El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Balenyà, 12 d’octubre de 2012. 7:20 am
Un gruixut volum em crida l’atenció d’entre els llibres de la biblioteca de casa del meu germà. En desconec els motius. És un d’aquells clàssics ensucrats que detesto, car adormen mes consciències i són placebos per a lectores universales.

Barcelona, un dia qualsevol a la tarda
Surto del metro de Lesseps. La campana dels Josepets toca alguna hora, ramats de turistes baixen del Parc Güell i el cotxe de la Guàrdia Urbana vigila als infractors a l’entrada del carrer Pérez Galdós, la clenxa que separa els edificis graciencs de la plaça dels vells records.

De camí al pis, m’aturo prop del cotxe dels policies i miro l’edifici de nova planta que, des del centre del carrer, és en venda o lloguer. Encuriosit altra vegada, baixo per Pérez Galdós i el repasso de baix a dalt. No és un edifici de primera mà: les vidrieres immenses, l’estil de construcció, el bosc de plantes que hi ha al capdamunt de tot, el… Qui carai tenia aquesta seu tan bonica? Qui la va abandonar?

Barcelona, un dia d’entre setmana al matí
Surto d’una reunió, m’assec a la cadira i obro l’ordinador. L’avís de correu nou m’impulsa a obrir aquest servei. El correu és de la dona que m’envia la confirmació del contracte d’Internet amb ONO pel pis de ciutat. Se li plantegen alguns dubtes i me’n demana el parer. Un d’ells és ben curiós: el codi postal consignat és el 08012 quan el correcte, el que avui per avui em donen al web de correos.es, és el 08023.

Com poden anar tant perduts d’osques els del servei d’Internet?

Balenyà, 12 d’octubre de 2012, 6:15pm
Assegut a la butaca del despatx de mon germà, ens entossudim en penetrar els misteris d’una tecnologia que se’ns escapa. Per connectar la tablet a una xarxa oberta, lliure i neutre, cal profanar les maldestres mesures que el fabricant de l’eina hi ha posat. Jo, cansat de donar-hi voltes, prenc el gruixut volum que, aquest matí, ha captat la meva atenció d’entre els llibres de la biblioteca.

L’agafo. L’obro. Passo pàgines desmenjadament i m’aturo – dèria de lletraferit – en la pàgina dels drets de còpia. Allà, a seixanta quilòmetres de Lesseps, trobo resposta a les preguntes que em formulàren l’edifici del carrer Pérez Galdós i un missatge de correu tant galdós com el carrer de les botigues del meu nou racó de món:

© RBA Editores S. A., 1993, por esta edición
Pérez Galdós, 36 bis, 08012 Barcelona

Venen anys de vaques tan flaques que fins i tots els bandolers es tornen amables. Tan amables que, enlloc de robar pels camins, ofereixen espectacles com el que dissabte 7 de juliol va congregar un bon grapat de veïns i veïnes de Taradell a la Sala Gran de Can Costa i Font.

Com no podia ser d’altra manera, l’acte va començar amb un record per tres col·laboradors que no van poder assistir-hi – en Joan, en Lluís i en Xevi -, tot deixant ben aviat la pesantor del luctuós record per una parodia de l’habitual judici d’en Toca-son que va fer riure a balquena a amics, coneguts, saludats, col·laboradors i parodiats per la penya de Canya que no és Conya.

Tot ben regat per un dream team del periodisme local: l’Alba Om, neboda d’un tal Albert i millor presentadora; i en Marc Güell, incombustible veu que tan apareix per Radio Taradell com per RAC1, i que van defensar la Festa amb la mestria pròpia del seu ofici comunicatiu.

Davant seu, i com a fiscal, un Santi “que és la conya de la canya” representant tots els agutzils de Taradell i, com a jutge de la Festa, una Anna “que és la canya de la conya” i que, si més no a mi, em va fer tèmer un judici tan amanyat com, ho confesso, alguns dels que he guionitzat.

Els Toca-sons, els sometents, els bandolers, alguna parella d’incombustibles actrius, la junta representada pels seus presidents i, fins i tot, la Protecció Civil, no es van salvar d’una paròdia que, inflant moments i records, va fer plorar de riure a incombustibles de la Festa, com l’hereu de Can Vilu, o a adormits sometents com el que escriu aquestes ratlles.

Enmig de tot plegat, la professionalitat de SuperGreep, va superar la fredor de la sala en puntejar les notes de la cançó d’en Toca-sons.

Una cançó que va comptar amb un guitarrista convidat que s’assemblava, i molt, al primer Toca-sons canalla. Ves que no ho fos i tot!

Al final, un cop el públic – tot dempeus- va indultar la Festa, va començar el reconeixement, als juntaires que pleguen, als que es mantenen i als que entren de bell nou per a revitalitzar una Festa que, amb les aixetes públiques closes i les privades tremolant, haurà de reinventar-se per a seguir rotllant.

També es van recordar els 19 toca-sons -qui serà el vintè? – i al grup que, incansables, s’anava mudant la pell per a treure tot el suc dels 20 anys de festa parodiats en poc més d’una hora d’agraït i fructífer homenatge.

Per molts anys, Toca-sons i que segueixi la Gresca!

Potser un xic tard, però diem allò que tots els sants porten vuitada, oi més quan la vetllada compta amb una classe magistral de biblioteconomia contemporània, com la que va impartir l’Eva Leucó, i un espectacle a dues veus entre en Ramon Sellarès i la Big Mama realment exquisit.

Si l’Eva ens recordava que tot allò va començar amb màquines d’escriure, calaixos de fitxes bibliogràfiques i tampons – i parlem del 1987! -, en Ramon i la Big Mama ens donaven una lliçó de maridatge sentimental entre la lletra impresa i la cançó universal, entre la lectura i el blues que cal viure en viu i en directe.

Un imperdible que em torna a recordar una vella pregunta: Com carai es va entaforar una veu tan negre dins d’un cos santquirzenc i d’una educació afaiçonada al vigatà Pare Coll?

Si la Big Mama Montse hagués nascut als Estats Units tindria un bon grapat de premis Grammy a la lleixa de casa i un tou de discos d’or universals. Essent osonenca, és un cas d’èxit notable i de lluita constant per mostrar unes dots naturals, però fermament treballades, que fa gaudir a balquena a qui se l’escolta i se’n meravella.

El complement d’en Ramon Sellarès i la seva acurada lectura de textos d’autors catalans, castellans i anglosaxons engresquen, sens dubte, a endinsar-se en aquest Blues amb lletra que, com diu el web de l’activitat, esdevé “un recital narratiu i musicat per emmarcar la vida d’un poble que es lamenta, es rebel·la i lluita per la seva llibertat.” No ens sona a alguna cosa això?

Celebrar els 25 anys de la Biblioteca Popular de Taradell, que al gener farà 10 anys del canvi de nom i la nova ubicació a Can Costa i Font, amb aquest espectacle ha estat un dels millors encerts d’un espai que no es lamenta, però es rebel·la i lluita per a incrementar els nivells de coneixement i cultura de la població de Taradell. Una tasca que em fa sentir veritable orgull de ser i sentir-me lletraferit i taradellenc.

Parlar del Tio Ché és parlar d’un segle d’història de Barcelona i ho és no pas perquè la orxateria faci 100 anys aquest mes de juny, no. Ho és perquè en aquests 100 anys, la centenària orxateria ha viscut els embats d’una Barcelona en transformació.

Joan Iborra Llorens i la seva família van pujar de la Marina Baixa a Barcelona l’any 1912 amb la intenció de prendre un vaixell que els portes a l’Argentina. Arribats a la Ciutat Comtal, els de La Nucia – un petit poblet de poc més de mil habitants en aquells temps – van veure com la sortida del vaixell patia una de les habituals demores d’ aquells anys convulsos.

Per a guanyar-se la vida mentre el vaixell no sortia, en Joan es va posar a vendre orxates i gelats. El negoci va rutllar tan bé que van deixar marxar el vaixell i es van dedicar al citat negoci des d’un local del mariner barri de la Barceloneta. I allà van ser fins que, necessitats d’un nou local i de l’empenta de la recent estrenada república, van traslladar-se al carrer Wad-Ras, 232 del industriós barri del Poblenou.

En la guerra del 36, una de les moltes bombes que van caure sobre la castigada Manchester catalana va ensorrar la finca on s’ubicava el negoci, però els Iborra no van ensorrar-se i van traslladar el negoci al seu emplaçament actual, al cor neuràlgic del barri, la Rambla del Poblenou on eren quan jo era menut i on encara són ara.

Per si encara queden dubtes del lligam entre aquesta orxateria i la història de la ciutat, un apunt més: l’esclat d’optimisme alliberador dels 70 va impulsar l’ampliació del negoci amb l’adquisició d’un local veí. La Transició va sumar entrepans i begudes a les tradicionals orxates i gelats.

Unes orxates, fetes encara avui amb xufles portades de l’Alboraia, i un gelats que, misteris personals, encara no he tastat. Sóc més de granissat, de granissat de cafè per a ser exactes.

Però, Xé! Per molts anys, mariners de la Marina Baixa!

Aquest matí, mentre el bestiar era beneït tres tombs a les portes de l’església de Taradell, nosaltres ens deixàvem gronxar en els braços de la son. D’aquell dolç estat que succeeix una nit de sopar i llarga sobretaula. A quarts de cinc de la matinada, en aquelles hores on el gris de l’asfalt es vesteix d’un blanc criminal i feréstec, empreníem el retorn a casa. Sopar lleuger, conversa sana. L’obscè i el macabre. La vida, estripada i agredolça, de qui deixa família en altres terres i que, trobant-la a faltar, se sent en la cruïlla de l’enyorança i la felicitat. L’enyoraça pels que són en el record de la distància i la felicitat d’una família que aquí també li ha brotat del pit com una tendra flor en començar la primavera. Penúries del quotidià, baixeses del dia a dia que s’entortolliguen amb la puresa de les ànimes perbocades gola amunt i que batallen per a fer-se visibles i maridar-se entre elles, tot teixint llaços de renovellada amistat.

Ara, en aquesta tarda de diumenge, mentre els Tonis segueixen el seu èxit amb una cantada d’havaneres a Can Costa, veig el rostre rialler i de mirada desperta del menut que ahir no volia dormir. És normal que la quitxalla, pura i innocent, senti atracció pels nouvinguts que l’hi envaeeixen pares i casa. Me’l miro amb els ulls ocults del record, i em venen ganes de tenir-ne un de semblant. Saba nova que creixi i pateixi i rigui i plori i em maldigui o em faci confidències. L’obscè i el macabra, l’amor i l’odi.

Les notes alegres dels Lisboa Zentral Cafè em tornen als cireres adormits i a la frondositat dels avets que, des de lluny, em miren curiosos i es pregunten què carai estic fent. Ella dorm i jo, a la galeria, gaudeixo de la pacífica tranquil·litat d’una tarda de diumenge, d’una tarda al sol d’una llar que és una finestra al ponent de la vida, el mateix ponent que s’enrosca en aquesta tarda eterna on la realitat s’atura als sostres de la meva estimada vila muntanyenca. S’hi atura per mostrar-me de nou la màgia de l’obscè i del macabre, de la vida i de la mort, de l’entortolligat secret que viu dins de cadascuna de les ànimes empresonades en una terra d’oblit, en un mantell passatger que els dóna fesomia i que, imperceptiblement, modela aquest reu, potser inexistent, que coneixem com a esperit.

En acabat, quan el sol, rabiant de ràbia, s’enfonsa a l’horitzó i ho tenyeix tot de colors rogencs, les paraules se m’acaben, els mots se’m perden i resto badoc davant d’un misteri que no sé si mai seré capaç d’atrapar. Corprès, callo.

Piulada estratègica:

Llevar-me ben d’hora, ben d’hora i sense retrets. Anar més ràpid per estar-hi menys estona i, així, mullar-me i cansar-me menys. #oletu

I la veritat és que no les tinc totes. Un rau-rau d’inconsciència em rossega per dintre i el darrer entrenament llarg encara el va alimentar més, perquè no em vaig sentir prou a to.

Cal dir que serà la primera vegada que faig un recorregut llarg amb la intenció de corre. Si, és cert que fa uns tres anys vaig esmerçar quinze horetes en fer la Matagalls – Montserrat, però aquell dia no vaig córrer, tan sols vaig treure el màxim de caminar amb bastons, això si amb una tècnica molt fineta i precisa apresa en la travessa del Pirineu que, any rere any, m’ha ocupat una setmaneta del mes d’agost.

Sé que el cap és apunt, que la roba està preparada, que he planificat un recorregut que em conec força, però… desconec la resposta del cos. Hauré de dosificar esforços, de fer allò que diuen els savis de començar a pas de burro per acabar trotant com un cavall o, en altres paraules, començar com un avi per acabar com un jovincell. Fàcil de dir, però difícil de fer quan la sang et bull a les venes i tens ganes de provar-te d’allò més.

Les previsions són d’arribar a La Riba entre les vuit i quarts de nou del matí, ser a Vilanova –escales incloses- a quarts de deu; i passar per Sant Julià sobre les dotze del migdia, per acabar arribant a Taradell entre la una i les dues de la tarda. Fàcil de dir, però difícil de preveure. De fet, aquestes previsions les he fetes a partir de l’experiència d’un any on, després de col·laborar amb la organització, vaig aprofitar el cap de setmana següent per sortir a quarts de vuit de Taradell i arribar a Tavertet cap a quarts d’una del migdia. És la única vegada que m’he llançat a corre. Era molt més jove (uns tres anys si la memòria no em falla) i estava molt més entrenat.

I la meteorologia? Doncs sembla que la pluja, pluja es quedarà darrere el Matagalls i que nosaltres tindrem solet, núvols i aigua. És a dir, allò que se’n diu: temps de tardor. Això sí, l’experiència em diu que, a Rupit, farà un fred eixerit i forá malparir!

Doncs això, que torno a deixar lliure el mico boig. Aquest cop però ben a prop de casa, ben a prop del cor que em fa bategar com un nàufrag lletraferit i afortunat.

Avui tenia pensat parlar de Taradell, del seu Centre Excursionista i d’un despropòsit que si volia fer. Benauradament, però, els socis de l’entitat van perdre la por a la discrepància i van aturar la malaguanyada proposta. Per això, i perquè avui és 18 de juliol, m’he decidit a escriure un apunt sobre una commemoració a la que avui em voldria sumar.

I és que diumenge al matí, mentre
esmorzava de forquilla i ganivet en un dels bars més populars entre
boletaires, caçadors i gent de bosc, el pare em va traslladar al
dimecres, 18 de juliol de 1962. Som a la Riera Major. Aprofitant la
festivitat, que inclou la possibilitat –única de l’any – de desplaçar-se
en camió per les carreteres del país, un grup de taradallanecs ha anat a passar la jornada en una de les zones de bany d’aquesta riera, les aigües de la qual tributen al Ter.

L’auto és de Can Pla. Les aigües són cristallines i, en un racó asolellat…

– Goita! Goita quina truita més grossa – diu en Jordi de Can Pla, el germà dels autos que han facilitat el camió per la sortida.

La truita, d’uns quatre pams de llargada, pren el sol en una raconada del riu. En Roma, s’ho mira tot des d’una roca propera.

– Jo si vols, l’agafo amb la mà – En Melcior, fa encara no un parell de mesos que s’ha casat amb una taradallenca que, si sortim de l’escena objecte d’aquest relat, la veiem desmenjada i vomitant l’ensaladilla rusa que han portat per dinar. Ells no ho saben encara, però la Maria de Can Sellés espera el primer dels tres fills que tindrà. Eps! Però no sortim del relat que volem commemorar, que això se’ns pot allargar.

– Au! Va! Que l’agafaràs amb la mà!

En Menció s’apropa a la truita i, amb un tacte exquisit, comença a acaronar-li la llomada.
La bèstia, atreta per les magarrufes, es deixa acaronar i, en obrir les
brànquies, tanca la mà i l’aferra fermament. El peix, fora de l’aigua,
carda uns cops de cua que fan remoure el hieràtic futbolista taradallenc.

Ni en Roma, ni en Jordi de Can Pla es creuen el que estan veient. De
fet, el secret d’en Melció es remunta als seus disset anys i a una
habilitat innata per aferrar els peixos despistats.

Bon 18 de juliol a tothom! Bon dia de la truita grossa!

Diumenge faré 41 anys i no seré a casa. Algú, que ha acceptat la bogeria d’estimar-me, ha decidit de portar-me a Londres: La pàtria, segons diuen, de la democràcia que ens envolta. La ciutat que, set dies després, rebrà al millor Barça de la història en un dels espectacles més vibrants de l’Europa esportiva. I això farà que no sigui a Taradell per anar a Can Costa i exercir el meu dret a vot.

Per sort, es pot votar per correu. Ara bé, qui voti per correu és que és
un demòcrata de cap a peus. I, ho és, perquè el via crucis que has de passar és antiquat, pesat i etern: Primer, vas a una oficina de correus, fas una cua
quilomètrica entre gent que hi va a fer mil-i-una gestions, i t’apuntes
perquè t’enviïn la documentació a casa. Quan te la porten, estàs
treballant. Per tant, has d’anar a la central de correus – en el meu cas
i per motius laborals, a la central de correus de Barcelona-. Allà, has
de fer la cua per recollir la documentació. I, quan la tens, has
d’escollir el teu vot, posar-lo al sobre, adjuntar-hi el full censal,
posar-ho tot en un altre sobre i, finalment, fer una altra cua
quilomètrica per lliurar el vot que, diumenge a les 9 del matí, serà
entregat a la Mesa Electoral de Taradell on, al vespre, el posaran a
l’urna electoral i comptarà igual que si haguessis votat allà.

Diumenge doncs el meu vot s’unirà a la del veïns i les veïnes de
Taradell que hagin optar per sumar per Taradell. Si, no em fa por dir
que he votat per la llista que encapçala en Jordi Freixas. Tampoc deu
ser cap novetat. No passa res. És tan democràtic dir a qui has votat com
no dir-ho. I, que ho puguis dir i que això no suposi un daltabaix ni la
pèrdua d’amics, coneguts o saludats, és un exercici d’higiene
democràtica.

Dit això, deixo el decàleg que m’ha fet optar per la llista d’Esquerra + Independents:

1.- Crec que, en democràcia, és bona l’alternança, el canvi de persones i maneres de fer en les institucions.

2.- Considero que ho la gent d’en Freixas hi poden fer tant bé o
millor que la gent d’en Reig, en Munmany o en Verdaguer, que els han
precedit.

3.- He viscut una campanya en positiu, il·lusionant i molt propera.
Una campanya que s’ha centrat en proposar i amb un lema impecable i
inclusiu: Suma per Taradell.

4.- Hi ha coses que farà en Freixas i que no faria en Verdaguer.

5.- Hi ha experiència en gestió i molt dies de pica pedra des de l’oposició, les entitats i la vida associativa de Taradell.

6.- Hi ha propostes molt dignes en un Programa sorgit d’un ampli debat amb gent de sensibilitats i tendències força diverses, però totes filles de Taradell.

7.- A les eleccions locals, penso sempre en el poble i no en aquesta
política tan embrutida i seguidista que es fa en nivells més llunyans.

8.- Les opcions de la Concepció, en Miquel i en Josep no m’acaben de
convèncer, tot i que m’agradaria que guanyessin la solidesa que dóna el
fet de viure els plens durant quatre anys, treballant-se el poble, fent
preguntes des del públic -si no aconsegueixen representació- i, sobre
tot, aprenent de la duresa de ser-hi quan les càmeres s’apaguen i cal
batallar en el dia a dia d’una activitat tant il·lusionant com és la de
servir al poble que t’ha fet.

9.- En democràcia tothom ha de tenir el dret a equivocar-se i que no passi res.

10.- I, finalment, perquè tenen bona gent, propera i amb trempera:

El desig final és: Que cadascú opti pel què millor cregui, per allò que li vagi millor
i, sobre totes les opcions preses, esperem seguir sumant per una vil·la que,
guanyi qui guanyi, ens seguirà il·luminant l’ànima i volguent-li tornar
tot allò que ella ens ha donat, perquè som nascuts per sumar per Taradell.

 Sumem per Taradell?

Sé que el títol no fa la cosa, i suposo que tot és efecte de la primera jornada d’aquesta setmana. Una intensa jornada d’introducció de dades amb la única distracció del twitter per no parar boig. Però bé, el cas és que avui és dilluns i toca parlar del cap de setmana viscut. Un cap de setmana que… veus! Potser sí que fa el títol facebuquejat per la Rocio Pomeda fa 22 hores, segons m’informa el fòtil aquest que tinc al davant.

Podria haver-me extasiat amb l’increïble 3 de 9 o l’inèdit 7 de 8 dels verds vilafranquins per Fires de Maig o haver patit amb la caiguda del 2 de 7 de Barcelona a Sant Cugat o comprovar com funciona la connexió entre un suec i un duet de l’Azerbayan a Eurovisió, però no. No he viscut res de tot això.

Podria dir que sóc part de la  majoria silenciosa que no va anar a la mani del dissabte. Però que no estic gens d’acord amb les retallades que fan mantenir al pare d’un company de feina a l’UCI de l’Hospital de Sant Pau – amb el què això suposa per a la seva recuperació – quan hauria de ser en un llit de la segona planta del mateix centre hospitalari.

Podria dir que, dins d’aquesta majoria silenciosa, sóc un indignat, un hereu de Tunísia i Egipte que, a través de les xarxes socials, s’assabenta que en som molts arreu de la pell de brau que n’estem fins als pebrots (paraula de moda) de què ens prenguin el pèl i decidim manifestar-nos per a què paguin la crisi els que l’han provocat i ens han fet combregar amb unes rodes de molí que avui s’han espatllat. Però el diumenge vaig triar, si més no de moment, de no manifestar-me, de restar en la majoria silenciosa.

I és que la vida d’aquest anònim membre de la majoria silenciosa ha passat per la llar d’un pagès de Santa Eulàlia de Ronçana. Un pagès amb quatre gallines, tres perdius, dos conills i un terreny de fruites, verdures i abelles. I és que era l’aniversari de la menuda de les seves filles i allà ens vam aplegar per dinar, xerrar, riure, divertir-nos un xic sense emprenyar a ningú i veient com un Bob el Manetes –de nom Arnau- intentava arreglar el tros a cops de martell i tornavís.

També ha passat pel niu de dues orenetes que s’estimen i s’amoixaien allà a la Font d’en Fargues. I és que la Sue i en Pep hi han portat una colla de forts esportistes i belles dames compromeses per a què siguin testimonis de la llar que han decidit compartir, tot remant en maridatge laic per un futur ple d’incerteses.

Però, sobretot, he viscut la propera il·lusió d’un poble que camina i es vol obert a tota la gent. A Taradell, m’hi ha portat l’aposta d’un equip de gentque, a més a més, de paraules en campanya – les d’en Lluís, la Marta, la Carme, en Salvador i, sobretot, en Jordi Freixas – el candidat més proper i sincer que hom es pot trobar- ha volgut mostrar allò que pot ser l’altre Taradell si els fan confiança –com deia aquell-: Quitxalla riallera, propostes sinceres i un monòleg teatralitzat per un d’aquests artistes que, com més va, més creixen: En Peyu, un bon paio que, com els companys d’aventura, només pot avançar, perquè la seva proposta és propera, sincera i independent.

Avui, com dimecres, torno a pensar en la boira. Ho faig des de ciutat, en un dia un xic ennuvolat, però sense ni un bri d’aquesta màgia que m’encisa i m’enamora.

M’encisa el mantell fi que deforma els arbres, els camps i les persones.

M’enamora llevar-me el matí, i gaudir del plaer d’un poble que encara és dins d’un llit de blancs llençols i difuminades formes.

Després, en pujar un xic cap al Montseny, una mar flonja i blanca s’esten als meus peus. L’experiència em diu que, al seu dessota hi ha una plana de gent afable i riallera. Però els ulls només gaudeixen del plaer d’aquesta mar immensa.

És la mateixa boira, o potser una altra?, la que em fa perdre el camí i em puja fins a Rupit en les petites hores de la matinada.

Rupit és un remenut poble: petit, però eixerit. I pagat d’ell mateix, per la munió de visites que rep cap de setmana rere cap de setmana. Si hom el veu des del cel, segur que li sembla un d’aquests llogarrets on viuen els pastors del pessebre de Nadal.

És a Rupit on comença la Marxa que em té el cor robat i el magí extasiat pels paisatges que hom hi troba. El camí va de Rupit a Tavertet on, si fa una mica de fred, potser et donen un got de caldo.

Després baixa fins a La Riba, on la coca i la xocolata et fan passar la gana i guanyar les forces perdudes. Passat el pantà, toca pujar escales i enfilar el camí de Vilanova, de Vilanova a la Minyona, de la Minyona a Sant Llorenç, de Sant Llorenç a Sant Julià. Mare de Déu quin dinar!

I a la tarda cap a Taradell, que, per a mi, segueix essent el poble més bell.

Enguany, però, la Rupit será molt especial. Ho será per a mi, que, després d’uns anys de participar-hi com a organitzador, hi aniré com a simple caminant, com a marxaire i participant.

Enguany, no faré d’escombra –tot i que potser l’acompanyi en algún tram-, no destriaré els aliments i les begudes pels controls, ni tan sols m’escapoliré a comprar les darreres faltes al supermercat habitual. El que em sap més greu, però, és que no hauré triat el regal, el secret que més em costava de guardar quan era a la Junta del Centre.

Ai! Enyorança d’un dels períodes més bonics de la meva curta vida! Un periode que, creía jo, santa innocència!, no podía ser millor.

Però m’equivocava. M’equivocava i la royal crown, aixó si ben republicana, que m’ho ha fet veure, m’acompanyarà en aquesta edició farcida de records i d’enyorances.

Records i enyorances que anirem desgranant, mentre intentem ser a l’alçada d’un camí tan estimat. Esperem arribar a Taradell, amb la carn sota la pell, i un ample somriure als llavis.

Diumenge d’estiu. 12 del migdia.

En una casa de poble, un home escriu.
El silenci és evident. Un silenci engalanat per la piuladissa dels ocells, el
bordar d’un gos xic i esquifit, i el vent que remou les fulles de l’heura, de l’heura de la
cleda, d’una cleda que ailla dues realitats d’un mateix món. Un motor: és un cotxe que marxa. El tac tac de les tecles de la màquinota. Joc de lletres, de paraules i sentits. I jo.

Jo miro i escolto, escolto i em faig l’orni. El faig, tot amagat com sóc,
entre tomaqueres i mongeteres d’un remenut hort en plena producció.

Avui és Sant Jaume. A Balenyà és festa grossa; a Taradell, fan la fira
del caçador; i aquí, en aquest solitari i silenciós racó, la pau baixa, saltironejant
i foteta, dels cims del Montseny que són prpers. I jo.

Jo miro i escolto, escolto i em faig l’orni. El faig, tot amagat com sóc,
entre tomaqueres i mongeteres d’un remenut hort en plena producció.

Aquest cap de setmana, han viscut com nadons:
Dormir, menjar, dormir, menjar, dormir, … Un cercle virtuós que els ha tornat
a les carregades panxes de vital aigua maternal. Les mares, icona de
la terra, la terra que es deixa regar pel cel i dóna llum a un món nou. I jo.

Jo miro i escolto, escolto i em faig l’orni. El faig, tot amagat com sóc,
entre tomaqueres i mongeteres d’un remenut hort en plena producció.

La’ltra nit, la olor de la carn a la brasa i l’escalforeta del foc,
van il·luminar aquest hortet, aquest indret on, la terra fa saó, l’aigua
alimenta les plantes, i l’aire, n’oxigena la vida. Amunt s’alcen les tomaqueres,
les tomaqueres i les mongeteres, les mongeteres i les pebroteres, les
pebroteres i les carbaçoneres, les carbaçoneres i… I jo.

o miro i escolto, escolto i em faig l’orni. El faig, tot amagat com sóc,
entretomaqueres i mongeteres d’un remenut hort en plena producció.

Un avellot em ve a veure i em fa pessigolles als raïms, als raïms
carregats de fruit, del fruit que, si tot va bé, cap al setembre, als veïns de
la casa, donaré per plaer. Ara ja em coneixes, no? Car jo, que miro i
escolto, escolto i em faig l’orni. Jo, que el faig, tot amagat com sóc, entre
tomaqueres i mongeteres d’un remenut hort en plena producció… sóc una immensa
parra que, adormida a l’hivern, desperta amb força en primavera, i és, en aquest
temps tant joiós, quan més ferma i juganera estic. N’estic, fins i tot, per entaforar-me en
el magí d’un pobre home que escriu. Que escriu en una casa de poble, un
diumenge d’estiu.

Diuen que, als irreductibles gals, només els feia por una cosa: que, el cel, se’ls caigués al damunt. Potser si que és de tèmer! Oi més quan, com avui a Taradell, dalt del cel estan de mudança per encabir-hi un gran escriptor que, aquest matí, hi ha anat, a fer-hi eterna estada.

Elogiats per la ceguesa, els àngels s’han escorregut i, amb el ventre tret de pena, damunt la plana hi deixen el suc.

Plou. Plou una tempesta d’aquelles de mitja tarda, una d’aquelles que, a l’estiu, a muntanya, et fan córrer i amagar-te de la mullena i la previsible pedregada.

Quan plou d’aquesta manera, el taradellenc novell s’espanta, però el que ho és de vell, recorda que, mal que costi tenir-ho present, més enllà del Congost, hom ja és en plena muntanya.

El cel és preciós, els núvols són entortolligats a llevant, al Matagalls, al Montseny, als cims que separen la plana del mar. Però a Ponent, el sol tenyeix d’argent unes nuvolades un xic més baixes.

Ai! Si un servidor fos pintor! Quin retrat que en deixaria! Però essent, com sóc escriptor, intento, amb paraules, descriure’l.

Descriure un paisatge sublim i de tètrica bellesa, la bellesa dels trons i les boires, de les boires i els núvols, dels núvols i el sol que, ara, treu el cap i m’il·lumina l’espatlla.

Sol i boires, boires i núvols, núvol i aigua, aigua i veïns corrent, perquè se’ls inunda l’hort o la casa.

I, de cop, surt aquell arc que planten les fades. Aquella meravellosa porta que, esguardant el més gran tresor que hom pugui imaginar-se, neix en l’horitzó per a perdre’s lluny de casa.

Taradell es neteja, els arbres dansen al vent i, els ocells, ben amagats, comencen a cridar al bon temps i, a les boires, espanten.

La tempesta ja s’escampa, el cel no ens ha caigut al damunt. I els cargols, amb la casa negada, ja surten a prendre el sol, el sol que m’il·lumina la cara.