Tornaria a la foscor de la sala de cinema o del calabós amb Tu al meu cor esguardant-me la llum d’un dia d’hivern assolellat, a soles amb Tu envoltats d’oliveres.
Muntem a les golfes. Algun dia morirem de pena mentres muntem a les golfes. La rabosa també passarà pena de vore-mos sentenciats. Farem un pet-metralleta asseguts a les golfes contemplant lo sol que desapareix rere la carena. No passes pena per la meua pena.
Baixem de les golfes i les ombres dibuixen a les parets històries enrevessades, a fe de Déu enamorades. Vaig perdre i en acabat vaig vèncer celebrant la vida segons Eduard Solà.
Resplendia en la foscor un llamp de pastor jove que guardava a la muntanya els dies de juliol i agost amb gran destresa, lluny de la greixina del corral de les tardors i els mesos d’hivern i de qualque exclamació de pena, pasturant per l’espai immens on lo llop i l’ós mandregen i els dies
Per ventura, este matí, mentres pasturava, se m’ha acudit fer-me un selfie prenent com a centre d’atenció les meues patilles. Com ja sabeu, les meues patilles son motiu d’especial seguiment en este bloc meu. Perquè les meues patilles son la meua presa de terra, lo meu centre de gravetat en relació amb lo món i
Avui és Dimecres de Cendra, lo primer dia de la Quaresma, la qual celebrem des del segle IV per commemorar els quaranta dies que Jesús, temptat pel dimoni, va passar al desert. Pels catòlics és dia de dejuni i d’abstinència i a la missa d’avui se’ns imposa un polsim de cendra en forma de creu
Quan la fosca de la nit s’endinse ben endins de la serralada on pasturo les quatre ovelles del corral i els marxicolins volin arran de la meua testa, deixaré que l’ànima m’abandone i viatge al futur o a la cambra que habites i em porte el tacte de la teua pell quan aparegue l’aurora als