El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Diuen que fa un bon grapat d’anys, el llevant de Taradell era poblat per un ferrer que ferrava els cavalls dels déus i els herois mitològics en temps dels clàssics. No tan sols treballava en ferradures, sinó que, a cops de mall, trempava el ferro en l’enclusa que, encara ara, domina aquests paratges. I diuen que ho feia, tot gaudint de la meravellosa vista d’un jove Montseny tot just aixecat de les fondàries de la pregona terra.

En aquells temps, en que les distàncies eren més llargues, el nostre ferreny ferrer tenia una àliga que li feia de missatgera. Conten els que hi eren, que el Matagalls era un cim punxegut i agullós que, en un atac de ràbia, va cisar la nostra amiga d’una mussada. També diuen els que hi eren que, amb el batre de les seves exorbitants ales, va escapçar un bon tros d’un tossal ample i plà que hi havia allà on ara tant sols resten les agulloses punxes de Les Agudes!

El ferrer era un bon jan. Afable com ningú era estimat per la resta d’éssers mítics d’aquestes contrades. I és que sempre tenia un ja ho trobarem a la boca i un gràcies per resposta a qualsevol petició vinguda de la gent d’aquesta aplanada terra.

Aplanada?

Sí, sí, aplanada. En aquells temps, els homes de ciència encara no
havien tret el nas pel món i la terra, per tant, era plana com el
palmell del peu d’un ós! T’ho pots ben creure!

Diuen que vora l’enclusa del ferrer, en una cabana perduda enmig de les
boscúries properes, hi vivia una geganta. Callantívola i badoca de
mena, li agradava asseure’s damunt la seva trona de dura roca per
contemplar aquell ésser feinejador i forçut que picant, picant, era
capaç de dominar els més durs materials del món. No cal dir que la
geganta n’estava del tot d’aquell tros de pa de gegant babau i
taujanot, amic de tot bitxo vivent i part dels altres.

Ai làs, però! Vergonyosa de mena, la nostra geganta no veia la manera
de dir-li res a l’amo dels seus somnis. A vegades, s’aixecava de la
trona per apropar-se-li, però sentia una cosa dintre l’ànima que la
tornava a fer seure amb les galtes enrojolades com la pedra del seu
entorn.

Tot el dia el passava amb un no saber què dir-li perquè se m’acosti,
però si se m’acosta jo fugiré i sinó que no sé què que què sé jo. Vamus
que la mossa se n’havia encaterinat com una bleda!

Un dia d’aquells en què les flors despunten per primavera i el cor
s’eixampla davant les meravelles del món, la geganta va decidir-se a
fer el pas i…

… d’una gambada salvà distàncies, es posà al costat de l’enclusa i tustà delicadament l’espatlla del feinejador ferrer.

– Ferreret, bon ferreret. Que us voldríeu casar amb mi? – demanà esperançada i cohibida.
– Uh! Uh! – digué el ferrer feinejador i torbat per la demanda – Som
trobat que tenim munta feina. Uh! Gràcies. Gràcies. Uh! Però és qu’ara
no puc, bella boscana, que tinc feina per una setmana! Uh!

La geganta treia foc pels queixals! On s’és vist, això! es repetia. I
amb el que li havia costat! Carai! Plorant, plorant va començar a
omplir les valls properes de llàgrimes salades i en va fer un mar que,
anys ha venir, els romans anomenaren Mediterrània. Si us hi fixeu bé,
encara deu haver-hi alguna de les restes dels anys en què els plors de
la geganta banyaven els peus del Montseny.

La geganta es tancà a la seva dolça, però solitària, llar i va seguir plorant i plorant i fent la mar encara més salada.

Fins ben entrat el calurós estiu, la mossa no va decidir-se a sortir de casa! I ho feu amb la sola idea de tornar-hi:

– Ferrerot, bon ferrerot. Que em voldrieu per muller? – demanà tota decidida.
– Uh! Eeeeh! – digué el ferrer feinejador i torbat per la demanda – Què
dieu, gentil donzella, que no veieu que tinc feina per una setmana!
Eeeeh! Uh! Gràcies, però.

La geganta va fugir, corsacada d’amor, va decidir-se a voltar món.
Voltar-lo per oblidar, per oblidar aquell ase raconer, aquell guarà
pencaire i boturut de mena!