Solcades

Per ventura, este matí, mentres pasturava, se m’ha acudit fer-me un selfie prenent com a centre d’atenció les meues patilles.

Com ja sabeu, les meues patilles son motiu d’especial seguiment en este bloc meu. Perquè les meues patilles son la meua presa de terra, lo meu centre de gravetat en relació amb lo món i això, que no és poca cosa, és notícia si més no per a mi, que en soc lo principal i, de fet, l’únic afectat i potser interessat en la seua presència i projecció social.

Com deia, m’he fet un selfie per conèixer l’estat de les patilles, la qual cosa m’ha suscitat una profunda reflexió sobre el futur de les mateixes, si bé això no significa en cap cas que pensi en afeitar-me-les, això mai, però sí que m’ha permès endinsar-me en una reflexió que tard o d’hora ara tinc la sensació que hauria de plantejar-me, i és que m’he adonat que la seua vessant interior creix de forma que no permet una harmònica estètica a primer cop d’ull.

Un cop observat el cas, he meditat i he arribat a la conclusió, potser provisional, que la pilositat posada en qüestió no ha de ser esmenada, sinó posada en valor. I sí, comptat i debatut, he decidit que el futur de les meues patilles passa per deixar que creixin, que prenguin volum, cos, vida, que arrelin i esdevinguen virtuoses i elegants.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!