El Cau de l'Ós Bru de Taradell

“De por i de fred, com més se’n té, més se n’admet.” (popular del Montseny)

Diuen que tots els dilluns són criminals. Sobre tot aquells que persegueixen els caps de setmana d’intensa i agraïda vitalitat social i emocional. Suposo que, per això, dilluns al vespre, en arribar a Taradell, vaig decidir d’anar a escampar un xic la boira.

Tanco, doncs, la ràdio i engego el motor. Relaxo el cos i premo, suaument, l’accelerador.

Primera parada, la benzinera. Segon pas, la C17. Em desvio cap a Balenyà per les 4 carreteres. Els cotxes que m’envolten em fan nosa, però no em deixen sol fins passat Seva. Giragonses de plaer m’aixequen per damunt del Brull i em gronxen fins a Coll Formic.

Les primeres volves d’aigua neu piquen els vidres del Moreneto i em fan somriure un xic. El llevant em colpeja el rostre en baixar del cotxe i deixar-me portar per la fredor de la furient llevantada.

Prenc la pista al Pla de la Calma, on tant sols trec el morro abans de girar cua, i seguir volant Montseny avall. El cap es buida de preocupacions i gaudeix de l’instant. En tombar cap a Fontmartina i rebre, ara sí, el silenci de la nevada, el cor batega amb força. El terra glaçat posa a prova la tracció del cotxe, les branques que el vent ha tret dels arbres i els contenidors que s’ha emportat a mitja carretera, proven la direcció. Corba rere corba m’enfilo en la dolça tamborinadeta celestial d’una nevada al Montseny.

Després, Santa Fe em rep en la fosca i amb les vores ben blanques. Els fajos, nus de fulla, em miren amb dolçor, i em llencen fulles que joquinegen al terra davant dels fars del cotxe que les segueix carretera endavant. M’imagino Les Agudes ben blanques, però no les veig pas. Segueixo i a Ses Ferreres torno a aturar el cotxe. L’aparcament és ben blanc i surto i em descalço i trepitjo la neu i em calço i poso la calefacció. La fosca nevada, aquí, ja és molt més suau.

Tant suau com les llumetes que surten de les finestres de les cases de Viladrau. Corva cap aquí, corva cap allà, m’aturo a la Collada i admiro la Plana vigatana aliena al meu repòs. Avui, no se sent la C-17. El vent bé de llevant i apaga els motors dels cotxes. Malgrat tot, em poso música per retornar al món real. I és que, tota la tensió acumulada, s’ha quedat allà dalt, amb les flonjes volves caigudes dels núvols d’un cel hivernal.