El Cau de l'Ós Bru de Taradell

I passaren moltes primaveres. I desfilaren els mateixos estius. I… per més que s’allunyava, no podia oblidar el corcó de la seva ànima.

A vegades era la sal de les seves llàgrimes, massa sovint era la missatgera del ferrer qui li retornava la figura del seu estimat. L’àliga, solcadora dels aires frescos dels cels del primer món, portava i recollia encàrrecs d’arreu de la plana terra i impedia el tant necessari oblit de la geganta!

Una nit de tempestes mundanes i lluna esporuguida, en què el ferrer roncava amb la força dels trons, la geganta va tornar.

Va tornar per prendre la malaida missatgera dels records! Amb la força dels cors sangcremats, plantà la bèstia de cul a la roca! Prou que va intentar aixecar el vol vers l’Olimp dels grecs la pora bèstia, però… Tot fou debades!

Amb els primers rajos de sol, el ferrer va llevar-se com sempre i preparà l’esmorzar de la seva amiga. Però, en portar-li, veié que no hi era:

– On… on deu ser la cartera dels déus? On… on deu ser la meva aimada companya? va demanar-se en els plecs del seu cor.

Prou que la cridava, prou. Però l’àliga, fossilitzada per l’encanteri de la geganta, no tenia esma per respondre.

– Què busqueu bon ferrer? – li demanà una geganta d’ulls desperts, de la trona estant.
– Uh! Uh! Som buscant l’àliga. Què no l’heu vista pas?
– Ai! Quin greu que em sap, ferreny senyor. – feu ella, tota llagotera i amb posat ignocent-, No. No l’he vista, no. Però…
– Però, però, Uh! Uh! Digueu, digueu-me. Uh! Uh! No us n’esteu pas! Digueu-me!
– … potser a près mal en algun viatge a l’Olimp.
– Oh! No! Uh! Com ho farem ara? Uh! No sé pas on és aquest indret! Uh! Com ens ho farem, ara. Uh! Uh! Som mancat de la bistia’miga! Uh! Com ho farem?
– No us preocupeu, home! –respongué decidida i maliciosa- Jo. Jo us hi duré per no re.

Però vet aquí que un dia van arribar a les terres del foc flamejant. Allí, entre les flames enceses del Palau de Túbal, rei d’Ibèria, van trobar-hi Pirene, mig consumida per les flames, i Hèrcules, el semidéu, que la treia del seu llit de foc i en plorava la mort tot enterrant-la en roques que encara avui uneixen com memorial mausoleu les aigües del Cantàbric amb les de la Mediterrània.

Fou Hèrcules, l’heroi, qui els indicà el camí de l’Olímp! Però no hi van arribar mai.

I no ho van fer, perquè la geganta, esporugida per la reacció dels déus, enlloc de menar-lo cap a l’Olimp, el va tornar als contraforts del Montseny.

Un dia, que el ferrer havia sortir de cacera, va sentir una esmorteida veu familiar que li colpejava el cor com un diminut mall a una resseca farga. Va aixecar els ulls vers ponent i, allà mateix, al costat de la seva estimada Enclusa va veure-hi l’àliga fossilitzada en ple vol!

Les pedres parlen. Oi tant que parlen! Parlen de les maldats del món! I així va saber, el ferrer, la feta de la bruixa geganta!

Com una fúria va tornar sota la trona! La ràbia fou la que s’acarà a la geganta! Una bruixa que, amb manyagaries intentava frenar la ira de la tamborinada! Tot debades. El ferrer la maleï set vegades i fugí montanya amunt cap als solitaris cims del proper Montseny on, alguns avantpassats de la zona, diuen haver-lo vist i li han possat nom i tot: Ismé, el rei dels vents de la contrada.

Encara avui, en dies de tempesta, se senten els brams de l’enfollit ferrer solcant els cels de la comarca!
Encara avui, en dies assolellats, es veu el fum de les graelles que el ferrer para al cim del Montseny!!
Encara avui, el badoc caminaire pot llucar l’àliga petrificada en la mateixa carena de l’Enclusa!!!
Encara avui, el curós infant pot distingir el rostre de la bruixa geganta encastat a la pendent que hi ha just darrera la Trona!!!!