Coincidint amb la revolta egípcia i la caiguda del govern del Caire, la televisió libanesa Al-Jadid (antiga New TV) s’ha decidit a emetre un reportatge sobre el possible origen libanès de l’expresident Hosni Mubàrak. D’acord amb les fonts consultades al poble maronita de Rayfun, un monjo anomenat Gabriel Mubàrak va emigrar fa molts anys cap a Egipte, on tenia part de la família. Allà es va convertir a l’islam per poder casar-se amb una dona musulmana que li va donar dos fills, un dels quals de nom Hosni.

Al poble diuen que tothom coneix aquesta història, però que no els agradava parlar-ne amb forasters per por de patir represàlies de la família Mubàrak.

Quina repercussió tindrà la notícia? Ara mateix, després de la fugida del president, cap. De fet, és probable que es tracti d’un rumor i que el pare de Mubàrak fos un pagès molt pobre de Minuf. Segurament, Hosni ha silenciat els detalls de la seva infantesa, donant peu a tota mena d’especulacions, perquè se n’avergonyeix.

Amb tot, si la mateixa informació hagués estat difosa fa un temps podria haver estat un entrebanc significatiu en el pla de Mubàrak de mantenir-se en el poder fins les eleccions previstes a la tardor, per dos motius.  [+]

El primer, el vaig comentar en els primers paràgrafs del post Muammar Muhammad al-Gaddafi és jueu. A més, l’opinió pública egípcia, independentment de la seva tendència política o els beneficis personals que li pogués reportar la dictadura, s’haurien oposat a viure sota la batuta d’un líder afectat per la sospita de ser estranger. De fet, i per absurd que ens pugui semblar, els dubtes sobre la nacionalitat o l’adscripció religiosa d’un president àrab poden representar una amenaça més gran per la cúpula del règim que no pas la manca de transparència. Només així s’entén l’interès dels opositors perquè quallin les històries sobre suposats orígens forasters de la majoria de líders àrabs i la interpretació tan negativa que se’n fa a nivell popular. O que, per exemple, que a Gaddafi se l’ataqui per ser jueu en manifestacions que han estat convocades per a protestar contra el sistema dictatorial.

El president de Síria, un altre dels països en el punt de mira d’Occident -el diplomàtic nord-americà John R. Bolton l’ha situat “més enllà de l’eix del mal”, juntament amb Líbia i Cuba- ha fet una reflexió força interessant en el transcurs d’una entrevista concedida al diari The Wall Street Journal. Baixar al-Àssad afirma que el règim del seu país, a diferència dels de Tunísia, Egipte, Líbia i el Iemen, és estable perquè està al costat de les creences i l’opinió del seu poble. “Quan hi ha divergències es crea un buit que provoca els desordres”. diu.

Molts interpreten que Baixar fa seu el típic discurs populista dels dictadors, que diuen estar al costat del poble, malgrat l’evidència dels fets que ho desmenteixen a cada moment. Altres asseguren que una lectura entre línies de les seves paraules ens pot donar a entendre que ell, independentment de la seva gestió, no cometrà l’error de tocar les coses més sagrades dels sirians, allò pel que s’hi deixarien la pell, com són la religió i l’hostilitat amb Israel, per exemple.

Autor: Jordi Llaonart

_________________________________________________

Articles relacionats:

	Muammar Muhammad al-Gaddafi és jueu		Això és el que va passar al Caire
	Debat sobre què va passar al Caire		Síria, l’estreta relació entre religió i política

Us heu fixat que molts dels retrats de Gaddafi que els insurgents libis trepitgen, escupen i cremen tenen guixada l’estrella de David?

Com pot ser que un dictador tan conegut per la seva bel·ligerància contra l’imperialisme occidental i Israel sigui identificat despectivament pels seus enemics com a jueu?  [+]

En general, l’orgull dels àrabs i els musulmans els porta a titllar de persones alienes a la seva comunitat els criminals, els terroristes i, en general, tothom que té un comportament socialment inacceptable. Per exemple, és molt comú sentir a dir que Ossama bin Laden no és musulmà, en comptes de l’afirmació més precisa que és un mal musulmà. Aquest és el plantejament que usa l’opinió pública àrab per a desacreditar els seus dictadors, amb l’excepcional peculiaritat que, en el cas de Gaddafi, l’encerten els que vinculen el poble israelita amb la sang que corre per les seves venes.

A Líbia és força coneguda la història de l’àvia del dictador, una jueva que es va casar amb un beduí musulmà. Tècnicament, i d’acord amb la llei d’aquell país, la nena que van tenir era musulmana. Però la cosa es complica quan entra en joc l’opinió dels entesos en lleis talmúdiques, rabíniques i israelianes.

Es dóna el cas que a l’extrem oriental de la Mediterrània, els corrents jueus més ortodoxos asseguren que els fills de mare jueva són sempre jueus, independentment de si en són conscient o si practiquen una altra religió. Això inclou Gaddafi i la seva mare.

Per tant, si el coronel libi volgués fugir de l’aixecament militar de les tribus opositores, podria posar-se en contacte amb l’Agència jueva per a Israel i acollir-se a la llei del retorn, que permet emigrat a Israel i obtenir la ciutadania israeliana a tots els descendents de jueus, fins a la tercera generació. A nosaltres, tot plegat, ens pot sonar a anècdota sense més importància. Però a Israel, on hi ha tota una tropa que tenen la missió divina de fer seva Terra Santa, tractarien la possible sol·licitud de Gaddafi amb tota la seriositat i amb literal fidelitat a la llei de Déu, i no pas a les circumstàncies terrenals que l’envolten.

Alguns comentaristes libis asseguren que en algun lloc del cor de Gaddafi resten sentiments de proximitat per la religió i la comunitat de la seva àvia. Es basen en les declaracions de fa uns anys en les quals reconeixia que, de petit, tenia malsons amb les tropes de Hitler, que per aquella època es dedicaven a exterminar el poble jueu.

D’altra banda, els mateixos analistes interpreten l’actitud hostil dels primers anys del govern de Gaddafi cap a la comunitat jueva, precisament, com un intent de desfer-se del llast personal del judaisme. El dictador va voler fer oblidar de seguida els seus orígens amb la confiscació per part de l’Estat de totes les propietats dels pocs jueus libis que havien sobreviscut a les deportacions dels nazis i que no havien emigrat a Israel fugint de la violència antijueva.

Els abusos de Gaddafi van ser el principi de la fi de la comunitat jueva a Líbia. Durant la primera meitat del segle XX, ser jueu a les regions de la Tripolitània i la Cirenàica no era un fet tant excepcional. Una quarta part de la població de Trípoli era jueva. Avui no en queda, en tota Líbia, ni un de sol.

_________________________________________________

	Perquè França ha reconegut els rebels libis		Els motius de la revolta líbia
	Campanya de terror contra els negres de Líbia		… i Hosni Mubàrak, és libanès?

Comparteix l’article al Whatsapp

De debò que l’espurna que ha fet encendre la revolta líbia és un crit en favor de la democràcia i contra la corrupció?

Els mitjans de comunicació acostumen a limitar els motius de l’aixecament insurgent a la fam de llibertat dels libis. Els mass media àrabs perquè odien Gaddafi, i els occidentals perquè donen per fet que tot el món desitja pel seu país un règim democràtic a imatge i semblança del nostre.

(més…)

L’anàlisi que els mitjans de comunicació fan dels esdeveniments que tenen lloc al món àrab m’ha generat una sèrie de reflexions. La primera té a veure amb el fet que és inevitable comparar allò desconegut i llunyà que volem entendre amb el nostre entorn més proper.

En un principi, tots interpretem els conflictes exteriors en clau interna, i ens posicionem a favor dels uns o dels altres depenent del nostre coneixement i sensibilitats, independentment dels fets reals, o forçant la seva interpretació fins l’extrem d’ajustar-la a allò que volem demostrar, fins i tot obviant l’opinió dels mateixos protagonistes.

Existeix, però, un antídot contra les interpretacions esbiaixades o mancades de precisió.
(més…)