El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Els camps gebrats, el terra humit i la boira protectora són els inequívocs senyals de l’arribada de l’hivern proper. Comença el saludable fred de les matinades d’Osona i, amb el sarró a l’esquena, prenc el camí de l’Estació. Dos llibres m’acompanyen, dos llibres de viatges que m’ajudaran a escalfar l’ànima, si més no. D’escalfar-la fins al proper estiu i el retorn als cims dels amics i sempre propers Pirineus.

Entre la post-guerra i el desarrollisme, dos grans viatgers es van endinsar al Pallars i terres que l’envolten a la recerca de secrets inconfessables, de pulsions vitals inenarrables i d’experiències humanitzables. Un, en Josep Maria, no trigava gaire en inaugurar una de les col·lecions de passejades més notables de la literatura catalana; anys després, l’altre, Don Camilo, recordava aquella llarga passejada per les valls pirinenques; i encara més tard, en Josep Maria, com si d’un diàleg es tractés, recuperava la seva obra i la refeia amb les crosses de la memòria com a companyes.

Llegir ambdues obres en paral·lel és un exercici sublim, màgic. Allà on un és moderat i proper, l’altra és excessiu i grandiloqüent. Allà on un és descriptiu, l’altra és transcriptiu. Don Camilo no abandona les referències a la seva Galícia natal i ens sorprèn, a vegades, mostrant els seus coneixements llemosins i la seva bastissíma cultura general, tot mostrant-se llec del saber aliè allà on té mancances d’informació. Impressionant, en aquest cas, l’explicació sobre l’origen pre-romà de les Nogueres, els esbojarrats rius pallaresos!

Espinàs és jovenivola fluidesa i Cela és catedràtica senectut. Tant d’un com de l’altra t’ho creus tot i si, a més a més, fa poc que has respirat els aires pallaresos (com jo vaig fer en el tram final de la Pipa d’aquest estiu), ambdós autors et fan sentir l’escalforeta de les terres de l’ós i t’omplen de ganes de tornar-hi.

Si, sí. Camilo José Cela ja m’hi trobava als anys quaranta del segle passat i em definia prou bé, tot dient:

“El oso es bestia mítica y sentimental, errabunda y golosa, atlética y literaria, que pasea por el monte sin meterse con nadie, castrando colmenas, pescando truchas y partiendo nueces. Del oso se habla en singular, como de los conceptos abstractos, y casi con respetuosa mayúscula distanciadora. El oso es animal serio y digno y poco amigo de improvisaciones, promiscuidades y modernismos. Por la Selva, que es el rincón que se agazapa entre el Monteixo y la pica d’Estats, piensan –quienes deben saberlo- que vive el oso sus últimas y acorraladas decadencias.”
Camilo José Cela (1965) Viaje al Pirineo de Lérida.

Ai! Si algun dia pogués descriure’l la meitat de bé que ell a mi!