros enllà de la pista principal hi ha la llar de les fades i els follets que s’amaguen darrera de troncs, roques i fulles seques d’un alzinar imponent. Quants n’hi deuen haver com aquest? No gaires, segur que pocs. Aquesta meravella només pot servar-se en la ment malaltissa d’una bèstia boscana com aquest ós manyac i servil que s’hi passeja. Xssst! No despertem el bosc. Deixem que ens envolti i gaudim de la suavitat dels seus terres sorrencs i flonjos. Si més no, deixem que no arribi mai el demà i gaudim un moment de felicitat.