El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Arxiu de la categoria: 02a. Excursions i senders

Per camins de Tramuntana

Deixa un comentari

La nit reparadora ha tingut com a protagonistes les vaques -pels que es van decidir per les tendes de campanya- i el só del ví negre reparador convertit en roncs -pels que vam dormir al Refugi-. Van caure quatre gotes, però el sol torna a picar de valent en aquesta serra de l’Albera on sol, mar i tramuntana són grans protagonistes.

 

Després d’un esmorzar lleuger, de deixar els estris al carretó senglaner de les motxil·les, de carregar la bossa de ganyips (ho vaig aprendre fa poc, jo en deia fruits secs) i d’un entrepà preparat pel nostre “salvador” Bernat, emprenem el camí remuntant per sobre mateix del Refugi de coll de Banyuls cap al Puig de les Eres i el Pic de Salifort.

Ah! Si! Me n’oblidava! El sopar d’ahir, dins del Refugi fet en un búnquer, va estar amenitzat de conversa sobre la guerra civil, sobre la nostra terra, sobre els exiliats i els nacionals i va acabar amb unes fresques notes del Tin whistle d’en Roger, el nostre anglès afincat a Suècia.

On estava? Ah! Sí. Pujant al Pic del Salifort des de Coll de Banyuls. A l’Albera ampurdansa hi ha boscos. Jo sempre havia pensat que només n’hi havia per la banda del Rosselló i pels voltants de Requesens, però la pujada al Salifort presenta alguns trams boscans que ajuden a alleugir la calor.

Des del Salifort, la vista és espectacular i el carenejar fins al Refugi de la Tanyareda ens permet d’admirar l’obra d’art que la Tramuntana ha fet damunt dels arbres que s’apropen massa als cims de la serra de l’Albera. Arbres monumentals o més menuts, tots arrupits de nord a sud, amb branques allargades com si volguessin abastar la Catalunya Sud que els és tant propera.

Arribem als peus del Puig Neulós. Cal salvar el desnivell fins al cim del gegant de l’Albera on una gran antena de comunicacions intenta competir amb el monument d’en Manel de l’Albera, el pastor-escultor d’aquesta serralada que sembla ser que descansa al cementiri de Sant Martí de l’Albera.

Sóc en terra coneguda. L’any passat ja hi vaig pujar aquí dalt. Ho vaig fer des de Requesens, allà vaig per on circula el GR-11. Un tros enllà, just on acaba la pista que puja des del citat casal, hi ha el Roc dels Tres Termes i el camí emboscat que, en forta baixada, ens deixa al coll de l’Ullat, on el Chalet de l’Albère ens ha de permetre refer-nos per seguir camí al dia següent.

Baixem bosc avall amb l’esperança d’arribar i trobar-nos en Bernat amb tots els estris a punt, però els camions de La Jonquera i la caravana de cotxes d’El Portús, el tenen ven atrapat. En Severin aprofita una plana propera al Refugi per fer una sessió d’estiraments que ens ajuda a recuperar-nos d’aquesta exigent jornada alberesa. L’alcohol i la paella engolits per un grup de francesos d’un camping proper els fa fer el ridícul amb els seus intents de molestar a qui té d’altres coses a fer que barallar-se amb gals panxuts i borratxos.

Finalment, arriba la furgoneta i amb ella, la tovallola i el sabó i una dutxa d’aigua freda tot just abans de sopar. Són quarts de nou del vespre i la vista des de la terrassa del chalet és tant espectacular com el fred que hi carda. Les postres i els cafès els fem tot mirant el Canal Meteo de la tele colonial francesa amb la companyia d’altres caminants i d’un parell de Mastins dels Pirineus, tant negres com tranquils, que em fan caure la baba.

Aquesta nit -ja sigui per l’efecte matalàs o per un menor consum de ví- els roncs no apareixen amb la força de coll de Banyuls. Aixó si, gairebé patim lesions per la dificultat d’accés a alguns dels llits d’aquest Refugi francès.

Seguim travessa?

Aquesta entrada s'ha publicat en 02a. Excursions i senders el 16 d'agost de 2005 per Lluís Mauri Sellés

No hi ha més fronteres que les de la ment

Deixa un comentari

Són quarts de set del matí quan carrego les bosses al cotxe. Prendrem l’eix fins a Girona i un tros d’autopista fins a l’alçada de Figueres. D’allà surt la carretera que porta a Llançà i Portbou. A quarts de deu ens hem de trobar a l’Estació per fer camí fins a vall de Núria. Ho he pensat bé?

Caminar m’agrada, però l’any passat, l’intent d’anar de Taradell a Portbou es va quedar a Santa Pau, tot just a mig camí. La resta va ser en cotxe i fent algunes caminadetes: La pujada a la Mare de Déu del Món des de Beuda, algun troset de camí a l’Empordà, la pujada al Puig Neulós des de Requesens i la baixada fins al Refugi de la Tanyareda abans de retornar al veïnat tot just anomenat, les visites a Maçanet de Cabrenys, a Sant Llorenç de la Muga, a Tapis, a Costoja, a Sant Llorenç de Cerdans, el sopar a Prats de Motlló, la paradeta a Coll d’Ares. Quantes anècdotes volten aquest mític coll -possiblement el pas de frontera intranacional més bonic per la gent d’Osona, el Ripollès i el Vallespir-.

Aquell estiu, l’estiu del 2004, el meu cap circulava vora frontera, mentres jo m’ho mirava des de baix estant, des de les valls. L’espìneta d’aquella derrota me la vaig treure fent l’isard amb en Xavi per les valls de Núria, Coma de Vaca i Ulldeter, però allò -afegit a l’aventura de l’Atlàntic a la Mediterrània d’un company de colla castellera- no va fer més que esperonar la meva imaginació i posar en el meu cap la intenció de, si més no, fer el tram més oriental d’aquesta travessa. Però per mi aquesta travessa havia d’acomplir uns mínims. S’havia de fer tot pujant als cims més representatius dels Pirineus i reseguint tant com fos possible la línia de frontera que trenca artificialment les dues meitats de Catalunya.

Què fa? Un mes que vaig acostar-me de nou a la web de Giroguies? Allà hi havia un dibuix de la travessa on apareixien tots els noms que jo m’havia imaginat que havia de tenir una bona travessa dels Pirineus. Allà anunciaven que era el primer tram d’una travessa que, amb els anys, havia d’anar de costa a costa i amb el sol a l’esquena. Justament la manera en que jo me l’havia imaginat…

…Corria l’estiu del 82, tot just tenia dotze anys i amb els pares i el Citroen 8 familiar carregat amb els estris de muntanya estàvem de ruta pels Pirineus. Espot. Gent amb pantalons fins a sota el genoll i motxil·les gegants a l’esquena. En una botigueta, bastons de fusta amb puntes de ferro, esquetlles. Un llibre: “Centre Excursionista de Catalunya. Club Alpí Català. Travessia del Pirineu. Del Cantàbric a la Mediterrània. Georges Véron”. Amb l’Azimut i un llibre sobre una expedició a l’Everest, han estat els tres volums que m’han fet somiar amb la muntanya, somiar-hi i anar-hi.

Fou doncs amb dotze anys i a Espot on es va congriar la tempesta. Amb els anys, però, vaig creure que, en el meu cas, es tractava de retornar en Georges Verón de la Mediterrània al Cantàbric. L’edat, el temps, les pors han anat retardant el moment. Faltava l’empenta definitiva per iniciar el camí i aquest any, el bon guiatge d’en Severin i de la gent de Giroguies m’han donat l’empenta definitiva per iniciar el viatge. Quants anys tindré quan faci el camí sencer: 41, 42? No ho sé. El que si que sé és que aquesta ha estat la primera setmana d’un projecte de llarg abast que m’ha de permetre arribar a les platges d’Euskal Herria tot descobrint, de la mà d’un bon guiatge i de bona companyia, els millors corriols, senders, camins i pistes dels Pirineus.

Tot això passava pel meu cap mentres esperava l’arribada de “desconeguts” amb una motxil·la de viatge i una d’atac a l’Estació Internacional de Portbou. Bé, tot això, no. Només una part, ja que moltes d’aquestes reflexions són fruït del final de trajecte. A més a més, com més s’acostava l’hora de trobar-nos sense descobrir cap més viatger, més creixia el dubte sobre l’existència real de Giroguies. Home, els correus de la Lara generaven confiança. El fet d’haver consultat la web d’aquest grup de gent de Palafrugell i voltants durant uns quants anys, també. Però quan estàs sol en un punt de trobada amb desconeguts, la força dels malpensaments socialment generats, t’omple el cap de tonteries d’aquestes.

Finalment, vam trobar-nos tots, vam deixar les bosses de viatge an Bernat -el nostre salvador de final de jornada- i vam anar a la platja de Portbou. Lloc obligat de pas si es vol anar de la Mediterrània al Cantàbric, no? Roda de presentacions, un cafè en un local amb un cambrer un xic especial, la clàssica roda de fotografies d’inici de recorregut i…

…Passeig amunt amb motxil·la a l’esquena, la gent mira de reüll al grup de 13 persones que remunten vers la carretera de França primer i el camí del coll del Frare, tot seguit. La primera parada és en record de Walter Benjamin, el gran pensador universal enterrat a l’altra costat de la badia de Portbou.

Aquests inicis, entremès de l’exigència del recorregut a fer, ens porta fins al dolmen del coll de la Farella, primer; i fins al cim de Querroig, tot seguit. Més de 600 metres de desnivell per començar la ruta que ens portarà fins a Núria. És un dia massa asolellat per fer aquest camí en el que anem fent puigs i menjant mores fins al darrer descens a Coll de Banyuls.

Primera nit. Un refugi massa lliure potser i ple de pols. Les primeres cerveses, un cubell d’aigua i sabó per rentar-nos, un ciclista una mica especial, un control de frontera de la gendarnmeria francesa i un bon sopar tot mirant allà baix els llums de Figueres. Això si, abans en Pau ha cardat una neteja al Refugi que es mereixeria un bon sou per part dels companys del Centre Excursionista Ampurdanés.

La travessa segueix vers coll de l’Ullat

Aquesta entrada s'ha publicat en 02a. Excursions i senders el 16 d'agost de 2005 per Lluís Mauri Sellés

Des de Calafell

Deixa un comentari

Avui és dilluns dia 15 d’agost. La primera meitat de les vacances s’ha escolat ja pel desaigua dels records i la memòria. Sóc a Calafell, a ca ma germana, però hi sóc de debó?

El meu cap és amb en Severin, en Bernat i els dotze privilegiats que avui han començat a caminar la primera etapa de la Transpirinenca en versió Giroguies. Una setmana els separa de Núria en un recorregut que no he deixat de rememorar pas a pas des de l’arribada a l’estació del cremallera.

I és que ahir vaig tornar amb el primer grup de gent en participar en aquesta aventura pirinenca, una aventura rodona, rodona i d’una màgia que ha desplaçat la Transamerica del 2002 com a millor vacances viscudes fins ara.

La pujada al Querroig, la nit a coll de Banyuls, Panissars, el Puig Neulós, el refugi de l’Ullat, les Salines, el Costabona, el naixement de la Muga, el coll de la dona morta, el Comanegra, el mas darrera el Mont Capell, les vistes d’Olot, la pluja d’estels vora coll d’Ares, la petita cursa fins al Pastuira, la nit d’eufòria vora el Ter amb en Ramon, en Severin, en Roger i en Pau, la boira de Roca Coloma, l’aigua freda i la guineu de Salines, el Canigó al costat, la Mediterrània cada cop més lluny, la carenada final fins al coll de Nou Creus i Núria. Un munt de records que es barrejen amb els rostres de companys i companyes.

I és que han estat set dies que s’han fet curts al costat d’un grup de gent inconmensurable. Suposo que aquesta setmana en faré la crònica, la crònica de la Transpirinenca a l’estil Severin.

Ah! I veient l’espectacularitat d’aquesta setmana ja espero amb desig els camins que és capaç de trobar-nos aquesta mena d’isard dels Pirineus que té ben poc a envejar al gran George Verón. L’any vinent començarem a Núria, però fins on arribarem?

Aquesta entrada s'ha publicat en 02a. Excursions i senders el 15 d'agost de 2005 per Lluís Mauri Sellés

Passejant pels Sots Feréstecs

Deixa un comentari

Aquesta setmana he tingut els nebots a casa. Els nebots i els pares. Bé, primer va ser la Marta tota sola que em va fer un retrat per penjar-lo a l’entrada del Cau. Després va ser el Pau, tant menut com pallasso i entenimentat. I ara, aquesta setmana tots dos, juganers i riallers de mena. Aquesta setmana hem voltat una micona. El dijous vam ser als Sots Feréstecs. Com que els avis, els meus pares, ja són un pel granadots, hi vam anar amb el 4×4 de l’avi.

Per arribar als Sots Feréstecs, cal acostar-se a l’Estació de Tren del Figaró. D’allà mateix surt la carretera cap a Montmany. Una carretera asfaltada que va pujant i revoltant fins que s’acaba l’asfalt tot just a l’indicador d’aquest lloc on trobem Ca l’Uià, tot ple de cotxes vells i en desús. Allà comença una pista que primer ens porta a Sant Pau de Montmany, el lloc on en Raimon Casellas situa la residència de Mossén Llàtzer i la parella d’ermitans que l’acompanyen des de Barcelona. I un trós més amunt les ruïnes de la Rovira.

Fet en cotxe aquest camí perd part de l’encant de la novel·la d’en Casellas, però encara serva una part de la ferestega ànima que apareix en la novel·la d’aquest autor modernista. Llàstima que bona part d’aquests sots estiguin cremats. Però al cotxe tot són exclamacions i comentaris davant de l’espectacle d’aquest espai situat a mig camí entre Barcelona i Vic.

Un tros més amunt trobem un parell de cavalls amb una cria que la mare protegeix amorosament. Bé, cavalls, cavalls, els nebots hi veuen unicorns i la veritat és que l’estilitzada figura d’un cavall blanc recorda aquesta bèstia mitológica dels contes.

No triguem pas massa en arribar a Puiggraciós, magne santuari dedicat a la Verge que, segons conta en els seus Goigs

A Puiggraciós soterrada
mil dos-cents noranta-nou,
vostra Imatge venerada
la trobà un pastor i un bou.
Flor boscana, immaculada,
de perfum miraculós.

I quina vista més bella la que ens ofereix aquest lloc:

tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”.

Un tros enllà, camí del coll de Can Tripeta, unes planes ens serveixen per dinar. Per dinar i per llegir. Per llegir i per fer els deures. Per fer els deures i per mirar el cim del Turó de l’Home que treu el cap un tros enllà del Tagamanent. Les ombres dels arbres ens aixopluguen del sol i l’aire i és tant fí que fa mandra de sortir. Però, tot arriba i ja són més enllà de les sis de la tarda quan ens decidim a baixar.

Ara, però ho fem pel camí més concorregut, el que mena a l’Ametlla del Vallès, a la C-17 i cap a casa. Una bona sortida a prop d’arreu.

Vés! Ara l’hauré de fer caminant i acostar-me als Graus de la part dels Cingles de Bertí i al Castell de Montmany. Però crec que el millor serà reproduïr el camí de Mossèn Llàtzer. Arribar-hi en tren i desfer camí a la manera d’antany. Potser encara m’hi trobaré la Roda-soques. Qui sap.

Aquesta entrada s'ha publicat en 02a. Excursions i senders el 5 d'agost de 2005 per Lluís Mauri Sellés

D’Er a les baumes

Deixa un comentari

Diumenge de matinada. Segur que encara no hi ha carrers, però el món de l’excursionisme és així. És la primera vegada que vaig de sortida de senders amb la gent dels centres excursionistes d’Osona i el Ripollés. La d’aquest cap de setmana és grossa. Hi ve la gent de Manresa, també. Ens n’anem cap a la Cerdanya i el Ripollès. Vols venir?

Sortim, com no?, de Taradell. A dos quarts ja recollim la gent a Vic. A Ripoll hi pujen els de Sant Joan de les Abedesses també. I Campdevanol és la darrera parada abans de trobar-nos amb l’autocar de la gent del Bages a Puigcerdà, i seguir camí motoritzat fins al punt de partida de la caminada.

Una vuitantena d’ànimes preparen les motxil·les a l’aparcament de les pistes d’esquí d’Er – Puigmal. Allà, seguint el Segre, al peu dels Pirineus pel costat ceretà.

Tot just una horeta de camí i ja ben bé a la capçalera de l’Er, ens parem a esmorzar. Encara hi ha ombres, però el sol comença a treure el cap pel damunt de la carena. Anem fent la vall fins al coll que separa el Puigmal d’Er del Puigmal de Llo. Una bona tropa de companys d’expedició, talment com formigues acolorides anant a la boca del formiguer, pugen al Puigmal de Llo. Jo em quedo al coll per trepitjar una clapa de neu i admirar la vall del Segre als meus peus. És curiosa la natura, no? Fa néixer un riu prop de la Mediterrània, però el fa voltar mitja Catalunya per anar a descansar a la mar que aquí té a quatre passes.

El camí fins aquí és força costerut. Bé. Ho és en la seva part final, perquè la remontada del riu és una pujada suau i constant pel centre d’una vall que, si a l’estiu és bella a l’hivern dèu ser impressionant.

Del coll al Puigmal es tracta de reseguir la carena que separa les valls del Segre i d’Er, primer, i d’Er i de Núria, després. Ull! En no desviar-nos cap al proper Pic de Segre!

És curiosa la sensació del Puigmal. Si fa tres setmanes hi feia caloreta i veia com es creava i es difuminava una tempesta. Aquesta vegada hi feia molt més sol, peró també molt més aire. Després de posar-me la membrana i d’escoltar unes quantes aventures i desventures de muntanya, vam fer la sessió fotogràfica habitual. Vuitanta persones al voltant de la creu i la senyera que, aquest cop, encimbellen el Puigmal. I que bonic que es veu el Pedraforca des d’aquest cim! I que petita que és la Cerdanya! I que majestuós que es veu el Carlit!

Per baixar fem carena fins al Pas dels Lladres, just al capdamunt de la pista més llarga de l’estació ceretana. Allà creuem la pista d’esquí i anem davallant cap al coll de Queralbs tot admirant el cim que acabem de deixar. I anar baixant suaument pels prats on no triguem en veure un grup de cavalls pasturant i corrent en llibertat. En cap moment no em abandonat la petja humana, però ara és fa més pregona amb el filat que clou l’espai on pasturen aquests bells animals de pell marronosa.

El sol torna a apretar i la gana comença a prendre l’estomac. Pels comentaris que sento hi ha més d’una panxa afamada per aquí a prop. Ara, la pendent s’inclina una mica més entre els primers arbres d’aquest bosc que ens portarà a Planoles. Anem reseguint un caminoi que fent ziga-zagues ens deixa caure en una pista asfaltada. Són vora les quatre de la tarda quan parem a dinar a l’espectacular Pla de les Barraques.

En aquest Pla, uns planells em permeten rememorar els primers cims de la meva infantesa d’esplai: El Coma Armada i el Pedre Picada, allà, a l’altra costat de Planoles. I, en aquest vessant, tota la grandesa dels gegants que guarden el tresor de Núria i de la Coma de Vaca. Que gran que és tot aixó. Que boniques que són les terres del pastor Manelic i Mossén Cinto, el poeta dels cims!

Falta tant sols una hora i escaig per arribar a Planoles, però aquest darrer tram de baixada és un veritable trencacames. Dels 2.000 metres del Pla de les Barraques als 1.100 de Planoles s’atravesa una boscuria més pròpia de bruixes i follets que de persones. Tot saltironant i fent tabola, desfem un corriol que, de ben segur, és una rierada d’aigua en època de pluges. Les cames no poden fer una passa més després dels 1.900 metres de desnivell fets des del cim del Puigmal i sembla que la setmana estarà farcida d’agulletes…

… però una bona regulació durant la jornada, la proximitat de Taradell a aquest bocí de Pirineu màgic -com s’ho fa la gent de ciutat per pujar fins allà dalt i tornar a casa sans i estalvis?-, una referscant dutxa en arribar a casa, un suculent i cuantiós sopar i una bona nit em porten a un dilluns recuperat i preparat per una nova aventura. I és que a casa hi ha nebots i també tenen cames i pulmons.

El petit -que ja és un gegant- té vuit anys i el gran -tot un homenot- en té quinze. Amb ells i amb la companyia d’uns avis que depasen la seixentena ens acostem als verals d’aquest poble màgic que, mirant la Plana, no pot deixar la muntanya.

Anem fins a les baumes i el castell. Donem una volta. Correm. Juguem. Caiem. Berenem. Aprenem a fer anar la fona amb la que el pare jugava de menut. Descobrim el cant d’una índia solitària que resulta ser una àvia trapella. Recollim un bon grapat de brossa deixat per gent que es pensa que els esquirols són escombriaires i que els ocells són camions de deixalles i tornem al poble tot seguint el camí de Can Masgrau i les Gaies dels vells pagesos que no volen deixar l’ofici de prenyar la mare terra.

Del Puig m(és) al(t) estant

Deixa un comentari

"De puig en puig pel coll de Finestrelles / s’enfilen del Puigmal a l’alta cima: / tota la terra que el meu cor estima / des d’ací es veu en serres onejar"
                                                                          Mn. Cinto (1886) Canigó

No sé si és realitat mitològica o física, però l’altra dia vaig somiar la llegenda del cim més alt dels verals de Ribes. Faltava un dia i escaig per tornar-m’hi a acostar en bona companyia quan la nit em va mostrar un avi i el seu net de calça curta menant bestiar per aquells verals.

– Va, Jepet! Que sens tira la fosca sobreeee!
– Oh! É’que pu’a mó. Cama cu’ta.
– Si, prou q’u veig. Però a la jaça farem un mos i descansarem per demà.
(…)

– Aví, quin é quell cim d’aià?
– Aquell. Doncs com pots veure i mesurar i mesurar i veure és el Puig Més Alt.
– El Puig’m’al?
– Això mateix, el Puigmal.

Tota la vida pensant que la referència era a la perillositat del cim en temps de ventades i no fa pas gaire em contaren una feta que podria haver anat més o menys així. Si més no diuen que el significat del nom donat a aquest cim no vol dir altra cosa que el Puig Més Alt. El Puig Més Alt del benvolgut i sempre ben trobat Ripollès.

Però anem per feina.

Dues expedicions han marcat la mitologia d’aquest cim en el meu subconsicent personal.

La primera expedició la va recordar la meva àvia tota la seva vida i als seus descendents ens ha deixat una fotografia de la pujada on es veu la colla d’amics d’en Pepitu de Cal Sastre en un dels replans de l’ascensió des de Fontalba. La meva àvia, la muller d’en Pepitu, era la única dona d’aquella bella expedició d’antany.

La segona, la van fer els Castellers de Barcelona i el Centre Excursionista de Catalunya l’any 2000 i era una espina que tenia clavada al cor. La foto del tres de set al cim d’aquesta muntanya signada per un bon grapat de membres d’aquesta colla presideix la meva habitació des del capçal del llit. És el record d’una excursió que vaig ajudar a preparar, però que no vaig poder fer.

Finalment, un 3 de juliol de l’any 2005 a les 12 hores i 15 minuts del migdia, els meus peus petjàven aquest preuat roquisar amb la millor de les companyies de muntanya que hom pugui desitjar per fer aquest cim senyera del Pirineu català.

Però l’aventura comença vora quarts de vuit del vespre a La Farga. Una casa de colònies i alberg que els maristes tenen vora Queralbs i que serveix, a molt bon preu, un allotjament digne per excursionistes i gent de bé i un bon àpat per sopar.

Un grup de nanos fent tabola em retornen a les antigues colònies al Bagís, m’omplen el cap de facècies i records i em porten als bivacs al castell de Farners, a les nits de por, als jocs de nit, a la representació de la història de Catalunya en cançons i a les excursions al Tagà i del Serrat al Balandrau amb aquell esplai del Poblenou.

Un sopar carregat de proteïnes, una volta per les instal·lacions d’aquest complexe i una conversa amb un jaio de la terra fins ben entrada la fosca clouen les primeres hores a muntanya. Un vespre que només es veu enfosquit per la misteriosa desaparició de tres dels expedicionaris.

Els cops de porta en una habitació veïna ens desperten de bon matí i després de recriminar aquesta feta i de treure’ns les lleganyes dels ulls, ens vestim per la muntanya i prenem camí de Queralbs -punt de reunió de l’expedició-. On seran els desapareguts? Els trobarem en el punt de reunió?

Pujem a fer el café i ens els trobem esmorzant al bar. Es veu que van arribar massa tard a La Farga i que, mancats de sopar, van anar a menjar al poble. Una tertúlia massa esllangida els va tornar mandrosos per baixar a La Farga i un miracle del turisme els va permetre trobar llit per dormir. Passat el misteri, esperem als dos companys que falten. Prenem el cafè. Tornem a la plaça. I…

…cap a Fontalba falta gent.

Els nou expedicionaris iniciem el sender a un quart d’onze del matí, tot veient el cim uns quants metres més amunt d’on sóm. Ben aviat, ja en veiem un que corre muntanya amunt. Ja no el tornarem a veure fins arribar al cim. És ciclista i esportista i la muntanya se li fa un espai de llibertat nou i màgic per explorar i explorar-se. La resta anem fent la goma, xerrem, caminem, algú es queixa per la pendent de la pujada -val a dir que dels nou expedicionaris n’hi ha cinc que encara no són addictes a la muntanya-, un altre convida a ganyips. I tot xino-xano es va fent camí.

Quin espectacle, el que ofereix la vista allomada del Montseny! Quina meravella, els cims que no s’acaben a llevant! I allà, ferreny com sempre, el Pedraforca ens guaita des de l’enforcat dels seus ulls ben trabat entre el Cadí i el Moixeró que li fan de guardes.

Que curta que es fa la pujada quan el paisatge és tant espectacular! De fet, hem estat dues hores de marxa fins al cim i aquí dalt la plana ceretana es veu tant avall! Mentres dinem, la natura ens reserva un nou espectacle. Pel vessant pel que em pujat, s’aixeca un cap de núvol que, com si d’una erupció volcànica es tractes va creixent, creixent, creixent fins a unes alçades imponderables. A la seva base, es veu un filet de fum nebulós de color blanc que contrasta amb el color fosc del ventre de la bèstia. Però el vent té força per allà dalt i el núvol es va trencant en mil-i-un nuvolets més petits que s’escampen pel cel.

– Com esteu? – pregunta un dels gats vells de la muntanya.
– Bé, bé, força bé -anem contestant els altres.
– Ho dic per veure per on baixem. El camí més curt és pel que hem pujat, però per no fer el mateix camí, haviem pensat de baixar a Núria i allà enllaçar amb Fontalba pel camí de les Coves. Per aquest costat, allarguem l’excursió un parell d’horetes. Què preferiu?

I no triguem gaire en baixar cap a Núria per un camí on sorprenem encara un parell de clapes de neu dura de les quals en surten rierols que, més tard o més d’hora, acabaran engolits pel Freser.

La baixada fa força pendent en un primer tram i després comença a planejar i a baixar més suaument. De cop, ens sorprén un impressionant sallent que salva una baixada del terreny amb la infantívola joventut de l’aigua d’alta muntanya.

Dues variants fins a Núria: Per la dreta, cal superar una tartera. Per l’esquerra, el camí planeja per un bosc. Algú prén el camí de la tartera i el gruix de l’expedició ens decidim pel camí més planer fins arribar al santuari.

El cansament es nota ja a Núria. Hi ha algun problema físic entre el gruix dels nous expedicionaris. Una bona i agradable companya de camí no té més remei que agafar el cremallera fins a Queralbs. L’acompanyarà una altra de les mosses de l’expedició. Dona de muntanya i d’ànima ferestega que necessita els cims per sortir de la presó urbana que l’envolta a terra baixa. La resta no estem massa estona per prendre el camí de Fontalba. Són quarts de quatre de la tarda i encara falta un parell d’horetes per un dels camins amb millors vistes de la contrada -si és que es pot dir això en aquestes alçades plenes de senders màgics i racons místics-.

El bar on hem començat el dia acull el seu final. La darrera cervesa. La darrera aigua. El darrer café. Un polzim de menjar. Les darreres xerrades.

Algú va dir que el bó d’aquestes sortides és continuar-les. Segur que sí. Segur que n’hi haurà d’altres. Massa bona pinya per deixar-la en un solitari dia de recuperacó d’un somni llargament esperat: Treure’m l’espina del 3 de 7 al Puigmal d’aquell 2.000, mentre badava entre la vida i la mort en un llit del Clínic barceloní.

Ja he fet el Manelic

Deixa un comentari

El temps amenaça tempesta i el camí més curt fins al Refugi passa per un coll volat. És 23 de juny i les sortides de Barcelona són una processó de gent anant a la costa. Jo ja sóc ben lluny. Seguint la carretera, a mà esquerra, els Pirineus mostren llur cara més ferestega. Aquella que els és tant pròpia les tardes d’estiu. Arribo al darrer poble i m’endinso per la pista que em portarà al sender del Refugi. Gairebé dues hores després seré entre les muntanyes, com un pastor, com un Manelic guiant llurs pensaments lluny de terra baixa.

Vora les cinc de la tarda deixo en Pastures, el meu cotxe, al trencall de la Font i del Refugi. Tot just ara comencen a caure les primeres gotes de la tarda. Un airet finet, massa finet per no portar malvestats darrera seu, i les veus irades dels cims preguntant-me que hi faig al capvespre en aquelles alçades m’acompanyen. Per sort, he deixat els alpins a casa i vaig amb el meu bon companyó fill de natura. En Boix és el bastó que no crida els llamps que em puguin llançar els gegants adormits que m’envolten i, amb ell a la mà, el jec cobrint-me cap i espatlles, els pantalons de muntanya, botes i mitxons, començo a prendre el camí i a guanyar alçada.

De moment, només cau aigua i se senten trons llunyants. Un tros més endavant, tot just vorejat el Castell del Moro, apareix un gran ramat de vaques, quietes, parades, algunes ajupides, d’altres llevades, però sense moure ni un muscle, sense rumiar, tombant la pluja. Allà lluny, uns trescents metres més amunt del meu cap es veu la portella, el coll que em permetrà accedir a la bella vall guardada per grans pastors descomunals. Vers ponent es veuen alguns llamps, però per sort no s’acosten en aquests dominis. Demano als amos de l’entorn que em servin de la tempesta. La mullena em retorna a la vida novament. Massa temps entre asfalt i pedres et fan perdre la dimensió humana. Ací és fàcil recuperar-la. La darrera pujada i ja passaré per la canal. L’espectacle es repeteix de bell nou. Els grans guardians de la vall, amb llurs testes clapejades de la darrera hivernada, em fiten de totes bandes. L’aigua saltironeja a gabadals i va baixant d’una jaça a una de nova fins arribar a la plana final. I allà en aquell raconet, petit i tremolós, el refugi mira vers llevant tot esperant l’arribada del darrer dels caminants.

Tot just passat el coll, un ramat d’isards corren pels vessants de la serra, fugint de l’extranya presència humana. Les gotes repiquen amb menys ganes i, fins i tot, sembla que el cel s’obri una micona. Ben fixat al terra pen Boix, vaig desfent camí fins la passarel·la. Ja sóc al Refugi. Motxil·la a terra. Jeca damunt d’en Boix. Em calço les espardenyes i entro a la llar dels joves guardes.

És nit de Sant Joan i sóm set a taula: tres de Belfast, un grupet de tres barcelonins -d’adopció, segons em conten- i jo. Substanciós sopar i un didal de cava per celebrar a l’alta muntanya que aquest any les veus dels grans pastors han substituit els petards, l’intercanvi de rutes a la coca de Sant Joan i el fresc passeig de després de sopar als balls calurosos i multitudinaris de les terres baixes.

El dia de Sant Joan, de bon matí, desfem el camí de tornada. No cal fer massa més. Cercar jaceres per noves tempestes i veure la lluna i els estels a l’estiu, vorejar la carena meridional de la vall i veure els cims estimats del Montseny, la llarga carena que comença amb les Agudes a llevant, el Turó de l’Home que li fa d’esquena, els tres pics del Matagalls, el llarg Pla de la Calma i el castellet del Tagamanent i davant d’aquesta carena, una plana assolellada, filla del riu que neix vora d’aquí: La Plana de Vic. En aquests moments em pregunto que déu ser del meu poble, allà a ponent del Montseny i a llevant de la Plana i és quan me n’adono que, quan sóc allà baix només miro les muntanyes; i que, quant sóc aquí dalt, només miro la plana.

I és des d’aquí, des d’on la lluna, vella i pàlida, em diu adéu-siau tot amagant-se vers ponent i el sol, jove i infantil, treu el cap per damunt la Serra del Catllar i juga a fet i l’amagada amb els darrers núvols de la tempesta d’ahir a la tarda. D’ací poc hi tornaré. Ho sé. No sé quant. Però sé que dins meu tornaré a sentir la crida de la natura d’aquestes jaces i d’aquests cims i que hi tornaré una altra vegada. Sóc d’aquestes valls perquè en elles vaig aprendre a badar per la muntanya. Els cims que les pastoregen em són amics i, com en la tempesta d’ahir, tenen cura d’algú que, com ells, és fill d’aquestes terres i no se n’amaga darrera la tecnologia com fan d’altres.

Aquesta entrada s'ha publicat en 02a. Excursions i senders el 25 de juny de 2005 per Lluís Mauri Sellés

Pels camins de la Memòria

Deixa un comentari

 

Ja fa un bon grapadet de dies que vaig prendre el cotxe de matinada per anar fins als verals de Gandesa. No sé si el camí que vaig fer encara és practicable, suposo que si i crec que, si més no una part d’ell, el van fer els companys del Centre ara fa uns dies. En qualsevol cas, recuperar la memòria de la Terra Alta segur que no és devades i que t’ajudarà a fer un cop de cap i a apropar-te per aquells voltants.

Per a iniciar aquesta ruta podem deixar el cotxe a l’aparcament de l’Ermita de Santa Madrona. Com és habitual jo vaig passar-me el trencant i vaig haver de girar cua a Gandesa. Però bé, les coses van com van i, finalment, em calçava les botes a la fresca de la matinada d’un 6 de desembre de l’any 2.002. Des d’allà, i seguint les marques del PRC 27, pujem pel costat de les taules del berenador i ens endinsem pel Barranc Tancat, tot reseguint un camí envoltat de bosc.

No triguem gaire en dominar una bella panoràmica de la Plana, creuar un ampla tallafocs i remontar fins la propera carena. Ara anirem pla! Doncs, no. El camí -amb les mateixes marques de PRC 27- davalla cap a un collet proper on s’uneix amb una pista (GR 171-3) que, si vols, podem seguir a l’esquerra.

La variant tercera del GR -i ja sembla ben bé que circulem en cotxe per una carretera- s’uneix al GR 171 en un punt ben senyalitzat on, abandonant la pista per la dreta, prenem un caminet força costerut que puja fins arribar al coll de Cavalls. Ara si que toca Pla, no? Sí, sí. Ara sí. Les marques del PRC 27 i del GR 171 ressegueixen la carena. Una carena farcida de trinxeres i amagatalls de la batalla de l’Ebre, habitada també pel record d’un jove excursionista de la zona que va fer el seu darrer cim a la Vall d’Aran. Seguidament, una creu immortalitza els joves finats en aquesta llarga i trista batalla; i, un trós enllà, la cota que ens indica el cim de Punta Rodona (659 m.), la cota màxima de Cavalls.

Se segueix per la carena un bon tram fins que el camí es va decantant cap a l’esquerra i comença a baixar per entre la brolla, cada vegada més espesa i amb pendent més fort. Aquest punt és una mica perdedor i cal baixar amb molt de compta ja que està ple de rocs amagats entre la brolla que dificulten la marxa i poden causar alguna lesió. En aquest punt, cal prendre una referència a baix de tot, en unes vinyes, que és on em d’arribar i anar baixant tant bé com es pugui.

Un cop abaix, voregem les vinyes i ens trobem amb una cruïlla de camins. Hem de seguir cap a l’esquerra, tot movent-nos per la dreta d’un barranc (perill d’aigua en pluges) i deixant més al sud la mola d’Irto (tot i que els indicadors per a pujar-hi ens poden cridar l’atenció, la llargada del recorregut no aconsellen pujar a la mola, tot i que en cas de pluja, la barraca de pastor que hi ha al cim de la mateixa pot actuar de refugi puntual, sempre vigilant amb el vent que hi fasi, és clar).

El camí pel barranc es fa tot reseguint el que semblen unes terrasses en desús fins que, finalment, les marques ens condueixen a l’esquerra del barranc on, un caminoi, ens apropa a la carretera C-43 (antiga C-235), que es creua per sota. Fem un mós tot veient com pasen els cotxes?

Va, tú, que la ruta són unes vuit hores i encara se’ns farà fosc! L’itinerari segueix pel barranc que va paral·lel a la carretera cap a la dreta (aquesta és una zona realment perillosa i, possiblement, impracticable, si plou) fins que, sota uns cables elèctrics, es deixa el barranc per entomar un camí que torna a pujar primer cap a l’esquerra i que gira després fins a trobar el GR 171-3 que continua, per la dreta, cap a Gandesa. El GR 171 -el que estem seguint ara- puja amb fort pendent fins al llom de la serra de Pàndols. Se segeuix cap a la dreta, baixa una mica, torna a pujar fins a un collet i novament avall troba des de l’esquerra el PRC-27 que ens porta tot seguit al collet de la Salve -on trobem la lletra d’aquest cantic, no el de La Polla Records, eh?, sinó l’original de vés a saber quan temps fa, en un monolit- i l’àrea d’esbarjo de Santa Magdalena que està construida en diverses terrases. Aquí si que farem una paradeta, que s’ho val.

Anem pujant per l’àrea d’esbarjo fins arribar en un punt on el camí empedrat de l’àrea va cap a la dreta i una pista incipient va cap a l’esquerra. Cal agafar aquesta segona fins que es converteix en un caminet que ens porta a un coll, cruïlla de pistes. Si es vol, es pot pujar per la pista de l’esquerra els 250 metres que separen el collet del monument a la Lleva del Biberó i baixar-los novament fins aquest collet.

Un cop al collet es continua cap al Sud tot seguint les marques del PRC 27 que ens porten fins al final de l’esplanada, ens puja cap a la carena que cal seguir fins al final de la mateixa (les indicacions del PR son bastant dificils de veure i cal estar molt a l’aguait), baixem per un caminet cap a una pista que hem de seguir una micona (ull a no passar-nos el tallafoc!) per continuar per un tallafocs que baixa amb bastanta pendent fins a trobar una cruïlla de pistes, una d’elles asfaltada i l’altra sense asfaltar (aquesta permet l’accés amb cotxe a Santa Magdalena).

Seguim la pista asfaltada de la dreta (recte al lloc per on hem baixat) que va en direcció a la Fonteta i que forma part del “Camí de Sant Jaume de l’Ebre”. Cal estar atents a les senyals del PR perquè en arribar al coll d’En Torner (no hi ha indicacions del seu nom), es deixa la pista asfaltada cap a l’esquerra, es passa arran d’una construcció i es comença a pujar per fort pendent i a planejar després cap a l’esquerra. Es baixa i es torna a pujar de nou cap a un altre coll, fins arribar al peu de la paret sud del puig Cavaller. És un terreny rocós que en alguns trams pot necessitar de l’ús de les mans. Es voregen les baumes que sostenen el puig Cavaller i, en acabar aquestes baumes, es baixa lleugerement fins a una antena de comunicacions que voregem fins arribar a l’entrada de la mateixa on baixem per la pista que ens porta cap a Gandesa. Després d’uns quans revolts bastant pronunciats s’abandona la pista per l’esquerra on hi ha un camí que va pel mig del bosc primer en lleugera pujada i després en baixada fins arribar a la font de l’Heura (un basal d’aigua i una font seca). Els indicadors del PRC 27 ens porten novament a la pista que aviem deixat anteriorment. Més endavant, i ja en mig de vinyes i oliveres, el PRC 27 aprofita un petit barranc sec per escurçar el camí cap a la capital de la Terra Alta.

Un cop a Gandesa hem d’anar desviant-nos pels carrers de la població cap a la dreta fins a trobar els indicadors de la carretera C-43 (antiga C-235) que porta a Xerta i Tortosa. A l’entrada del poble trobarem un indicador verd de la Ruta de la Pau i uns indicadors de direcció del GR 171, el GR 171-3 i el PRC 27. Hem de seguir les indicacions del GR 171-3 que, per l’esquerra, pren un carrer del poble que mena a un Poligon Industrial. Sense deixar el mateix carrer, cal atravessar el poligon. Al final del poligon, el carrer es converteix en una pista forestal que, a través de camps de vinya i oliveres, cal seguir sense desviar-nos.

Després de veure el poble de Corbera d’Ebre, la pista puja lleugerment fins a un collet on trobem les indicacions del PRC 27. Cal que les seguim cap a mà esquerra per pujar fins a la carena, arribar a un tallafocs i baixar per un camí pel mig del bosc que s’endinsa pel Barranc Tancat fins a les taules del berenador de Santa Madrona on acabem el recorregut, buidem la cantimplora d’aigua que hem deixat al cotxe i ens tombem a descansar fins la propera ruta.

Aquesta entrada s'ha publicat en 02a. Excursions i senders el 11 de juny de 2005 per Lluís Mauri Sellés

L’embruixat camí de Viladrau

Deixa un comentari

"Oh. muntanyes escarpades, / abundantes en turons, / en minúscules collades, / en dreceres i racons,  / en afraus inesperades / en llombardes i saulons"
                                   Guerau de Liost (1908) La Muntanya d’Ametistes

Aquests versos de Jaume Bofill i Mates estan dedicats a una de les contrades menys visitades del Montseny. Jo l’he recorreguda aquest diumenge. La vols conéixer?

Ja fa una colla d’esmorzars a  Puig-l’Agulla que em deia que havia de prendre el tram del Meridià Verd que, tot just a sota del Puig que dona nom al Santuari davalla vers les Guilleries i el Montseny.

Avui he tingut la oportunitat i la decissió per emprendre aquesta vella aspiració.

El camí comença en baixada per un roquissar propi de les terres taradellenques. És un matí boirós, molt d’aquestes contrades i, de cop i volta, sorprèn una urbanització que trenca l’encant de la caminada. A llevant de la urbanització, una construcció d’altres temps fa funcionar el magí, la memòria et mena a temps reculats i la imaginació s’envola per veure-hi allotjat a algun capitost nyerro o cadell. Torre de guardia, llums antics, finestres quadrades i arrodonides amb porticons i un nom: L’hostal de la Guineu.

El camí, durant un tram asfaltat, es desvia cap a l’esquerra per trobar el Torrent de Fàbregues que, de primer, creuem per un pont de fusta, tot just superat un camp de verd primaveral i, després, tornem a creuar per un pont de la carretera que mena la gent de Viladrau cap a l’Eix Transversal.

A l’alçada de Puig de Fàbregues -impressionant mas avui convertit en la casa que, quan jo era menut, aprofitàven els jesuïtes per a fer-hi les colònies-, voltem la casa per endinsar-nos en un paisatge màgic. I és que, malgrat cent anys de presència humana, les Cabrades conserven encara llurs turons, dreceres i racons i mantenen les afraus cantades pel senyor del Montseny. Carenant aquesta serra el camí ens permet veure el Turó de l’Enclusa de Taradell i tota la seva serra. Sempre m’havia preguntat també quines eren aquelles muntanyes de l’horitzó proper i ara, des de les Cabrades, saludo al meu bell espai de repós. És d’aital bellesa i varietat el paisatge d’aquesta terra que, quan te n’adones ja estàs caminant pels primers carrers senyorials del Chamonix del Montseny. Viladrau, té enfront el seu Mont Blanc particular, el Matagalls, i alçant la vista es veu el seu Gouter, el Santuari de Sant Segimon, encimbellat per l’ermita de Sant Miquel del Barretons. I amb aquesta visió és amb la que ens trobem amb edificacions que ens recorden la del centre alpí assenyalat. O no té aquest aspecte el monumental edifici del Centre Cultural Europeu de la Natura que deixem a mà esquerra?

Un cop a Viladrau podem fer una sortida que no depasi els 20 quilòmetres de marxa si tornem a Taradell pel Casal d’Espinzella, residència de muntanya dels senyor Vilademany i de Cruïlles (si les neurones no em juguen una mala passada); la Roca Pastora i el Vilar del Bosc. Però les dues hores escases emprades per arribar a l’antiga parroquia de Taradell m’animen a seguir el camí marcat, creuar la Riera Major i acostar-me, primer, a la Font de l’Oreneta; a Can Bosc, tot seguit; i a l’Ermita de l’Erola que em serveix de Tête Rouse d’aquesta ascensió. Un mós en el porxo d’aquesta ermita em permet llegir la data de la llinda de l’estable del bestiar, 1659 -si no m’erro- i de la porta petita de l’Ermita -1641, si no m’equivoco perquè tiro de memòria-. També em permet rememorar els primers castanyers monumentals d’aquesta zona i el ramat d’ovelles closes al mas tot just passat.

Estant assegut en una de les pedres d’aquesta porxada, amb un planell a la mà, detecto la proximitat de la Sala de Viladrau , el mas originari del bandoler més conegut de la contrada, en Joan Sala, Serrallonga, i penso en arribar-m’hi, però m’adono que em pot servir d’excusa per repetir la passejada tot reseguint la casa d’en Joan i la d’un altre bandoler de renom de la contrada, l’hereu Antoni Espinzella de la quadrilla d’en Perot Rocaguinarda. Conten els historiadors que al 1610, el comissari reial va fer arrencar les portes i les finestres d’Espinzella com a càstig per ser refugi de bandolers i li va posar una pena de quatre-centes lliures en el cas que les tornés a posar al que l’hereu va respondre tot seguint amb el bandolarisme i formant part de la quadrilla del seu veï Joan. Aquesta nova ruta de bandolers, passaria pel Vilar, pel Turó de l’Enclusa i les cuines d’en Rocaguinarda i acabaria, com no, al coll de Taradell, lloc on en Montserrat Camprodon, un vilata de Taradell, matà el bandoler Toca-sons.

Tot aixó m’ha passat pel cap tot mirant un troç de paper i aixecant el cap per albirar l’encimbellada figura de Sant Segimon, la propera fita.

El camí de Sant Segimon està voltat de castanyers vells i soques pròpies de terrenys embruixats. De primer, la pujada és suau i les vistes sobre la Plana de Vic son immenses. Ben aviat, però, es creua el Torrent de l’Oratori i les parets de roca substitueixen la bonhomia del camí. Ara a la dreta, ara a l’esquerra, ara a la dreta, ara a l’esquerra. Com un vell ball de l’antigor, el camí del Santuari pren dimensions crítiques, però la proximitat del campanar, ens anuncia ja la propera parada. Portem més de 17 quilòmetres de pujades i baixades i toca tornar a prendre forces abans de seguir camí per la pista que, plena de revolts, ens portaria fins al Coll Formic.

Represa la marxa, ben aviat ens trobem amb les tres creus que, a dreta del camí, ens recorden novament la lluita religiosa contra la por que en temps passats aquesta contrada donava als seus propis veïns. Un tros enllà, un grup dina al Pla de Cent Sous, un altra pel cantó de Coll Saprunera, una parella s’estirgasa prop de la Font Clareta i d’ellà el Turó de Bac el camí ens porta al coll de Font Pomereta, on el vent que ens ha acompanyat durant una bona estona deixa pas a una calma curiosa i encimbellada per núvols aiguosos, però que no sembla que vulguin descarregar.

La baixada per Font Pomereta ja me la conec i és per aquest motiu que m’en vaig a voltar el Matagalls Xic per l’altra cantó i prenc una antiga pista que fent marrada em portarà també a Sobrevia. En aquesta pista, Taradell és la referència en l’horitzó. I, després d’una llarga baixada, arribo, finalment, a la carretera d’allà Sobrevia, d’on el camí em portaria cap al coll de Taradell i cap a la dutxa que, després d’aquesta sortida el cos em demana tot plorós.

Aquesta entrada s'ha publicat en 02a. Excursions i senders el 15 de maig de 2005 per Lluís Mauri Sellés

Els arbres ja es despullen

Deixa un comentari

Una de les matinals més agradables que es poden viure en aquest món nostre és la que mena, en camí circular, de Coll Formic a Coll Formic per la creu de Matagalls, el Turó Grós, la Serra de Salaverts, la Font del Matagalls, el Pla del Ginebre, Sant Miquel dels Barretons i Sant Segimon. Unes cinc horetes de marxa individual i badoca per una de les cingleres senyeres del meu veí paternal, el Montseny.

Hi ha un bon nombre de muntanyencs que cerquen l’èxit del cim més alt per a ser feliços i sentir-se realitzats. Aquest no és, ni de bon tros, el meu objectiu quan cerco la companyia dels prats, els cims i les roques. La muntanya és un plat de gourmet, un d’aquests elements que cal paladejar lentament. Per pujar i baixar d’un cim és millor utilitzar qualsevol de les andròmines que et menen als miradors alpins. Aquest matí de diumenge he decidir acostar-me de bell nou al meu cim-senyera, aquell que fa tant sols uns dies vaig veure des de l’aire i que vespre rera vespre em saluda tot jugant amb els núvols, el sol o el cel, quan retorno en tren de la barcelonina feina.

Matagalls, encara es disputen l’origen del teu nom, cerquen entre els diferents pobladors humans d’aquesta zona i les seves parles, però no atenen a l’antigor dels teus murs. Matagalls, mirador de mig Catalunya, sempre amatent al pessigolleix de les passes d’aquells que ens decidim a gratar ta pelada closca. Avui, t’he pujat pel camí més concorregut: De Coll Formic al Pla de la Barraca, del Pla de la Barraca al Collet de l’Estanyol, del collet de l’Estanyol al dels Llops i d’allà a la creu que uns quants devots un dia van clavar al teu cim. Quanta gent t’ha pujat ja per aquesta via? Quantes bèsties han arranat l’herba al teu voltant? Molta gent diu que no parles, et pujen sense sentir la teva veu, però és que tu mai tens pressa per expressar-te. Per què n’has de tenir si ets immortal?

La meva passada ha estat breu aquesta vegada: Quatre fotografies al Vallès emboirat, un parell als Pirineus tot just enfarinats i el parell de saltirons de cada vegada per salvar les parets del Matagalls Xic i veure el meu poble arraulit a l’altra costat de la veïna muntanya.

He près el camí del Turo Grós (al nord, en direcció a Viladrau). D’allà un camí tot just dibuixat et permet baixar tot fent ziga-zagues fins a Viladrau. Des d’allà m’has permès veure el meu poble i Seva i Tona i … La Plana no està emboirada, però l’herba reseca dels cims espera ja la caiguda de la neu renovelladora. Al cap d’amunt del torrent de l’Arola encara hi ha una micona d’aigua quieta, immòbil, i una petita pujada em permet arribar a la Serra dels Salaverts. Matolls i algun arbre per tota companyia. El bosc proper d’arbres nus, despullats i catifes de fulles i el dringar gairebé eixut de l’aigua de la Font del Matagalls ens indiquen la fí de l’època de sequera. Arriba l’hivern al Montseny. Els arbres certifiquen l’arribada de la neu i del fred tot arrancant-se llurs terminals nervioses.

El camí fins a Sant Miquel dels Barretons és un passeig molt agradable de vistes impressionans sobre la vall de Viladrau, a l’esquerra; i el camí de Coll Formic, a la dreta. Com s’aguanta aqueixa ermita en aquest roquissar? Com pot ser que no s’esllavissi sobre Sant Segimon? Conta la cristiana llegenda de la contrada que, sobre aquest turonet de roca, en nit de tempesta forta de fred i de neu, dos pastorets estaven trucant les portes de la mort. Es congelaven de fred quan se’ls va apareixer Sant Miquel i els va resguardar amb uns capells. D’aquí el nom del lloc, Sant Miquel del Barretons.

La baixada de Sant Miquel a Sant Segimon és un pas bastant volat i entretingut entre roques i arbres. I Sant Segimon, el santuari en enterna reconstrucció, és el final d’una pista forestal d’agradable recorregut que et mena a Coll Formic. El punt d’origen de la matinal.

És tan variat el Montseny i tan agradable de caminar-hi en bon temps com gris i perdedor sota el mantell de l’espesa boira i les neus que converteixen els cims en veritables gendarmes de la Catalunya Central.

De castanyes i carbasses

Deixa un comentari

El bon temps ja va de baixa, els colors rogencs que omplien els boscos del Montseny comencen a deixar el seu lloc a les branques nues i pelades, les postes de sol en cels ennuvolats vesteixen el cel de la Plana d’una variada gamma de colors infernals. Les bèsties, que han passat l’estiu a les comes altes dels Pirineus o trescant pels prats i les riberes, comencen a baixar a les planes i tancar-se als caus empesos per la fredor i la foscor. El fred s’acosta. Les blanquinoses capes dels mantells hivernals comencen a prendre els cims propers. Però la gent atrafegada, cosmopolita i urbanitzada reconeix la tardor per un nou inici de curs, per un canvi d’hora inoportú o molest, pel retorn a la feina, per les molèsties del fred i per la celebració d’una altra festa, Tots Sants. Castanyes o carbasses? Castanyeres o monstres infernals? Castanyada o Halloween? Avui et proposo un viatge al món màgic de les tradicions i a les terres ferèstegues de la mort. M’hi vols acompanyar?

Des de temps reculats, l’home ha festejat els punts claus del curs vital de la natura i entre ells sembla que una de les festes més importants era la que se celebrava en el trànsit de l’estiu a l’hivern, de l’abundor a l’escassetat, de la llum a la foscor. Un temps en què la idea de la mort es feia i encara es fa present en un període concret que, dels celtes als egipcis, dels romans fins a nosaltres mateixos, ha estat celebrat com el temps dels difunts.

Sembla -segons diuen els entesos- que la festa que ens ha arribat a nosaltres deriva d’una celebració de l’imaginari celta, el Samain o el Samhain. Una festivitat que durava uns quants dies i que servia per obrir el període d’obscuritat. Aquests jorns de trànsit eren considerats uns "temps fora del temps", entre les dues meitats de l’any, en que les terres de l’altre món estaven obertes i entraven en contacte amb el món dels humans. Els celtes creien que la presència d’aquests esperits a banda de fer malbé les collites i causar problemes, ajudaven als Druides o sacerdots celtes a fer prediccions sobre el futur, profecies que confortaven la gent i la guiaven durant el llarg hivern. Per commemorar l’esdeveniment els druides feien fogueres gegants on cremaven animals com a sacrifici als seus Déus. Durant la celebració els celtes es vestien amb caps i pells d’animals i intentaven esbrinar el seu futur.

L’any 43 aC. els romans ja havien conquerit la majoria del territori celta. Durant els 400 anys que governaren les terres celtes, la tradició de Samhain es va combinar amb dos festivals romans: Feralia, un dia a finals d’octubre en el que els romans honoraven els morts i un segon dia en el que honoraven a Pomona, la deessa de la fruita i els arbres.

El proper pas el va donar el papa Bonifaci VI que al segle VII i davant la impossibilitat d’eliminar la festivitat, va instituïr la festa de Tots Sants (All Hollows en la seva denominació anglo-saxona) per honorar els sants i màrtirs del cristianisme. Així, la nit del Samhain passat pel sedàs de Feralia i Pomona, va passar a anomenar-se All Hollows Eve en el món anglo-saxó.

Més tard, cap al tombant del primer mil·leni de la nostra era (1000 dC.), en un periode en que les tesis de l’arribada de la fí del món -que sembla que es repeteixen cada mil anys com una nova tradició cristiana-, tenien molta anomenada, l’Església va instaurar el dia de Totes les Ànimes (All Souls’ Day), un dia per honorar els morts, que era celebrat de manera similar al vell Samhain celta, amb fogueres, desfilades i disfresses -ja no les pells de bèsties de la tradició pre-cristiana, sinó les d’àngels, sants i dimonis propies de les creences post-romanes. Al nord d’Europa, l’"All Hollows Eve", l’"All Hollows" i l’"All Souls" es van van anomenar, Hallowmas. I quina és la vigilia del Hallowmas? Halloween, no?

Sembla que aquí ens trobem amb el gran cisma de la celebració:

. A casa nostra, la festa familiar i la vinguda dels difunts de la familia a la llar es motiu de celebració. Sembla ser que aquesta nit de retrobament de vius i morts -d’aquí la tradició d’anar als cementiris a portar ofrenes als nostres avantpassats- s’ha viscut com una celebració sense complexes i amb una acceptació plena del cicle de la vida. Una mica amb la filosofia druidica celta dels difunts com a "consellers" davant l’adversitat de l’hivern. Així, el consum de castanyes, que sembla que es va generalitzar a la fi del segle XVIII, moniatos, fruites confitades i panallets regada amb un bon vi ve de les ofrenes que es feien als difunts que ens venien a visitar.

. Als països més freds del nord, on el canvi de clima és més pregon, s’han quedat amb la creença cèltica dels esperits com a anorreadors de collites i causadors de problemes diversos. Una visió de la festa molt profitosa pel món del "show business" americà.

Tot i que la tradició del "trick or treating" té un origen molt proper a la nostra tradició ja que es deu a la substitució que l’Església va fer de la pràctica antiga de deixar vi i menjar per als esperits a la de donar "Soul cakes" (pastissos d’ànimes) als ciutadans anglesos més pobres a canvi que aquests ressessin pels difunts. Aquesta pràctica, va passar a ser realitzada pels nens que anaven de casa en casa al seu barri demanant beguda, menjar o diners.

La tradició del "pumpkin carving" confirma la visió abans esmentada. I és que la costum de buidar carabasses té el seu origen més probable en el folklore irlandès i en la figura de "Jack’s Lantern". La llegenda conta que un home anomenat Jack va trobar-se al dimoni que va intentar temptar-lo. L’espavilat d’en Jack va aconseguir enganyar-lo, tot tancant-lo en un arbre sota la protecció del dibuix d’una creu al tronc. El dimoni, veient-se perdut en aïtal situació, va consentir en el tracte proposat p’en Jack segons el qual si el dimoni no tornava a temptar-lo mai més, el deixaria sortir.

D’acord amb la llegenda, en Jack va morir de vell i va anar a les portes de cel, però se li va denegar l’entrada per les seves accions. Havent d’anar a l’infern, el dimoni va negar-li l’entrada per haver-lo enganyat i li va donar una espelma dins d’un nap per guiar-lo en la foscor.

Els irlandesos utilitzaven naps com a "Jack’s lanterns" originàriament, però quan els immigrants van arribar a Amèrica el 1840, van trobar que les carabasses eren més atractives i fàcils de buidar i d’ací sorgeix el pumpkin carving.

Jo prefereixo donar fruits i castanyes als meus avantpassats la nit de Tots Sants per a què em protegeixin i em guïin en l’incert esdevenir. Seràs tú qui els veuràs amb por i seguiràs la tradició anglo-saxona dels Jack’s lanterns?

Va de tardorals

Deixa un comentari

El viatge d’avui, com la majoria de camins d’aquest petit diari osonenc, és doble: Per una part, et convido a visitar un dels paratges més bells i polémics de Catalunya, La Grevolosa; per l’altra, et convido a visitar el nostre futur com a poble, un futur que cadascú de nosaltres serva en el seu cor.

Festa noucentista d’una catalanitat pura i postmaterialista és la que se celebra als ferèstecs i màgics boscos de la Grevolosa. Als verals del coll de Bracons, entre La Garrotxa i l’Osona, osonencs i garrotxins es perden entre els immensos arbres del paratge per escoltar la nostra cobla, la cobla catalana.

Els aplaudiments de la gent resonen en tant bella contrada com si fossin el vent, les amoroses branques dels arbres o la terra tota les que aplaudissin la música catalana.

Fageda gegantina, catifa de boix grèvol coberta de tardorals fulles seques que anuncien la vinguda de l’hivern. El silenci. Comença a refilar la tenora, és la sardana del sereno, el cor d’un país que batega agombolat per la natura amiga, els peus d’un poble que camina vers la seva llibertat.

És en aquests espais misteriosos de la Catalunya catalana on la gent i les fades dansen i s’apleguen els vilatans, on els problemes fugen, on l’esperit dels humits es fa més patent i l’aspror dels eixuts desapareix. Ambient familiar, algun brètol de ciutat que per filmar els arbres milenaris trenca les branques d’un grèvol sense atendre quina planta ha donat nom a l’espai. Fins i tot, ací cal cridar l’atenció als eixuts.

Com sempre, la lluita continua perquè la llibertat del nostre poble rau en el cor de cadascun de nosaltres. Mentres quedi un català, quedarà l’esperança d’un poble lliure, d’una cultura viva, d’una llengua bella i universal. Més lluny, hem d’anar més lluny diu la música de la cobla i el més lluny cada cop és més a prop sota els fajos de La Grevolosa, imatge del cor de la Catalunya que batega per la pau i la llibertat dels pobles i les persones oprimides.

Naltros som la resposta a totes les nostres preguntes i desitjos.

Font Pomereta

Deixa un comentari

Si puges a la creu des de Taradell, Fí de Províncies o Sobrevia és molt probable que te la trobis ben recollida en l’últim tram boscós abans dels prats alpins que enfilen el Montseny. És la Font Pomereta.

Caçadors, tudons, potser algun bolataire, conills, excursionistes, senglars i genets son alguns dels visitants d’aquesta Font d’aigua fresca i agradable que ha sadollat moltes boques assedegades.

Una llegenda, un escrit, ens situa on som mentres descansem abans de fer el darrer tram fins a la Creu del Matagalls, un dels cims més bells de Catalunya, un cim on sembla que tothom hi pot pujar, peró que si no et dona el seu permís i et cobreix de boira, núvols negres o tempesta esdevé un pic tant o més perillós que els grans cims del Pirineu.

El camí et mena del roquissar als camps, dels camps als boscos, dels boscos a la Font i de la Font als prats on jeuen les vaques, el sol aclapara els montanyencs i el vent pot suavitzar la calorada. No gaire lluny i a contra llum l’ermita de Sant Miquel dels Barretons sembla espiar el Santuari de Sant Segimon. És el Montseny.

Els bons aires que respiro,
aquí dalt son catalans:
les persones que mi albiro
em fan cara de germans.

                                               Francesc Casasas i Amigó

Per les capçaleres del Ter i el Freser: 3r dia

Deixa un comentari

El Camí dels Enginyers, ens diu el guarda del Refugi de Coma de Vaca, va ser traçat els anys 50 del segle passat per tal de facilitar el pas dels Enginyers que havien d’estudiar la possibilitat de fer una pressa al lloc on el Torrent de Coma de Vaca es troba amb el Freser. Van construir-hi dues cabanes (l’antic Refugi Manelic i la cabana dels Pastors) i van posar pluviòmetres per veure la quantitat de pluja que hi havia a la vall. Finalment, van decidir no fer el pantà previst, peró es va quedar el Camí com a variant del GR-11 (Sender que mena del cap d’Híger, al País Basc, al nostre cap de Creus).

Un matí sense núvols és el que ens trobem quan girem al costat mateix del Refugi per prendre el Camí dels Enginyers que en tres horetes i mitja ens ha de portar fins al Santuari de Núria. El primer tram del recorregut va sortejant roques i torrents que baixen del Torreneules carregats d’aigua. Un parell de pasos volats tenen cablejat per agafar-se i, en un altre tram, un parell d’esglaons ajuden a superar un desnivell. Abans de tot aixó, però, dalt d’una roca veiem una estatua d’un isard. Ah! No! Perdó, no és una estàtua. Mou el coll i ens vigila. Té una sola banya i, tot i que ens hi acostem, no marxa. Quan ja hem passat a prop seu ens girem i ja no hi és. Un tros més endavant, trobem un ramat d’isards d’uns 10 exemplars que també ens ullen i ens eviten. Més endavant en veurem un, que saltarà dues parets de roca amb dues gambades per seguir avall cap a l’engorgat.

Ja més endavant, el Camí dels Enginyers s’obra en prats verds i manté una mateixa alçada. Aquí ens trobem una família -pare, mare i dues filles d’uns quinze anys- que ja ens haviem trobat ahir al coll de Carançà-. Més endavant, un parell de nois i una mossa que es pensaven pujar al Torreneules però han equivocat el camí. D’allà es veu l’Alberg del Pic de l’Àliga i a sota seu hem de fer una marrada per què el camí és ple de vaques i no sembla que vulguin sortir. Som a la darrera creu del Via Crucis de Núria. Som a Suïssa? Hi ha molta gent, no? El Santuari sembla una miniatura perfecta des d’aquí, la remor del telecabina al Puig de l’Àliga ens fa nosa a les orelles, el xiulet del cremallera que arriba a l’estació, pel pantà fan piragüisme i hi ha gent descansant sobre una catifa verda i cuidada davant per davant del Santuari. Triguem mitja horeta en travessar pausadament aquest complexe turístic on ens sentim extranys en terra forastera. Fem una queixelada sota l’indicador del camí de Fontalba i descobrim que ens estem quedant sense aigua. La mandra pot més que la set que poguem tenir i no baixem a buscar aigua a cap font del Santuari.

El camí de Fontalba va pujant per un bosquet de pi per anar voltant tot seguit la Falda del Puigmal. És un camí força transitat. En el seu primer tram, coincideix amb el Camí de les Coves, una de les opcions de passeig per als visitants de Vall de Núria, i, després, més amunt és un dels camins utilitzats per accedir al Santuari des de la pista o per “pasturar” pels volts de Fontalba. Famílies i més famílies, un grup de joves ajaçats en les runes d’una vella cabana de pastors, una trentena de mosses -col·legi de monges, potser?- fent el camí cap al Santuari, tres ciclistes tot terreny, un parell de parelles passejant prop de Fontalba, el Puigmal a la nostra dreta. Cotxes i vaques barrejats al cim de la pista. L’últim glop d’aigua. Queden 12 quilòmetres de pista fins a Queralbs. Per què no haurem pujat amb dos cotxes i n’haurem deixat un aquí? Són les dues de la tarda. El sol fa mal. No hi ha aigua. Un revolt, dos revolts. La pista és allà baix. Aquí comença un camí, un prat inclinat i per allà torna a sortir el camí cap a la pista. Si ho faig em salto dos revolts. Vinga va, que fa baixada. Prat avall, baixa l’Ós Bru cercant el seu bon amic el bosc. “És d’aigua aquesta remor que sento?”. La font dels Pastors, el cap sota l’aixeta, la contimplora plena. I l’Ós que es posa a cantar. Les teulades negres de Queralbs no es veuen tant lluny ara. I els cotxes que passen sembla que no aixequen tanta pols. Un parell d’hores després, l’Ós Bru arriba al poblet de Queralbs, a l’aparcament de l’Estació del Ferrocarril i veu el cotxe. Treu la bosseta de fruits secs, es posa la cantimplora al costat i espera el seu company que allà dalt a Fontalba s’ha embrancat en l’ascens a un pic proper.

Si aquest camí voleu repetir
un consell us haig de dir.
Deixeu un cotxe a l’estació
i un altre a Fontalba
així us estalviareu la calda
i gaudireu més de l’excursió.

Et fa una suau Festa Major per descansar?

Aquesta entrada s'ha publicat en 02a. Excursions i senders el 19 d'agost de 2004 per Lluís Mauri Sellés

Per les capçaleres del Ter i el Freser: 2n dia

Deixa un comentari

Son les 8 del matí del dimarts 17 d’agost quan emmandrits i llagoters intentem convèncer-nos que l’etapa d’avui serà un passeig idíl·lic per les muntanyes. Remontem la pista més llarga de l’estació d’esquí de Vallter 2000, deixant l’Ull del Ter a la nostra dreta i ens anem acostant al Pas del Bou -al final de l’Esquena d’Ase i tot just a sota del cim del Bastiments-. Ens acompanyes?

– Segur que en aquesta paret verda hi ha un camí per pujar a la carena?
– Aixó és el que ha dit el guardà, no? Que aquest era el camí més directe.

Decidim fer una paradeta asseguts al costat dels remuntadors de les pistes i ens ho mirem. A dalt, a la carena, un puntet negre es belluga en direcció al Bastiments. Una mica més avall, en una tartereta, hi ha una fita. Glop d’aigua, motxil·la a l’esquena, bastons a les mans i au, va! que fa pujada. Les fites no enganyen i ascendim per la paret fins quedar-nos sense respiració. I és que al arribar al Pas del Bou, la vista de la Coma de Baciviers ens atura el cor i no ens deixa moure. Un espectacle únic, màgic, immens. Mirem a una i altra banda. Muntanyes, prats, planes, serralades conegudes al sud. La màgia dels grans cims ens torna a tocar fins que mirem a l’oest.

– Glups! Vols dir que es pot pujar per aquí?

El vent bufa amb força en l’ascensió al Bastiments. Ja arribant a dalt ens tornem a trobar el grupet que han decidit fer cim des del coll de la Marrana i que haviem deixat fa una bona estona a la vall. Som al primer dels tres cims del Bastiments, el cim on hi ha una creu de ferro rovellat i on descansem una estoneta abans d’acostar-nos al Vèrtex Geodèsic que marca els 2.881,4 metres del Bastiments. Des d’aquí la vista del Montseny és fantàstica. La carena que conformen les Agudes i el Turó de l’Home amb el Matagalls una mica més enllà es retalla sobre un mar de boira blanca i flonja que cobreix la plana de Vic i el Vallés sencer. Per allà és mou la meva terra. Allà, sota la boira, mon pare deu estar perseguint tudons i ma mare i els meus nebots deuen estar fent les darreres estirades abans d’esmorzar. La ventada aquí és forta i decidim calçar-nos la membrana de Gore-Tex per tapar-nos les orelles prou cansades del colpejar de l’aire.

– Seguim?
– Seguim!

Al tercer cim del Bastiments, ja de baixada cap a les Comes de l’Infern, el camí cal intuir-lo entre el roquissar de la carena on neix el Freser. L’espectacle a banda i banda és màgic. Al sud, un parell de puntets segueixen el sender que porta de la Marrana a Tirapits i l’aigua baixa per la vall del Freser avall. Al nord, els estanys de Comamitjana i del Pic de l’Infern i alguna capeta de neu que sembla que enguany no es fondrà ja. I torna la pujada. Ara grimpant pel roquissar del Pic de Freser (2.835 m.). Ull amb aquest tram, és un tram volat i al mínim descuit, patapam ja ets a terra, intentes incorporar-te però el peu no toca roca i te n’adones que has tingut sort i has sabut arrapar-te bé al pis. Potser ara, no llegiries aixó, perquè jo seria Freser avall. Peró bé, la muntanya ja té aquestes coses i un dit de la mà adolorit és el record de l’ascensió al veritable Pic de l’Infern que és el Freser. Del Freser al Pic de l’Infern (2.869 m.) hi ha un camí bastant marcadot i entretingut que primer baixa, després puja fins un collet i acaba amb l’ascensió al Pic que, en la seva cara nord, cau en uns espadats impressionats sobre uns estanys foscos i una vall virginal.

Des d’aquí i amb el fort vent com a única companyia, anem encerclant els bonys de la carena fins al coll de Carançà. La gent que segueix el GR-11 va tant tapada o més que nosaltres. Al coll de Carançà a nosaltres ens toca baixar. Una marca de pintura vermella en un roca ens informa que hi ha una horeta i mitja fins al Refugi de Coma de Vaca. Em giro cap a la direcció que hem de prendre, avanço un peu i el vent no em deixa continuar. Hi torno amb més força i la resistència de l’aire sembla que es faci més pregona. Poques vegades m’he barallat amb tanta força contra la natura com en aquest inici del descens cap a la vall de Coma de Vaca. Peró de mica en mica, el vent cedeix a la meva massa corporal i aconsegueixo seguir els punts vermells i les fites que entre roques i gravilla faciliten el descens cap a la vall i ens acosten cap a les aigues de Coma de Vaca.

Aquest tram no és gaire concorregut i sorprenem un ramat de 16 isards pasturant a la capçalera de la vall. Com un estol d’ocells, tots a una, s’enfilen a la vessant esquerra de la vall i enlairen el coll per ullar-nos en la distància. Nosaltres seguim baixant i parem a fer un mos. Per la vessant dreta baixa un ramat d’un parell de centenars d’ovelles, darrera d’elles un gos d’atura i un de vigilància i més enllà un parell de pastors. Ja no fa tant aire i la presència d’una dona sense motxil·la ens fa pensar en la proximitat del Refugi de Coma de Vaca i el nou descans. Bé, la dona sense motxil·la ha caminat un bon tros, perquè el Refugi no es veu enlloc. Caminant, caminant, aixeco un ocellet i darrera seu surt escopetejada una marmota. L’ocell aixeca el vol i la marmota es queda aixecada sobre les potetes del darrera flairant l’aire:

– “Què és aquesta olor que sento?” -pensa tot fitant a banda i banda.

Fa un crit. Ja m’ha vist. I s’amaga en un forat proper.

Ara sí que veig la teulada del Refugi.

Al Refugi -un dels més nous del Pirineu- ens hi trobem un parell de famílies, un grup de francesos i algun altre excursionista. Més o menys una horeta després d’arribar entren els pastors i la canalla surt a jugar amb les ovelles. Es veu que la cabana del costat del Refugi és la cabana d’aquest parell de pastors de Tregurà que fan el got al Refugi i parlen animadamanet amb la gent que s’hi allotja. Un sopar quantiós i cuinat amb carinyo, una llitera de fusta amb matalàs, coixí i manta, un esmorzar excessiu fins i tot, una ruixadeta de Reflex al peu i una sucadeta amb pomada antiinflamatoria al dit marquen l’inici d’una nova jornada pels paisatges del Freser.

Aquesta entrada s'ha publicat en 02a. Excursions i senders el 19 d'agost de 2004 per Lluís Mauri Sellés