I Les notícies de la ràdio, aquest matí, anunciaven pluges de cara a la vespra. Pluges generals a tot el Principat. Darrerament les meues tardes acaben amb lectures i potser amb imprevistes visites abans de tancar el ramat, però la d’avui voldria que acabés xopada i ben perfumada de l’olor de la terra. ll Recupero
Mirades somrients, nocturna esperança. Cova de pensaments, núvols blancs, fugaços. Viatgers sense rumb, les vides alienes. Voluntats callades, calçades i vies. Els bitllets numerats, destins encadenats. Amistats, contactes, agendes tancades. Records i memòries, històries promíscues. Possibles semblances, mentides pietoses. Trompetes per dormir, apocalíptiques.
Tothom sap que els egòlatres tendeixen a l’idiotisme i que no hi ha més boig que aquell a qui no li pots discutir la seua manca de trellat o sentit comú. Però si escriuen per necessitat, aquesta fauna no em disgusta gens de llegir o escoltar. O ambdues coses: Xalo. I segurament no em dolen
Segurament la cosa és així, respecte la poesia: M’agrada composar-ne quan en sento la necessitat (i m’interessa la dels altres, en general). Dit amb sinceritat, tot i que m’agrada descobrir poesies, rarament m’atreuen les lletres alienes en el sentit d’emocionar-me, amb algunes excepcions que ara no diré i que, ves, són tant conegudes o menys
Han passat els anys més llargs que ara recordes de nit, quan el silenci et crida i tu prefereixes callar. A voltes dormiries o romandries llegint, quieta com una aranya o una sargantaneta a la llum del sol d’agost. I esperar per esperar allò que hagués de venir, ara la claror, el fred, la revetlla