El Cau de l'Ós Bru de Taradell

“L’alpinisme és l’escalada; el pirineisme és menys l’esperit esportiu que l’anima que la set de solitud i llibertat, l’atracció del pintoresquisme, de l’aventura, de la penetració en els misteris dels aspectes secrets de la natura…” (del bloc de n’Enric Faura).

Fa uns quatre dies que torno a ser a casa. De fet, tal dia com avui però de la setmana passada estava descansant al Refugi de Pinet d’una de les etapes més dures i trencadores de la travessa ?”oficial” més bèstia que actualment es pot fer als Pirineus: La Porta del Cel.

Avís per caminaires: Cal tenir un bon fons físic i quatre nocions ben apreses d’alta muntanya per superar les diverses proves d’aquesta travessa. També cal tenir clar en tot moment on és el nord. Un GPS o coneixements d’orientació amb mapa, brúixola i altímetre són benvinguts per qui tingui ganes de xalar com un boig, trescar com una cabra i petjar ponts de neu en ple estiu per un dels paradisos més ben conservats del Pirineu.

El divendres, era dia de clàssica: Gratar el cel des de Pinet per acabar al Refugi republicà de Vallferrera, tota una joia del pirenaisme.

En el meu cas, vaig deixar la Pica de banda: La veritat és que, vista des d’Occitània, la Pica i el Verdaguer semblen dues immenses natges per on circula una munió de bestioletes camí del cim. I jo, que ja he fet la Pica per totes les vies humanament possibles, no tenia ganes de repetir un cim tant i tant conegut dels meus anys d’aprenentatge pirenaic. Ans al contrari, tenia ganes d’estar-me una bona estona al cim del Montcalm, gran oblidat i primer tres mil dels Pirineus mediterranis.

De baixada del Montcalm, una minsa glacera en retrocés i una sorpresa: El vol d’un trencalòs gratant-me el cap. Val la pena contar-ho: Era assegut fent un mos i contemplant el Sotllo -que, vermellós i cridaner, em demanava pujar-li a laclosca-, quan el soroll de la massa d’aquest ocell va fer-me aixecar el cap per veure que era. Allà mateix, a tocar del meu cap, la descomunal i immensa bèstia llucava si l’excursionista solitari era viu o mort. Segons màgics, instants per recordar.

L’hora del dia i la llargada del camí per recórrer fins a Vallferrera em van fer deixar per més endavant l’intent de pujar al Sotllo, que, ultratjat, em va anar seguint tot el camí amb una veu potent i fonda: ?”On vas, insensat! No ofereixo la meva testa a qualsevol i tu hi renuncies? Ah! Desagraït!”. A la seva veu potent, si va unir, però, el dolç cantar de l’altra gegant acarat al Sotllo. El Monteixo em desafiava a trescar pels seus cims: ?”Deixa’l estar, no li facis cas. És un bergant poca-solta. Baixa al refugi que demà el jorn és llarg i difícil. Ja tornaràs a veure’ns més endavant i llavors jo també et cediré els secrets de les meves arestes, prats i boscos”.

Assegut vora l’estany de Sotllo sentia com els dos gegants es disputaven les meves passes, unes passes que hauran d’esperar al proper estiu per petjar les seves pelades closques. Potser serà l’inici d’unes noves vacances. Seria una bona preparació pel tercer tram d’aquesta travessa que any a any em porta a solcar els Pirineus. Arribarem a l’Aneto l’any vinent?

Abans de girar per les pales d’Areste per agafar la raconada del refugi, trecl’harmònica de la motxilla i em decideixo a fer un concertet menut i agradós en honor dels dos gegants. El so metàl·lic de la meva nena treu el malhumor al Sotllo i provoca la dansa de les boscúries del Monteixo.

Un cop a les pales, tant sols el Monteixo segueix dançant alegre i rialler i sento com el circ de Baiau em demana que, quan torni per aquells topants, no m’oblidi de visitar el seu estany i la seva Portella vers l’Andorra.