El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Aquest agost serà un mes de muntanyes i travesses. Caminar pels Pirineus és quelcom que no sé deixar de fer. Enguany, però, m’ha agafat la dèria que no estic en forma. Amb el cor tocat per aquestes qüestions de l’amor que encara no acabo d’entendre i la ment fixada ben lluny de la muntanya, crec no haver fet els deures que tocaven.

De fet, fa un parell de setmanes que m’he fet el propòsit de córrer pels voltants de Taradell. De moment, només he aconseguit combinar el caminar i el córrer. Els dimarts pujo fins la Collada i, si arribo amb forces, prenc el camí de la Trona i torno per Sant Quirze. Els dijous pujo al castell per l’antic camí de Can Boix i baixo pel sender de Taradell -un camí circular pels voltants de Masgrau-. La idea és fer-ho cada setmana.

Els caps de setmana de juliol toquen desnivells. Avui ha estat el torn del Matagalls. M’he llevat a les sis i a dos de set ja era a l’inici del sender, allà on hi ha una nau industrial, tot just abans d’entrar a Viladrau. El camí no és nou, però és el que presenta més desnivell per arribar al Matagalls. Es tracta de seguir les marques del Meridià Verd i anar enllaçant, pels boscos de castanyers mil·lenaris, l’Erola, l’Oratori i el camí de Sant Segimon. Aquest cop, però, no he pujat per Sant Miquel. He preferit aprofitar l’ombra del Montseny per resseguir la pista de Coll Formic fins al sender que, després de passar una font i en un revolt de la pista, puja cap a Coll Saprunera i la Font del Matagalls. L’esperit d’aventura o la infantívola curiositat m’han menat a deixar la carena tot just al citat coll per prendre un ample sender que, a llevant de la carena, va seguint gairebé planer i es va endinsant a la capçalera del torrent de l’Oratori. Cada cop més fosc, cada vegada més fulles al terra. El camí va fent giragonses fins que deixa pas a senders desdibuixats. D’allà la intuïció et fa pujar entre arbres i brolla baixa fins arribar a la llomada del Turó del Mig. Seguint aquesta careneta i amb la vista fixada a la Creu he acabat de pujar.

Quina gentada! És un quart de deu i la Creu és plena de persones i bèsties que han arribat per celebrar el 57è Aplec de Matagalls. Quants records d’infantesa! Les curses pel camí de coll de Joanes, les acampades a Coll Pregon, la mandra del diumenge per acabar de fer el bosc que mai s’acaba, el jeep del bisbe! No sé quants cops hi vaig pujar de menut, però ara feia molts anys que no ho feia! La filera d’acolorides formigues es belluga mandrosa amunt pel camí de Coll Formic. L’autopista n’hi diem a casa. També en pugen per Coll de Joan. De Viladrau… no en veig cap. Massa desnivell, potser?

Esmorzo, descanso, miro, faig quatre fotos i recordo. Ostres! Les paperetes per saber que hi has pujat i donar-te el trofeu o medalla corresponent. Quina gràcia! Comencen a moure la gent amb la veu metal·litzada d’un megàfon. Motxilla a l’esquena, prenc el camí de Coll Saprunera. Sento encara alguns noms de guardonats d’enguany quan el vent bufa del darrera. El camí, força desdibuixat, segueix les planes bastides a cops d’aire i neu. En una raconada del camí hi ha un bosquet d’alzines. M’hi assec i escric quatre notes de la sortida. Passa gent i més gent. Jo descanso i deixo que el cor s’embolí sol. Aquestes alçades són un bon lloc per obrir el cor i prendre decisions que, a vegades, no acaben d’arribar a bon port. Per què les coses de l’amor no seran tant senzilles com pujar dalt d’un cim o baixar a la més pregona fondalada? Recordo que porto l’mp3 a la bossa i em planto la veu d’en James, la bateria d’en Lars i la resta de la trepa metàl·lica a les orelles. M’aixeco i corro una micona. A Coll Saprunera encalço un parell de grups dels que havien passat mentre descansava. Aquí, el camí més marcat baixa a la pista de Sant Segimon, però jo tinc ganes de fer la baixada de Sant Miquel dels Barretons i segueixo endavant. Ull en aquest tram: Cal apropar-se, primer, als marges llevantins de la serra per passar entre uns rocs de l’alçada d’una bota de muntanya. La vista aquí és impressionant: La Sala és com un pinyol d’oliva, com Can Gat o els Molins. Val la pena aturar-s’hi una estoneta abans de seguir endavant i torejar el Turó de Collsaprunera per l’esquerra. El camí és força perdedor i, si ets nou en la feta, et semblarà que vas enlloc. Quan tinguis aquesta sensació veuràs Sant Miquel dels Barretons sota teu. Tant sols et cal baixar pel roquissar. La baixada fins a Sant Segimon és d’aquelles que demanen atenció. Voltant i giravoltant et plantes al santuari que vigilava la vall de les bruixes. Ara, l’antiga cantinera de l’estació de Balenyà n’és l’ermitana. Amb ella, un bon grapat de gosses sorolloses i una euga de pota ampla.

Només resta desfer el camí. Vers l’Oratori, l’Erola, els Molins i el cotxe. Impressionant hibridació la dels castanyers mil·lenaris retorçats i misteriosos amb les notes metal·litzades de la guitarra d’en Kirk i del baix d’en Jason. Segur que no hi ha un altre món màgic i misteriós darrera d’aquests arbres i d’aquestes roques? És l’Erola una protecció veïnal als esperits d’aquests boscos?

Quatre revolts i ja sóc a casa. Obro la nevera. Prenc una cervesa i, entre glop i glop, penso en la manera d’explicar el camí d’avui. Al vespre, ja l’escriuré.