El Cau de l'Ós Bru de Taradell

“De por i de fred, com més se’n té, més se n’admet.” (popular del Montseny)

Diuen que tots els dilluns són criminals. Sobre tot aquells que persegueixen els caps de setmana d’intensa i agraïda vitalitat social i emocional. Suposo que, per això, dilluns al vespre, en arribar a Taradell, vaig decidir d’anar a escampar un xic la boira.

Tanco, doncs, la ràdio i engego el motor. Relaxo el cos i premo, suaument, l’accelerador.

Primera parada, la benzinera. Segon pas, la C17. Em desvio cap a Balenyà per les 4 carreteres. Els cotxes que m’envolten em fan nosa, però no em deixen sol fins passat Seva. Giragonses de plaer m’aixequen per damunt del Brull i em gronxen fins a Coll Formic.

Les primeres volves d’aigua neu piquen els vidres del Moreneto i em fan somriure un xic. El llevant em colpeja el rostre en baixar del cotxe i deixar-me portar per la fredor de la furient llevantada.

Prenc la pista al Pla de la Calma, on tant sols trec el morro abans de girar cua, i seguir volant Montseny avall. El cap es buida de preocupacions i gaudeix de l’instant. En tombar cap a Fontmartina i rebre, ara sí, el silenci de la nevada, el cor batega amb força. El terra glaçat posa a prova la tracció del cotxe, les branques que el vent ha tret dels arbres i els contenidors que s’ha emportat a mitja carretera, proven la direcció. Corba rere corba m’enfilo en la dolça tamborinadeta celestial d’una nevada al Montseny.

Després, Santa Fe em rep en la fosca i amb les vores ben blanques. Els fajos, nus de fulla, em miren amb dolçor, i em llencen fulles que joquinegen al terra davant dels fars del cotxe que les segueix carretera endavant. M’imagino Les Agudes ben blanques, però no les veig pas. Segueixo i a Ses Ferreres torno a aturar el cotxe. L’aparcament és ben blanc i surto i em descalço i trepitjo la neu i em calço i poso la calefacció. La fosca nevada, aquí, ja és molt més suau.

Tant suau com les llumetes que surten de les finestres de les cases de Viladrau. Corva cap aquí, corva cap allà, m’aturo a la Collada i admiro la Plana vigatana aliena al meu repòs. Avui, no se sent la C-17. El vent bé de llevant i apaga els motors dels cotxes. Malgrat tot, em poso música per retornar al món real. I és que, tota la tensió acumulada, s’ha quedat allà dalt, amb les flonjes volves caigudes dels núvols d’un cel hivernal.

I passaren moltes primaveres. I desfilaren els mateixos estius. I… per més que s’allunyava, no podia oblidar el corcó de la seva ànima.

A vegades era la sal de les seves llàgrimes, massa sovint era la missatgera del ferrer qui li retornava la figura del seu estimat. L’àliga, solcadora dels aires frescos dels cels del primer món, portava i recollia encàrrecs d’arreu de la plana terra i impedia el tant necessari oblit de la geganta!

Una nit de tempestes mundanes i lluna esporuguida, en què el ferrer roncava amb la força dels trons, la geganta va tornar.

Va tornar per prendre la malaida missatgera dels records! Amb la força dels cors sangcremats, plantà la bèstia de cul a la roca! Prou que va intentar aixecar el vol vers l’Olimp dels grecs la pora bèstia, però… Tot fou debades!

Amb els primers rajos de sol, el ferrer va llevar-se com sempre i preparà l’esmorzar de la seva amiga. Però, en portar-li, veié que no hi era:

– On… on deu ser la cartera dels déus? On… on deu ser la meva aimada companya? va demanar-se en els plecs del seu cor.

Prou que la cridava, prou. Però l’àliga, fossilitzada per l’encanteri de la geganta, no tenia esma per respondre.

– Què busqueu bon ferrer? – li demanà una geganta d’ulls desperts, de la trona estant.
– Uh! Uh! Som buscant l’àliga. Què no l’heu vista pas?
– Ai! Quin greu que em sap, ferreny senyor. – feu ella, tota llagotera i amb posat ignocent-, No. No l’he vista, no. Però…
– Però, però, Uh! Uh! Digueu, digueu-me. Uh! Uh! No us n’esteu pas! Digueu-me!
– … potser a près mal en algun viatge a l’Olimp.
– Oh! No! Uh! Com ho farem ara? Uh! No sé pas on és aquest indret! Uh! Com ens ho farem, ara. Uh! Uh! Som mancat de la bistia’miga! Uh! Com ho farem?
– No us preocupeu, home! –respongué decidida i maliciosa- Jo. Jo us hi duré per no re.

Però vet aquí que un dia van arribar a les terres del foc flamejant. Allí, entre les flames enceses del Palau de Túbal, rei d’Ibèria, van trobar-hi Pirene, mig consumida per les flames, i Hèrcules, el semidéu, que la treia del seu llit de foc i en plorava la mort tot enterrant-la en roques que encara avui uneixen com memorial mausoleu les aigües del Cantàbric amb les de la Mediterrània.

Fou Hèrcules, l’heroi, qui els indicà el camí de l’Olímp! Però no hi van arribar mai.

I no ho van fer, perquè la geganta, esporugida per la reacció dels déus, enlloc de menar-lo cap a l’Olimp, el va tornar als contraforts del Montseny.

Un dia, que el ferrer havia sortir de cacera, va sentir una esmorteida veu familiar que li colpejava el cor com un diminut mall a una resseca farga. Va aixecar els ulls vers ponent i, allà mateix, al costat de la seva estimada Enclusa va veure-hi l’àliga fossilitzada en ple vol!

Les pedres parlen. Oi tant que parlen! Parlen de les maldats del món! I així va saber, el ferrer, la feta de la bruixa geganta!

Com una fúria va tornar sota la trona! La ràbia fou la que s’acarà a la geganta! Una bruixa que, amb manyagaries intentava frenar la ira de la tamborinada! Tot debades. El ferrer la maleï set vegades i fugí montanya amunt cap als solitaris cims del proper Montseny on, alguns avantpassats de la zona, diuen haver-lo vist i li han possat nom i tot: Ismé, el rei dels vents de la contrada.

Encara avui, en dies de tempesta, se senten els brams de l’enfollit ferrer solcant els cels de la comarca!
Encara avui, en dies assolellats, es veu el fum de les graelles que el ferrer para al cim del Montseny!!
Encara avui, el badoc caminaire pot llucar l’àliga petrificada en la mateixa carena de l’Enclusa!!!
Encara avui, el curós infant pot distingir el rostre de la bruixa geganta encastat a la pendent que hi ha just darrera la Trona!!!!

Diuen que fa un bon grapat d’anys, el llevant de Taradell era poblat per un ferrer que ferrava els cavalls dels déus i els herois mitològics en temps dels clàssics. No tan sols treballava en ferradures, sinó que, a cops de mall, trempava el ferro en l’enclusa que, encara ara, domina aquests paratges. I diuen que ho feia, tot gaudint de la meravellosa vista d’un jove Montseny tot just aixecat de les fondàries de la pregona terra.

En aquells temps, en que les distàncies eren més llargues, el nostre ferreny ferrer tenia una àliga que li feia de missatgera. Conten els que hi eren, que el Matagalls era un cim punxegut i agullós que, en un atac de ràbia, va cisar la nostra amiga d’una mussada. També diuen els que hi eren que, amb el batre de les seves exorbitants ales, va escapçar un bon tros d’un tossal ample i plà que hi havia allà on ara tant sols resten les agulloses punxes de Les Agudes!

El ferrer era un bon jan. Afable com ningú era estimat per la resta d’éssers mítics d’aquestes contrades. I és que sempre tenia un ja ho trobarem a la boca i un gràcies per resposta a qualsevol petició vinguda de la gent d’aquesta aplanada terra.

Aplanada?

Sí, sí, aplanada. En aquells temps, els homes de ciència encara no
havien tret el nas pel món i la terra, per tant, era plana com el
palmell del peu d’un ós! T’ho pots ben creure!

Diuen que vora l’enclusa del ferrer, en una cabana perduda enmig de les
boscúries properes, hi vivia una geganta. Callantívola i badoca de
mena, li agradava asseure’s damunt la seva trona de dura roca per
contemplar aquell ésser feinejador i forçut que picant, picant, era
capaç de dominar els més durs materials del món. No cal dir que la
geganta n’estava del tot d’aquell tros de pa de gegant babau i
taujanot, amic de tot bitxo vivent i part dels altres.

Ai làs, però! Vergonyosa de mena, la nostra geganta no veia la manera
de dir-li res a l’amo dels seus somnis. A vegades, s’aixecava de la
trona per apropar-se-li, però sentia una cosa dintre l’ànima que la
tornava a fer seure amb les galtes enrojolades com la pedra del seu
entorn.

Tot el dia el passava amb un no saber què dir-li perquè se m’acosti,
però si se m’acosta jo fugiré i sinó que no sé què que què sé jo. Vamus
que la mossa se n’havia encaterinat com una bleda!

Un dia d’aquells en què les flors despunten per primavera i el cor
s’eixampla davant les meravelles del món, la geganta va decidir-se a
fer el pas i…

… d’una gambada salvà distàncies, es posà al costat de l’enclusa i tustà delicadament l’espatlla del feinejador ferrer.

– Ferreret, bon ferreret. Que us voldríeu casar amb mi? – demanà esperançada i cohibida.
– Uh! Uh! – digué el ferrer feinejador i torbat per la demanda – Som
trobat que tenim munta feina. Uh! Gràcies. Gràcies. Uh! Però és qu’ara
no puc, bella boscana, que tinc feina per una setmana! Uh!

La geganta treia foc pels queixals! On s’és vist, això! es repetia. I
amb el que li havia costat! Carai! Plorant, plorant va començar a
omplir les valls properes de llàgrimes salades i en va fer un mar que,
anys ha venir, els romans anomenaren Mediterrània. Si us hi fixeu bé,
encara deu haver-hi alguna de les restes dels anys en què els plors de
la geganta banyaven els peus del Montseny.

La geganta es tancà a la seva dolça, però solitària, llar i va seguir plorant i plorant i fent la mar encara més salada.

Fins ben entrat el calurós estiu, la mossa no va decidir-se a sortir de casa! I ho feu amb la sola idea de tornar-hi:

– Ferrerot, bon ferrerot. Que em voldrieu per muller? – demanà tota decidida.
– Uh! Eeeeh! – digué el ferrer feinejador i torbat per la demanda – Què
dieu, gentil donzella, que no veieu que tinc feina per una setmana!
Eeeeh! Uh! Gràcies, però.

La geganta va fugir, corsacada d’amor, va decidir-se a voltar món.
Voltar-lo per oblidar, per oblidar aquell ase raconer, aquell guarà
pencaire i boturut de mena!

Aquest diumenge, Taradell es va guarnir per a rebre visites. I és que prop de 1000 bojos de peus lleugers feien acte de fe i s’apropaven amb nocturnitat, però sense traïdoria a la vila que munta una de les Marxes amb més tradició dins del panorama català. És la Rupit-Taradell i, si vols, t’en conto una experiència.

Un servidor havia de fer d’escombra en el tram central de la Marxa. El que va de Vilanona de Sau a Sant Julià de Vilatorta. Tot un luxe, car m’ha permès penjar-me un xic més dels llençols abans de sortir a escena.

Com? Que no saps que és “fer d’escombra”?
 

Doncs és una de les tasques que, si hom se la prèn de bon humor, resulta engrescadora i agraïda. Es tracta de tancar la marxa, acompanyar els més dèbils de la caminada i fer-la petar a cada control, anunciant-los la bona nova que ja poden recollir la parada i anar cap al local a donar fe d’un nou tram tancat i clausurat.

Enguany, la meva Rupit, però, l’esperava tant dolça i resplandent que se m’ha fet un xic més fosca. He intentat centrar-me en la travessa, però quan qui més estimes al món resta al llit engrimpada, les coses no són tant belles.

El fet és que arribo a Vilanova amb temps suficient de desfer camí i prendre la mesura als caminants que van al darrere. Em sorprèn veure el ritme i la passa fresca. No hi trobo ningú que tingui la pinta de no saber on s’ha ficat. Aixó m’anima, car suposa menys feina. Aixó si, m’estranya fer un tram llarg de recorregut sense trobar-me ningú.

Després, en un revolt del camí se m’apareix una parella, roba atlètica i pas lleuger. M’extranya, però penso que es deuen haver despistat en algun moment i que aniran fent sense problemes. Seguidament, però un bon tros enrere, apareix l’escombra del primer tram, bufant un xic i amb la brillantor de qui ha solucionat problemes.

En tornar a Vilanova, quatre que ho deixen estar, la parella que continua i jo que m’espero un xic abans de marxar. Els atrapo pujant al Salt de la Minyona. Quines vistes més precioses!

Planegem amb lleugeresa i amb quatre estrips som al control. Aquí, ja recollien i l’aturada és força breu.

Davant seu, marco el camí perquè no es desvïin i guanyar un xic de temps. Nou control, nova parada. Sant Llorenç dels Munts i …

Aquí! Aquí, aquí, n’hi ha que han perdut gas. Quatre que han pujat a visitar el Santuari i fugen corrents en veure l’escombra que duc a la mà. Dos xicots trempats i dues xicotes cansades amb els que petem la xerrada i els vaig guiant… Sant Julià, s’obra a la vista del caminant. I amb Sant Julià, ja em vaig de nou a casa amb la Sirena.

Arribo al castell, faig el resum de la jornada. Li comento al nou escombra quines són les peces més sensibles i el deixo al càrreg de tancar el control i tirar avall.

Corrent baixo al cotxe, no em quedo ni a dinar. I és que no hi seria a gust, car amb ella vull estar.

De Poblet i Santes Creus, de Santes Creus i l’Espluga, de l’Espluga i de l’Hostal del Senglar. L’Hostal del Senglar, temple del sibarita que s’apropa a la Conca de Barberà.

De fet, pensava mostrar Poblet amb ulls d’enamorat, volia volar per damunt d’un Santes Creus fred i pelat, volia fer un àpat d’esqueixada, peus de porc amb gírgoles, botifarra amb seques i truita de riu amb pernil i pinyons, regat amb un bon Merlot de la Conca. Ho pensava de debó, ho desitjava de tot cor, i creia, innocent de mi, que encara ho podria regar amb l’embat de les ones picant les roques dels espigons de Montgat. Però, en arribar a Taradell, el cel m’ha encisat.

Badoc i taujà, m’he quedat mirant els quatre núvols allargassats i cotonosos que el dominaven, les neus al Pirineu que teloneja la Plana, l’ataronjat Montseny regat de llum per una màgica posta de sol. I m’he mirat Taradell.

Me l’he mirat, en aquestes hores del dia on, el sol, tot amagant-se a ponent, li dóna aquesta llum especial que atura el temps i s’escola per les remenudes finestres del campanar. El campanar! Sortint un xic damunt l’horitzó de muntanyes, recull l’esgrogeïda llum de la posta i fa l’amor amb les notes d’en Xavi i la seva Condició Humana. Tot s’atura, el cor es relaxa, el pensament s’alenteix, la vida s’atura un xic i s’allargassa un molt.

Taradell, vila de nom bell i antic. Vila reposada, tranquil·la i senyorial.

El dia s’agenolla damunt Taradell, el dia que s’apaga em torna a Poblet. Poblet, cor d’una Corona sense rei. Amb Poblet, Santa Maria. i de Santa Maria, un femení campanar. Un campanar que es marida amb la torre d’aquí al costat.

Torre de rellotge històric. Història de l’altra vila on m’he vist transportat. Jo he fet el got al Roures i m’he passejat pel mercat. Maridant-lo amb les botigues del meu Taradell estimat.

En el joc d’ambdues viles hi he vist un bandoler. Un bandoler ferreny i sincer assetjant de nou la capital. Com un Perot, m’hi he vist conduint el ramat. I, amb la pagesa minyonada, hi he reconquerit l’espai. L’espai i el temps, el temps i el cor d’una vila que se’m torna meva de nou. Tant meva com aquest Taradell que tant em llama, aquest Taradell de la paia a l’ui i la gent propera, Aquest glop de ratafia casolana, de base potent i aromàtiques sensacions.

De la muntanya al mar, del mar a la muntanya, de la Torre d’en Carles a la plaça de la Vila, de l’esglèsia de Sant Genís a la de la Virreina, del birra crucis a les festes de Gràcia, d’en Toca-sons a Sant Medir, …

Maridant dues viles, dues vides, dues maneres de ser i de sentir, dues ànimes que es complementen i que, de fet, fan el meu petit país.

Avui volia parlar de Poblet, de Poblet i Santes Creus, de Santes Creus i l’Espluga, de l’Espluga i de l’Hostal del Senglar. Però no me n’he sortit. No me n’he sortit, car m’he quedat enganxat entre la ratafia feta a casa i el rom que, amb el cor a Gràcia, et transporta i és mariner.

El cel ja pot ser ben negre, els núvols ja poden estar ben inflats i curulls d’aigua, que, si no es tapa el forat de la noïa, no cal agafar paraigües ni xubasquero, car a Balenyà i Taradell no hi cau ni una gota.

Recordo el meu avi com una persona força recte i moderada. De fet,
els avis es feien amb la gent del Centru, el desaparegut Centre Catòlic
que hi havia rere l’esglèsia de Sant Genís i on es trobava la gent d’ordre de la vil·la. Els altres, en temps de l’avi crec que feien vida al Maricel, car l’antic Casino dels Republicans, va ser pres pels falangistes i, des d’aquell moment, es va conéixer popularment com a Falange, fins que ha tornat a mans del poble.

De l’avi, en tinc un bon
record, car em menava a berenar a les fonts de Taradell, avui desaparagudes o contaminades.

De
l’avi, en tinc el tranquil record d’un balancí que jo ocupava a esquenes seves, per tal que no em renyes pel risc de trencar-lo que imprimia la meva marxa d’infant mirant Terra d’Escudella. Al balancí, l’avi s’hi asseia amb
l’orella ben enganxada a un aparell semblant a una ràdio vella, però que era un altaveu de la televisió. Es veu que sordejava un xic – coses de l’edat- o fullejava El Correo Catalán.

Suposo que aquesta fesomia d’home d’ordre encara debia fer més
pregona la meva incredulitat quan, una tarda de berenada i cel prenyat
de núvols, li vaig preguntar:

– Avi, que plourà?
– No – em va dir -. No ho farà pas. El forat de la noïa es ben destapat.

Carai! Ja em veieu a mi buscant la noïa del forat. Que un era un nen, però una mica jaumitu ja en aquelles tendres edats.

Després, amb el somriure als llavis, em va assenyalar el punt exacte on se situa el forat de la
noïa. Allà, a ponent de Taradell, a les muntanyes on s’amaguen les
cases de Muntanyola, a l’altra costat de la Plana.

Amb el temps, m’he acostumat a mirar el forat de la noïa quan el cel
s’ennegreix. Me’l miro i somric tot pensant en l’avi i amb el convenciment
que, posats a pensar, potser no deia el “forat de la noïa”, sinó
el “forat de l’Anoïa”, car aquesta comarca és la que, un xic enllà del
Bagès, s’amaga rere les muntanyes que marquen les maltempsades damunt
Taradell i Balenyà.

En dos apunts previs d’aquest cau, et parlava del poblat bandoler i, conjuntament amb la caminada del Centre, del teatre al carrer que, per segon any, s’ha afegit a la Festa d’en Toca-sons.

Avui, encara en plena ressaca, intento fer un tomb per la Festa d’en Toca-sons, la tradicional, la de sempre, la del 24 i 25 d’agost. Però no sé si me’n sortiré gaire, car encara tinc la Festa al coll.

El dia 24, el sometent es va adaptar millor a l’època i, a
diferència d’anys precedents, va venir cadascú de casa, en sentir el
toc de sometent. El pregó, amb un agutzil tradicionalment vinculat al
poble i la seva gent, va comptar amb sometents amb caràcter: un savi,
un nerviós, un poruc, un bandoler reconvertit i el vell i el novell,
que van donar més ritme a una tarda en què es va voltar al poble per a
resguard de la gent.

Ahir al matí, esmorzar a les vuit i ronda de sometent per la vila de
Taradell. Trabucades, un xic de teatre, força gresca i rebombori al
mercat. Un mercat que, any rere any, creix en parades i, si no s’atura,
amenaça ja amb sortir de la sagrera que volta l’esglèsia parroquial.

A la tarda, la festa va continuar com
d’habitud i es va conéixer qui era el Toca’09, el dissetè toca-sons
que, de nou va aterrir Taradell, amb la colla de bandolers. Una batalla
general, seguida d’una batussa amb espases, va ser un dels punts de la
ronda, una ronda que, enguany, ha tingut quitxalla plorant i mares amb
corrons fent córrer als bandolers.

Tarda de pluja fina, sembla que la porti el bandoler, però que va començar a remetre, mentres es desenvolupava un judici suau de gestos i dur de paraules.

Finalment, en Toca-sons, a punt de fugir, es veu assetjat per la
mort que se l’emporta, aquest any sí, cap a l’altra banda del riu… o,
potser no?

Caldrà veure-ho l’any vinent.

Dissabte, m’adormo a quarts de dues de la matinada amb el cap donant voltes a les activitats del següent dia.

A les set ja sóc d’empeus i esmorzant ben d’hora per si, com dissabte, no hi ha altres hores per a fer-ho.

A quarts de vuit sóc al mateix lloc on era el dia abans a les 11 de la nit: La plaça de les Eres. Allà, hi ha gent xerrant i amb el cuc de la caminada. Cares conegudes d’altres anys, alguna de nova.

Parem les taules de la sortida i la cua d’inscripcions s’allarga
gairebé fins sortir per la carretera de Balenyà. Quan acabem les
inscripcions en comptem 250! Déu n’hi dó del número de caminadors.

En acabat, quan la gent ja ha començat a moure’s, recollim els
estris i trec carbonilla als genolls, com diu el gegant de la Costa.
Persegueixo la cua i l’encalço a la Font Gran. Allà, començo a avançar
gent i més gent. Caminadors que estan de festa.

La caminada d’enguany ha estat pensada per a ser bona caminada de
Festa Major. Poc més de 10 quilòmetres per terreny de bon caminar a
cavall de Taradell i Santugènia i amb bones vistes sobre la ciutat de
Vic.

Recorregut un bon pany de camí, hi ha l’esmorzar de coca i xocolata
i sucs i coles i un xic d’aigua, com no! Després, a uns tres
quilòmetres del final, quatre líquids per a combatre la calor de les
hores mitjanes. Recorregut molt ombrejat, malgrat tot, i, com dèiem de
bon caminar.

Si la sortida era a quarts de nou a quarts d’una ja ho teniem tot
recollit a la Font Gran i la gent, amb un buf de més i un bon aperitiu
a la panxa, ja era camí de casa després de fer anar les cames.

La Plaça de les Eres, em deu agradar, perquè a la nit ja hi torno a
ser per a fer una altra caminada. Una caminada molt ben interpretada
sobre la vida del bandoler.

Ja us parlava en el darrer apunt de les sensacions rebudes en
l’assaig general. Avui, però, puc certificar que hi ha Toca-sons per
temps i, si més no, una nissaga d’actors, actrius i gent de teatre que
fan pensar-ho ben bé.

El dinamisme dels Canya que no és conya i el grup d’actors de
suport, la passió dels nanos de Can Pic, les cares de la gent que s’ho
miraven, els espais escollits per a fer les escenes … tot fa treure
salivera i em provoca un pessigolleig de goig quan s’acaba al camp de
futbol de la Rectoria. Impressionant! Com carai es poden fer les coses
tant bé?

I és que, com vaig sentir un dia, una cosa funciona quan només qui
la fa en veu els errors. Perquè segur què n’hi van haver, segur que el
guió no es va seguir sencer, segur que… Però la gent va gaudir de
l’obra. Infiltrat entre el públic en veia els rostres: la gravetat en
les escenes dures, les rialles quan tocava riure. La fesomia de la gent
diu molt més que les seves paraules quan es miren un espectacle com
aquest.

I, després d’assistir en aquesta jornada, veig el llistó tant alt
que no sé si els que els venim al darrere podrem mantenir-lo a
l’alçada.

El poblat fou un èxit de públic i la gent que hi va participar s’ho va passar d’allò més bé.

La caminada d’avui també ho ha estat i la gent que hi ha participat també han demostrat haver-s’ho passat d’allò més bé.

I aquest vespre?
El sometent i l’agutzil sabrem estar-ne a l’alçada?

I demà?
Sometents, bandolers, sardanistes, actors i actrius del judici serem capaços de mantenir el nivell?

Les coses se’ns posen difícils i entre els dubtes, el cap ja
començar a donar voltes per preparar l’any vinent. L’èxit dibuixat en
els dos primers dies de Toca 2009, són l’esca d’un cercle virtuós per
polir detalls i fer-ho encara millor.

Amb l’estòmac en un puny, em calço pantalons de pana, camisa vella,
faixa, barretina i em cordo les espardenyes per seguir amb la festa, la
vostra Festa Major.

Avui i demà hi ha força feina, dimecres –si sóc sencer-, ja t’ho explicaré.

A tres quarts de set sona el despertador i baixo a buidar la nevera dels convidats. A casa ni hi tinc teca i, per anar a fer el poblat, més val fer-ho ben alimentat.

Poc abans de les 8, ja som a Can Costa baixen caixes de roba i atuells diversos pels tallers d’una nova activitat en la vida d’en Toca-sons. Mentres ajudem a carregar als de la Brigada, fem broma i parlem dels temps en què les dones anàvem en mantellina i els homes i canalla remugàven camí de missa.

Després, cap a les 9 ja som a Pujoló, distribuïnt taules i cadires i
netejant el tros on encabirem el primer poblat. Muntem el bar i la
botigueta de samarretes i anem a buscar una màquina de cosir en un
cotxe on només hi queben les potes.

Poc abans de les 11, hora d’obrir, comença a venir gent i les
cosidores ja ensenyen a fer faixes i barretines, faldilles i davantals.
Quan ens n’adonem, el poblat és un bullidor de quitxalla cosint i
tirant en arc i bebent a galet, i…

El matí passa tant ràpid quan les coses funcionen i s’està a la
fresca dels quatre pins del Pujoló que, quan ens n’adonem, la tarda
se’ns a tirat a sobre i la gana ens fa córrer i donar pressa a qui
confegeix les darreres faldilles. No és bó deixar les cosidores fent
feina, mentres els altres dinem.

A taula, la gana tanca les boques i les obres per traginyolejar ara
d’un porro de vi, d’una llauna de cervesa o d’una aigua de litre i mig.
Pollastre amb patates gustoses i i el fruit de les visites dels
bandolers per la contrada, són les menges d’un dinar de col·laboradors
d’aquesta primera diada.

A la tarda, hi sumem un rocodrom i una tirolina i els trabucs sonen
més a prop. Al matí, els Tonis han vingut amb cinc carruatges, però els
cavalls s’han ben fos. A la tarda, doncs, els carros deixen lloc a les
tirolines i el passeig pel poble esdevé vertiginosa baixada prop del
Pujoló.

Cap a les 6, el poblat és un bullidor de gent. Del forn Sant
Sebastià porten 5 pans de 4 quilos i peces de xocolata per berenar.
Dels 5 pans mengen 600 persones i n’hi ha que no aprofiten per berenar.

L’èxit de la jornada ens fa respirar i ens afina les neurones per mirar-la de millorar.

Després,
cap a les 8 torna la brigada i es troba les taules desparades i tot
apunt per carregar. Un porró de cava corre de boca en boca. Bé, s’ha de
celebrar.

Al vespre, a casa, sopo en família i faig café i cigar per tornar a enxufar-me a la feina.

I
és que, a les 11, a la plaça de les Eres, servim de conillets d’índies
en l’assaig general de la caminada teatralitzada que aquesta nit es
farà a Taradell.

Conclusió: Val molt la pena!

La història que s’hi explica, els quadres escènics, els llocs on es
fa, la munió d’actors que hi participen, … són ben professionals.

Sovint es parla de professionals i aficionats, però cal tenir-hi
afició. I els Canya que no és Conya i els seus col·laboradors
demostren, en aquest assaig, que la professionalitat de l’aficionat
existeix i que sorprèn la bona escola del actor’s studio català.

Si teniu alguna estona, perdeu avui hores de son. Passeu per Taradell cap a les 11 i conegueu d’aprop en Toca-sons.

Som a les portes de la festa:
És nostra, la Festa Major!
Diada que se celebra
a llaor d’un curiós patró.

De Sant Genís fem remembrança
i seguim-ne la llegenda,
car potser a les palpentes
hi trobem en Toca-sons.

I és que, en data assenyalada,
no està de més recordar
el viatge d’un patró
dels més vells del santoral.

En Genís santificat, fou fill
d’Arles, ciutat romana,
i, com l’altre, Sant Sebastià,
martiritzant-lo el feren Sant.

En Genís fou arlatenc i,
per tant, de la Camarga,
territori ben senyer
de les terres d’Occitània.

Occitània avui és França, però
no ho era en el seu temps.
Car a Arle hi vivia de la
Gàl·lia, un Prefecte que
de l’Hispània, ho era també.

Sant Genís no era escriptor,
només era un soldat ras,
però escrivia amb tanta afició,
que, notari de l’Imperi,
el feren sense esperar.

I fou per no fer de notari,
que’l nostre home perdé el cap,
car no va voler transcriure
el decret contra’ls cristians.

En Genís, amb el cap tallat,
va llançar-lo directe al Roina
i, després, tot xino-xano
a Sant Honorat se’n va anar.

La llegenda del Codex Calixtinus
fa una certa ferum,
car el Sant de la dita esglèsia
de Sant Genís és posterior.

– I què se’n va fer del seu cap?
em pregunta un coix esverat.

– Doncs, navegant per la Mediterrània,
a Cartagena va anar a parar.

A Cartagena ciutat descansa
i és testa venerada
sota un nom ben diferent,
el de Sant Genís de la Jara, és evident.

Però la història no acaba encara
i és que el nostre Sant Genís
és l’home de les mil cares
i se’l venera arreu del món.

Cadascú se l’ha fet a mida:
I és d’Auvernia o de Beziers,
de Còrdoba o de Roma,
l’escriptor es fa comediant.

La lletra i el teatre,
el guió i l’actuació,
fan de Genís Sant varó
que, an Toca-sons, iguala …

… se’ns parió.

Fem honor al nostre actor
i deixem-nos de monsergues,
cantem tots sense cap por,
els Goigs del nostre patró:

Deixa vila dolça i pia
que l’amor besa fervent,
sigueu sempre nit i dia
el seu àngel resplendent;
i el camí que al cel ens mena
devindrà plé de clarô:
Deu-nos sempre pau serena,
Sant Genís, nostre patró

Fou Arles, ciutat francesa,
vostre bressol i recer
on la vostra jovenesa
hi florí al segle tercer,
amb un ritme que destrena
vius anhels d’aimar el Senyô:
Deu-nos sempre pau serena,
Sant Genís, nostre patró

Va estenent-se vostra fama
pels prodigis que heu obrat,
o és arreu que se us proclama
martre insigne i advocat;
Taradell també us nomena
divinal Intercessô:
Deu-nos sempre pau serena,
Sant Genís, nostre patró

Un nou any, una nova Festa Major!
Una nova Festa Major, un nou Toca Sons!

Taradell, a finals d’agost, és vila bandolera! I ho és perquè en té la història i perquè, any rere any, se’n recupera la memòria.

Enguany, en Toca-sons, el bandoler de Taradell, ha fet amagatall a Internet i, des d’allà, ens promet una visita carregada de sorpreses.

Per començar, la Festa no comença el 24 d’agost, com ha vingut essent tradicional, sinó que ho fa el dissabte vinent, dia 22.

I és que, dissabte, alla`al Pujoló, s’instal·larà
el poblat d’en Toca-sons, un campament farcit de tallers per a petits i
grans on, a més d’aprendre a donar cops de bastó o a veure a
galet, hom podrà gaudir d’una veritable batalla d’Errol Flynns amb
espasa inclosa i tot o fer-se un trajo a mida, car les modistes d’abans hi faran estada!

El poblat, doncs, serà un niu de sorpreses i tallers per a fer-la grossa i
començar a preparar-se davant l’amenaça del desconegut bandoler.

Diumenge a la nit, la festa seguirà fent de les seves. I ho farà amb les nits teatralitzades dels Canya que no és conya, una d’aquelles colles d’actors amb empenta i un bon sac d’idees i personatges per a gaudir del bon teatre en la fresca de Taradell.

El dilluns 24, les campanes de Taradell tocaran a Sometent. Serà cap
a les set de la tarda i, enguany, el sometent potser no serà un cos
armat d’una sola veu. És possible que els accents diversos de les fesomies de la colla, ens facin gaudir d’una coral diversa i popular com el poble al qual representa.

Qui serà l’agutzil? I l’alcalde? Farà d’alcalde l’alcade o ens n’haurem de buscar un de nou per enfrontar-nos amb la colla del bandoler més sonor?

Per dimarts, dia del Sant patró dels notaris i, potser dels comediants i tot, una recomanació: Veniu a esmorzar a Taradell. I, durant les hores del matí, intenteu
passar els estrictes controls d’un sometent en plena cacera. El bandoler ja és vist per les rodalies i el sometent no s’està de cercar-lo pel poble, els carrers i les carreteres d’aquesta vila que, per unes hores, viu a cavall del segle XVII i del XXI.Ja caldrà
que us guardeu bé d’un sometent amatent! Potser trobareu el resguard requerit entre les parades d’un mercat dels temps d’en Toca-sons.

Després de dinar, ja sentireu les trabucades. Un nou Toca-sons
tornarà a entrar a vila, mentre a plaça, una munió de gent mercadegen i fent gatzara. Sometent o bandoler? A quin
bàndol t’afegiràs per seguir la festa com Déu mana?

Si ho fas bé i sobrevius a la disbauxa, podràs assistir a un judici
com cal. Serà a l’entrada de fosc, a Can Costa i Font, el casal del poble. No t’espantis sinó el coneixes, perquè la xerinola de la comitiva popular, els seus gegants i capgrossos, ja t’hi guiaran prou.

I és que, enguany, el dissetè Toca-sons de rostre encara desconegut, s’aixeca de bell nou de la seva Fossa i torna a aterrir la vila més gitana d’Osona.

Jo, si fos tu, no m’ho perdria. Qui sap? Potser acabes deixant la
feina i anant a fer de bandoler pels boscos del Montseny i les
Guilleries.

Per a més informació:

Un dia qualsevol de primavera, la colla de bandolers que als boscos de Taradell fem estada, ens trobem vora el cau que ens fa de llodriguera.

Es veu que a ciutat fan fira, diuen que hi va gent d’arreu del món, i aquests que viatgen tenen força calerons. Cridats, doncs, per la pesseta, no ens podem aguantar, i tots ben endiumengats, ens n’anem cap a ciutat.

Amagats en pells de xai, i muntats en carruatge, d’aquells del marxant de Can Prat, fem camí vers Barcelona, excelsa capital.

Pel camí tot són bromes, juguesques i preparacions i, vet aquí que,
sense adonar-nos-en, ja voltem les drassanes i som als burots de
ciutat. Amagats, tots fem silenci i posem cara de bons nois. Però
sembla que hi ha algun problema i a les portes ens quedem.

Finalment, ja dins la Fira, ens llevem les pells de xai i sortim amb empenta per robar al personal.

Manoi quina gentada! I quines parades més grans! Naltros
prou que fem trabucades! Però sembla que, a ciutat, hi passen tantes
coses, que ens prenen per una comparsa o per un grup tradicional.
Alguns ens prenen per mones i ens fan fotogràfies, d’altres ens miren
curiosos, però ningú atèn les requestes ni es deixa manllevar.

Tot just un didal de cervesa, quatre menges i poc més, és el que podem
emportar-nos d’aquesta Fira brutal que ens ha rebut com pallassos i ens
expulsa com estranys.

Capcots
i un xic moixos, tornem a la pell de xai i és llavors quan si que ens
donen patates, olives, galetes i alguna beguda estranya. Fins i tot
tenim un llibre… Com sisabéssim de lletra!

Aquest cop hem perdut la batalla, però la guerra continua: Amb Toca-sons, i sense Pimientos, a ciutat mus tornarem. Barcelona, para l’ull! Al trabuc del bandoler!

Tona, quarts de sis de la tarda. Plou.

Al carrer Major, un petit local acull una exposicó monogràfica d’un artista singular. Juan Bueno pinta i pinta molt.

Per començar una mostra de la més pura experimentació conceptual, una pintura que, mirada des de l’angle correcte, esdevé tridimensional.

En Juan pinta quadres, munta vídeos amb imatges del procés creatiu del mateix i, per postres, acompanya les seves obres amb la història més o menys visible o amagada que fa de la seva obra, tot un món conceptual.

En Juan no és un artista novell. De fet, porta anys pintant parets i samarretes i tot el què se li posa per davant!

En Juan és un alquimista dels materials, les pintures, els dibuixos i els pinzells. El resultat és una producció que, parafrasejant l’epígraf d’un dels còmics senyera dels anys 80, podria titular-se “pinturas para supervivientes”. Transgressió de la quotidianitat i transubstanciació de la realitat per construïr un món oníric, íntim i personal que, com deia més amunt, plasma en teles de tot tipus, forma i condició.

En Juan és hereu de l’escola suburbial o underground, que en anglès queda millor. O, més ben dit, l’escola del Realisme Oníric. Una escola que, en la seva vessant més comercial, ha parit il·lustradors naïf de la talla del Mariscal o del fashion design de la neo-gauche divine barcelonina. Però que, en la seva vessant més heavy, va parir gent de la talla de l’immortal Nazario, el gran Gallardo o l’incorregible Max.

Com diu en Juan, al seu bloc d’art on line:

“DENTRO DE MI MENTE HAY UN SUBMUNDO LLENO DE IMÁGENES Y DE HISTORIAS QUE LUCHAN POR SALIR AL EXTERIOR.

ESTE BLOG ES LA VÍA DE ESCAPE DE MI CABEZA.

LOS CUADROS SUELEN SALIR DE ELLA, ACOMPAÑADOS DE UN RELATO QUE COMPLEMENTA EL SENTIDO DE LA OBRA.

NO TIENES QUE ESTAR DE ACUERDO CON NADA DE LO QUE DIBUJO O ESCRIBO. SIMPLEMENTE, DISFRÚTA DEL RESULTADO.”

I això és el que vaig fer aquest diumenge a Tona, tal i com ho faig cada matinada quan aterro, mig endormiscat encara, a La Cantina de l’Estació de Balenyà; o quan tafanejo el seu bloc virtualitzat.

Llarga vida a l’il·lusionista dels pinzells d’Osona!

In
Dissabte de cel gris i pesat. Esmorzo i m’ho miro entotsolat i gansoner. Em calço barret i espardenyes, prenc el xubasqueru i, amb pas reposat i sense presses, em fixo la idea de seguir les franges blanques i grogues del Sender de Taradell.

El caminar fa pensar i em tanco en cabòries que es van diluint entre les boires d’un dia trist i apagat.

El paisatge que admiro és proper i bonic com pocs. És en dies com
aquest quan hom es troba sol al bosc, entre arbres i masies velles, que
s’enfila parra amunt i, quan s’en adona, grata els núvols una estona i,
de riure, els fa plorar.

Comença a ploure més enllà del Pujol, l’Enclusa i el Castell. Entre
el degotim, m’intento adaptar al paisatge de les immenses torres que em
separen del Montseny. Suposo que m’hi acabaré acostumant …

Com en tot, cal ser taujà i deixar-se enredar si un no es vol
emmerdar. Quin pensament més miserable! És del tot despreciable, però
no ens han ensenyat a lluitar.

M’agrada sentir-me la roba xopa, tombar la pluja en aquests paratges.

M’agrada fer-ho pel camí agradabe que una mà amiga ha marcat. I és
que, el sender actual, és a prova de forasters. Potser manca una senyal
en el pas de la carretera, allà… passat Can Talaia i el trencant de
Vilacís. Potser en falta un altre en sortir del Pujoló. Però el conjunt
és ben rodó.

Al camp de golf, els malalts de l’esport claven cops sota la pluja.
Jo, un xic menys reflexiu i un polsim més esportiu, venço el Canyet i
prenc el Pujoló.

En arribar a casa, em trec la roba molla i deixo que l’aigua de la pluja s’escoli pell avall en dutxa natural.

Out
Diumenge
en companyia.

Alquímia de
programador

Fòtil per aquí,
cable per allà

L’OpenGeek
comença a treballar!

Hi posa contrasenya,
configura els aparells.

M’ho miro
i m’esparvera!

Jo ja he quedat
enrera 
🙁

P’ró somric
amb alegria
per la bona companyia
de qui, de mans,
en fa harmonia
XD

L’harmonia
del programador
que, amb música,
sap alliberar.

Tot i que els avions que sobrevolaven la Plana han passat a millor vida, encara sento els estirabots d’aquells que, volent defensar la idea de l’aeroport, s’entesten a acusar-nos d’estar bunqueritzats en la cultura del NO. Del no al progrès. Progrés vist, és clar, amb els seus ulls i la seva manera de veure el món.

Quan divendres passat vaig engegar la tele i vaig veure els Senyors Guixà i Montanya en pantalla, vaig pensar: “Calla, tu. Que ara em donaran arguments que em faran veure que estava equivocat”. Però no vaig trigar gaire en caure en la més pregona de les decepcions.

Més enllà del “és bo per la comarca i pel país”, així sense valorar la bonhomia del projecte, i “els nostres empresaris haurien pogut anar a Berlin a un cost no gaire alt”, manifestat pel moderador de la tertúlia, no vaig trobar més argumentacions que una manca de respecte per la gent del poble on visc.

No cal viatjar gaire, benvolgut senyor, per saber que nosaltres no som pas millors que tots aquests municipis i comarques d’Europa que tenen aeroports corporatius i que no han desenvolupat cap servei de manteniment de jets privats com el que lidera la seva argumentació. Si només hi ha un servei d’aquesta mena a tota Europa, com vos dieu, no serà perquè no hi ha mercat? No ho sé, eh!, però ¿per què suposeu que nosaltres sóm millors que els milers de veïnats amb aeroports corporatius d’arreu d’Europa? ¿Per què suposeu que desenvoluparem talent per aquesta via i no per d’altres que ja tenim consolidades?

Taradell es va manifestar clarament a favor d’una altra manera de progressar a Osona. I ho va fer des dels dos nivells d’estricte democràcia:

1.- des del de la democràcia directe, liderada pels veïns afectats, amb una reunió de veïns digne d’un país avançat, una històrica recollida de signatures pròpia dels països nòrdics que feu servir de referents i que va superar, amb escreix, el llindar exigible per a esdevenir un instrument útil per copçar la opinió popular. I, per reblar el clau, amb una massiva adhesió d’entitats cíviques i socials del municipi de les quals no em consta que, hores d’ara, cap associat s’hagi donat de baixa. I,

2.- des del de la democràcia representativa amb:

2.1.- una reunió de militants i simpatitzants republicans de Taradell, amb els seus representants comarcals, per establir un intercanvi d’informacions i punts de vista que honoren la formació i que van donar com a resultat la oposició del Grup Municipal d’Esquerra a l’Ajuntament de Taradell. Un Grup que representa un miler de votants d’aquest municipi. Oposició fonamentada en un model de progrès diferent al dels promotors d’una infraestructura que els fets demostren allunyada de la realitat de la comarca;

2.2.- un acte públic a Can Costa, liderat pel cap visible de l’Equip de Govern a l’Ajuntament de Taradell, demanant la opinió d’un poble i actuant en conseqüència i en nom dels regidors que representen a més d’un miler de votants del municipi;

2.3.- l’aprovació per unanimitat de membres del consistori d’una moció de rebuig a la instal·lació per part del màxim òrgan de representació de la voluntat popular que existeix a nivell local: el Plenari de l’Ajuntament; i, finalment, però no gens menyspreable,

2.4.- la renúncia a liderar el projecte socialista a Taradell per part d’un Miquel Vila que representa més d’un centenar de veïns del municipi. Veïns que, amb aquest gest, se sumen al còrpus d’oposició al projecte d’aeroport.

Una majoria rotunda de veïns del municipi, doncs, han recolzat, per activa o per passiva, la potestat municipal cedida per la Generalitat a l’alcalde de Taradell, en front d’un equip directiu del Consell Comarcal que no ha estat capaç de mostrar els beneficis que, segons ells, tenia la infraestructura per la nostra comarca. Encara no he pogut llegir ni escoltar un sol argument sòlid a favor d’un projecte que, a més a més, s’ubicava en territori d’especial protecció natural, segons ens van comunicar en l’esmentat acte de Can Costa. Però suposo que no dec tenir el nivell intel·lectual per copçar-los.

Ara ens diuen que Taradell està instal·lat en la cultura del NO, que som una colla de retrògrads, els ha faltat reblar el clau dient que encara anem amb espardenya i barretina, i que, si no hem tret els trabucs ha pasturar, ha estat perquè l’armer feia festa i la pólvora va cara.

Però, tal i com jo ho veig, Taradell s’ha instal·lat fermament en la cultura del SI.

Del SI al futur d’una comarca que, després de deixar perdre la oportunitat del tèxtil i les pelleteries (l’Anoia no ho va fer i Igualada és un cluster tèxtil força interessant i amb projectes de futur), va tentinejant a les palpentes entre industries en conflicte, propostes desarrelades i projectes estrambòtics i allunyats de la realitat del troç.

Taradell no ha dit pas que no al progrés. Ha dit que no a un progrés aliè a les nostres fortaleses actuals i a les oportunitats que se’n deriven.

En aquest sentit, m’agradaria destacar quatre suports que van aparèixer en el llistat d’entitats adherides al manifest a favor de la conservació de la indústria agroramadera de la comarca:

1.- Guifi.net, ara ja Fundació Sense Ànim de Lucre, que presenta un model de desenvolupament tecnològic punter al món i fill d’Osona i que està rebent molt bones sintonies allà on es presenta.

2.- El Centre Excursionista de Taradell, entitat que no deixa d’aprofitar qualsevol oportunitat per mostrar la comarca i valoritzar-la turísticament amb projectes de senyalització de senders i activitats tant atractives com la ja més que clàssica Rupit – Taradell.

3.- La Comissió de la Festa d’en Toca-sons, motor d’atracció turística i cultural que cerca qualsevol oportunitat per valoritzar un territori, un municipi i una manera de ser i de fer: Des d’acords, més o menys formals, per a la realització de Rutes Eqüestres de temàtica bandolera, fins a col·laboracions amb qualsevol entitat, associació o projecte que vulgui valoritzar la cultura de la comarca i del nucli de Taradell en particular, …

4.- La Comissió dels Tonis, motor cultural de primer ordre que, com en el cas d’en Toca-sons, s’endinsa en el cor de la història de la comarca, per revaloritzar la cultura pagesa i fer-la tant atractiva com ho és en d’altres indrets d’Europa, inclosa la Suïssa que tant li agrada al cosmopolita defensor de l’aeroport a la comarca.

Quatre models totalment complementaris que han sorgit de la gent i que són respectuosos amb el tarannà d’una comarca que atrau població forana per la seva qualitat de vida i per un entorn privilegiat que, en d’altres comarques veïnes, potser no s’ha sabut conservar com si que s’ha sabut fer a casa nostra.

Taradell ha dit que SI a una economia que, tocant de peus a terra, té en la indústria derivada del sector agrícola i ramader un puntal de primer nivell. Un puntal que es complementa amb una oferta comercial, turística i gastronòmica de primer ordre. I que, si ho sap fer bé i no deixa passar el tren, té en la tecnologia (parleu amb la gent de Guifi.net o amb els teletreballadors que han escollit la nostra comarca per viure), una oportunitat de desenvolupament que no es pot deixar passar.

La resta, es fer volar avions.