El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Aquest diumenge, Taradell es va guarnir per a rebre visites. I és que prop de 1000 bojos de peus lleugers feien acte de fe i s’apropaven amb nocturnitat, però sense traïdoria a la vila que munta una de les Marxes amb més tradició dins del panorama català. És la Rupit-Taradell i, si vols, t’en conto una experiència.

Un servidor havia de fer d’escombra en el tram central de la Marxa. El que va de Vilanona de Sau a Sant Julià de Vilatorta. Tot un luxe, car m’ha permès penjar-me un xic més dels llençols abans de sortir a escena.

Com? Que no saps que és “fer d’escombra”?
 

Doncs és una de les tasques que, si hom se la prèn de bon humor, resulta engrescadora i agraïda. Es tracta de tancar la marxa, acompanyar els més dèbils de la caminada i fer-la petar a cada control, anunciant-los la bona nova que ja poden recollir la parada i anar cap al local a donar fe d’un nou tram tancat i clausurat.

Enguany, la meva Rupit, però, l’esperava tant dolça i resplandent que se m’ha fet un xic més fosca. He intentat centrar-me en la travessa, però quan qui més estimes al món resta al llit engrimpada, les coses no són tant belles.

El fet és que arribo a Vilanova amb temps suficient de desfer camí i prendre la mesura als caminants que van al darrere. Em sorprèn veure el ritme i la passa fresca. No hi trobo ningú que tingui la pinta de no saber on s’ha ficat. Aixó m’anima, car suposa menys feina. Aixó si, m’estranya fer un tram llarg de recorregut sense trobar-me ningú.

Després, en un revolt del camí se m’apareix una parella, roba atlètica i pas lleuger. M’extranya, però penso que es deuen haver despistat en algun moment i que aniran fent sense problemes. Seguidament, però un bon tros enrere, apareix l’escombra del primer tram, bufant un xic i amb la brillantor de qui ha solucionat problemes.

En tornar a Vilanova, quatre que ho deixen estar, la parella que continua i jo que m’espero un xic abans de marxar. Els atrapo pujant al Salt de la Minyona. Quines vistes més precioses!

Planegem amb lleugeresa i amb quatre estrips som al control. Aquí, ja recollien i l’aturada és força breu.

Davant seu, marco el camí perquè no es desvïin i guanyar un xic de temps. Nou control, nova parada. Sant Llorenç dels Munts i …

Aquí! Aquí, aquí, n’hi ha que han perdut gas. Quatre que han pujat a visitar el Santuari i fugen corrents en veure l’escombra que duc a la mà. Dos xicots trempats i dues xicotes cansades amb els que petem la xerrada i els vaig guiant… Sant Julià, s’obra a la vista del caminant. I amb Sant Julià, ja em vaig de nou a casa amb la Sirena.

Arribo al castell, faig el resum de la jornada. Li comento al nou escombra quines són les peces més sensibles i el deixo al càrreg de tancar el control i tirar avall.

Corrent baixo al cotxe, no em quedo ni a dinar. I és que no hi seria a gust, car amb ella vull estar.