El Cau de l'Ós Bru de Taradell

De Poblet i Santes Creus, de Santes Creus i l’Espluga, de l’Espluga i de l’Hostal del Senglar. L’Hostal del Senglar, temple del sibarita que s’apropa a la Conca de Barberà.

De fet, pensava mostrar Poblet amb ulls d’enamorat, volia volar per damunt d’un Santes Creus fred i pelat, volia fer un àpat d’esqueixada, peus de porc amb gírgoles, botifarra amb seques i truita de riu amb pernil i pinyons, regat amb un bon Merlot de la Conca. Ho pensava de debó, ho desitjava de tot cor, i creia, innocent de mi, que encara ho podria regar amb l’embat de les ones picant les roques dels espigons de Montgat. Però, en arribar a Taradell, el cel m’ha encisat.

Badoc i taujà, m’he quedat mirant els quatre núvols allargassats i cotonosos que el dominaven, les neus al Pirineu que teloneja la Plana, l’ataronjat Montseny regat de llum per una màgica posta de sol. I m’he mirat Taradell.

Me l’he mirat, en aquestes hores del dia on, el sol, tot amagant-se a ponent, li dóna aquesta llum especial que atura el temps i s’escola per les remenudes finestres del campanar. El campanar! Sortint un xic damunt l’horitzó de muntanyes, recull l’esgrogeïda llum de la posta i fa l’amor amb les notes d’en Xavi i la seva Condició Humana. Tot s’atura, el cor es relaxa, el pensament s’alenteix, la vida s’atura un xic i s’allargassa un molt.

Taradell, vila de nom bell i antic. Vila reposada, tranquil·la i senyorial.

El dia s’agenolla damunt Taradell, el dia que s’apaga em torna a Poblet. Poblet, cor d’una Corona sense rei. Amb Poblet, Santa Maria. i de Santa Maria, un femení campanar. Un campanar que es marida amb la torre d’aquí al costat.

Torre de rellotge històric. Història de l’altra vila on m’he vist transportat. Jo he fet el got al Roures i m’he passejat pel mercat. Maridant-lo amb les botigues del meu Taradell estimat.

En el joc d’ambdues viles hi he vist un bandoler. Un bandoler ferreny i sincer assetjant de nou la capital. Com un Perot, m’hi he vist conduint el ramat. I, amb la pagesa minyonada, hi he reconquerit l’espai. L’espai i el temps, el temps i el cor d’una vila que se’m torna meva de nou. Tant meva com aquest Taradell que tant em llama, aquest Taradell de la paia a l’ui i la gent propera, Aquest glop de ratafia casolana, de base potent i aromàtiques sensacions.

De la muntanya al mar, del mar a la muntanya, de la Torre d’en Carles a la plaça de la Vila, de l’esglèsia de Sant Genís a la de la Virreina, del birra crucis a les festes de Gràcia, d’en Toca-sons a Sant Medir, …

Maridant dues viles, dues vides, dues maneres de ser i de sentir, dues ànimes que es complementen i que, de fet, fan el meu petit país.

Avui volia parlar de Poblet, de Poblet i Santes Creus, de Santes Creus i l’Espluga, de l’Espluga i de l’Hostal del Senglar. Però no me n’he sortit. No me n’he sortit, car m’he quedat enganxat entre la ratafia feta a casa i el rom que, amb el cor a Gràcia, et transporta i és mariner.