SEXE i CIRCUMSTÀNCIES: JO

Pura Maria Garcia

SEMPRE

0

Camine cap a la mar de sempre,

cap el paisatge d’atzabeja i blau de sempre.

Esbrine les coves abissals de l’ànima de sempre.

Sempre ombra i llum.

Teixint, amb les algues del desamor,

la platja on l’esperança mor,

fruit de les besades absents.

Evoque, sobre el cel de la nit,

el que em digueren els teus llavis,

L’a intensa boira que deixaven en la meua pell,

quan ahir era sempre.


Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

ROSA DE CENDRA

0

Ara que la paret negra

clivella la visió

d’un món sense innocència,

el cor parla ferit,

complert l’atzar,

assassinat el dia

pel pètal invisible

d’una rosa de cendra.


Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

DICTANT EL QUE LA NIT MURMURA

0
entre nieblas de felixgomez

I si et diguera que aquesta nit d’extravagant boira cau sobre mi i em deixa el gris de la melangia?

I si et diguera que a la pell duc l’empremta de les mans amb què teixires el llenç d’un dibuix de corbes, obrint-se avall del desig, trencant l’ordre atàvic d’allò permès quan els cossos demanen el dret fugisser al goig?

I si, dictant el que la nit murmura, t’explicara  que ací, a la meua carn, on ahir tu dormies, s’entaula el vent i la nit s’ha deixat vèncer, germinant solitud.

 I si et diguera que, sense tu,  aquesta és una nit desemparada?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

LA VIDA

0
LA VIDA de PURAMARIACREATIVA

L’estiu que fuig

i deixa pas al temps de l’enyorança.

Roselles amagades entre ferralla.

Llengües deleroses

vagarejant  pels sexes.

Ombres llampeguejant contra les absurdes

parets de la memòria.

Una casa nova.

El silenci que es quarteja.

El temps,

esmicolant el cos feble del futur.

(La vida)


Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

HE VINGUT A TU

1

Qui està enfront de tu, a un espai subjectiu dels teus ulls, no és algú únic, ni tan sols diferent.

(La tardor es deixa sentir, també sobre mi, amb els seus subtils dits de fullaraca.

A voltes desoladora, sempre d’amagat de l’hivern que inevitablement li precedeix, la tardor batega sobre totes les coses, avui que el vent ha decidit la seua presència)

He vingut fins a tu per a deixar-me acaronar per les teues pupil·les. Sé que estàs darrere d’elles quan ara llisques la teua visió sobre els signes que dibuixen aquestes senzilles paraules que t’ofereixc. Tu em crees, imaginant-me entre elles, permetent-te la voluptuositat del pensament lliure, la interpretació del jo a través d’un altre imaginari, desnuats els llavis del que som.

T’he cercat cada vegada que he iniciat la travessia harmònica del vers, en aquest racó irreal on pots trobar-me; quan he triat la veu amb que expressar-me; quan he deixat el pa de la paraula per a nodrir, si t’acostaves, la teua mirada de nacre, els teus silencis.

He volgut apostar per la llibertat: la teua, perquè arribares a mi, desdibuixant els camins i les portes; la meua llibertat, per a vestir-me amb la nuesa i així, en paradoxa certa, desconèixer-me, allunyar-me del prejudici de la meua essència i intentar descobrir-me en el fons imprevist dels teus ulls. Per açò no he marcat límits a aquest íntim acte que és donar-me a tu, aferrada a la sil·làbica pell de la paraula.

Ara que puc sentir com lliges la veu que ací està escrita, percebo el teu alè, serè, interpretant la meua presència, endevinant-me sense por.
No existisc fins que t’acostes.

Tu em sedueixes amb les pupil·les irisades amb les quals lletreges aquesta ànima nua. Tu em recites, em convences, sense que ho sàpies, per a allunyar-me i tornar, amb un vaixell de versos, als teus ulls.

M’has fet teua llegint-me en les teues nits inquietes. M’has atorgat l’intens plaure de ser el teu espill, arreplegar en l’àmfora de la prosa els teus anhels, desvetlant-te a tu mateix les incògnites quan la teua ment siluetejava a aqueix algú sense nom que t’escriu. Tu redimensiones la meua blava inexistència. Et sumes a les meues preguntes, nenúfars abandonats  que s’amunteguen en allò escrit. Tu acaricies el meu front, ferm el forrellat de l’estrofa, per a donar-me refugi on habitar dolços instants i fugir dels monstres interiors que atroços ens ocupen.

(Ara puc sentir com lliges la veu que ací està escrita, la manera en què brollen gestos xicotets del teu rostre. La tardor no deixa de cridar-me amb la seua efímera veu.
No marxes d’aquest virtual paisatge en el qual prenem, per fi, nom i sentit)

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari