El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Entre Bruguera, Pardines i Ogassa, el Taga s’asseu en tota llur esplendor i majestuositat. Dalt del cim tots els espais són immensos. Aquest matí de dissabte, però, el cel no acaba d’estar net del tot. El Pedraforca, l’altre cim ensenya dels joves excursionistes catalans, es veu de tant en tant difús entre la boira que l’envolta. Al nord, tota la trepa de cims que reguen el Ter i el Freser et saluden i t’atrauen. Just davant teu, allà, darrera del Puig Cerverís que resguarda el poble de Pardines, s’aixeca el Balandrau. Del Serrat al Balandrau. Te’n recordes de la cuca que es removia per dintre quan pujàvem a l’autocar per fer aquesta sortida? Érem canalla, dolça i juganera mainada. Potser hi torni dissabte vinent.

Avui ha estat, però, dia de Taga. Per aquells que miren els rellotges he estat més o menys cinc horetes voltant per aquell país. Un parell d’horetes de pujada; un altre parell d’horetes, badant per allà dalt i baixant fins al Refugi a recordar la nit dels avis; i la darrera horeta per tornar al cotxe tot cercant camins i senders a ponent del gegant de Bruguera.

A les set de matí deixo el cotxe a l’entrada del poblet de Bruguera i prenc l’inici de la pista que, a través de Coll de Jou, uneix aquest lloc amb Ogassa. Tot just deixar la darrera casa del poble, però, surt un caminoi no gaire marcat que va pujant amb forta pendent i va creuant la carretera per dins de boscos foscos com la gola d’un llop. Poc més d’una hora més tard, els boscos deixen pas a prats de pastures on els camins es perden. En aquest punt, el cim es deixa veure, però amaga la creu i el vèrtex geodèsic. Cal anar pujant pels plans, tot deixant que vaques i vedells s’engreixin, remuguin i et mirin amb la tranquil·litat d’una bèstia que, per domesticada i bella, no deixa de ser salvatge.

Em miro l’immens llom del Taga i decideixo atacar-lo per l’esquerra, per la banda llarga, seguint la Serra que desemboca just damunt de Ribes. La recompensa de la jornada és un isard que, fugit de les valls altes, ha vingut a saludar-me des de la carena. Ja som dalt del cim. Són vora les nou i un home i una dona descansen amb l’esquena a la creu i parlen tot mirant un mapa. Després, xerrem de moltes coses i, com no, essent com són garrotxins acabem parlant de les destrosses de Bracons i d’allò que alguns en diuen política.

Després va pujant més gent i, ara amb l’un ara amb l’altre, xerrotegem de cims, de muntanyes, de refugis, de …

Devia fer més de vint anys que no pujava al Taga i, per primer cop, tot m’ha semblat tant espaiós com de menut. Recordo que al Taga hi vam pujar des de Bruguera aquella vegada. Una colla de marrecs, amb la majoria dels quals encara mantenim algun contacte, i algun que altre monitor formaven aquella expedició hivernal. Recordo les sabates del Juan, un nen que venia a l’esplai i que, mancat de recursos per comprar-se sabates de muntanya, pujava amb unes sabates convencionals de puntera plana. Les monster se li va ocórrer dir a algú. Coses de canalla.

Els núvols s’han menjat el vèrtex del Puigmal i d’algunes de les seves muntanyes veïnes. Marxo en direcció a la Portella d’Ogassa però abans d’arribar-hi em desvio cap a la banda de coll de Jou no sense haver vist el ben fressat caminoi que baixa cap a Pardines. Bona ruta aquesta de Pardines a Bruguera o Sant Martí d’Ogassa passant pel cim del Taga.

Abans d’arribar a coll de Jou, torno a desviar-me per esmorzar al refugi Sant Jordi. El primer refugi lliure on vaig fer nit amb l’esplai tot anant de travessa de Sant Joan de les Abadesses a Ribes de Freser. Recordo que vam pujar a Sant Joan en tren i que, lògicament, vam tornar cap a casa des de Ribes amb el mateix mitjà. No en recordo les dates exactes, però si l’aventura del Refugi. I és que, feia poca estona que érem dins dels sacs, quan van entrar guàrdies civils. Venien a preguntar si havíem vist un grup d’avis que s’havien perdut pujant al Taga. Crec que els van trobar, però a nosaltres no ens van deixar participar en la recerca. Érem massa joves. El que no recordo és si algun monitor els va donar un cop de mà. Però bé, són records d’un passat que tornen a venir en aquest jorn de Taga.

I és que la muntanya t’explica històries, històries del teu passat personal, d’un passat col·lectiu també -encara hi ha restes dels búnquers franquistes construïts per evitar una invasió aliada per aquests indrets-. La muntanya et permet gaudir el present i, alhora, t’ajuda a preparar-te pel futur.

La baixada ha estat seguint la pista cap a Bruguera. Ara per camí, ara per senders, però hi he volgut entrar per la part baixa. Arribar al cotxe sense creuar les cases del poble. Per fer-ho, he anat fins a la corba més pronunciada del recorregut. D’allà surt un caminoi que et porta fins un bosquet. Entre el bosquet i un tancat per les vaques, vas perdent alçada fins arribar en una antena de telefonia mòbil, d’aquestes blanques i vermelles. Segueixes el camí que et deixa a les portes de les instal·lacions i un altre sender et permet seguir baixant fins a una pista. Ara només resta seguir-la cap a l’esquerra fins arribar a la carretera d’accés a Bruguera. El cartell del poble tapa el teu cotxe estacionat.

Amb el cos a casa, la ment encara serva les imatges d’aquelles contrades i els ulls barregen lletres i gespa a la pantalla de l’ordinador.