El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Camí del cim, alguns et creuen rabent. Ho fan en companyia. Trenquen la màgia que tens des de temps immemorials. Ets llar de solitaris i somiatruites. Els excursionistes d’ara et trepitgen amb presses. No en volen saber res de tu, esmercen els seus esforços per arribar al cim proper.

Allà dalt on els ulls capten imatges i permeten gaudir de meravelloses vistes de terres properes i llunyanes. Allà on tots s’apleguen i, massa sovint, es fan nosa i tot.

El seu menyspreu et fa creure que ets un indret més, però no és així. És justament aquí on no són els ulls els que gaudeixen. És la vista, sí; però també l’oïda, el cant del silenci i dels petits ocells, de les ramades d’arbres que, ara a l’hivern, fan aquell só somort de branques nues. El tacte, el suau tacte de la gespa, curta, prima, preparada per rebre la neu que, tard o d’hora, incrementarà la il·lusionant natura que ofereixes al caminant. És l’olfacte corprès per l’olor de la humitat del matí, de la sequedat de les fulles mortes dels faigs que fan rotllana al teu voltant per lloar-te com a un déu.

Aquest cap de setmana, he tornat a veure’t. He deixat el cotxe en el lloc més transitat. Era d’hora encara, el restaurant romania tancat i tan sols el cotxe dels gossers prenia el trencant que els mena a l’obaga on els espera l’escàpol bestiar. Tot xino xano he enfilat el camí… podria fer-lo amb els ulls tancats, però m’hagués perdut la riquesa de les roques, dels paisatges, de les vistes, dels prats i les clapes de neu ja perpètues. Hagués notat el glaç sota les botes, però no n’hagués vist els mapes de països imaginaris i terres ignotes que dibuixa l’aigua i els brillants en el seu sí. Finalment, després dels tres immensos graons entre planes he fet cim. Un cim tant i tant conegut que els ulls ja saben on mirar per trobar les referències.

Avui, en aquelles hores, hi erem els autòctons. Jo i tres més. Els quatre ens hem saludat i hem mirat horitzó enllà. De primer, hem distingit les vil·les properes, els mars de boira i les columnes de fum. Després ja hem començat a dubtar en el “vols dir que allò no és…” i, finalment, eren els ulls de la imaginació els que ens permetien veure alló que, sabent que és per aquells verals, s’amaga als sentits.

Comença a pujar més gent i nosaltres ens acomiadem. Ells cap a una banda i jo, cap a l’altra. Carenant un bocinet de terreny, he començat la baixada per la fageda adormida. Arbres nus en una terra que, de nit, ha de ser freda. Giravoltant d’ací d’allà, et començo a veure entre troncs i ramades. El verd viu del teu llom, contrasta amb la grisor de les branques nues que et fa volta. La baixada és forta, ets enclotat entre una carena i un turó. Tot tu ets grandiós, pregon, profund, … Un gos pessigolleja la gespa, tot corrent cap a la roca del músic. La pedra que, ja fa una trentena d’anys, algú va deixar-te a llaó del gran compositor de la pau i els ocells. Dono el tomb gairebé sagrat: El camí de la font, el que puja de l’ermita, el que ve de la vila. I m’assec.

M’assec a escoltar i badar. A badar i llegir de nou el rastre de l’home perdut en ta grandesa:

Ara ve el temps del gran repòs
i de la pau a les muntanyes,
el primer fred marcí les flors,
fan vels de plata les aranyes.

Ara comença enllá del camp
el tomb august de la natura,
el faig ja te color d’aram
i és el pollanc or que fulgura.

L’èxtasi que em provoques, em deixa baldat de nou. Sempre me’n meravello. Me’n meravello com aquell nen que un dia va pujar-te per primera vegada. Segur que faig la mateixa cara de babau que aleshores. Per què no ha de passar el temps a muntanya?

Em tempta l’entorn, em temptes. Ja m’hi quedaria, però, ai làs!, el planter de nous actors d’una llunyana vila m’esperen. Faig el ronsa, però el menhir en honor de Pau Casals se’m mostra com un dolç violoncel. Un violoncel que toquen les mans hàbils i llestes de la meva neboda, de la meva fillola. Ella és una de les perles del teatre de tarda i em crida. Cridat pels idus del teatre, desfaig camí amb recança. Sé que hi tornaré. Allà, només allà, sento la dolçor, la segura dolçor d’una llar.